Joan Baldoví: ‘No m’agrada dir mentides: obtenir el grup propi és complicat’

‘Avui és dimecres i ara hauríem de fer la sessió de control al president’, diu amb certa resignació Joan Baldoví, que per tercera vegada encapçalarà una llista per València a les eleccions espanyoles. Després d’unes negociacions llargues i sofertes, finalment la coalició entre Compromís i Podem també comptarà amb el suport d’EUPV. Aquest reforç d’última hora posa A la Valenciana, inconfusible nom de la coalició, en plena disposició de plantar cara al PP i esdevenir la força més votada. ‘Seria la culminació d’un procés de canvi al País Valencià’, diu.

Igual que a la tribuna del congrés espanyol, Baldo parlar sense embuts. Llança un avís al PSOE, deixa clares les línies vermelles per a entrar en qualsevol pacte de govern i reconeix que serà complicat d’obtenir el grup propi. Sobre l’enrenou que va causar aquest afer la legislatura passada, no es mostra rancorós amb Podem. I és que cinc diputats de la seva coalició (Compromís-Podem) van marxar al grup mare de Podem abans d’exhaurir les possibilitats d’assolir el grup propi. Al final, després de mitja hora d’entrevista i per a relaxar-nos, desafiem Baldoví a respondre vint preguntes ràpides per a conèixer-lo millor.

—Vàreu intentar un acord de darrera hora per a fer president Pedro Sánchez. Fer fora el PP del govern continua essent una de les vostres prioritats?
—No únicament fer fora el PP, sinó totes les polítiques que ha fet. Per tant, la prioritat és que el PP i les polítiques del PP no tornen a estar quatre anys més al capdavant de les decisions de l’estat. Per a nosaltres, doncs, aquesta és una línia absolutament vermellíssima. Al PP, ni aigua.

—També dieu que serà una prioritat obtenir el grup propi, malgrat l’enrenou que hi va haver l’altra vegada.
—I tant que n’hi va haver…

—Ara hi ha un precedent. Igualment confieu que A la Valenciana tingui  grup propi?
—A veure, és complicat i a mi no m’agrada dir mentides. Però en última instància, tant en la legislatura passada com en aquesta, dependrà de la voluntat de la mesa. Hi ha hagut un grup propi canari amb tres diputats canaris i dos diputats toledans del PSOE. Això vol dir que el reglament és ampli i la decisió de la mesa és absolutament decisiva. Per tant, dependrà de la mesa que nosaltres i En Comú Podem puguem tenir eixe grup que volem.

—En l’última legislatura vàreu responsabilitzar el PSOE de la vostra sort.
—Sí. Dependrà de si el PSOE atorga a la mesa una majoria a Ciutadans i PP, que no estan gens interessats que nosaltres tinguem grup propi, o si decideix que hi haja una majoria de canvi. La legislatura passada hi hauria pogut haver una mesa amb tres integrants del PSOE i dos que hauríem pogut ser de Podem o de les tres coalicions. Hi hauria pogut haver una majoria progressista. Ara també dependrà del PSOE. I aquesta majoria podria interpretar que nosaltres tinguem grup.

—És a dir, que el vostre destí depèn del PSOE.
—Sí. Però en tot cas, tal com és pactat en la nostra coalició, en el cas que la mesa interprete el reglament arbitràriament i no ens donen el grup, els diputats de Podem de la nostra coalició podrien integrar-se en el grup mare de Podem. Per tant, pot ser que nosaltres no tinguem un grup propi de manera formal, però sí que en tinguem un de facto, com n’hem tingut aquests quatre mesos.

—Recordem que cinc diputats de la coalició van passar-se al grup de Podem sense mirar d’aconseguir el grup propi fins al final, tal com havíeu pactat. ‘Podem no ha fet allò que s’havia compromès a fer’, els vàreu recriminar. Hi confieu, en Podem?
—I tant. Si no, no hauríem repetit la coalició. En tot cas, nosaltres confiem en nosaltres…

—Ho dic tenint en compte l’enrenou que hi hagué.
—Sí. Però deixant de banda allò que va passar, no ens haurien donat el grup propi. El PP i Ciutadans ho van dir molt clarament. Estava dat i beneït. Nosaltres intentarem aconseguir el grup. Jo no sé què faran els nostres companys. M’imagine que també. Però, amb independència d’això, mai de la vida no trencarem la unitat del grup. Així ho hem demostrat en una proposició de llei que vàrem presentar en aquesta curta legislatura, que fa referència al finançament. La vàrem firmar conjuntament els nous diputats de Compromís i de Podem.

—Si no assoliu grup propi, els diputats de Compromís descarteu d’anar al grup de Podem?
—Sí.

—Ho teniu pactat, entenc.
—No. El que hi ha escrit, negre sobre blanc, és que en cas de no haver-hi grup propi els nostres diputats de Podem podran integrar-se dins el grup mare de Podem. I per tant, com que no diu res dels diputats de Compromís, se sobreentén que nosaltres no hi aniríem.

—I la vostra tasca no fóra més visible en un grup gran com el de Podem que no pas mixt?
—No. Jo crec que s’ha demostrat en aquesta curta legislatura que Compromís ha tingut un paper protagonista i fins i tot en algun moment hem fet de mitjancers entre el PSOE i Podem. I dins el grup mixt hem estat el grup majoritari: n’hem estat portaveus; hem estat presents a la junta de portaveus i a la diputació permanent; i hem participat en totes les converses importants que hi ha hagut per a formar govern. Per tant, entenem que podem ser igualment útils en el grup mixt. Insistim sempre en la unitat d’acció perquè ja ho vaig comprovar en la legislatura passada. Vaig votar, potser, el 99% de les vegades igual que l’Esquerra Plural. I això tornarà a passar en aquesta legislatura, perquè tenim programes conjunts i volem les mateixes coses.

—En què es diferencia la coalició que presenteu el 26-J de la de 20-D?
—No es diferencia en gran cosa. Bàsicament, el programa l’hem repetit. Els 50 punts que han pactat IU i Podem a l’estat són pràcticament els mateixos que nosaltres teníem al programa electoral que vàrem fer Podem i Compromís. I l’únic afegit és que tots tres grups tenim clara l’agenda valenciana pel que fa a finançament, inversions i a solucionar el deute històric. Trets diferencials, els mínims, però amb la novetat que hem aconseguit un gran acord en què 111.000 vots que en les passades eleccions van anar a la paperera ara serviran per a intentar obtenir un millor resultat.

—Segons els resultats de les últimes eleccions, aquests vots us servirien per a obtenir el desè diputat.
—Els sondatges apunten a un diputat més que podria ser el quart per Alacant o el cinquè per València. Fins i tot algun altre sondatge apunta que podríem furtar-li el segon diputat al PP a Castelló. Per tant, hi ha tres diputats en què anem frec a frec amb el PP.

—Empatar o superar el PP seria la culminació d’un procés de canvi?
—I tant. Ja hem substituït el PP en gran part de les diputacions, ajuntaments i mancomunitats. La fita que ens queda per a assolir és posar fi, també, a l’hegemonia del PP a les eleccions espanyoles. Seria la culminació d’un procés de canvi al País Valencià, que ha estat la punta de llança i un graner de vots per al PP.

—Es parla molt d’assolir un nou model de finançament. A què us referiu concretament?
—Nosaltres demanem la creació d’una Agència Tributària Valenciana que recapte els propis tributs i que compute les despeses que fa l’estat al territori valencià, i a partir d’aquí, retornar-los els diners. Eixa és la nostra aspiració. Fins on podrem arribar? No ho sé, però l’aspiració d’A la Valenciana és aquesta.

—El corredor mediterrani també és una prioritat?
—Home, per l’amor de Déu. I tant que és una prioritat! Hi ha un exemple molt clar que el va posar una de les empreses que més contribueix al PIB valencià, que és la Ford. Féu un estudi que deia que posar un cotxe fabricat a la factoria d’Almussafes al cor d’Europa, si tinguérem el corredor, costaria 400 euros menys. És que parlem de competitivitat. Parlem de posar els productes valencians al cor d’Europa amb més bones condicions que les que arriben ara, parlem de llocs de feina, parlem de la nostra agricultura, de la nostra indústria. En definitiva, parlem de millorar el nostre PIB, que recordem que és dotze punts més avall que la mitjana espanyola. De manera que el corredor mediterrani, i tant que és una prioritat. I ho denunciarem. I no hi haurà acord on siguem nosaltres si no s’agafa un compromís que especifique amb dades per a portar a terme aquesta infrastructura bàsica per al conjunt de l’economia valenciana.

—El programa d’Units Podem parla de potenciar el corredor Canfranc-Auloron, el corredor central peninsular que travessaria el Pirineu. En canvi es fa una referència molt tímida al corredor mediterrani. Hi esteu d’acord?
—Nosaltres ho portem al nostre programa com una prioritat. I, hi insistesc, no hi haurà acord on estiguem els membres d’A la Valenciana si no s’especifica que l’aposta pel corredor mediterrani ha de ser clara, amb compromisos de finançament i dates.

—Esteu d’acord que el referèndum de Catalunya no pot ser una línia vermella?
—Ja ho vaig dir. Jo represente els interessos dels valencians. I per als valencians el referèndum, evidentment, no és cap prioritat. Nosaltres tenim uns altres problemes molt més urgents a resoldre. Per a nosaltres la línia vermella implica posar fi a les polítiques del PP. I això vol dir que es pot encetar una nova època on el problema de l’encaix de Catalunya a Espanya es pot resoldre d’una manera més raonable. Hi pot haver més diàleg, una actitud diferent de la que ha mostrat el PP. Dit això, si a mi em pregunten si done suport al dret de decidir, inequívocament dic que sí.

—Quines línies vermelles posareu al PSOE per a donar suport a un possible govern?
—Evidentment, hi ha un conjunt de mesures i lleis que s’han de derogar en què estaríem d’acord, com la reforma laboral o la llei d’educació, i en el fet de no envair competències que ja tenim transferides. Però per a nosaltres hi ha tres línies: el problema del finançament, el problema del deute històric, que és una hipoteca de 44.000 milions que els valencians hem pagat per un pis que mai no hem tingut, i evidentment, les inversions. Els valencians representem l’11% de la població de l’estat espanyol i les inversions s’han d’acostar a eixa xifra. No pot ser que en cinc pressupostos de Rajoy, hàgem estat entre el 5% i el 8%, i en anteriors legislatures del PSOE també sempre per baix.

Joan Baldoví, en vint preguntes:

—Quin és el vostre defecte principal?
—Que em confie massa.

—Quins dons naturals us agradaria tenir?
—El do de l’oratòria.

—Quin nom (de noi o de noia) preferiu?
—El de les meues xicones: Núria, Andrea i Mercè, perquè són noms molt nostres. I d’home, m’agraden els noms valencians: Joan, Josep, Vicent…

—Quin és el vostre artista preferit?
—Ja no existeix. Els mallorquins Antònia Font.

—Quin és el vostre heroi de ficció preferit?
—Pepe Carvalho.

—Quin personatge històric valoreu més?
—Persones com Mandela, Luther King o Ghandi.

—Quines feines heu fet fora de la política?
—Moltes. Assessor d’empreses, corresponsal d’un diari, zelador dels serveis d’urgències, mestre d’educació física i professor de valencià per a gent gran. He fet moltes coses en eixa vida.

—Què feu per relaxar-vos?
—Fer esport, sobretot eixir amb la bicicleta pel paisatge del meu poble.

—L’escola on porteu o portàveu els fills és pública o privada?
—Pública i en valencià. Per descomptat.

—L’última vegada heu fumat marihuana?
—Possiblement fa uns trenta anys.

—En quina llengua parleu als pares?
—En valencià.

—I als fills?
—En valencià.

—Quina és la mentida més grossa que han publicat mai sobre vós en un mitjà de comunicació?
—Que jo havia col·locat les meues filles. No es va publicar en mitjans impresos, però sí a les xarxes.

—Quan cobrareu si sou diputat?
—Supose que el que cobrava fins ara. Uns 4.400 euros el mes, dels quals done un miler al meu partit.

—El millor diputat que heu conegut?
—M’agradava especialment per la seua erudició Emilio Olabarría, del PNB.

—La millor cosa que ha fet Mariano Rajoy?
—Encara no l’ha feta.

—I la pitjor?
—Aprovar entre decrets llei i lleis, gairebé tots en contra de la gran majoria de ciutadans.

—Qui serà el pròxim president del govern espanyol?
—No m’atrevisc a dir-ho perquè no serà a les nostres mans, però sí a les del PSOE.

—Qui us ha fet políticament?
—Ho dic amb humilitat, però crec que com diuen els americans, sóc un self-made man. M’he fet a poc a poc perquè he anat de baix cap amunt.

—Hi haurà referèndum? Sí o no?
—Jo crec que sí.