Joan Majó (1939) és l’enginyer que va fer el primer ordinador de l’estat espanyol, va ser batlle de Mataró pel PSC, ministre d’Indústria sota el govern Felipe González i va acabar treballant a la Comissió Europea portant afers de telecomunicacions, informàtica i televisió. El senyor Majó, actualment, escriu articles d’opinió al diari Ara. Fa un any, va anunciar que es donava de baixa del PSC, el seu partit de tota la vida, pel suport de Miquel Iceta al 155. En aquesta entrevista, explica la seva evolució política i professional i raona per què, tot i no ser independentista, potser votaria ERC, no s’enfrontaria a un independentisme majoritari i es veu incapaç de defensar ara per ara l’unionisme. També explica per què l’1-O va votar que sí a la independència. Majó enraona de manera afable i estructurada.

Vau ser l’enginyer que va fer el primer ordinador de l’estat espanyol.
—Sí, senyor. I heu tocat un tema sensible. Avui és al Museu de la Tècnica de Terrassa. El primer ordinador va ser el P. ‘P’ de primer. De P en vam fer molt pocs. El Q no el vam fer perquè la Q no m’agradava. Després vam fer l’R, l’S, que ja va ser el bonic. Ja es veia com un ordinador. La resta semblaven més una màquina d’escriure, i l’ordinador quedava amagat en un armari.

No us fa por que les màquines acabin manant damunt nostre?
—Dependrà de nosaltres. Si ho fan, serà culpa nostra i dels qui dirigeixen la política. Hi ha qui diu que els robots han de treballar i pagar impostos. I jo dic que si els robots substitueixen les persones, serà perquè tenen més productivitat. Perfecte. Ara, si creem més riquesa, s’haurà de repartir. Perquè ara la riquesa només se la queden uns quants.

Quin ordinador feu servir?
—Tinc un Lenovo, de l’antiga IBM. No he tingut mai Apple. Per mi és massa un cercle tancat. Si tens ordinador Apple, has de fer servir tots els accessoris Apple. Però a casa tinc molts fills, gendres i néts. Convisc amb Apple, codi obert i el que calgui.

Molts fills, quants són?
—Sis. Dues noies i quatre nois, tots quatre enginyers. Una noia arquitecta i una noia biòloga. Jo sempre els deia que si no tenien clar el què, la carrera d’enginyer servia una mica per a tot. Explico sempre la mateixa anècdota. Vaig fer una carrera de vuit anys. I a tots els exàmens la qüestió era resoldre problemes. Ens deixaven tenir els llibres al costat. No s’havia de memoritzar res. T’ensenyaven a enfrontar-te a un problema. I això és molt útil en qualsevol cas.

També a la política?
—Crec que sí. La política ha d’analitzar un problema i trobar-hi solucions.

Però la política i les campanyes electorals també es basen molt en les emocions.
—És una de les coses que ens passa, sí. I a mi m’agrada analitzar els problemes. Una vegada el cor et diu què vols, el cap ha de posar-hi racionalitat.

Per exemple. El 20 d’octubre de 2017 us vau donar de baixa del PSC. Us en penediu?
—No. I per una raó. Em vaig donar de baixa perquè, tot i que Miquel Iceta va dir clarament que estava contra el 155 i contra la DUI perquè era un error de les dues parts, em va saber greu que al final el PSC no s’abstingués. Que és el que va fer el president José Montilla. Crec que el PSC es va equivocar donant suport al 155. Per això vaig dir prou. Jo continuo pensant que el partit que representa millor allò que penso és el socialisme democràtic. La socialdemocràcia. I des del punt de vista del cas català, el PSC abans era del tot raonable.

I ara?
—Ara crec que el PSC està molt condicionat per les coses que passen a Madrid. La manera com Sánchez enfocava les coses fa un temps, a mi, em semblava suficientment acceptable, sense que fos la meva línia. Però ara està massa espantat per la possible reacció de la dreta espanyola.

Miquel Roca deia: M’he quedat sense partit. Us passa igual?
—La veritat és que no sóc a cap partit. I a l’hora d’anar a votar tinc clar que o bé continuo votant socialista o bé votaria aquests que són a mig camí entre la socialdemocràcia i un socialisme més clàssic. Entre l’unionisme i l’independentisme radical, jo necessitaria un entremig. El dubte que tinc és votar PSC, comuns o potser ERC, que veig que últimament s’acosta a les coses que penso. En el sentit de moderació. A veure, jo no sóc independentista. I no ho sóc per una raó molt més profunda que la qüestió catalana. Al món hi ha uns problemes globals tan importants que només es poden resoldre globalment. Si no, no es resoldran. A Brussel·les havia vist moltíssimes vegades com el ministre grec s’aixecava, demanava una cosa, i es feia o no es feia. Però quan s’aixecava el ministre alemany i demanava una cosa que interessava l’estat de Baviera, es feia immediatament. La qüestió és la influència que tens amb aquest veí més gran, que és la Unió Europea. I encara avui, Espanya té molta més influència que no pas pugui tenir una Catalunya independent.

Paradoxal. No sou independentista i potser acabeu votant un partit independentista com ERC.
—Estic absolutament convençut que per un camí unilateral serà molt difícil d’arribar a la independència. Aquesta ximpleria de la via eslovena, per exemple. A veure, per què la via eslovena va anar bé? Perquè Alemanya la volia. I perquè estaven en una situació en què els qui no la volien venien de l’època iugoslava. Tenien el 90% de la població a favor de la independència. No és com aquí. Fins i tot el papa la defensava! Dir que això ho podem aconseguir amb un 47%, o fins i tot un 60%, em sembla difícil. No ho aconseguirem pas a còpia de ser més bonics. Espanya ho és molt més. Té moltes més armes. Exèrcit, jutges, lleis, policia, relacions internacionals. Em dèieu que puc arribar a votar un president independentista. Un independentisme que ho vulgui aconseguir des de la via de la negociació, a mi em semblaria molt bé. No faré grans esforços per la independència, perquè no crec que sigui la solució. Però tampoc no la impediré. Ara, segur que no defensaré l’unionisme.

Per què no?
—Per què en el moment que hi hagi una bona majoria catalana a favor de l’independentisme deixarà de ser radical. Hi estaria d’acord si s’aconseguís amb aquesta majoria.

Joaquim Nadal em va dir: ‘Acabaré essent un independentista. Veig que no és el vostre cas. Però deixeu clar que tampoc sereu pas un antiindependentista.
—No. Depèn molt quina sigui la reacció espanyola i quina sigui la proposta independentista. I un independentisme que tingués el 65% o el 70% de suport no seria pas radical. I, per tant, no seria unilateral.

Els independentistes guanyen unes eleccions amb el 65% o el 70%, i declaren la independència. No seria unilateral?
—Si hi hagués una DUI, crec que serviria de molt poc, com va passar fa un any. La raó és que no tindria les eines que necessitaríem ni els reconeixements internacionals, que són fonamentals. Avui, l’actitud de la Unió Europea és clau. I no oblidem que Europa és un club d’estats. Fa dos anys, notava que el posicionament oficial era dir que això era un problema intern espanyol, però en privat deien que ens comprenien, sobretot perquè érem pacífics, i que el govern espanyol era molt extrem. Ara he notat que diuen una altra cosa.

Quina?
—Que tant els uns com els altres tenim posicionaments intransigents.

Sí?
—Sí, perquè els uns i els altres anem per la via de l’enfrontament. Fa un parell d’anys, érem els bons. I partim d’una base. Les independències com l’eslovena eren, de fet, la sortida d’una dictadura. Nosaltres no podem dir que volem sortir d’una dictadura. L’estat espanyol té molts defectes, però és una democràcia homologable a Europa.

He llegit que vau anar a votar el primer d’octubre. Com el recordeu?
—L’1-O vaig dir a Artur Mas que jo considerava que allò no era cap referèndum. Que era una manifestació de força. La meva intenció era anar a votar dient a tots plegats que estaven fora de lloc, perquè allò no servia de res. La intenció era votar nul. I vaig votar que sí quan, al matí, vaig veure les patacades de la policia. Per demostrar una actitud en contra del govern central. Vaig votar a Argentona, on era aquells dies. Per mi va ser una manera de defensar que volíem un canvi.

Canviant de tema. L’economista Francesc Cabana em va dir que ja no creia en el capitalisme. Impressionant. Us he llegit alguns articles en què us hi mostreu molt crític. Molt.
—Jo sóc socialdemòcrata. Cosa que vol dir que crec en el mercat lliure i no crec en la dictadura del proletariat. Crec en la llibertat, inclosa l’econòmica, i per tant, crec en el mercat. Ara, el mercat ha d’estar regulat, i per evitar abusos, hi ha d’haver, a més, un procés de redistribució fiscal de la riquesa creada. El meu credo és la llibertat de mercat, la regulació del mercat i la redistribució fiscal. Per tant, no crec en el capitalisme actual. No crec en aquest mercat desregulat i no redistribuït. Ara creix la riquesa, i al mateix temps creix la desigualtat.

I per què creieu en una cosa que s’ha de controlar tant? No és com tenir un gos que mossega constantment? Val la pena?
—La primera raó del mercat lliure és mantenir la llibertat personal. No pot ser que et donin les coses decidides. Has de poder decidir què compres i què no. I els preus han de baixar en funció de la demanda. I la segona raó és que el mercat permet que funcioni la competència. Però el mercat està desregulat, camina cap al monopoli i no hi ha competència. Avui, la desregulació s’ha fet en paral·lel a la globalització, i s’han acabat desregulant dues coses que es poden posar en forma de bits.

Quines són?
—La informació i el capital. Som en un capitalisme financer mundial i uns poders polítics esmicolats. Qui mana? El mercat financer. Per això deia allò de la independència i de la impotència dels petits estats. El mercat va molt amb compte amb els xinesos i amb els americans. Amb els petits, hi passa per sobre.

Potser vivim un fenomen doble. Cada any, més països són independents. I aquests països s’ajunten. Per exemple, la Unió Europea. Més països que mai. I tots dins la UE. Paradoxal, però cert: independència i unió poden anar de la mà.
—Això va ser així durant els anys de Delors. Tot això passava. I anava creixent el procés de construcció de la Unió Europea. Ara, després de Maastricht, es va dir que la unió monetària havia de portar la unió fiscal i la unió econòmica. I això no ha passat. No pot ser que el pressupost de la Unió Europea sigui l’1% del PIB europeu. A Washington, que és el govern central, és gairebé un 20% del PIB. Les autoritats de la Unió Europea no poden fer res amb un 1%.

Quins idiomes parleu?
—Anglès i francès. Francès molt bé. Amb la dona vam viure a París i a Brussel·les un temps. I anglès, perquè vaig viure una època a Nova York. Gairebé mig any. Molt al començament de la meva carrera. Als anys seixanta. Jo vaig fer-me home al Bronx. A l’empresa, el director era un immigrant polonès.

Voleu afegir res?
—Per mi, la cosa més preocupant és que aquesta deriva del capitalisme, o del mercat lliure i desregulat, ens porti cap a un procés en què tant si hi ha crisi com si hi ha recuperació, creixin les desigualtats. És l’aspecte més perillós de l’actual conflicte social. Ara tenim entre un 10% i 15% de desocupació, però també tenim entre un 5% i un 10% de gent que té feina i és pobra. Això provoca una indignació que comprenc perfectament. Els qui poden posar-hi remei no n’hi posen. Jo torno a la meva idea: regulació del mercat i redistribució fiscal. Doncs les mesures han estat les contràries: desregulació i regressió fiscal.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb