J. M. Mulet
J. M. Mulet. (Fotografia: Prats i Camps)

El catedràtic de biotecnologia de la Universitat Politècnica de València, J. M. Mulet acaba de publicar Ecologismo real, un llibre en què afirma, per exemple, que consumir productes ecològics no ajuda el medi, que les bosses de cotó que ara són moda per a anar a comprar no són adequades per als aliments i són molt poc sostenibles, perquè la producció de cotó necessita molta aigua, i que tornar les ampolles de vidre buides i reutilitzar-les és menys sostenible que sotmetre-les a un bon procés de reciclatge.

Entén que tot això que explica no és dins el carril del discurs dominant dels grups o partits ecologistes, però afirma que totes les coses que escriu es basen en dades i en el mètode científic. Mulet és investigador de l’Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes.

En què treballeu, al laboratori?
—Estudie els mecanismes de tolerància de les plantes en condicions de salinitat i sequera i mire d’aplicar-ho a plantes com el bròquil.

Sou ecologista?
—Sí, és clar.

Què és ser ecologista?
—Senzillament, és estar preocupat pel medi ambient i mirar que, quan tu no hi sigues, hages deixat un entorn millor de com te’l vas trobar.

Rebutgeu l’expressió ‘canvi climàtic’ i dieu que és més correcte parlar d’escalfament global.
—L’expressió ‘canvi climàtic’ va nàixer d’un think tank del Partit Republicà nord-americà. Els semblava que el terme era més lleuger. No entenc com les organitzacions ecologistes parlen de canvi climàtic. Ara sembla que ho canvien per crisi climàtica. Digueu-li pel seu nom: escalfament global de causa humana.

Es pot evitar l’escalfament global?
—És complicat.

Es pot frenar?
—Frenar-lo o minimitzar-lo tant com puguem, és el que hem de fer.

Hi ha cap recepta?
—Ningú no fa màgia. El que és fet, és fet. En la nostra vida quotidiana sí que podem fer un munt de coses perquè el nostre impacte siga el menor possible.

Aquest llibre és una esmena a la totalitat de l’ecologisme mainstream?
—No. Simplement he mirat d’analitzar què pot fer una persona individual en la vida normal per a disminuir el seu impacte. Sempre partint de la base que qualsevol cosa que faces tindrà un impacte i que tot costa. Des del punt de vista científic, he provat de dir quines coses es poden fer i quines realment no serveixen per a res i, fins i tot, poden ser perjudicials.

Rebutgeu moltes veritats que semblen gravades a foc.
—Sí, perquè fas una anàlisi científica relativament simple i t’adones que no tenen cap sentit. Per exemple, hi ha molts partits ecologistes que estan en contra de l’ús dels transgènics, en contra de l’energia nuclear, en contra de certs models d’agricultura… I resulta que, amb les dades a la mà, tenen menys impacte ambiental que les alternatives que ells mateixos proposen.

Per què penseu que ho fan?
—Perquè no parteixen de la base científica. El mètode científic no és perfecte, i moltes voltes s’ha hagut de canviar d’idea, això és cert, però ells parteixen d’una base ideològica. Si parteixes d’una base ideològica, ja no pots fer una anàlisi objectiva per a resoldre el problema que planteges.

En podeu posar un exemple?
—Als anys vuitanta del segle passat, els ecologistes deien que s’havia de prohibir qualsevol tècnica genètica. Si els haguérem fet cas, avui no tindríem vacunes.

Els horts urbans em semblen bé com a entreteniment. El problema comença quan algú diu que són el model de l'alimentació del futur

Critiqueu un moviment que fa molts anys que fa una tasca de conscienciació i que té milions de seguidors que hi creuen.
—Em sembla molt bé. Jo respecte les creences de la gent. Una altra cosa és quan aquestes coses s’imposen en forma de llei. Per exemple, quan tens ajuntaments que diuen que no usaran el glifosat perquè és molt tòxic, però si mires quina n’és la toxicitat, veuràs que és molt baixa. Més baixa que l’aspirina o la cafeïna, per exemple. I resulta, a més, que l’alternativa que proposen té més impacte ambiental o fa que a la ciutat hi haja moltes més rates perquè és plena de males herbes.

Sou autor de diferents llibres sobre alimentació i en aquest d’ara també discrepeu de la moda dels horts urbans.
—Ho hem de posar en context. A València, el programa electoral de Joan Ribó els donava molta importància. A mi em semblen molt bé com a entreteniment i com a forma d’esponjar la ciutat fins i tot, perquè córrega l’aire. El problema comença quan algú diu que els horts urbans són un model d’alimentació de futur. Això no té cap sentit. A més, hem de veure on es fan els horts urbans, perquè és obvi que si es recuperen terrenys en zones on fa menys de cent anys hi havia indústria, hem de recordar que era una època en què no hi havia cap control ambiental i el sòl continuarà contaminat de plom, per exemple. És una prevenció que faig, perquè ho diuen els estudis.

Acabeu de dir el sintagma ‘alimentació del futur’. Com ha de ser l’alimentació del futur?
—Ha de tenir la menor empremta d’aigua i de carboni. Amb la mínima quantitat de sòl, s’ha d’aconseguir de traure’n el màxim rendiment. És l’única manera de tenir menjar per a tots, sense arrasar el planeta. I això implica aplicar tècniques que ara són rebutjades a Europa, com els cultius verticals, els cultius hidropònics o l’ús de transgènics. Com més tecnologia s’aplica, més efectivitat s’aconsegueix. El model és Holanda, que quasi no té sòl i és un dels principals productors hortofructícoles. O Almeria, que fa quaranta anys era un desert per a filmar-hi westerns i ara és una altra gran zona de producció hortofructícola.

Ara és quan algú us diu que no és igual el sabor d’una tomaca del Perelló que una de conreada de manera hidropònica.
—Perquè no l’han tastada. Depèn de la varietat i del reg. Les tomaques raf, que significa resistent al fusàrium, són una varietat que es va desenvolupar a Almeria als anys seixanta del segle passat, i si la regues amb aigua salina i la culls en el punt de maduració, és boníssima. I per cert, al Perelló també tenen hivernacles, i em sembla una cosa molt lògica.

També defenseu a ultrança l’ús dels transgènics en l’alimentació.
—Si no hi haguera transgènics, al món hi hauria molta més fam. Però és que ara tampoc no tindríem la vacuna contra la covid. O no tindríem roba de cotó, ni tindríem sabó ni material higiènic. És una tecnologia que tots emprem cada dia.

Però no han tingut mai gaire bona fama.
—Si mireu l’hemeroteca, veureu com les mateixes organitzacions ecologistes van deixant morir les campanyes contra els transgènics. Si mireu què demanaven, fa riure. El cas és que, mirant les xifres, cada volta se’n fan servir més, sobretot a països on teòricament estan prohibits i només hi ha una varietat autoritzada. Resulta que ara s’autoritzen dues o tres importacions cada any. Ara se n’importen més de cent varietats. Cotó, colza, remolatxa, soja, dacsa…

Si continuem el repàs dels mites que desmunteu, arribem a l’agricultura ecològica. Entre més defectes que li trobeu, dieu que no és sostenible. Això va contra tot el que ens han dit fins ara.
—Només heu de veure’n el preu. Avui, qui es pot permetre de comprar productes ecològics cada dia? Només algú que tinga un nivell de renda molt elevat. La pregunta que em faig és que, si resulta que no pots emprar fertilitzants sintètics, ni pesticides sintètics, que pràcticament no hi pots posar res, com és que el producte ix més car? La resposta és que baixa moltíssim la producció. Si us pareu a calcular la petjada de carboni i la petjada hídrica, l’impacte ambiental és molt més elevat. Això ix a tots els estudis. Per tant, consumir ecològic és més qüestió filosòfica o ideològica que no una qüestió beneficiosa pel medi ambient.

Per què dieu que és impossible dedicar més i més terreny al conreu ecològic?
—Si a tot el món es conreara ecològic, no hi hauria aliments per a tothom. Hi ha un estudi que ho va calcular per a la Gran Bretanya i Gal·les, i és lògic. Només cal veure la producció per hectàrea que té l’ecològic. L’estratègia 2030 de la Unió Europea vol que el 25% de la superfície d’Europa siga ecològica. Però, curiosament, parlen de superfície, no parlen de tones de producció. I les persones mengem en quilos i no en hectàrees. Si tens més superfície i menys producció, et faltarà menjar i l’hauràs de dur de fora.

I això és dolent?
—Quan un aliment travessa la frontera, les mesures sanitàries han de ser òptimes, però en països tercers la producció es fa sense les normes ambientals que tenim ací. Per tant, el que fas és muntar un parc temàtic al camp d’ací, perquè tot siga preciós, i importar menjar de països on tant et fa com tracten el medi ambient.

A l'hora de parlar dels parcs solars s'ha de tenir en compte tot el sòl que abans era agrícola i ara el dediques a les plaques

S’ha de tancar la central nuclear de Cofrents?
—De Cofrents i de totes les nuclears, ara que ja estan fetes, se n’ha d’allargar la vida útil tant com siga possible. El que més costa d’una nuclear és construir-la i desmantellar-la. Si ho fem ara, quan encara se’n pot traure rendiment, és esgotar recursos.

Imagine que aquesta resposta descol·locarà molts lectors.
—Com que no vull que em voten, dic que el que em sembla que s’ha de fer. Alemanya va tancar totes les nuclears fa relativament poc de temps, però no ha millorat en qüestió d’emissions de CO2. A més, ha augmentat les importacions de gas. Cofrents ja està construïda i se n’ha d’allargar la vida útil.

I si hi ha un accident perquè és massa vella?
—Esperem que no. És complicat que hi haja un accident a Cofrents. No crec que hi haja cap sisme submarí, i el disseny no té res a veure amb el de Txornòbil. Per cert, no he vist cap accident d’una nuclear a Espanya, però sí que he vist la pantanada de Tous.

Vandellòs?
—El de Vandellòs no va ser un accident greu. No hi va haver víctimes ni una fuita massiva. Va ser més un incident que un accident. Curiosament, quan es planteja el debat dels accidents, per què no es planteja el debat dels accidents de les renovables? Quan hi ha una pantanada, ningú no diu que això és un risc associat a una energia renovable.

Això que dieu, no és un poc demagògic?
—Per què? M’heu parlat d’un accident i jo dic que l’energia que més en té és la hidroelèctrica. Amb xifres a la mà. Per què no ens ho qüestionem quan parlem de renovables?

Sou molt escèptic amb les renovables.
—No. Jo faig comptes. Mireu què es deia fa quaranta anys. Quantes voltes no hem sentit allò del vent i el sol? I si és així, per què continua essent tan cara l’electricitat? Alguna cosa falla, i no serà ni per falta de sol ni per falta de vent.

No s’ha invertit prou en tecnologia?
—La tecnologia té els límits que té. De dia fa molt de sol, però de nit no en tens. Si no el pots emmagatzemar… Durant molts anys s’ha invertit en aquesta energia quan encara no era rendible. És a dir, quan costava més la placa solar que tota l’energia que proporcionaria en la seua vida. Ara ja no és així. La tecnologia ha millorat i cada volta és millor.

Què en penseu, dels parcs solars?
—Si m’haguéreu fet la pregunta fa vint anys, us hauria dit que eren una bestiesa. Avui, no ho dic. Però s’ha de tenir en compte tot el sòl que probablement abans era agrícola i que ara dediques a plaques solars. I passa igual amb els parcs eòlics. Necessites extensions molt grans de sòl per a fer-los rendibles. A més, on el fas, un parc eòlic? Al cim d’una muntanya? I què passa amb el trànsit de les aus? Impacta en l’ecosistema? Els que funcionen més bé són els marins: tenen menys impacte perquè els fas mar endins.

L’autoconsum tampoc no el veieu una solució?
—Si us el podeu permetre, perfecte. Als habitatges unifamiliars, pot funcionar, però en finques d’apartaments a la ciutat, és complicat. L’autoconsum sempre ha tingut el problema de l’emmagatzemament de l’energia que generes i depèn de la despesa energètica que tingues.

Al llibre dieu que el 85% de l’energia mundial encara s’obté del carbó, del gas o del petroli, i no veieu una alternativa en les renovables. Què ens espera?
—Espere que en algun moment hi haja una alternativa al petroli. Parlant amb físics i enginyers i gent que entén del tema, em diuen que la que més perspectives té ara mateix és la fusió nuclear. No parlem de centrals nuclears. Parlem del projecte ITER, que intenta de fer fusió nuclear a la terra. Ho aconseguiran? Ells diuen que sí i jo m’ho he de creure, perquè en saben més que jo. Però també és cert que en alguns moments hi ha hagut esperances que no s’han complert. Mentrestant, hem d’estalviar tanta energia com puguem. Intentar d’aprofitar totes les formes que tenim. Per això, si fos a Islàndia, us diria que s’ha d’aprofitar la geotèrmica, però això no és Islàndia i hem d’aprofitar el que tenim fet.

Encara que siguen tan contaminants i causen l’escalfament global?
—L’objectiu seria anar tancant, primer, les tèrmiques de carbó, que són les més contaminants i molt més radioactives que les nuclears. Quan tanquem el carbó, haurem de començar a mirar què fem amb el gas. Eliminar la dependència gasística de Rússia seria una bona idea.

Un altre mite que trenqueu és que dieu que és més eficient reciclar les ampolles de vidre que no reutilitzar-les.
—En general, sí. Penseu en totes les marques de cervesa, de vi o d’aigua que hi ha en envasos de vidre al supermercat. Reutilitzar les ampolles significa tenir un doble canal per a cada marca. Cada fàbrica ha d’arreplegar els seus envasos, que s’han guardat en un magatzem del súper i que, prèviament, la gent ha guardat a casa. Això augmenta el cost energètic. A més, hi ha una trampa per al consumidor que es fa responsable de l’ampolla. Si se’t trenca a casa, ets tu qui perds els diners. El sistema de reciclatge de vidre que tenim és molt eficient. Tot va al mateix contenidor i la gent està conscienciada.


—Sabia que aquesta afirmació era molt impopular, i per això m’he documentat moltíssim abans d‘escriure’n. He buscat diferents estudis i, si ho calcules, és molt millor reciclar. La gent ho compara a quan érem menuts, que tornàvem fins i tot l’envàs de vidre dels iogurts, però l’oferta que trobem ara als supermercats no té res a veure amb la que hi havia a les botigues de fa cinquanta anys.

Llegint el llibre, hom diria que sou un fan del plàstic.
—El plàstic salva vides. És un material fonamental per a la seguretat alimentària perquè no deixa créixer fongs ni bacteris. És molt més segur que no el paper o la tela, per a preservar els aliments. Aquestes bosses de cotó que ara estan de moda, les hem d’evitar per transportar-hi aliments.

Per què?
—El cotó, com l’espart, és un teixit vegetal i hi creixen fongs i bacteris que poden provocar intoxicacions. Encara que les poses a la rentadora. El millor és una bossa de polièster com aquesta [en trau una de l’interior de la jaqueta]. Ací no hi creixeran els bacteris perquè no tenen res de què alimentar-se.

Qui em diu negacionista, no s'ha llegit el llibre. Jo deixe clar que l'escalfament global existeix i que té una causa humana

Per tant, unes tomaques ecològiques comprades en un mercadet i embolicades en una bossa de paper, són un anatema?
—Quants usos li donareu a la bossa de paper? Normalment, un, perquè no n’aguantarà més si les verdures estan humides. A més, pel que fa a l’impacte ambiental, fer una bossa de paper equival a fer-ne tres de plàstic. Per tant, per a ser més sostenible, hauríeu d’usar tres voltes la bossa de paper, però no ho fareu perquè es degradarà abans.

Així, les bosses de plàstic no s’haurien d’haver prohibit?
—Era un disbarat l’abús que se’n feia, quan eren gratuïtes i la gent n’agarrava una per a cada cosa i, a més, un grapat per a casa. Em sembla molt bona idea que es cobren. I s’ha de pensar que hi ha usos en què el plàstic no es pot prohibir i continua essent una bona alternativa. Les bosses de plàstic s’han de reutilitzar tantes vegades com siga possible. Abans de prohibir-les, la gent les reutilitzava i després les usava com a bossa de fem. Jo recomane que se’n gasten la menor quantitat possible.

Us han acusat de cobrar del lobby del plàstic?
—Que ho demostren. Quan escric de transgènics m’acusen que em paga Monsanto. Jo sí que puc dir que l’empresa que porta el sistema SDDR de retorn d’envasos, en monopoli, ha fet unes donacions molt generoses a partits ecologistes, i a assessors de partits polítics, per exemple. Està publicat i no s’ha desmentit.

Què us diuen els lectors del llibre?
—Alguns em diuen que sóc negacionista.

Per algunes respostes a aquesta entrevista podríeu semblar-ho.
—Qui em diu que sóc negacionista és que no s’ha llegit ni el primer paràgraf del llibre. Jo deixe clar que l’escalfament global és un fet i que la causa és humana. A més, en el llibre propose canvis d’hàbits de consum. Menjar amanides, per exemple, i deixar de menjar hamburgueses serà millor per a la vostra salut i per al medi ambient. Reciclar és fàcil. No t’has de canviar cada dos anys de mòbil. Planteja’t si pots prescindir del cotxe particular, perquè és molt egoista anar en cotxe per una ciutat, perquè ocupes molt d’espai i contamines molt. Fes comptes.

Per què l’heu escrit, el llibre?
—L’objectiu que hem de tenir tots és protegir el medi ambient, perquè si no ho fem, ens quedem sense casa. Jo vull solucions i tant em fa d’on vinguen. Si em diuen que amb plaques solars ja tenim tota l’energia que ens cal i podem tancar les nuclears, doncs perfecte. Demà signe perquè tanque Cofrents. Però insistisc que Alemanya les ha tancades totes i ara crema més carbó i més gas. Nosaltres no cometrem la mateixa errada, oi?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.