Dos anys després del celebrat Des d’on tornar a estimar (Proa, 2015), Joan Margarit (Sanaüja, 1938) estrena nou poemari, Un hivern fascinant, una reflexió sobre la senectut, una edat privilegiada per a lliurar-se a la degustació del present i encarar-se definitivament a tota mena d’engany. Pivoten al seu voltant temes tan propis de la poètica de Margarit com la soledat, la memòria, l’escriptura i l’oblit, entre molts altres.

Ens trobem a la Casa del Llibre de Barcelona per assistir a la conferència de premsa que l’editor de Proa, Josep Lluch, obre amb un comentari sobre el concert que dijous al vespre Margarit va oferir a Sant Just (‘el meu poble’, corrobora el poeta). Segons Lluch, el concert va confirmar que la veu del poeta és cada vegada més segura i afinada, però quan parla de la seva maduresa, Margarit l’interromp per matisar que a la seva edat ja no es tracta de maduresa sinó de senectut. Els qui assistim a la conferència de premsa encara no sabem la importància d’aquesta intervenció del poeta, però de mica en mica ens n’anirem adonant, perquè l’ús de l’eufemisme en les nostres vides serà un tema clau del dia. En diferents moments i des de diferents perspectives, el poeta combatrà aquest mecanisme de supervivència que ens porta a no dir les coses pel seu nom. ‘La senectut és l’època més enemiga de l’eufemisme. Totes aquestes petites coses de la llengua, totes aquestes modificacions són importants perquè van influint en la nostra percepció. No és igual dir “què en fem, d’aquest got?” que dir “agafa el got i desa’l”’. Però anem a pams.

Si Margarit torna una vegada i una altra a parlar d’eufemismes és per defensar el concepte de veritat que, en el cas de la poesia, va lligat al de bellesa. Perquè, insisteix l’autor, en poesia les dues coses s’han de donar alhora. No hi pot haver veritat sense bellesa ni bellesa sense veritat. ‘La missió del poeta és descobrir aquesta bellesa subtil i amagada que hi ha en les coses, trobar-la on sembla que no hi pot ser. El poeta busca on no ho fa el novel·lista. No l’interessen les vides dels altres. Parteix de la pròpia vida i després ha d’escollir el que d’ell pot interessar als altres. La inspiració ens indica la zona per on hem de buscar. Et dóna el camí, després has de cavar. És una feina llarga i difícil.’

En un poema d’homenatge a Juan Ramon Jiménez (‘La soledat del mar’), Margarit parla d’aquesta recerca que dura tota la vida: ‘Per a mi el que ara compta només és / allò que s’ha buscat fins a la mort. / El fascinant hivern de l’animal de fons.’ I continua: ‘Encara continuo buscant i trobant… Els poetes que han plegat a mig camí (“Gil de Biedma o Rimbaud, posem per cas”), els tinc a la biblioteca però ja no baixen de la lleixa… només m’interessen els poetes que han seguit buscant fins a l’últim moment’… ‘És una aventura vital, una feina solitària i que dura tota la vida… Hi ha feines que fas i t’hi jugues la vida… Jugar-s’hi la vida vol dir que per a fer això has deixat de fer moltes altres coses.’

‘Les roselles van desapareixent, / eliminades com les males herbes. / Molt aviat ja no s’escamparan / les roges pinzellades del vent als camps de blat. / Qui podrà entendre un dia / els quadres de Van Gogh?/ Visc encara en un món familiar, / malgrat que subtils canvis ja m’alerten: / no tornarà a ser el meu. / No es tracta d’un infern: permet comprendre. / L’oblit arriba, tranquil·litzador. / I torna, sempre torna l’alegria.’ Aquest poema, ‘Un hivern fascinant’, dóna títol al poemari. L’últim vers motiva una pregunta per part dels assistents. Arran de la situació que vivim aquests dies, tornarà l’alegria? Però Margarit respon en clau literària i parla de ‘l’alegria de veritat’, la lligada amb veritat i bellesa. En aquest sentit, diu, ‘el poema busca l’alegria’.

La senectut és ser ‘al fons del bosc de tots els contes’, però sobretot, i definitivament, és una edat que ja no podràs recordar (‘Recordo Juan Ramón: tot està a punt / per a l’eternitat. He fet un altre pas / cap a dins de l’edat que mai / no podré ni jutjar ni recordar’). I una edat en què el passat s’allunya, però el futur també: ‘Si la vida ens serveix és per a veure que el futur tampoc compta’, sentencia Margarit. ‘És la degustació del present. Entendre que pots viure sense la idea del futur que ha estat present d’una manera absurda… El passat també s’allunya a sotragades. La vida va a sotragades. Però la recerca del futur és una de les ensarronades més grans.’

‘La vida és una aventura difícil, no tens temps de tirar enrere. Entre les dificultats a combatre hi ha els tòpics i els eufemismes. Els tòpics són caminets per on es fa passar la gent. I les mentides només les fabrica el poder per a manipular.’

Des d’aquesta talaia de la senectut, quan se li demana si, davant la situació actual, podem tenir aquella sensació de ‘viure a la intempèrie’, Margarit respon: ‘No et puc dir mentides. La intempèrie individual la vivim cada dia.’ I en l’àmbit col·lectiu? ‘He desconfiat de la cosa col·lectiva. El col·lectiu, quan es mobilitza, fa moure coses que la persona sola no faria… Hi ha sentiments contra els quals no pots lluitar, però com més vell em faig més defenso la intel·ligència.’

‘La mateixa ciutat només dura el seu temps. / Totes les Barcelones són unes dins les altres / com unes invisibles nines russes.’ Amb aquests versos comença el poema ‘Coneguda crueltat’, escrit el 17 d’agost d’enguany. Però la conversa no se centra en l’atemptat sinó en la relació del poeta amb la ciutat: ‘Tinc una relació complicada amb Barcelona, brutal però difícil. No sempre m’ha respost com m’esperava.’ I tornem als eufemismes: ‘Per què n’hem de dir “el Raval” si teníem “el barri xino”.’

I de l’eufemisme desemboquem al llenguatge dels polítics: ‘Quan un polític utilitza la paraula “democràcia” massa vegades seguides, fa com els amants que es repeteixen contínuament que s’estimen: penses que això acabarà com el rosari de l’aurora. El polític et diu que tota la noblesa està en la seva política. El llenguatge és el símbol de la destrossa que es fa. Han destrossat la paraula “ciutadà” i “ciutadania”. Si es destrossa la paraula, vol dir que s’està destrossant la vida. “Ciutadania” té una noblesa excessiva. No tots som ciutadania. Som gent. A un ciutadà no li pots dir que és una merda. No t’has d’omplir la boca amb la paraula “ciutadà”. D’un ciutadà no puc dir la veritat, he de respectar-lo. De la gent puc dir el que sigui.’

Ens anem acostant al final de l’acte i acaba sortint, ara sí, la paraula ‘independència’: ‘La primera vegada que la vaig utilitzar volia dir unes coses perillosíssimes…. Totes les independències s’han fet amb morts. Resulta que em diuen que això ha canviat i jo, com a vell, em retiro. Com a vell, dic: tant de bo la independència sigui una cosa que puguis dir: ara la vull. Dins el meu imaginari és així. No pot anar tan suau. La duresa ha d’aparèixer d’alguna manera. Prefereixo fer un exercici d’intel·ligència més que sentimental. L’autocrítica és fonamental. És allò d’Espriu: quan un dels seus personatges diu “som els millors, pensem amb puresa”, Espriu se’n fot. Però continuem pensant igual.’

Quan marxàvem encara vam allargar uns moments la conversa. Margarit va afegir que, efectivament, en aquests moments tenia la sensació de reviure escenes del franquisme. L’oblit no ha vençut del tot i alguns dels seus versos se’ns fan de cop molt pròxims: “La ciutat que jo estimo encenia pocs llums / en les nits pobres d’un país infame”. O “Mai no he oblidat els clatellots d’un guàrdia / dient-me fort i sec: Habla en cristiano, niño”. O “Acabava llançat, per damunt de les cordes, / al país trist del pati de butaques / que havia depurat o afusellat els seus mestres d’escola”.

 

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]