Salvador Illa ha donat a tota la seva campanya una pàtina presidencial. El PSC ha tingut una cura especial de l’estètica del plató des d’on projecta els actes telemàtics, on el corporativisme de la marca reforça la idea d’un presidenciable més que d’un candidat entre molts. Illa es mou i actua com un president esprement el darrer alè de l’aura ministerial. Es presenta davant dels altres com un home de poder de debò, perquè ha estat ministre d’un govern d’un estat de debò i ha hagut de gestionar de debò, des de la primera línia, una pandèmia mundial. La campanya dels socialistes està dissenyada per enaltir el seu perfil de gestor, de bon gestor en aquest cas, malgrat que la resta de partits li retregui que ha estat el pitjor ministre de Sanitat de la Unió Europea. I intervé i actua com un president de futur. El PSC posa el focus en actes sectorials, Illa no aixeca la veu en els estira-i-arronses declaratius, esquiva la brega menys agraïda dels debats i deixa anar propostes com si realment demà hagués d’entrar al Palau de la Generalitat per la porta gran. El fet que alguns sondatges, com el darrer del CIS, pronostiquin la seva victòria reforça aquesta percepció.

I és una idea, la d’Illa president, que pretén d’impactar sobre l’electorat de l’anomenat bloc constitucionalista per forjar la realitat que el seu vot és realment l’únic que pot impedir que es torni a constituir un govern independentista a Catalunya: ell sí que té possibilitats de governar. Illa, fins i tot, té al cap la composició del seu govern. O això intenta, si més no, de traslladar a la ciutadania. Està tan convençut que serà president que fins i tot compromet el nom dels seus futurs consellers: Maurici Lucena, president d’Aena i ex-portaveu del PSC, serà el seu vice-president, i la metgessa Olga Pané, gerent del Parc de Salut Mar, la titular del Departament de Salut. I això, tot i que és obvi que, lluny d’obtenir una majoria tan àmplia que li permeti de governar en solitari, el màxim a què podria aspirar és a formar un govern de coalició en què, si ell fos president, la Vice-presidència li correspondria al soci que tingués. I molt probablement, en les negociacions per a formar un govern, estaria en disputa la Conselleria de Salut, per la importància política indiscutible que té enmig de la pandèmia. Però tot això és el menys important, perquè el propòsit real de les propostes és donar a Illa l’embolcall de president. Modelar la realitat donant-la per feta abans que passi. Els cartells electorals no podien ser més explícits: “President Illa”. També el lema: “Fem-ho”. És una invocació.

Illa ha sobresortit avui entre els titulars del dia amb la promesa que es rebaixarà un 30% el sou si és president de la Generalitat. En un debat de candidats a La Ser, ha criticat que la remuneració del càrrec és tres vegades més alta que la del primer ministre d’Itàlia i gairebé el doble que el del president d’Espanya o de Portugal. I després, ha fet un acte amb la vice-presidenta espanyola Carmen Calvo. Illa també s’ha acompanyat aquests dies de la ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera, i del ministre de Ciència i Innovació, Pedro Duque, a més de la presidenta del congrés, Meritxell Batet, i del president espanyol, Pedro Sánchez, que s’ha lliurat a la campanya i dissabte tornarà a ser amb Illa en actes a Salou i a Lleida i, diumenge, a Girona. Van construint una autopista de poder que surt de Madrid en direcció a Barcelona, concretament fins a la plaça de Sant Jaume, on es bifurca cap a les dues bandes: la Generalitat, amb Illa, i l’Ajuntament de Barcelona, amb Jaume Collboni.

Així que Illa torna per a governar i farà tot allò que Inés Arrimadas no va gosar de fer, començant per sotmetre’s a un debat d’investidura. I a diferència d’ella, Illa no se n’anirà. Ho ha repetit una vegada i una altra: perquè ell ha tornat. Però a Illa li falta el més important.

Som a l’equador de la campanya i no té socis per a governar. Insisteix que no pretén de reeditar el tripartit, com vaticinen que ho farà Ciutadans o el PP o com li ho demana Jéssica Albiach. Però no té cap soci alternatiu per a entendre’s, més enllà dels comuns. I cap suma li dóna resultats, ni la més optimista de les enquestes per al PSC li permetria de formar un govern sense ERC. Arrimadas ha deixat clar que no investiran Illa per a presidir un tripartit i el PP tampoc ho pensa fer. Esquerra, per la seva banda, repeteix que no vol reeditar la coalició d’esquerres que, finalment, va enfonsar el partit a les urnes fins que Oriol Junqueras el va reflotar. És sabut que una cosa és el que es diu en campanya i una altra és el que es fa. Però sembla que l’única possibilitat que tindria Illa per a ser president seria que les forces independentistes no arribessin als 68 diputats i tot el bloc dit constitucionalista (incloent-hi Vox) s’unís per a desplaçar els independentistes, però això és, gairebé, ficció. Això, o una repetició d’eleccions que ja veuríem on ens portaria. I és que Illa, en realitat, no torna per a presidir la Generalitat. Però si algú s’ho ha cregut o s’ho pot creure durant la campanya, haurà arreplegat força vots. Tants, que potser retornarà al PSC el pes parlamentari que havia perdut i, de pas, arraconarà Ciutadans.

La xifra

Correus ha rebut un total de 270.392 sol·licituds de vot per correu per a les eleccions del 14-F. És una quantitat rècord que triplica les que hi va haver en les eleccions del 2017.

La frase

“Censurar paraules és censurar informació.” El Consell Professional d’Informatius de TV3 ha criticat la decisió de la Junta Electoral de Barcelona de prohibir d’utilitzar les paraules “presos polítics” i “exiliats” als mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.