18.04.2026 - 21:40
The Washington Post · Júlia Ledur i Dylan Moriarty
El trànsit marítim per l’estret d’Ormuz és molt limitat, fins i tot després de dues setmanes d’alto-el-foc entre els Estats Units i l’Iran. Lluny d’apaivagar-se, les tensions entre ambdós països s’han intensificat d’ençà que se signà l’acord: diumenge passat, sense anar més lluny, Trump acusà l’Iran “d’extorsió” per haver demanat que els vaixells que travessessin l’estret es coordinessin amb les seves forces, i anuncià que els Estats Units blocarien el pas dels vaixells que entressin o sortissin dels ports iranians.
Per molt que Washington provi d’asfixiar econòmicament Teheran, la república islàmica té un avantatge crucial: la geografia. En sis setmanes de conflicte, l’Iran ha aconseguit d’aturar pràcticament del tot el trànsit per l’estret a còpia de col·locar-hi mines, cosa que li garanteix de continuar exercint influència sobre qui passa per l’estret, fins i tot, sota un blocatge naval nord-americà.
Aquesta influència, més que no pas qualsevol anunci concret de Teheran, és la gran raó per la qual els vaixells continuen evitant de passar per Ormuz. Tan sols nou vaixells el dia, de mitjana, han travessat l’estret d’ençà de l’alto-el-foc: abans de la guerra, la mitjana diària se situava en unes 130 naus. “A efectes pràctics, l’alto-el-foc no ha tingut absolutament cap efecte en la situació [a l’estret]; cap”, explica Lars Jensen, de la consultora de transport marítim Vespucci Maritime.
Prop d’un 20% del trànsit mundial de petroli i gas natural liquat passava per l’estret d’Ormuz abans de l’esclat del conflicte. La via és l’única sortida al mar del golf Pèrsic, cosa que la converteix en un embut clau per a l’economia mundial. Per si no n’hi hagués prou, gran part de les principals refineries de la regió es troben a la costa de l’estret.
Abans de la treva, Trump amenaçà d’atacar la infrastructura energètica de l’Iran i flirtejà amb la possibilitat de prendre el control de l’illa de Kharg, que processa un 90% de les exportacions de petroli iranianes.
La geografia de l’estret facilita enormement qualsevol intent de clausurar el trànsit marítim que el travessa o d’exercir-hi influència.
Tan sols un grapat de vaixells poden transitar alhora per l’estret, fins i tot en temps de pau. Això sovint obliga la resta de naus a fer cua o fondejar en les proximitats de l’estret, cosa que facilita l’agrupació d’objectius vulnerables que quedarien a la mercè d’un hipotètic atacant.
Les aigües de l’estret són poc profundes, cosa que obliga les naus a transitar per dos carrils estrets, d’uns tres quilòmetres d’amplada cadascun. Això fa que les naus que travessen l’estret siguin altament vulnerables a atacs amb míssils des de la costa, o bé des d’embarcacions petites en aigües iranianes.
Les tripulacions que travessen l’estret també han de preocupar-se per les mines marines, que poden detonar en entrar en contacte amb vaixells o, fins i tot, quan detecten moviment. “Les mines són un problema tant psicològic com pràctic”, explica Frank Galgano, professor associat de geografia i medi ambient a la Universitat de Villanova (Estats Units), que afegeix que caldrien unes quantes setmanes per a retirar les mines que l’Iran ha col·locat a l’estret d’ençà de l’esclat del conflicte.
Dijous, el Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica de l’Iran anuncià que les naus que transitessin per l’estret haurien de desviar-se al voltant de l’illa de Larak, davant la costa del país, perquè les mines impossibiliten de seguir les rutes habituals. El desviament també permet a l’exèrcit iranià d’inspeccionar els vaixells que transitin per l’estret i cobrar-los peatge pel pas.
