Indígenes de quilòmetre zero

Fa unes setmanes, l’activista del Priorat Roser Vernet deia, en referència a l’exposició del CCCB “Amazònies, el futur ancestral”, amb ironia, és clar, que aquí, en el nostre tros de món, també hi érem els indígenes de quilòmetre zero. I m’hi vaig sentir representada. Les persones que vivim en zones amenaçades, no de l’anomenat sud global sinó del nostre particular sud local, espoliat i mercantilitzat a dojo. Que si les nuclears; que si l’espoli d’aigua del riu Siurana cap al pantà de Riudecanyes; que si la plaga de molinets eòlics de la Terra Alta; el riu Ebre, històricament transvasat i amenaçat amb més fuites d’aigua que jo què sé, totes cap a la ciutat, per projectes turístics dubtosos. I vet aquí que aquella comparació amb l’Amazònia que podria semblar fora de lloc o exagerada, pren sentit. I, per què no dir-ho, la qüestió de la llengua també, nosaltres indígenes de quilòmetre zero que encara parlem català i el veiem desaparèixer, trepitjades per les llengües “globals”, de la mateixa manera que les tres-centes llengües amenaçades dels pobles indígenes amazònics. Hi ha cops que les comparacions són odioses, però n’hi ha d’altres que les hauríem de provocar encara que ens sembli agosarat. El concepte, indígena quilòmetre zero, carrega a l’esquena la crítica a una perspectiva del món massa habitual: la llustrosa fal·làcia del pensament global. La fal·làcia que sempre ens porta a pensar que hem de salvar l’Amazònia, i que ens porta a ignorar les problemàtiques properes. Quines són les pràctiques neocolonials quilòmetre zero? Què passa amb el català? Què passa amb els nostres rius? Què passa amb les nostres muntanyes? En els centres d’art contemporani o nuclis de pensament no és habitual que els grans temes tinguin una translació de proximitat. En aquest cas, a “Amazònies”, sembla que sí que passa, com a mínim, una mica, i me n’alegro. Aquest fet hauria de servir de precedent. Si volem pensament global, que inclogui experiències properes, si us plau.

La dificultat molts cops ve d’una dualitat antropocèntrica perillosa, que Vernet va explicar en el diàleg organitzat pel CCCB amb la pagesa Júlia Viejobueno de manera clara i que comparteixo plenament. L’obsessió o bé per mirar-nos el melic de manera excessiva o la passió, molt humana, fins i tot ingènuament juvenil, d’emmirallar-nos en horitzons llunyans i exòtics. Paradisos artificials on abocar els nostres anhels i les nostres lluites. No costa gaire, ser radical de lluny, va dir Vernet.

I aquestes paraules em tornen ara, precisament, quan he tingut l’oportunitat d’assistir convidada al grau de la Universitat Pompeu Fabra sobre estudis globals, global studies en anglès, per parlar sobre això que podríem dir-ne pràctiques artístiques o periodístiques geolocalitzades. Que els global studies consideren projectes ultralocals com a experiències transformadores més enllà de les institucions o les oenegés que treballen amb lògica internacional? Una altra bona notícia que cal mencionar. Que si parlem dels murals creats pel col·lectiu MAHKU (Moviment d’Artistes Huni Kuin), que fusionen l’art contemporani amb les tradicions visuals pròpies dels pobles indígenes, també podem parlar del que passa aquí. El grau en global studies està pensat, diu al web, “per als estudiants de tot el món que volen entendre els fenòmens culturals, econòmics, jurídics, mediambientals, polítics, socials i tecnològics que ens afecten amb independència de la nostra ubicació territorial” diu. Doncs en aquest context que conec una mica, perquè de més jove jo també vaig caure fascinada pels estudis internacionals –i té tot el sentit del món voler saber què passa més enllà de les parets de casa teua–, vaig proposar un experiment d’escriptura als estudiants: referir-se al seu lloc d’origen, a la seua geolocalització personal o emocional. Al lloc on podien tornar o que, en certa manera, representava les seues coordenades de partida. La fletxa al mapa podia incloure llengües, afectes, cases, amistats i pàtries diverses. Va ser una manera que em vaig imaginar per a fer aterrar a les nostres vides el pensament global. Fer l’exercici especulatiu de tornar al nostre centre físic i palpable. Les regles eren senzilles: escriure a raig i sense judici. Provocar al nostre indígena interior, fer-lo emergir de les tenebres del pensament global, espolsar-nos de sobre la disfressa de cosmopolita presumit. Que cadascuna de les experiències dels estudiants pogués apel·lar a la seva singularitat sense jerarquies, amb honestedat.

En un món que ha valorat el que és llunyà com l’esperança de felicitat, tornar a tocar terra. I llavors un jove d’Osaka i una de Castelló, i una siciliana i una Indonèsia i una noia de Castelldefels van parlar sobre allò que els feia voler fugir dels seus pobles i allò que els feia anhelar tornar-hi. Em van colpir totes i cadascuna de les històries de vida, especialment la d’una alumna alemanya que amb llàgrimes als ulls va explicar que després de múltiples trasllats durant la seua infantesa i adolescència ella no tenia un lloc on tornar i que casa seva estava feta de tots aquells vincles que formaven part de les seues memòries. I una altra va dir que se sentia culpable de no ser d’enlloc, i una altra, que precisament els estudis globals l’havien portat més prop de la seva ciutat i la seua llengua.

Vaig sortir emocionada pensant que la via per a fer real el pensament global, a voltes fantasiós i inaccessible, és precisament la interconnexió dels testimonis personals, fer visibles els punts que habitem. Com a nodes, com a experiències de vida entrellaçades. I llavors, en el maleït escenari del pensament global, aprendre els uns dels altres i fer l’exercici de l’escolta i de les lluites compartides. I per un moment tot va prendre sentit. I vaig recordar Patricia Gualinga, líder del poble quítxua i reconeguda activista, dient que al matí decidien l’activitat del dia en funció del que havien somiat i de la kawsak sacha (“selva viva”) i la resistència del seu poble. I vaig sentir que, si desapareix el bioma amazònic, oblidem-nos del planeta, però si desapareix el Delta de l’Ebre o el Priorat, també. I així vaig sortir d’aquella aula amb la potència de les forces sumades. Sense dissociació ni fragmentació d’escala possible. Pensant que, des de la proximitat, potser sí que podrem abordar la crisi planetària.