Les entrevistes sempre haurien de ser un regal per al lector, però la de Joan Margarit ho ha estat sobretot per a mi. Ho he de confessar. Ho ha estat tant que l’he tinguda tancada durant gairebé dos mesos. L’excusa era que no tenia temps, però ara que finalment l’acabo, veig que no n’era solament aquesta, la raó. N’hi havia més. La més evident, la impossibilitat de saber escriure què vaig sentir quan les paraules de Margarit parlaven de la mort. Les no tan evidents, aquell fil que el poeta sap teixir entre ell i nosaltres, els lectors, i que ens esclata inesperadament amb tota la seva potència.

L’entrevista no pot reproduir tota la conversa sobre el llibre Per tenir casa cal guanyar la guerra, que fa setmanes que és a la llista de llibres més venuts, però sí que penetra dins les escletxes que es fan enmig de les paraules.

Fent prosa heu descobert coses vostres que no havíeu trobat fent poesia?
—Sí, perquè en el territori de la prosa entres a llocs on la poesia passa de llarg. No serveixen per a un poema, són massa desmanegats o massa llargs. Pensa una cosa, normalment per fer unes memòries un s’informa mirant diaris de temps passats, diaris de carrer, a veure si quan passava allò a tu passava això. És a dir, reculls un seguit d’informacions. Tot això es posa davant de la persona que vol fer les memòries i amb allò va reconstruint el passat. Jo he fet aquest llibre sense això. Jo no m’he interessat d’aquesta part, només del que em queda aquí. M’és igual el que no recordi. Encara més, buscar perquè recordes això.

Què és el que heu descobert?
—Diria que una varietat de coses. Una de segura, que tot és a la infantesa.

Però això potser ja ho sabíeu…
—Sí. Ja ho sabia… però mirar aquest tros de vida m’ha ajudat a veure la resta. A la vida de tothom, més o menys, els dos extrems són molt importants. Dos extrems que no tenen comparació amb la resta. Voldria dir que són més nets, però com que és una paraula que té una connotació moral prefereixo fer servir la paraula ‘nítids’, que és com una característica més física. Són dos trossos de la vida on es fan menys trampes i també tot va més a poc a poc.

Fer-se vell ho veieu com una cosa nítida?
—És l’única edat que no té la jutjarà ningú, ni tu. Quan ets jove pots jutjar la teva adolescència, a la maduresa pots jutjar la joventut, però la teva vellesa no la jutjarà ningú. És l’edat més lliure. Però perquè existeixi aquesta nitidesa necessites entendre tot això.

I què passa al mig?
—Per mi, només hi ha una paraula que ho pugui explicar i no és ni catalana, perquè la catalana no em serveix. El mig és un lio. Ara, un lio necessari.

Un embolic no?
—No, un embolic és tou, amb un embolic pot no passar res. Un lio pot ser dramàtic, un embolic mai ho és. Les llengües tenen això, hi ha paraules que funcionen més o menys. No és que ara estigui fent l’apologia de la infància i la plenitud oblidant-me del mig. Un respecte per aquest lio. Està molt ben posat. Sense ell no es tenen fills, ni la humanitat funcionaria. Aquest lio també conforma que hi hagi molts joves ximples i molts vells idiotes. Què és un jove ximple? És el que no ha matat el pare, i per tant no s’ha alliberat i no ha lluitat per la seva personalitat. El vell idiota és el que pensa que el millor del món és ser jove i que ha de procurar jugar a tennis tota la vida. No entén tot aquest mecanisme de la història personal.

—I de l’àvia, del pare o la mare… en sabeu més, també?
—A través del llibre jo estimo més la meva mare, que fa anys que és morta.

Potser és la nostàlgia?
—No. És la tranquil·litat per a poder respectar aquella persona. Per què no estimar-la encara que sigui tard? Coses com aquesta són les que jo he après.

Us volia preguntar pel vostre soci.
El Buxadé? Ha estat una relació molt intensa, molt maca….

Sou un tàndem, no?
Hem tingut feines paral·leles: tots dos hem estat catedràtics de càlcul a l’Escola d’Arquitectura, tots dos tenim una edat semblant, tots dos hem muntat despatx junts, tots dos hem fet totes les cases que hem fet, tots dos hem portat el despatx sense tancar mai res amb clau. Mai no ens hem vigilat l’un a l’altre. Hem tingut confiança plena i igual. L’únic que ens va separar una mica de la mena de vida que fèiem va ser quan va morir la meva filla, la Joana. Però des d’aleshores cada dimecres dinem junts. No hem deixat de dinar junts mai. Ni de veure’ns.

Per què us va separar una mica la mort de la Joana?
—A mi, el futur de la Joana, com que era una persona deficient, em tenia molt preocupat. Em preocupava per ella quan jo no hi fos i de sobte això s’inverteix. Ella desapareix abans que jo. I em van passar les ganes de treballar. I treballar què vol dir? Estar amb la gent. I vaig tornar a ser aquell nen solitari, vaig ser un vell solitari. Vaig tornar a empalmar amb el començament i aleshores vaig deixar de treballar.

En el llibre parleu de l’àvia i de la Joana com dues persones diferents de tothom.
Sí, totes dues eren molt lluny de tot el que socialment es valora i en canvi tenien una potència tremenda. L’àvia és aquell poema del meu últim llibre que es diu Coratge. Coratge és aquella persona que amb prou feines sap ni llegir ni escriure i que t’ha donat molt més que molts filòsofs, eh? I la Joana és igual. Una persona que era deficient, deficient mental, que no la podies deixar a casa perquè no en sabia prou, a part dels problemes físics que tenia i, en canvi, va acabar essent refinadíssima. Tenia el nivell mínim per a saber què és estimar. A la seva manera, sabia que l’única defensa que tenia contra un món que no podia ni imaginar era estimar. I llavors estimava tothom. A tothom, tothom, del seu entorn. El dia que arribava una persona nova, la primera cosa que li feia entendre és que ella l’estimava. Perquè veia que això era l’única eina que tenia. Aleshores, això, acostumat a ser un animal humà d’aquells que quan veu algú que és diferent d’ell la primera cosa que fa és desconfiar aviam què et farà, em va fer entrar en un món… en el món de l’amor. Venia amb nosaltres a un concert on anaven cada setmana, de música clàssica, i escoltava una simfonia de Beethoven sense ni immutar-se, ni cansar-se, ni res. Encantada de la vida. També pintava. Aquest quadre és d’ella. Quins misteris al voltant de l’amor, eh?

—Sí… I vós n’heu sabut, d’estimar?
Jo? Què et diré… Recordo que la meva mare t’estrenyia fort perquè veiessis el que no es pot veure [riu]. I a vegades, jo també faig una mica aquest gest de prémer la mà fort. I dius per què ho fas? Si t’estimes, no cal. Bé, és que potser no m’he explicat bé [riu].

Heu acostat els lectors a la mort?
—A la vostra mort?

Sí, a l’amor i a la mort que ens trobem cada dia a la nostra vida.
—Sí, a la vostra, a la vostra mort. I, per tant, acostar-vos al procés aquell de dir: ‘Ostres, qui sóc jo?’

En el llibre parleu de la mort de la Trini, de com es mor la vostra germana. Després es moren les vostres dues filles, no? Són circumstàncies totalment diferents…
Sí, bé, però són morts que van lligades. És el fracàs inicial.

—Quan expliqueu la mort de la Trini, sembla que ja ho sentíssiu així, no? Un nen, però, no pot sentir això, amb aquesta profunditat, no?
No, no pot. Aquest esbrinament que dius tu, és… no diré que és per a escriure un llibre, no? Però, és clar, quan se’t mor una filla, se’t mor una… A mi se m’han mort dues filles, però de manera diferent. Una és la Joana, que abans de morir-se potser va viure una vida… L’arc de la vida, doncs, era més curt el d’ella. Senzillament. Però dins d’aquest arc va tenir temps de fer allò que és fonamental. Però després hi ha l’altra que se’m va morir en una nit, que va ser un episodi terrible. Perquè en una habitació hi ha la mare que li han fet una cesària i després de nou mesos ha d’acabar així? Tu veus a la incubadora la criatura que ja t’han dit que no arribarà a la matinada. Llavors ets passes la nit no creient-ho fins que veus que allò serà així, no? Molt diferent, saps?

