Pedro Sanchez Mariano Rajoy

Una de les peces retòriques més socorregudes dels comentaristes polítics és la frase de Giuseppe Tomasi di Lampedusa: ‘Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi.’ Aquesta frase cínica, pronunciada per Tancredi a El guepard, no trigarà gaire a ser aplicada al ‘nou escenari’ propiciat per la caiguda de Rajoy. Lampedusa la formulà pensant més en la política italiana de la segona meitat del segle XX que no pas en el Risorgimento. Per això no és cap caprici referir-la a les alternances polítiques que han sostingut durant quaranta anys llargs el règim sorgit del franquisme. Aquella frase ha fet fortuna perquè descriu acuradament el sentit de la Restauració de 1976 i explica que el torn pacífic que s’hi va instal·lar gairebé des del principi salvi la situació cada vegada que el sistema de govern entra en crisi. L’acritud i teatralitat dels gestos tenen, com els excessos temporals dels garibaldini, la virtut de desfogar les ires que altrament posarien en perill la simbiosi de l’elit amb l’estat. Quan li arriben les urgències, l’estat muda de carcassa per salvar-se.

Però, posats a citar en italià, em sembla més adient al moment actual una frase de Novecento, la gran pel·lícula èpica de Bernardo Bertolucci, estrenada precisament l’any que Espanya restaurava la monarquia. En aquest impressionant mural històric, Bertolucci repassa la lluita de classes a Itàlia des del gener del 1901 fins a la caiguda de Mussolini el 1945. El dia de l’alliberació, els pagesos volen passar comptes amb el terratinent Alfredo Berlinghieri, però finalment el sotmeten a judici i execució simbòlica. Llavors un partisà crida exultant: ‘Il padrone è morto!’ Però el poble encara no ha tingut temps d’assaborir el seu apoderament, que ja arriben representants del Comitè d’Alliberament Nacional per recollir les armes. Els partisans dubten, però aviat es deixen convèncer per Olmo, el mític líder de la resistència i el primer de deposar el seu fusell. Llavors, tan bon punt les han lliurades, Berlinghieri trenca el seu silenci per dir: ‘Il padrone è vivo.’

La referència cultural no sols afegeix una pinzellada al·legòrica a la transició; ens permet també copsar les conseqüències que tindrà per a l’independentisme haver-se privat dels seus millors recursos de resistència, malgrat l’execució simbòlica de Mariano Rajoy.

Des de l’octubre del 2017 s’ha procedit gradualment i de manera planificada a desarmar els dos milions i escaig de partisans de la república. L’operació no era fàcil i ha calgut una campanya de persuasió molt intensa. L’alternativa era: portar la lluita fins el paroxisme de l’estat, empenyent-lo a la repressió fins al punt de no-retorn democràtic, o donar-li oxigen, recuperant la ‘normalitat’ que reclamen els empresaris i molts que mai no han confiat en la capacitat popular de materialitzar el trencament expressat efectivament i no pas simbòlicament a les urnes. Perquè una de dues: o el referèndum era vinculant o no ho era. I si no ho era, què s’ha de dir de l’espectacle del parlament el dia 27?

Els partits que van acceptar el xantatge de l’estat s’han trobat obligats a collar els votants que per segona vegada els retornaren un mandat inequívoc. La consigna ‘ni un sol encausat més’ sols tenia una traducció política possible: acatament de la llei (espanyola). I així fou com la justa denúncia de la repressió va desplaçar l’objectiu d’autodeterminació, i com la defensa de la legalitat (dins l’ordre constitucional) dels presos i exiliats va fer oblidar la legitimitat de la reivindicació popular.

Quina persona decent, per parafrasejar Gabriel Rufián, no avantposaria la llibertat dels presos a la causa per la qual són a la presó? Qui que no sigui un miserable els demanaria aguantar encara un temps el paper que els ha tocat de testimonis de la injustícia? Però aquest raonament pren tot un altre sentit quan s’esgrimeix per afeblir el govern legítim a l’exili. I la baixesa de la maniobra es reconeix quan des d’un partit es declara solemnement que ningú no es imprescindible, en inequívoca referència a la peça literalment imprescindible de la defensa d’aquella república declarada amb malaptesa, però al cap i a la fi declarada, el 27 d’octubre.

