Què passa quan una cosa quotidiana, com riure, tossir o sortir de casa, es converteix en un estrès constant?

Això és el que viuen milions de dones amb incontinència urinària, un problema de salut tan freqüent com infradiagnosticat. Tot i que s’estima que, aproximadament, una dona de cada tres experimentarà algun tipus d’incontinència al llarg de la seva vida, continua essent una realitat que es normalitza i sovint se silencia.

No és una malaltia banal ni una conseqüència “normal” de l’edat, els parts o la menopausa. Parlem d’una condició amb un impacte biològic, psicològic i social profund, que condiciona la qualitat de vida de qui la sofreix.

Fisiològicament, és causada per una alteració en els mecanismes que controlen l’emmagatzematge i la sortida de l’orina. En condicions normals, la bufeta s’omple de manera progressiva mentre els músculs del sòl pelvià i els esfínters uretrals romanen contrets i eviten les pèrdues. Quan aquest sistema falla –per debilitat del sòl pelvià, dany neurològic, hiperactivitat del múscul detrusor o alteracions hormonals–, es perd el control voluntari de la micció.

Factors com els embarassos i els parts, la menopausa, l’envelliment, cirurgies prèvies o determinades malalties neurològiques poden contribuir a aquests canvis i donen lloc a diferents tipus d’incontinència, com la d’esforç (desencadenada per un esforç físic, una tos, una rialla…), la d’urgència (quan hi ha una necessitat imperiosa d’orinar i s’escapa orina abans d’arribar al bany) o la mixta.

Quan el problema no és físic i prou

Durant anys, aquest problema s’ha tractat gairebé exclusivament des del pla físic: quanta orina es perd, amb quina freqüència, quin tipus de compresa s’utilitza… Tanmateix, el veritable pes de la incontinència no sempre és a la bufeta, sinó a tot allò que causa en l’àmbit emocional.

En un estudi publicat fa poc a la revista Enfermería Clínica, vam analitzar 200 dones amb incontinència urinària ateses en una consulta d’infermeria urològica. Segons els resultats, més del 60% presentaven símptomes de depressió i gairebé el 67% mostraven ansietat clínicament rellevant.

Tot i que aquestes dades no permeten d’establir una relació de causa-efecte directa, sí que són problemes que coexisteixen i s’influeixen mútuament. També és probable que factors previs –com ara antecedents d’ansietat o depressió, malalties cròniques o situacions vitals estressants– contribueixin a aquest malestar psicològic.

Perquè parlem d’un patiment emocional sostingut, associat a la por constant de les pèrdues, de la vergonya social i de la sensació de pèrdua de control.

Viure en alerta constant

Moltes dones amb incontinència organitzen la seva vida al voltant del símptoma: on hi ha un bany, quina roba posar-se, quant de temps poden estar-se fora de casa, si poden fer exercici o viatjar…

Aquesta vigilància permanent causa estrès crònic. Ni el cos ni la ment no descansen, fins a arribar a un punt que resulta esgotador.

A més, gairebé el 80% de les dones entrevistades van manifestar que necessitaven més informació sobre la incontinència urinària. Moltes recorren a internet o al seu entorn proper, amb informació fragmentada, mites o missatges contradictoris.

Les infermeres apareixen com una de les figures clau en l’educació sanitària i en l’acompanyament. Per què? Pel seu coneixement en tot allò relacionat amb la salut, per la seva capacitat d’oferir un espai segur on poder parlar, pel suport emocional i per disposar d’una figura (sovint femenina, cosa que també ajuda) per expressar allò que durant anys no han pogut comentar amb ningú.

Educar en salut no és únicament informar, sinó que també és explicar utilitzant la ciència i el coneixement amb un llenguatge que els pacients puguin comprendre. D’aquesta manera, hi ha una escolta activa, una validació, una regulació emocional i un reforç de l’autoestima.

La incontinència urinària afecta la imatge corporal, l’autoestima, la vida sexual i la salut mental. Per això, tractar-la únicament amb compreses o solucions aïllades és insuficient. Les proves científiques apunten a la necessitat d’un abordatge integral, que tingui en compte tant els símptomes físics com l’impacte emocional.

Com reduir la incontinència i a qui preguntar?

Actualment, hi ha múltiples mesures eficaces per a reduir la incontinència urinària, i la majoria no són quirúrgiques. L’enfocament principal és fer un tractament conservador, que inclou la rehabilitació del sòl pelvià mitjançant exercicis guiats per professionals especialitzats, capaços de millorar el control urinari i reduir de manera significativa les pèrdues.

A tot això, s’hi afegeixen estratègies com l’entrenament de la bufeta, canvis en els hàbits miccionals, ajust de la ingesta de líquids i cafeïna, i educació sanitària per part d’infermeres o professionals de la urologia, fet clau per a trencar mites i afavorir l’adherència al tractament.

En determinats casos es poden utilitzar pessaris, dispositius de silicona que s’introdueixen a la vagina per donar suport als òrgans pelvians. El seu ús és especialment útil en cas de prolapse, quan la bufeta, l’úter o el recte descendeixen de la seva posició normal a causa de l’afebliment del sòl pelvià. A més, es pot indicar tractament farmacològic de manera individualitzada segons el tipus d’incontinència.

Quan aquestes mesures no són suficients, es valoren diferents opcions quirúrgiques. Entre més, hi ha la col·locació d’una banda suburetral, que proporciona suport a la uretra per a evitar les pèrdues durant esforços com tossir o riure. Una altra alternativa és la colposuspensió de Burch, una cirurgia que eleva el coll de la bufeta i el fixa. En casos determinats, també es pot plantejar la implantació d’un esfínter urinari artificial.

En definitiva, les dades demostren que un abordatge precoç i personalitzat millora els símptomes físics, la qualitat de vida i el benestar emocional de les dones.

Marina Gómez de Quero Córdoba és professora lectora en el grau en Infermeria de la Universitat Rovira i Virgili. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.