—I allà sempre reapareix la Trini.
Aquella nit amb la Trini hi ha estat sempre present. La mort d’ella és la foscor, la foscúria.

Sou poeta, però domineu molt bé la prosa perquè en el vostre llibre queda molt ben explicat.
No ho sé… és text de poeta. Els poetes sabem que tenim poc espai en un poema. I això és un aprenentatge llarguíssim. Has d’explicar el que has d’explicar i prou. Qualsevol cosa que afegeixis en un poema és fatal. Per tant, això ho tens per la mà. Quan escrius prosa, vers o el que sigui, la primera cosa que et planteges és dir: ‘Escolta, vols dir què calia, dir això?’ Constantment surts amb el ‘vols dir què calia?’, ‘vols dir què cal?’ ‘Com ho podríem dir més curt?’ Saps que dins del poema la potència és també l’austeritat. És com posar els ferros en uns fonaments de formigó. És molt més important que els ferros siguin al seu lloc que no pas posar-hi un munt de ferros més. No serveix de res. Si tu has encertat el que has de fer, les coses són totes lligades.

—Parlem del pare?
El pare era una persona complexa, sempre més allunyada. En principi, és clar, no és en va que la mare té la criatura dins i el pare s’ho mira. Això en aquell tros de vida, que és el començament, és importantíssim. Hi ha el que és a prop i el que és lluny. Jo no sé si d’això se’n pot dir amor perquè és molt animal, és a dir, la intensitat de relació, diguem-ho així, tu la tens amb les persones que físicament has tocat. Tu, qui has tocat? Doncs has tocat la teva parella (o les teves parelles) i els teus fills. No has tocat ningú més. No vas pel carrer tocant la gent, la gent no es toca. Ara, als que es toquen, aquell contacte físic els deixa absolutament enganxats per sempre a aquelles criatures que els has tocat pertot arreu de petits i els has canviat, i elles t’han tocat a tu. A allò, hi estàs lligat i a la teva parella igual. I el que ve darrere ja és a molta distància. No és tan misteriós, tampoc, és com les bestioles. La bestiola no segueix el fill fins al final, com els humans que encara estem pendents de la filla de cinquanta anys. Això no passa amb els animals. No serà una mica fals, això?

—Què voleu dir?
Bé, que és una història que ens hem inventat supletòria. Què un fill quan comença a volar sol se’n va molt més lluny del que tu i ell us penseu. Però vaja, no sé si té gaire interès parlar d’això.

—Sí que en té… però continuem amb el pare. Hi ha coses que us molesten d’ell?
—El pare porta el segell de la pobresa, pobre home, inscrit en el racó més profund, i això més aviat m’inspira més compassió que no rebuig. Crec que els meus pares es van enganyar, no van saber què era emigrar. És a dir, ells que aquí havien estat uns malaurats totals, o sigui que aquí no havien ni pogut mai viure en el lloc on treballaven, de sobte té l’oportunitat d’anar-se’n a un lloc on el valoren com aquí no l’ha valorat mai ningú.

—…I viure bé.
I aleshores en aquest lloc [les Canàries] on el valoren i que a més és un lloc preciós, que té moltes meravelles, es tanquen en banda i diuen: ‘L’important és la Mare de Déu de Montserrat.’ Es blinden contra l’estranyesa en lloc d’obrir-se i dir: ‘Anem a veure què té de bo aquesta estranyesa.’ Doncs no, es blinden. I aleshores, el que hi ha allà és tot… El paisatge no poden dir que no és meravellós. I sobretot en aquell moment. En aquell moment les Canàries era un lloc tremend.

—La vostra família a les Canàries té unes condicions que mai no havia tingut, però no les aprofita…
No l’havien tingut, mai. I els burros, en lloc de mantenir aquell pisàs de la plaça de Principe que es veu Gran Canària al fons… Jo no he viscut mai en un pis com aquell. I se’n van allà i diuen ‘no’, se’n van a Gran Canària. Es foten en una casa al voltant d’aquelles de les cabres i diuen: ‘Escolta, aquí s’han de fer el màxim de calés i tan de pressa com sigui possible perquè hem d’anar a la pàtria.’ La pàtria. Ja t’ho regalo, el que troben aquí. I allà, per primera vegada el meu pare, que no era mal arquitecte, per primera vegada fa bona arquitectura i li ho reconeixen. I verge santa! Llavors dius: ‘Què has de fer? Com la pobra àvia, que et diu que li diguis cap a on és Montserrat per posar-se a resar de cara a Montserrat i dius: verge santa! Com es poden fer aquests errors? Va ser molt complicat tot aquest tema. Els temes de les pàtries són molt, molt complicats, molt. Vol dir que cadascú, a través d’això, treu moltes coses que no tenen res a veure amb el que diu que té a veure. Són altres coses que surten [riu]. 

—I de la Mariona, què me’n podeu dir?
De la Mariona? Home, fa cinquanta-cinc anys que estem junts [riu]. És una meravella! És que és important, també, això, eh? Home, és una altra aventura. És com la de la poesia, que dura tota la teva vida. La de la parella també pot ser una aventura important que duri tota la teva vida. Com tu saps, les persones canviem constantment. No ets el mateix a quaranta anys que a trenta i després als cinquanta ja ets un altre. I que una persona al teu costat o tu al costat d’ella aneu canviant i a cada canvi d’aquests us torneu a entendre i torneu a ajuntar-vos és una aventura maca. I que, a més, en l’última edat aquesta de la senectut que no t’hagis de preocupar a fons d’aquest tema, sinó que simplement en gaudeixis. Valia la pena, crec que sí, valia la pena…

—Abans parlàveu de pàtria, en el pregó de la Mercè que vàreu fer l’any 2010, vàreu parlar d’independència.
Va tenir molt d’impacte. Recordo que es van enfadar molt els Fernández, com es diuen?

—Els Fernández Díaz.
Els Fernández Díaz es van enfadar molt, molt. Els vaig haver de recordar que ells m’havien convidat a mi a fer de pregoner i que, per tant, em devien respecte mentre fos allà, que era casa seva on m’havien convidat. Per tant, que no m’insultessin fins que no hagués sortit

—Vàreu meditar molt fer aquell pregó?
No gaire, no. Pensa una cosa, jo he estat sempre una persona solitària, però lliure. M’he guanyat sempre la vida sense necessitat que m’ajudessin. Tinc la sensació claríssima de viure en un país perillós, això sí. I que si ara no és perillós és gràcies a Europa. Però el dia que ens fallés Europa, jo ja no, seré massa vell… Però si hagués estat més jove, o als meus fills o néts, els diria: ‘El dia que falli Europa foteu el camp immediatament d’aquest país perquè és un país perillós.’

—Dieu això de ‘Jo he perdut la guerra’.
No és igual els que hem perdut la guerra que els que l’han guanyada, evidentment.

Encara som al mateix lloc?
Sí, però ja hi érem quan hi va haver la presa de Granada, eh? A aquest país des del segle XV no li ha passat res des del punt de vista d’això de què parlem, no li ha passat res. França va fer la Revolució Francesa, els anglesos van tallar el coll a un rei i van haver de començar amb un parlament des de zero. Nosaltres, no. L’únic canvi important que hi ha hagut en aquesta península Ibèrica a partir del segle XV va ser que els Àustries van ser substituïts pels Borbons. Ja em diràs. Això és el màxim canvi. No s’ha agafat mai una administració de justícia i s’ha tret fora per posar-ne una de nova perquè allò era una olla. Això ho van fer els francesos a la Revolució Francesa i ho van fer els anglesos. Nosaltres no ho hem fet mai, això, sempre hem anat posant capes. Aquí mateix quan van fer la Generalitat ningú no va fer plegar ni un funcionari. Vam posar-hi els nostres. Tarradellas va posar els seus, Pujol va posar els seus i anar augmentant el gruix. I, és clar, aleshores no hi ha qui els reformi, aquells gruixos. Són irreformables. Farem una nova legislació. Una nova legislació? Però si sempre ha estat una legislació damunt de l’altra. Per això els advocats són els reis del mambo. I per això el pocavergonya més important pot sortir lliure perfectament. El gruix ajuda a la confusió. Bé, però això és un altre tema.

—I ara com ho veieu això?
Deixem-ho estar, que ja en tinc prou amb la televisió. Saps què passa, Assumpció? Jo tinc vuitanta anys i per molt bé que estigui, doncs en tinc vuitanta. I, per tant, hi ha coses que ja no tinc ganes de parlar-ne. Igual que quan es va morir la Joana vaig dir prou, ja no tinc més ganes d’anar a una obra a discutir amb l’administració o amb l’amo si tinc raó jo o té raó ell. De la mateixa manera, ara, a vuitanta anys ets en l’últim tram, aquest més nítid, i certes coses ja no t’interessa de fer-les, respectant el que faci tothom, naturalment. Però també m’agrada que em respectin que jo ja no tinc ganes de fer-les. He perdut l’interès pels detalls, continuo amb l’interès per les coses fonamentals, però pels detalls no. Crec que tinc el dret de dir ‘Ara ja no m’interessen’. I, és clar, la meva història abona aquesta situació. I continuo essent el mateix nano, aquell nano solitari. I m’hi trobo bé. I, a més, ara puc ser-ho sense por. 

La soledat fa por a molta gent.
Això és una malformació. Sí, sí, és claríssim…

—La soledat també pot ser un tresor?
Pot ser-ho; sí, senyor, pot ser-ho. Som un animal que necessita tres coses. Necessita moure’s físicament perquè si s’està quiet es mor. Necessita fer anar el pensament perquè si no el fa anar anul·la la seva principal eina de supervivència i, per tant, ha de pensar. I tercer, i més complicat, ha de viure en comunitat i ha de parlar amb els altres éssers humans, per molt que li toqui la pera fer-ho, perquè si no ho fa, també es morirà. O sigui, ens assemblem més a les abelles i a les formigues que no als llops. Has de tenir una relació social.

Què vol dir una relació social?
—Crist ho va deixar molt clar: estimeu-vos els uns als altres. Això és el que no fan els llops o ho fan d’una manera inconscient, sense elaborar. I llavors cada persona es pregunta: ‘I com els estimo jo, els altres?’ Perquè estimar aquests que toques, que has tocat despullats, que són la parella i els fills, és molt fàcil. És l’estimació de la bestiola. Fins i tot pots dubtar de si és veritable estimació i veritable amor. Ara, a la persona que no pertany diguem a aquesta intimitat, com l’estimes? A mi em va costar molt veure que la poesia era la meva eina. Que jo podia fer-li un poema a algú que no conec i que aquest que no conec fes una llagrimeta i es reconegués i fos més feliç. Cony, això vol dir estimar-la, no? M’ha costat molt de veure que aquest era l’únic camí que jo tenia. No és anar-me’n a fer hores extra a no sé quina cosa de l’ajuntament. El meu camí era aquest. Per tant, tu has de trobar el camí aquest d’estimar-te els altres perquè si no ho pots fer, ho pagaràs amb la pell. Com pagaràs amb la pell si no penses, o pagaràs amb la pell si no… És fonamental perquè si no, no pots viure. Dius: ‘No, és que jo sóc un solitari.’ Sí, sí, ets un solitari, però has d’anar a la piscina a nedar per moure’t i després has de parlar amb algú o fer alguna cosa a la gent, que l’ajudi. Si no estàs perdut… M’he tornat un plom i ara no sé per què t’ho he dit, tot això.

Per la soledat.
—Això, per la soledat, però no oblidis que soledat no vol dir que hagis d’anar sense pantalons. T’has de comprar pantalons per molt solitari que siguis.

Dieu que fer poesia no és cap ofici.
—La poesia no és cap ofici. I és que un ofici et dóna tranquil·litat perquè saps que com més temps el facis, si vas de bona fe, més bo seràs. Un sabater després de deu anys de fer de sabates és més bon sabater, i el metge és més bon metge i l’arquitecte és més bon arquitecte. Això és l’ofici i dóna aquesta pau.

—Un poeta també troba aquesta pau, no?
No, no, no! Un poeta pot ser un patata d’entrada i pot ser encara més patata al cap de deu anys. L’art no dóna aquesta tranquil·litat, aquesta seguretat… Per això no és cap ofici. L’activitat artística no et dóna mai seguretat.

Sou un poeta reconegut i popular, potser dels més llegits, però també criticat pel propi gremi. Us afecta la crítica dels altres poetes?
—Gens, zero. Mira, a la base de tot, hi ha una cosa molt senzilla. Fer un poema és buscar-te això que no trobes i quan ho trobes posar-ho en paraules i enviar-ho a algú que el pugui fer plorar amb aquelles quatre paraules sense conèixer-te de res. Bé, això és complicadíssim. O sigui, que algú digui com s’ha de fer això, si s’ha de fer des de ciències, des de lletres, pensant en la vida, sense pensar en la vida… si ha de ser poesia del silenci, si ha de ser poesia social, si… Que algú intenti dir com s’ha de fer això, quan això es fa com pot… [riu] Un poema es fa com pots, com un pot, no com vols fer-lo. Com vols que jo digui a ningú com s’ha de fer un bon poema? Fes-lo com puguis perquè tot ho hauràs de buscar dins teu. Per tant, espavila’t! Ara, jo no criticaré una persona perquè fa els poemes d’una determinada manera. L’única cosa que m’interessa és el resultat. El que tinc aquí a mà són els bons poemes. I aleshores em pot interessar potser com aquell poeta ha fet un bon poema. Ara, els dolents, no, eh?

—Quan escriviu sempre veieu l’altre?
Sempre, és clar que sí! Què hi ha a l’altre cantó? Al llarg de la meva vida he tingut molts companys que diuen: ‘No, no, és que jo escric per a mi mateix, no m’interessen els altres, no, no.’ I jo sempre dic tot el contrari. Escriure per a mi mateix? Amb tota la quantitat de poetes que hi ha boníssims, tu creus que jo he d’escriure per a mi mateix? No cal. Si tinc tot Thomas Hardy, si tinc tot Espriu, si tinc tot Martí i Pol, si tinc tot això… he de prendre’m la feinada d’escriure per a mi? Però si sóc l’únic que no em llegeixo. A mi no se m’acudiria mai de llegir-me. Es diuen molts disbarats. El seny, el sentit comú, falta sempre a tot arreu. Poesia inclosa. A tot arreu. Sempre les bestieses aquestes de la falta de sentit comú entrebanquen l’avenç de les persones. És perillosíssima, la falta de sentit comú.

—Doncs em sembla que cada vegada n’hi ha menys, eh?, de sentit comú… Jo no sé si és una percepció meva…
Evident. I cada vegada hi ha més poesia del silenci potser, no? [Riu.] Cada vegada els poetes escriuen per a si mateixos. No sé on anem. No m’interessa gaire aquest món, no? Jo estic molt content que, que sé jo, que el senyor Vinyoli escrivís per a mi [riu] i no escrigués per a ell. N’estic encantat! I si el senyor Vinyoli i cent més van escriure per a mi, per què he d’escriure jo per a mi, no? Jo he d’escriure per als altres, si de cas. He de donar tant com pugui per agrair tot això altre que m’han fet a mi també i l’agraïment no és escriure per a mi [riu].

També podeu llegir: Joan Margarit:Viatge als orígens del poeta i de l’arquitecte.

Podeu comprar el llibre ‘Per tenir casa cal guanyar la guerra’ a la Botiga de Vilaweb

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb