Al text exculpatori que va escriure arran de la seva detenció pels fets del Sis d’Octubre, Manuel Azaña hi feia, enmig de tirallongues retòriques sobre la pròpia virtut i intencions, algunes observacions interessants, privilegiades fins i tot, per l’íntim coneixement de la política entre bastidors de Madrid. Si avui encara conserven gens d’interès és per la sensació que res no ha canviat a la Vila i Cort, que el recargolament, és a dir, l’espectacle barroc, és inherent a una societat fundada en el miracle del poder i en el poder com a miracle. Una societat regida per l’aparença i mancada de substància; més ben dit, una societat la substància de la qual consisteix a aparentar. Amb un castellà rebuscat, de sinonímia forçada, que devia semblar elegant en contrast amb la xaroneria expressiva de la capital, Azaña distingeix entre els catalans, a qui ocasionalment anomena “levantinos”, uns que considera “catalans catalanitzants” – per oposició tàcita a uns “catalans espanyolitzants”. A mi també m’han preguntat alguna vegada si era “català, català”. Ja es veu, sense necessitat de calar-se les ulleres, que l’existència de catalans de diferent grau no és pas cosa dels “nacionalistes”, sinó dels qui els amiden pel grau de submissió. La classificació és tot just un pèl més subtil que la practicada a les antigues colònies, on els espanyols crearen una terminologia cromàtica per classificar la gent segons la foscor de la pell.

Diu Azaña: “Els catalans catalanitzants sabien de sobres, per més que alguns ho dissimulessin, que dintre la monarquia el catalanisme sempre seria hostilitzat i no passaria d’una actitud dissident, d’oposició, que també pot ser una força que els partits maneguin hàbilment per al seu avantatge sense avançar ni un sol pas cap a una conclusió raonable”.

Si d’alguna cosa no es pot titllar Azaña és d’independentista. L’home ni tan sols admetia el federalisme. Ho deixa ben clar al mateix text. Ell sols reconeixia l’estat nacional espanyol i, en tant que nacionalista espanyol, s’adonava que l’únic entrebanc per a realitzar-lo era “el problema catalán”. Euskadi no li significava cap maldecap comparable i Galícia ni era un problema aleshores ni ho ha estat després. Galeusca mai no ha estat res més que una entelèquia. La república, deia Azaña, no podia ser federal, perquè una federació de Catalunya amb la resta de l’estat no tenia sentit. Per ell, Catalunya, reclosa en els límits de l’autonomia, era una assegurança de vida per a la república espanyola. Tanmateix, feia poc que l’autonomia havia entrat en vigor i a Madrid ja l’havien vulnerada imposant la llei de conreus contra el criteri de la Generalitat. El conflicte entre governs esclatava pràcticament d’ençà del bateig d’aquella república de suposats aliats.

Azaña creia, malgrat haver-hi proves en contra a cabassos, que amb la defenestració d’Alfons XIII s’havia materialitzat la concòrdia que Cambó demanava del gener del 1923 ençà. Al llibre que publicà a Buenos Aires abans de la caiguda de Primo de Rivera, diagnosticava que Espanya no viuria tranquil·la mentre no resolgués l’encaix de Catalunya. Azaña féu seva aquesta convicció, però, menys sagaç que Cambó, cregué resolt el problema amb el canvi de la forma externa del règim. Amb la remoció de la corona, els catalans respondrien a la “disposició republicana, liberal i conciliadora” de Madrid amb una adhesió “més decidida que en altres parts d’Espanya”.

Malgrat les protestes de bona fe d’Azaña, no hi ha cap dubte que en el catalanisme hi veia una nosa, útil tanmateix per a estabilitzar la nova dispensació estatal. A tot estirar, es pot afirmar que dues concepcions republicanes incompatibles s’instrumentalitzaren mútuament, cosa que en política és la norma i no pas l’excepció. Però un cop superat l’objectiu comú, la caiguda de la monarquia, l’aliança havia de patir la tensió antagònica en un joc de suma zero.

La república alçava el vol amb plom a l’ala quan a Madrid la proclamaven diferent de la de Barcelona no pas en accident sinó en substància. Unes hores abans Macià l’havia proclamada federal; a la Puerta del Sol la declaraven centralista. La discrepància sobre la naturalesa de la criatura es resolgué tres dies després quan els emissaris del govern provisional de Madrid, Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos, amenaçaren Macià d’enviar l’exèrcit si no es desdeia de l’estat català. La república, que havia nascut sense violència, executava així el seu primer acte de força. L’estatut fou la fulla de parra d’aquella violència fundacional, i a aquest fullatge primparat s’agafava Azaña per a estintolar un règim que del bressol estant havia rebut els dons de fades irreconciliables. Azaña estava al corrent de la remor de sabres, per més que provés de llevar-hi importància titllant-la de “desvariejant cridòria” i de “xivarri del món polític”. Era ben conscient de la pressió de l’opinió popular, moguda per la premsa de sempre, perquè s’intervingués militarment Catalunya i es liquidés l’experiment estatutari. També sabia que el gobierno podia cedir a la pressió, car l’estatut no s’havia atorgat per convicció democràtica sinó per salvar un escull inoportú, com tornaria a passar el 1979. Superat el tràngol, calia desfer-se’n amb qualsevol pretext.

A Madrid la reacció de la Generalitat a la llei de conreus els semblà un obsequi. Calia aprofitar-ho, com aprofitarien anys a venir l’aprovació de l’estatut del 2006 per a accelerar la involució autonòmica i la declaració d’independència del 2017 per a liquidar-la de facto. “¡Qué aguinaldo! ¡Un choque con Cataluña!“, escrivia Azaña amb llenguatge castís. L’aguinaldo, el pretext d’una aparença de violència, també l’han procurat obtenir per tots els mitjans d’ençà de l’octubre del 2017.

I d’abans i tot. El camí que dugué al 27 d’octubre ja era sembrat de provocacions; la més recent, la negativa de Rajoy a comprometre’s a no aplicar el 155 si Puigdemont no reactivava la declaració del 10 d’octubre. Potser algun dia se sabrà el paper d’ERC en el parany al president de la Generalitat. Tant si era un impuls irreflexiu com si obeïa a una estratègia del partit, la piulada de les 155 monedes de plata perseguirà Gabriel Rufián fins al final de la seva vida. Com escrigué Azaña: “A la borsa de la política moltes vegades es juga al descobert i a mansalva, perquè, en cas de perdre, ningú no s’obliga a pagar les trampes.”

En política, la catxa és el nostre pa de cada dia. Actualment a Espanya no hi ha cap pell més cara que la de Puigdemont. Són molts que l’han venuda manta vegada abans de caçar-lo i sense que la bena de la lògica postissa els caigui dels ulls. Car si a Puigdemont no el persegueixen per raons polítiques, per què treuen les seves accions a borsa el presidente del gobierno i tots els aspirants a substituir-lo? Juguen al descobert, sense la més mínima intenció de pagar les trampes quan es tanquin sense atrapar la peça cobejada.

Quan jugar no té conseqüències esdevé ràpidament un vici i al final l’estat es converteix en una timba. El poder judicial especula sense reserva. Pablo Llarena ven i compra euroordres com qui canvia accions i la Fundación Villacisneros, patronat de caràcter ultra amb deixa colonial, el condecora pel servei prestat en descrèdit de l’estat. Del desastre judicial a tots i cada un dels fronts que ha obert a Europa, aquest jutge folklòric acabarà dient que ell no va enviar les euroordres a lluitar contra els elements.

Aviat farà un segle del text d’Azaña i els espanyols, afectats d’una greu propensió regressiva, són monàrquics reincidents. Per més que de vegades xiulin per espantar el seu mal, els “catalans catalanitzants”, ço és els independentistes, tenen prou motius per a saber que Espanya els fustigarà sigui quina sigui la forma interina del règim. Haurien de ser conscients que en aquest estat no passaran mai d’una empobridora actitud d’oposició, que en cap moment no ha donat fruits positius durables. I de fet saben, encara que alguns ho dissimulin per a treure’n partit, que aquesta actitud no permet pas d’avançar cap a l’única conclusió raonable que resta quan totes les altres s’han demostrat funestes.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.