Segons l’última enquesta d’usos lingüístics del 2023, elaborada per l’Institut d’Estadística de Catalunya, només un 4,05% dels nascuts a l’estranger té el català com a llengua habitual i un 4,47% addicional el fa servir amb una altra llengua. Dit d’una altra manera, els nouvinguts que han abraçat el català no arriben a un de cada deu. El domini total és del castellà, amb un 73% (la resta declara que es comunica amb unes altres llengües).

Si acceptem que la nació catalana la formem els catalanoparlants, és un fracàs immens, rotund, catastròfic. Tot plegat s’agreuja perquè el nombre dels nascuts a l’estranger ja és més del 25%, una de les xifres més altes de tot Europa –només ens superen tres petits estats: Luxemburg, Malta i Xipre. Els residents a Catalunya que fem servir el català habitualment som uns tres milions, una xifra que ha romàs inalterable durant més d’un segle. El debat sobre si ens hem de considerar una minoria al nostre país és interessant, però les dades són les dades.

Els motius de l’explosió demogràfica els he explicats en uns altres article, però recordem-los. A final dels noranta, el govern de José María Aznar va decidir que calia obrir la porta a la immigració en massa per a devaluar les condicions laborals dels autòctons i alimentar la bombolla immobiliària; alhora, va tancar la porta als demandants d’asil. L’esquerra d’inspiració marxista-cristiana va beneir amb entusiasme el projecte multicultural sense entendre les conseqüències que tindria per a les classes mitjanes i treballadores (fa quaranta anys que els sous reals no pugen), i més endavant es va beneficiar de la creació d’un enorme tercer sector per a atendre els nouvinguts. El linxament públic del president Heribert Barrera va imposar una omertà antidemocràtica que ha durat gairebé vint-i-cinc anys i que només ha beneficiat els interessos econòmics d’una minoria.

Emigrar a un altre territori implica, gairebé sempre, viure una transformació legal i cultural –és a dir, passar a ser del nou lloc. Un gran error que van cometre les nostres elits polítiques i intel·lectuals va ser aplicar els paràmetres de la immigració andalusa dels cinquanta i seixanta als nouvinguts d’uns altres continents. És cert que la integració d’aquella onada va romandre incompleta i la prova n’és que, avui, el Parlament de Catalunya té duplicats els quatre espais polítics més habituals a Europa. Tot i això, molts castellans van fer el salt a la catalanitat durant els anys de presidència de Jordi Pujol gràcies a una immersió lingüística que mig funcionava, el poder de TV3 i la promesa d’un ascens social per mitjà dels milers de nous llocs de feina públics.

Per als arribats de l’Amèrica Llatina o de l’Àfrica, en canvi, la transformació té un objectiu molt diferent: aconseguir la ciutadania i un passaport d’un país de la Unió Europea. I com que els passaports només els donen els estats, la conseqüència inevitable és fer-se espanyol. Aquestes persones han invertit molt de temps, diners i maldecaps per ser espanyols de ple dret i és lògic que visquin amb reticència que ara una minoria els digui que han d’aprendre una altra llengua. Entrar en la catalanitat voldria dir engegar una segona transformació després de tots els esforços de la primera. Quanta gent ho farà, si a més sabem que no hi ha cap mena d’obligació legal? La resposta la sabem: menys del 10%. Per a la resta, la nació catalana és una qüestió irrellevant, invisible o que causa molèsties.

La nova regularització en massa impulsada pel govern espanyol, executada sense cap debat democràtic i en contra del criteri de la Unió Europea i de la voluntat popular, només agreujarà el problema i la minorització de la nació catalana. Tanmateix, la bombolla político-mediàtica ha fet pinya amb el PSOE. Una part del nostre kommentariat es dedica a repetir acríticament els dogmes de Foment del Treball i d’Isabel Díaz Ayuso: cal robar joves als països pobres de baixa natalitat per a alimentar els nostres sectors econòmics amb sous de misèria. Un altre grup ha optat pel silenci covard o s’escuda en la fal·làcia que “no s’ha d’alimentar l’extrema dreta” –com si el poble fos idiota i no tingués capacitat de discerniment.

Avui es comença a albirar un canvi tímid sobre la immigració en el món municipal de molts partits, però els interessos de la patronal dominen l’acció política i els mitjans hi van al darrere. Tanmateix, és força trist  trobar gent que, l’any 2026, encara vol fer compatible una ideologia de fronteres obertes amb la pervivència de la nació –una impossibilitat que no és ideològica, sinó producte de les dades i l’experiència. Si algú es creu que ara, al cap de vint-i-cinc anys de fracassos constants, començarem a fabricar catalans, val més que s’esperi assegut.