15.11.2023 - 16:10
|
Actualització: 15.11.2023 - 18:02
La primera paraula del president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, en el ple que l’ha de reelegir no ha estat sobre la llei d’amnistia. Tampoc la segona. El candidat socialista no ha esmentat Catalunya ni de resquitllada fins passada més d’una hora. “La setena prioritat del meu govern serà la convivència del nostre país”, ha dit llavors. La primera paraula s’ha adreçat als manifestants que aquests darrers dies han protestat contra el pacte d’investidura, convocats pel PP i Vox. “Manifestar-se és una manera d’exercir la democràcia”, ha començat Sánchez. “A tots els qui han exercit aquest dret de manera pacífica els vull traslladar el meu respecte i el meu reconeixement.” I ha estat la tesi de tot el discurs: la normalitat institucional millora quan manen els socialistes i es torna conflictiva quan manen els populars. Contra l’extrema dreta, el constitucionalisme plural.
L’ordre dels factors no és accidental: amb els vots de Junts i ERC ja al sarró, el cor de la política espanyola continua essent el qüestionament de la legitimitat del pròxim govern espanyol. Per això ha estat la reivindicació fundacional de Sánchez: “Avui escoltarem els 25 milions d’espanyols que van votar el 23 de juliol en unes eleccions constitucionals, convocades i celebrades de manera impecablement constitucional, a l’empara de les regles que fixa la constitució espanyola.” No és una anècdota. Esteban González Pons, home fort del PP d’Alberto Núñez Feijóo, ho havia posat en qüestió unes hores abans del ple. “El Tribunal Constitucional haurà de decidir de quin costat està, si dels constitucionalistes o dels enemics de la constitució”, va dir ahir. Avui, Sánchez s’hi ha tornat dient el mateix de tres maneres diferents: constitució, constitució, constitució. “Avui i demà seguirem els tràmits de la nostra democràcia parlamentària”, ha dit.
Per defensar el seu constitucionalisme, de fet, Sánchez ha anat encara més enllà. “Hem après dels nostres pares i mares, i dels nostres avis i àvies, que només hi ha democràcia dins la constitució. Fora, no hi ha democràcia, sinó imposició i capritx”, ha dit Sánchez, encara sense parlar de l’amnistia. És un missatge per als manifestants que, davant la seu del PSOE a Madrid, onejaven banderes amb el lema “La constitució destrueix la nació”. Però també és la cantarella que han repetit els socialistes aquests darrers deu anys per a negar l’autodeterminació. De fet, aviat serà una frase aprovada formalment en una llei orgànica, votada per Junts i ERC. L’exposició de la llei “per a la normalització institucional, política i social a Catalunya” diu, precisament, que “no hi ha democràcia fora de l’estat de dret” i que, per tant, cal cercar solucions per mitjà del diàleg, la política i els canals parlamentaris.
Reivindicada la legitimitat de les eleccions, del resultat i de la investidura, Sánchez ha mirat de llançar Europa contra el cap de Feijóo, que se’l mirava amb un somriure amarg. Avui, ha dit, “Espanya és vista per molts països del nostre entorn com un soci fiable”, perquè al govern no hi ha “formacions polítiques d’extrema dreta que qüestionen la democràcia i els drets humans”. Segons el seu diagnòstic, l’extrema dreta “parasita a tot arreu els partits de dreta, com el Partit Republicà dels Estats Units, el Partit Conservador del Regne Unit, o la dreta tradicional argentina, atropellada pel discurs de Milei”. Llavors ha jugat la carta dels pactes amb Vox, és clar, perquè el PP governa amb el seu suport en cinc comunitats autònomes, entre les quals, les Illes i el País Valencià. “El senyor Feijóo podria haver triat el camí d’Emmanuel Macron o d’Ursula von der Leyen i no ho va fer”.
Sánchez ha brandat l’esperit de la campanya que va fer-lo guanyar a l’estiu. Hi ha “una dreta irresponsable que emblanqueix i legitima l’extrema dreta per arribar al poder”, hi ha una dreta retrògrada que vol enviar “les dones a la cuina, els LGBTI a l’armari o els migrants en camps de refugiats”, hi ha uns ultres que “destil·len classisme, refusen l’estat del benestar, neguen el canvi climàtic, menyspreen els qui estimen diferent, imposen una única manera de ser espanyol”, i davant hi és ell, “tan espanyol com vostès”. I davant, “l’únic mur eficaç contra els governs d’extrema dreta autonòmics ha estat el govern progressista d’Espanya”. Amb això, hi ha una solució: si ell governa, si ell aixeca aquest mur, “Espanya i Europa tenen un futur brillant i poden il·luminar la resta del món”. Sánchez ha dit: senyor Feijóo, jo sóc la constitució i jo sóc Europa.
Sense mirar Yolanda Díaz, que tenia una expressió un punt absorta, Sánchez ha elogiat la coalició amb Sumar i ha escorat el discurs força a l’esquerra. Durant una llarga estona ha enumerat els objectius de la legislatura, com si la missió fos recuperar la essa i la o de les sigles del seu partit. Ha promès més transport públic gratuït, més suport a les víctimes de violència de gènere; ha parlat d’un reforç a l’atenció primària, d’un nou estatut dels treballadors, de l’acció contra el canvi climàtic, de transformar el teixit productiu, i ha recuperat una promesa electoral oblidada de les seves primeres eleccions: reconèixer l’estat palestí. Però fins i tot aquesta prodigalitat en l’eix social l’ha argumentat com una defensa als atacs nacionals del PP i Vox. Tot barrejat. Ells diuen que l’amnistia fa perillar la igualtat dels espanyols davant la llei, i Sánchez els respon: “L’única igualtat que perilla és la de les dones, a conseqüència dels acords del Partit Popular amb Vox.”
I quan ha encarat l’amnistia, al tram final, Sánchez ja tenia l’esquema fet. La defensa l’ha feta des del constitucionalisme espanyol que havia fet sedimentar durant l’hora llarga que feia que parlava: “Una Espanya unida és millor i més pròspera. La qüestió és com garantim aquesta unitat. Es pot intentar per la via de la imposició i la crispació social, o per la via del diàleg, de l’entesa i del perdó. El PP va provar la primera de les receptes. Va aconseguir un rècord històric d’independentistes”, ha dit. I fa triar tothom quina recepta vol: “La de l’enfrontament del PP i Vox o la de la convivència que defensem la majoria de la cambra?”
La seva resposta ha fet arquejar les celles a la bancada d’ERC i Junts. “Com escrivia el gran Salvador Espriu: diàleg”. (El dia que es va anunciar l’acord, Puigdemont també va citar Espriu; en el seu cas un poema, “Indesinenter”, que du el nom d’un adverbi llatí traduïble com “incessantment”). Més diàleg, un diàleg incessant, perquè “Catalunya està llesta per al retrobament total”, ha dit, mentre la diputada republicana Pilar Vallugera feia que no amb el cap. Una amnistia que “és perfectament legal i ens pot ajudar a superar la fractura”. I que “no serà un atac a la constitució de 1978. Serà una mostra de la seva fortalesa i de la seva vigència”. L’excusa de Sánchez, mentre Feijóo també remena el cap, és que José María Aznar també va indultar presos condemnats per pertinença a Terra Lliure durant una investidura.
Sánchez ha lligat i relligat tota l’estona l’eix social i l’eix nacional, com sempre anhela fer l’esquerra independentista. Tal com diu que “avui Espanya té un estat del benestar més ample i robust que no quan governava el Partit Popular”, afirma que, gràcies al seu govern, Catalunya fa cinc anys que no incompleix la constitució. Constitucionalisme plural, però pluralitat dins la constitució. “Què haurien pensat les nostres àvies si els haguéssim dit que aquella societat masclista en què es van criar es convertiria en el quart país més igualitari d’Europa?”, s’ha acabat demanant. I per arrodonir el discurs només li ha faltat demanar-se què n’haurien dit, els independentistes, d’aquest camí enllà de la convivència, que ell també presenta com un progrés. Però aquesta pregunta no l’ha feta.