El xantatge ha consistit a substituir la vel·leïtat de la independència per l’aixecament de l’article 155. D’un objectiu històric de màxims s’ha passat en molt poc temps a una ambició reaccionària de mínims. Abans-d’ahir Javier Pérez Royo declarava Rajoy i Puigdemont polítics cremats i, agradi o no, era una observació desapassionada. Però, un cop s’ha executat el patró en efígie i s’ha enviat el boc expiatori al desert d’un exili desautoritzat, quina és la perspectiva immediata? Per saber-ho sols cal parar l’orella. Els més reaccionaris ja celebren que l’independentisme ha topat amb la realitat. Ara es tracta de tornar a condicionar la política espanyola, d’exultar un altre cop amb el peix al cove començant de molt avall, com al joc de l’oca quan has tornat a la casella de sortida, de discutir terceres vies que no porten enlloc, propostes de reforma d’estatut que mai no canvien res, i d’ampliar les bases, aquelles bases que no seran mai suficients per a aturar la violència ni impedir el xantatge ni revocar presons, però que justificaran totes les acomodacions i totes les covardies. La política no és, com diuen alguns, l’art del possible sinó l’escletxa per on raja circumstancialment el poder. I el poder és un beuratge tan embriagador que els addictes ho farien tot per copsar-ne un rajolí.

Catalunya ha deixat enrere la revolució de les urnes i s’ha endinsat en una època Biedermeier. La premsa reaccionària ja fa temps que recepta realisme. I en aquest país realisme sol voler dir oportunisme. Alguns mitjans han insistit tant en la necessitat de dotar-nos d’eines, que el país ha arribat a semblar un taller de reparacions. La qüestió, però, és si la història és un Mecano o bé el resultat imprevisible de processos que maduren lentament i un dia esclaten com un fruit. Però els fruits poden podrir-se si ningú no és capaç de collir-ne el sentit històric.

Tots aquests mesos de minuet parlamentari s’ha avantposat la recuperació de l’autonomia a la construcció de la república. És passar l’arada davant els bous. Si històricament les repúbliques les solen formar els pobles que esdevenen independents, és perquè no hi pot haver cap pacte social sota tutela. Ningú, tret de la CUP, no s’ha preguntat si en aquests moments govern i república són compatibles. En tot cas, la simultaneïtat entre la formació de govern i el reingrés del sobiranisme a la política espanyola implica la victòria definitiva del 155, en tant que instaura un dels seus principals arquitectes i n’accepta oficialment la legitimitat, alhora que desinfla l’estratègia d’erosionar l’estat i promou la recuperació de la seva imatge. I això passa quan la estratègia començava a donar resultats, com ho demostren el rebuig de diversos països a satisfer les ordres d’extradició, la incomoditat com més va més visible de la Comissió Europea amb la ‘democràcia’ espanyola, el ressò internacional de la involució de l’estat i la desesperació amb que Alfonso Dastis va anunciar la compra d’articles favorables a Espanya com qui ofereix recompensa en un pasquí de crida i cerca.

Sense ni tan sols el reconeixement del caràcter polític dels presos, els partits catalans han practicat a l’estat la respiració boca a boca. Quan més podrit estava, l’han ajudat a reviscolar-se, aïllant la corrupció en un únic partit i oferint-li, encara més, demanant-li que aprofiti l’oportunitat per regenerar-se amb canvis cosmètics homologables pels socis europeus, que no desitgen cap altra cosa. El 30 de maig, el dia que el president del govern espanyol donava l’ordre de publicar els nomenaments del govern català al Diari Oficial de la Generalitat, el Tagesschau de la primera cadena alemanya ja parlava de distensió, i divendres hi tornava comentant el nou escenari de diàleg que s’obre amb el PSOE de Sánchez. Europa, l’Europa que governa el continent i dicta les condicions d’existència en aquest club d’estats, respirava alleugerida. El conflicte per fi va ben encarrilat. Catalunya va pel camí de deixar de ser un problema, pel camí de deixar de ser.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb