[Aquesta entrevista, publicada originalment el febrer del 2017, ha estat recuperada com a part de la sèrie ’62 veus per a l’agost’, que ha recopilat, durant l’estiu del 2017, les millors entrevistes del curs passat]

Això d’asseure’s al banc dels acusats no li sembla versemblant. No s’hi sap veure. Nosaltres tampoc, però dilluns s’hi haurà d’asseure. Ho farà orgullosa d’haver dut a terme el 9-N i sense cap bri de dubte sobre el que va fer. Il·lusionada perquè aquella llavor del 9-N fructifiqui amb el referèndum, alerta sobre la poca qualitat democràtica d’Espanya, mentre ens deixa entrar en el seu espai més íntim per explicar com viu aquesta situació adversa. La gent que ens trobem pels passadissos del parlament li fa petons, l’abraça i li recorda que gairebé ja hi ha trenta mil inscrits per a anar a donar-li suport. Somriu i mostra agraïment d’una manera propera, amb la rialla sempre a punt. El govern espanyol l’acusa de desobediència i prevaricació, juntament amb Artur Mas i Joana Ortega. Ella, que ha estat consellera dues vegades, també ens mostra la dona rebel d’ulls blaus i conviccions, que, malgrat ser assenyada, no s’ha quedat mai a mig camí per por de res.

Diu que haver estat consellera de Benestar en l’època de vaques grasses i consellera d’Ensenyament en l’època de vaques magres li ha donat molta perspectiva. No escatima records durs de quan li feien escarn davant de casa per les retallades, perquè és de les que no mira mai cap a un altre costat. Li agrada mirar de cara, sense perdre camp de visió, per si de cas. No vol parlar del futur dient que ja té seixanta-cinc anys. Fa anys va dir que li agradaria ser Síndica de Greuges, però ara, mentre no arribi la independència, li serà molt complicat de poder desenvolupar tot el seu saber. Com diu ella, l’ombra de la inhabilitació pot ser molt allargada.

Quan vàreu dir sí, que dúieu endavant el 9-N, éreu conscient que us podria passar això?
—Sí, quan el president Mas em va dir ‘t’hi veus amb cor?’, jo només podia tenir una resposta, que era sí, encara que sabés que podien passar coses. Era de peu dret i de seguida vaig començar a visualitzar quins recursos podria fer servir.

Us volen escarmentar?
—És evident que ens volen fer servir d’escarment, però s’equivoquen. Ara, tampoc no podem ser ingenus. Qualsevol senyal de temor per a evitar la imputació els donaria la raó. Per tant, no hem de posar en dubte que farem el referèndum i que el govern l’impulsarà. Jo estic molt tranquil·la perquè veig al president Puigdemont molt decidit.

El govern espanyol i els mitjans de comunicació unionistes s’ha esverat molt d’ençà que la CUP va decidir dir sí al pressupost. Tenen por?
—No, ells se senten molt segurs de les armes que tenen.

L’escarment no els servirà?
—I tant que no! Ha de servir en el sentit contrari. Això sí, si fas política has d’estar disposat a sortir-ne escaldat.

Irene Rigau (fotografia d’Albert Salamé)

No deixa de ser xocant que la gent encausada sigueu gent d’ordre.
—Si només en sortim escaldats els d’ordre és una contradicció important, però també és cert que no he fet mai política per perpetuar determinats privilegis, sinó per millorar les coses. Jo m’identifico en aquesta posició.

Però ara viviu una confrontació i això no forma part del vostre ideari. Com us afecta?
—Hi ha qui pensa que la confrontació és la clau per aconseguir qualsevol objectiu. En canvi, nosaltres no hem cregut mai que la confrontació sigui una eina indispensable. Nosaltres ho enfoquem d’una altra manera. Intentem fer valer la democràcia. Les confrontacions poden passar factura i pensem que les hem d’evitar perquè l’endemà de la independència tot ha de funcionar normal, tothom ha de sentir seu el país i tothom ha de trobar-hi el seu lloc. Si hi ha una majoria disposada a defensar la idea d’un estat propi s’haurà d’acceptar, de la mateixa manera que si perdem l’haurem d’acceptar nosaltres. Hem d’apel·lar a la democràcia. La confrontació tant pot ser útil per a una cosa com per a una altra. Té les dues cares i jo no estic disposada a viure una confrontació per haver perdut. Crec que hem de donar valor a la coresponsabilitat que té cada part quan una posició és dual i es pren una decisió.

Perdoneu que hi insisteixi, però els fets són de confrontació.
—Com he dit abans, davant aquesta situació nosaltres apel·lem a la democràcia. Una cosa és la confrontació amb l’estat des del punt de vista jurídic i una altra són determinats gestos. Deixeu-me que ho expliqui amb un exemple: jo he patit escarns. Ara ningú no se’n vol recordar, però s’ha de dir que això no és bo per a una societat. Hi ha gent que l’he tinguda davant de casa insultant-me i la continuo saludant, però per poder tornar a dir bon dia he hagut de netejar-me interiorment. No és agradable que et diguin ‘Rigau, quan t’embutxaques de cada retallada?’ i que el poble estigui empastifat de fotos que diu ‘Rigau igual a Wert’ a totes les parets. També t’he de dir que hi ha la part maca de la solidaritat, de la dels que vénen i et diuen n’he arrencat quatre, n’he arrencat tres. Tothom em va ajudar. Però, així i tot, cal dir que això no és bo. Nosaltres donem valor no a la idea sinó al nombre de persones que defensen aquesta idea. Per tant, la idea s’ha de valorar però no utilitzar-la com una arma.

Sou rebel, malgrat ser una dona assenyada?
—Jo sóc de les persones que quan fer vaga no era legal en feia, i amb la Guàrdia Civil a la porta de l’escola. Anàvem a l’escola perquè un funcionari no pot fer ‘abandono del lugar’. No agafàvem els nens, però hi anàvem igualment.

On ho fèieu això?
—Això era a Quart. També vaig ser a Brunyola on durant molt de temps la Guàrdia Civil era a la porta de l’escola perquè m’havien detingut arran d’unes protestes per la mort d’un treballador de la SEAT. Els mestres grans que m’apreciaven em deien: ja està bé això que fas, però vigila perquè si continues fent tot això et ‘depuraran’. El franquisme no va poder depurar-me i ara ho farà la democràcia? Quin contrasentit!

Irene Rigau (Fotografia d’Albert Salamé)

Però és així…
—Això vol dir que la democràcia ha perdut qualitat. Tot et porta a aquesta conclusió. Hi ha l’actitud autoritària del govern, amb un menysteniment cap a l’altre molt gran. No entenen Catalunya i es pensen que cal dominar-la. I ara ho volen fer a través de la justícia. A més, pel que ens volen inhabilitar no ho han fet prou bé.

El president Mas sempre diu que aquest judici és polític?
—Ho és i ho repetim molt perquè el delicte el van fer 2.300.000 persones. De fet, si haguessin estat 1.400 persones les que van sortit al carrer no hi hauria imputació. Hi ha una cosa que se’n diu amor propi ferit. Si tu ets a Càceres com hi era Rajoy el dia abans del 9-N i dius: ‘Això no és un referèndum, ni una consulta, ni res. Això no tindrà cap efecte’, i l’endemà hi ha 2.300.000 persones, la reacció és acusar-nos a nosaltres de prevaricació per omissió, que és una fórmula estranyíssima.

Negareu el que vau fer per defensar-vos?
—No, no, n’estem molt orgullosos, del que vam fer. El que nosaltres neguem és que ells ho hagin fet be per acusar-nos del que ens acusen. Ells ens diuen que és il·legal i nosaltres els diem que és en una norma catalana, de la llei de consultes que parlava dels processos de participació i que no té res d’il·legal.

Què vol dir prevaricació per omissió?
— Ens acusen de no haver fet una resolució per aturar-ho.

Però això també ho qüestionarà la defensa.
—Sí, perquè no ens va arribar cap notificació personalitzada dient res d’això. Va arribar un escrit al palau però no va ser una notificació personal. Tampoc no va ser reiterat com en el cas Atutxa, que és el nostre referent de persona que ha quedat inhabilitada, ni tampoc va ser motivada, és a dir, que no era cap sentència. I per tant no tenen un procediment per a poder-te acusar de desobediència greu. Això havia fet pensar a molts experts que s’arxivaria. Si no s’ha arxivat és perquè és un judici polític. Ho és des del començament, quan set fiscals catalans ja van dir que no hi havia causa.

