L’Índia, la història d’èxit econòmic que ha deixat enrere una generació sencera de dones

The Washington Post · Karishma Mehrotra i Anant Gupta

Parsauni, Índia. L’esperança era que el creixement de l’economia nacional elevaria el nivell de vida de les zones rurals del país. La realitat ha estat molt diferent: els homes se n’han hagut d’anar a la ciutat a guanyar-se la vida com poden, les dones han hagut de romandre al camp.

Sobre el paper, l’economia índia va com oli en un llum. A la pràctica, tanmateix,  les oportunitats per a les famílies més desfavorides són com més va més escasses, de manera que els homes de les zones rurals són obligats a anar-se’n en cerca de magres salaris en ciutats llunyanes, mentre les dones continuen treballant al camp. És una escletxa de gènere creixent que, segons els economistes, ha implicat una “dècada perduda” per a milions de persones.

Gairebé la meitat de la població índia treballa al camp. Aquesta proporció havia anat caient progressivament d’ençà dels anys noranta, però tornà a augmentar durant la pandèmia i s’ha mantingut estable els anys següents, a mesura que l’agricultura ha esdevingut un sector cada volta més feminitzat.

Geetanjali Devi, de vint-i-set anys, és llicenciada en història, però dedica a gestionar la granja de la seva família a l’estat indi de Bihar, prop de la frontera amb el Nepal. El seu marit, com la majoria dels homes del seu poble, passa la major part de l’any treballant com a obrer a l’estat meridional de Kerala, a més d’un miler de quilòmetres de distància, per un sou d’uns vuit dòlars diaris.

“Ens les enginyem per sortir-nos-en sense els homes”, explica Geetanjali.

La seva cunyada, Karishma Devi –de qui el marit també ha anat fora a treballar– hi assenteix. “Provem de no pensar-hi gaire, així no els trobem tant a faltar –diu–. Si no els deixem marxar, com se suposa que hem de guanyar diners?”

Aquesta tendència creixent cap a la separació de les parelles per motius laborals evidencia un problema més profund per a l’economia índia.

“Calen polítiques perquè la gent pugui deixar l’agricultura i fer la transició cap a ocupacions més ben remunerades”, explica Amrita Datta, professora de l’Institut Indi de Tecnologia de Hyderabad. “Però estem encallats en el mateix model de sempre”, afegeix.

“Perdem el temps”

Fa poc que les carreteres que condueixen a Parsauni han estat asfaltades, gràcies a una ambiciosa campanya del govern per a millorar les infrastructures rurals. Però, més enllà del fum que emana dels petits forns de maons, en aquests verals no s’hi veu cap indici d’activitat industrial.

Segons els economistes, fins i tot les micrompreses –que fins fa poc havien estat un motor d’ocupació a les zones rurals– han començat a desaparèixer, i han empès els residents cap a l’agricultura de subsistència.

“Ens farem vells sense haver pogut sortir d’aquesta granja”, es lamenta Geetanjali mentre camina amb la Karishma pels camps de canya de sucre que hi ha darrere casa seva. “L’única cosa que fem és passar l’estona, perdre el temps.”

La Karishma diu que pràcticament no menja d’ençà que el seu marit se n’anà cap a Kerala el 2022, i recorda que els seus dos fills solien plorar-ne l’absència tota l’estona. Quan es va posar malalta, recorda, va haver de trucar a un veí perquè li anés a comprar un medicament.

Les telefonades diàries amb el seu marit no li serveixen de consol. La Karishma diu que aquest matí ja ha parlat un moment amb el seu marit, però que les converses sovint li semblen impersonals: comparteix habitació amb uns quants homes més que poden sentir tot allò que diu, explica, i això el cohibeix.

“Si estiguéssim junts, ens ho explicaríem tot”, assegura.

Després de pelar les tiges de les canyes de sucre dels seus camps, ambdues dones expliquen que hauran de contractar temporers perquè les carreguin en camions i les duguin als molins –una feina que, fins fa poc, solien fer els seus marits.

Creixement sense ocupació

Durant dècades, el percentatge dels treballadors indis ocupats en l’agricultura s’havia anat reduint: si el 1994 era d’un 65%, el 2018 havia baixat fins a un 44%. Aquesta tendència va començar a capgirar-se el 2019 i s’accelerà durant la pandèmia, a mesura que tancaven les fàbriques en zones urbanes i milions de treballadors immigrants es trobaven obligats a tornar als pobles d’origen.

L’economia índia s’ha recuperat de l’impacte de la pandèmia, però l’ocupació no. El resultat d’això és que la proporció d’indis que treballen al camp roman per sobre dels nivells pre-pandèmics, i que l’escletxa de gènere al sector no ha fet sinó augmentar.

Dos terços de les treballadores índies treballen en granges, segons les darreres xifres del govern, una proporció que es redueix a un terç en el cas dels homes. Moltes d’aquestes treballadores, com ara la Geetanjali, han estat les primeres dones de la seva família d’anar a la universitat.

“Volen treballar, però no hi ha feina –explica l’economista indi Santosh Mehrotra–. Es dediquen a l’agricultura perquè continuen vivint al poble, i no tenen cap més remei”.

Els marits que emigren a les ciutats no solen trobar feina assalariada, i sovint s’han de conformar amb ocupacions irregulars o informals, com ara de venedor ambulant o peó de la construcció. Guanyen més diners que no guanyarien al camp, però no prou per a poder-se assentar a les ciutats on han emigrat i reagrupar-hi la família.

La indústria manufacturera –considerada durant molt de temps una via clau per a la mobilitat econòmica al país– va decréixer per primera vegada a la història de l’Índia l’any 2017, segons que explica Mehrotra, i d’aleshores ençà no s’ha pogut recuperar del tot.

Les conseqüències de l’estagnació de la indústria han estat molt dures per a milions d’indis, que han vist caure la seva renda per capita per sota de la de països com ara Hondures: més de la meitat dels indis en edat activa, de fet, no troben feina assalariada.

Fins ara, el govern indi ha provat d’encarar el problema a còpia d’augmentar els programes d’ajuda. Segons els experts, tanmateix, això ha fet ben poc per a resoldre els problemes estructurals de l’economia nacional.

La vida més enllà del poble

A Parsauni, mentrestant, la xarxa elèctrica torna a fallar. La família seu a les fosques, al voltant d’un foc. Rambali Kumar, el marit de Geetanjali, ha tornat al poble després d’un any d’absència. El seu fill de quatre anys, l’Ashish, seu al seu costat.

La Karishma sospira. “La Meena és a qui més bé li ha anat tot”, explica en al·lusió a una altra cunyada seva, que es va traslladar amb el seu marit a Delhi i ara treballa de cuinera i dona de la neteja per a famílies de classe mitjana. La Karishma explica que la Meena sovint els envia fotografies d’indrets icònics de la ciutat, com ara el Fort Vermell i la Porta de l’Índia, que els ofereixen una petita finestra a la vida més enllà del poble.

“Diu que no ens adonem de la dificultat de viure a la ciutat”, explica Geetanjali. “Però almenys estan junts, ella i el seu marit. Poden compartir les alegries i les penes.”

L’endemà, Rambali carrega fardells de canya de sucre en camions: amb cada càrrega, explica, guanya uns tres dòlars. Aviat tornarà a Kerala, on cobrarà un sou més alt. L’home, que no va acabar el batxillerat, explica que ara prova d’estalviar per pagar l’educació al seu fill. “És car, però continuaré treballant –diu–. No vull que sigui pagès.”

Quan tornen a casa, la Karishma i la Geetanjali estan més animades. “Els nostres marits potser no són els més agraciats –diu Geetanjali–. Però són de cor pur: no beuen mai ni es fiquen en baralles.”

Així i tot, la vida matrimonial –marcada per separacions prolongades–no és fàcil. “Ara fem broma, però en el fons continuem molt tristes –diu la Geetanjali–. Vivim a mig camí: no estem del tot ací, i tampoc no estem allà”, sospira.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb