“Si continua la inacció, a l’illa de Buda li queden pocs anys de vida”

“L’aiguamoll de l’illa de Buda és el més important de la conca mediterrània peninsular i el més ben conservat a Catalunya”, diu amb orgull Guillermo Borés, propietari d’una part de l’illa de Buda –una altra és de la Generalitat, aproximadament la meitat–, que explica resignat que fa molts anys que procura preservar aquest espai natural del delta. L’estima que té per aquest paratge és evident i les ganes que hi posa perquè tothom conegui i valori aquest tresor amagat de les Terres de l’Ebre, també.

Encara amb la catàstrofe de la gota freda a la ment i les conseqüències gravíssimes que ha tingut en danys personals, materials i ambientals, però també amb les inundacions que hi ha hagut en més indrets del país els primers dies de novembre, les crides a l’actuació de diversos punts del territori són més fortes, especialment al delta de l’Ebre. La de l’illa de Buda és una de les més alarmants.

Més de la meitat de les aus del delta viuen a l’illa de Buda, que n’ocupa solament el 3%

El camí de terra que uneix la platja de Migjorn fins a la masia, avui, d’ús turístic, deixa entreveure que és un lloc especial. Tota mena d’ocells habiten en aquesta zona, que és un dels indrets amb més fauna del delta. La imatge impressiona.

Hi han identificat 360 espècies d’aus –la major part, protegides–, de les quals, gairebé la meitat, hi nidifica. L’illa de Buda, que ocupa un 3% del delta de l’Ebre, acull més del 50% de les aus del parc natural. “Aquí, hi troben tranquil·litat i una llacuna d’aigua dolça que els dóna menjar”, diu.

Un nou enemic, el canvi climàtic

Però aquest paratge idíl·lic fa temps que és a la corda fluixa. D’una banda, a causa de la manca de sediments provinents del riu Ebre, de fa seixanta anys. D’una altra, pel canvi climàtic. “Va pujant el nivell del mar Mediterrani, que es torna tropical. Cada vegada tenim més huracans, més ciclons, més fenòmens costaners, que causen una erosió a la platja i la intrusió d’aigua marina dins l’aiguamoll”, explica.

Borés relata preocupat que, quan entra l’aigua de la mar sobtadament a l’aiguamoll, mata tota la flora i la fauna aquàtica, es trenca la cadena tròfica i es perd la biodiversitat. Això també causa la fugida i desaparició de les aus. “Necessitem actuacions urgents per a evitar que acabin marxant”, exclama.

A l’illa de Buda, hi vivien més de cinc-centes persones

Se sap que l’illa de Buda es va formar a començament del segle XVIII, segons els mapes de l’època. L’any 1738, José González, agutzil major de Tortosa, va demanar a la Corona d’Aragó aquestes terres, una petició que va ser resolta favorablement i que el va convertir, el 1739, en el primer propietari de l’illa. D’aleshores ençà, l’illa, que pertany al terme municipal de Sant Jaume d’Enveja, va anar creixent pels sediments aportats pel delta i ha tingut una quinzena de propietaris. L’any 1924 va ser adquirida pels germans Joan i Pere Borés Calsamiglia, l’avi i el besoncle del propietari actual.

Aquesta va ser, precisament, una de les èpoques daurades de l’illa de Buda. Va arribar a tenir més de cinc-cents habitants. “Aquí es va viure una gran festa. No hi havia camins, ni carreteres, tot el trànsit era per via fluvial, amb els famosos camins de sirga, a la vora del riu”, explica Borés, emocionat. La masia actual, una de les més antigues del delta, acollia la gent que venia a treballar amb l’arròs. També hi havia una església, amb funcions d’escola, una taverna i un altre ritme i estil de vida.

Un arròs reivindicatiu

Actualment, a l’illa de Buda hi conviuen diverses activitats econòmiques. La primera i principal és el cultiu de l’arròs, la segona és la gestió cinegètica i pesquera, que són dos recursos que ofereix la llacuna, i l’altra és l’explotació de la masia com a turisme rural. Aquests darrers temps han decidit de comercialitzar el seu propi arròs, produït a l’illa de Buda i amb aquesta marca. El motiu és donar a conèixer el problema que tenen, l’existència d’aquest espai natural singular i la necessitat imperiosa de preservar-lo.

“Tot i ser un espai extremadament protegit, no es preserva com caldria”

“L’illa de Buda és un espai extremadament protegit. És parc natural, reserva natural, zona ZEPA, zona PEIN, zona Ramsar i xarxa Natura 2000. Hi ha un seguit de figures proteccionistes encavalcades que donen fe de la importància que té. Però la veritat és que no es preserva com caldria”, diu.

Borés té el relat molt ben après. Sap defensar a la perfecció aquest trosset de terra i es nota que fa temps que fa tot allò que pot perquè se l’escoltin. “Tinc la sensació que si no la cuidem, si no fem alguna actuació ràpida a la costa, no durarà més de deu anys. És un veritable drama perquè per aquesta negligència deixem de complir tres directives europees: la d’hàbitats, la d’aus i la directiva marc de l’aigua, també europea. Convenis que, com a país desenvolupat, hem signat i ens obliguen a la conservació dels ecosistemes, i, per ecosistema, el que hi ha en aquest aiguamoll”, insisteix.

A l’illa, a més d’aus salvatges, també hi ha uns cavalls especials provinents del delta de la Camarga, encarregats de deixar el pasturatge a ratlla. “En moltes zones de l’entorn de l’Ebre aquesta funció també la fan els bous, però els cavalls són més amables”, diu, somrient.

“Cal recuperar l’amplitud de les platges per a frenar la regressió”

Guillermo Borés explica que s’han fet propostes molt concretes tant a l’administració catalana com a l’espanyola. L’opció que ell veu més viable és aplicar el model holandès, que consisteix a gestionar les arenes del fons de la mar amb dragues marines per a fer les platges més amples. “Nosaltres hem perdut vuit-centes hectàrees. El far de Buda, que es va construir dins la mateixa finca, ara és tres quilòmetres dins del mar. És un dels millors exemples de la regressió que patim”, diu.

Les platges que abans eren molt amples, tenien pràcticament 800 metres o 1 quilòmetre d’amplada i ara tenen solament 175 metres. I són molt vulnerables. Borés defensa que cal fer-les més grans per evitar inundacions.

“Es pot dir que políticament no es vol fer res o no hi ha gaire interès a actuar. No hi ha prou pressió social. Per exemple, el problema que tenen al Llobregat amb la llacuna de la Ricarda, que ambientalment és infinitament menys important que aquesta, ha tingut molt més de ressò i ha estat defensada amb molta fermesa, cosa que aquí no passa. Aquí hi ha un oblit total”, diu, amb impotència.

Mentre puja en un llagut antic de color verd i rema fins a la gran llacuna d’aigua dolça, gaudeix d’una posta de sol immillorable. Borés, resignat, diu que ell ja és gran i està cansat de lluitar i veure que ningú li fa cas. “El dany és irreversible. No podem esperar gaire temps més. Perquè el problema del delta no és del delta, el problema del delta és un problema global!”