L’orografia de la costa iraniana, altament muntanyosa, facilita que l’Iran pugui amagar-hi embarcacions, a més de vigilar el trànsit o llançar atacs aeris. La costa iraniana també és plena de petites illes que Teheran podria emprar com a plataforma per a possibles atacs aeris.
“La conclusió de tot plegat és que la geografia d’Ormuz confereix un avantatge molt important a l’Iran, que continua essent capaç d’interrompre el trànsit a l’estret a un cost molt baix”, afirma Basil Germond, professor de seguretat internacional en la Universitat de Lancaster.
Aquestes tàctiques, afegides al fet que els vaixells que travessen l’estret solen ser enormes i navegar a poc a poc, fan extremadament perillós el trànsit per Ormuz. Els experts en defensa expliquen que els vaixells comercials no estan equipats per detectar amenaces d’aquesta mena: “Tens els iranians a sobre, de manera que pràcticament no tens ni un instant per a reaccionar”, explica Galgano.
Fins i tot Trump ha reconegut l’efectivitat dels drons i les mines de baix cost de l’Iran; el mes passat, sense anar més lluny, lamentà que els atacs aeris de l’Iran contra les embarcacions que travessessin l’estret persistirien per molt que els derrotessin amb duresa.
Encara que no s’ha registrat cap atac contra un vaixell comercial d’ençà de l’anunci de l’alto-el-foc, el mer risc d’un atac iranià continua paralitzant el trànsit a Ormuz. Els experts diuen que, fins i tot quan s’hagin aixecat les restriccions, caldrà temps per a restablir el trànsit als nivells de pre-guerra. “És molt simple: les navilieres continuaran evitant l’estret mentre Teheran continuï essent una amenaça creïble per al transport marítim comercial a l’estret i al Golf”, explica Germond.
Després de l’anunci del blocatge dels Estats Units, l’Iran avançà que no dubtaria a respondre militarment en cas que Washington amenacés els seus ports a la costa de l’estret, cosa que complicà encara més l’hipotètic restabliment del trànsit a l’estret. I si amb tot això no n’hi hagués prou, el sistema de peatge que Teheran pretén d’implementar també implica riscs legals per a les navilieres, atès que qualsevol vaixell que pagui diners a la Guàrdia Revolucionària en canvi de travessar l’estret podria ser culpable de violar les sancions nord-americanes i europees contra l’Iran.
Mentrestant, les navilieres continuen pendents que la situació s’aclareixi: segons la consultora Windward, més de 800 naus continuaven atrapades al Golf a mitjan aquesta setmana.
Un portaveu de la naviliera Hapag-Lloyd declara a The Washington Post que les naus de la companyia continuen evitant travessar l’estret, i que no hi tornaren fins que hi hagi garanties de seguretat i s’aclareixi què passarà amb els peatges que l’Iran reclama. “Ara per ara, creiem que els nostres vaixells romandran atrapats al golf Pèrsic”, afirma el portaveu.
En aquest sentit, els analistes expliquen que, perquè el trànsit torni a la normalitat, el sector haurà de tenir la certesa que l’alto-el-foc es mantindrà, i que l’Iran no atacarà als vaixells que travessin l’estret. “Si engegues el vaixell i s’espatlla en ple estret d’Ormuz, la teva tripulació quedarà atrapada en una galeria de tir. Per atrevir-te a tornar a l’estret, per tant, et caldrà veure un alto-el-foc relativament sòlid”, diu Jensen.
Però a l’Iran li interessa de continuar restringint el pas per l’estret. “És un dels darrers rocs a la faixa que li queden en aquesta guerra”, explica Germond. “Si vol demostrar que es pren l’alto-el-foc seriosament, l’Iran haurà de comprometre’s a permetre que reprengui el trànsit marítim per l’estret: qualsevol intent de restringir el trànsit per mantenir poder de negociació podria fer perillar l’acord, per petit que sigui”, diu. I conclou: “És un equilibri molt delicat.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