En algun moment vàreu dir que quan prens una decisió com aquesta no tens en compte com afecta el teu entorn. Què volíeu dir?
—Jo vaig pensar les conseqüències que m’afectaven des del punt de vista polític, legal i jurídic però no vaig pensar gens les que poden afectar la gent del meu entorn. I, realment, quan passa, t’adones que t’afecta la vida personal perquè veus que els del teu costat pateixen. Ara, si hi ha coincidència d’objectius tot és més passador. Quan fas política és important tenir el suport de la família i dels amics.

Va desaparèixer l’amenaça de presó, però la inhabilitació pot tenir més conseqüències que la gent no es pensa?
—L’ombra de la inhabilitació és allargada. Una cosa és la immediatesa de la sentència i una altra és la repercussió que pugui tenir en el futur. Si hi ha inhabilitació constarà en un banc de dades que has delinquit i això pot tenir moltes repercussions, pot ser difícil de treballar amb qualsevol entitat o fundació vinculada a l’administració. Aquí i a fora.

Teniu cap projecte?
—Les perspectives que tenia les he hagudes d’aparcar. La meva especialitat són els sistemes escolars, la legislació escolar, les polítiques educatives… Tot això només ho pots fer amb les administracions. I la inhabilitació no m’ho permetria, no pots fer-ho en un altre lloc. L’Homs és advocat i si queda inhabilitat segur que tindrà problemes.

Irene Rigau (fotografia d’Albert Salamé)

De què esteu més satisfeta?
—Que administrativament i judicialment l’única persona afectada sóc jo. Aquest era el meu principal objectiu quan des d’Ensenyament vaig decidit de col·laborar a fer un procés participatiu.

Vàreu patir en algun moment per si no sortia bé?
—No, quan vam veure que amb els instituts no n’hi havia prou de seguida vam veure que a les ciutats grans podíem comptar amb les escoles concertades. Això ens ampliava molt la xarxa, però ens preocupaven els pobles petits. Tothom havia de votar al seu municipi. Si no ho fèiem així, la gent hauria de fer unes cues llargues. Però de seguida es van oferir els alcaldes dels pobles. Això ens va permetre un desenvolupament harmònic i compartit. La veritat és que n’hi havia moltes ganes i va ser magnífic compartir aquest moment amb tanta gent.

Tampoc no ho podeu explicar tot?
—Hem de procurar que la defensa treballi bé.

La vostra defensa la porta en Miquel Roca?
—I en Jordi Pina, que és penalista.

No són precisament independentistes?
—En Miquel Roca, quan vaig començar a tenir problemes pel català amb el ministre Wert, sempre se’m va oferir i jo li ho vaig agrair. Tenir un bon advocat sempre és bo; tenir un bon advocat i amic encara és més bo i si a sobre té un equip especialitzat, millor. En Miquel Roca i el meu marit van estar a Madrid molts anys junts. Que m’acompanyés en Roca va donar tranquil·litat al meu entorn familiar i això és important.

Què n’ha quedat, del 9-N?
—Finalment el 9-N té el reconeixement que és mereixia. El 9-N és la llavor del referèndum. Va ser la suma de moltes voluntats i del saber fer de tanta gent. L’hem de tenir molt present perquè les expectatives i les emocions van anar juntes. La dimensió intergeneracional va ser clau perquè continuem subsistint com a nació. Va ser un dia en què vam passar la torxa, el relleu, perquè el jovent i els infants van veure com era d’important el compromís amb el país i com amb una papereta es podia demostrar la voluntat de ser.

Del president Puigdemont, que en penseu?
—El conec de jove i és una persona d’una gran riquesa cultural i vida interior. Si va fer aquest pas, el va fer decidit per arribar aquí i hi arribarem. Una altra cosa és com ens sortirà. No sé si tindrem l’estat i quines dificultats es presentaran per a aconseguir-lo, però la nació l’hem salvada en un moment en què semblava que la catalanitat s’anava diluint. L’altre dia, després del Parlament Europeu, que crec que va ser el punt d’arrencada, em va dir ‘endavant i fins al final’.

I la llengua, com la veieu?
— En el discurs que va fer al Parlament Europeu, el president Puigdemont va dir que el català era la llengua pròpia de Catalunya. També va dir que eren oficials el català i el castellà, però em va agradar que recuperés l’expressió ‘llengua pròpia’, que fa un any semblava que feia por. Jo el vaig aplaudir.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb