Ignasi Taltavull: “Vendre el programa com una versió catalana de ‘El club de la comedia’ és malvendre’l”

El 18 de febrer, 3Cat va estrenar en exclusiva a la plataforma digital Manicòmics, el nou format d’humor de la cadena. Ara bé, el programa no segueix els codis habituals de la comèdia televisiva. Ben al contrari, es basa en converses formals entre el presentador, Ignasi Taltavull, i set dels humoristes més destacats de l’escena catalana.

En els vuit episodis que conformen la primera temporada, s’hi tracten temes tan transcendents com la llengua, l’amor, la pressió estètica contra les dones, la mort o la frustració. Tot plegat, sota el paraigua del sentit de l’humor que aporten els protagonistes, que apareix tant en les xerrades com en petits fragments de monòlegs.

Parlem amb Taltavull sobre aquest nou format, però també de més qüestions, com ara, com la polèmica del Zona Franca, la cultura humorística catalana, l’autoproducció i la relació entre els acudits i les xarxes socials.

—Quan es va presentar Manicòmics, bona part dels mitjans de comunicació van explicar que era una versió en català del conegut format de monòlegs El club de la comedia, però la realitat dista força d’això, oi?
—Absolutament. Crec que el 3Cat no ha vist el seu propi programa. Vaig quedar sorprès amb les promocions que en feia. Vendre el programa com una versió catalana de El club de la comedia és malvendre’l. No és el que pretén i no té sentit prometre una cosa i després donar-ne una altra.

—Llavors, què és Manicòmics?
—És l’oportunitat de mostrar les dues cares que té un còmic. Què és el que fan sobre l’escenari i també què els fa parlar dels temes que parlen. Seria molt bona notícia que 3Cat optés per un programa de monòlegs, però si algú mira aquest programa esperant això, no ho trobarà.

—En el programa es tracten temes tan seriosos com la llengua, l’amor o la pressió estètica contra les dones. L’humor és la millor via per a parlar d’aquesta mena de qüestions?
—Parlar d’aquesta mena de temes si no estan acompanyats d’humor fa més cosa. Penso que els participants de Manicòmics no se sentirien tan còmodes parlant-ne sense protegir-se amb acudits. És la seva manera d’expressar-se, el seu art. No penso que sigui la millor via, sinó una via. Em sembla igual de vàlid que parlar-ne amb films, documentaris o articles, però està bé que a la televisió hi hagi un espai per a fer-ho amb l’humor, cosa que no hi era fins ara.

—Cada episodi va dedicat a un còmic concret. Com se n’ha fet la selecció?
—Són els evidents. Si has d’escollir set còmics catalans, segurament són els primers que et vénen al cap. Veus importants en el món de la comèdia d’aquest país i que tenen coses a dir. La bona notícia és que, si haguéssim de fer set episodis més, sortirien set noms més amb facilitat. En aquest sentit, crec que som en un bon moment. Hi ha més talent que mai i més gent que té ganes d’explicar coses.

—Us sorprèn que això passi en plena emergència lingüística?
—Precisament, potser és una reacció a aquesta sensació de crisi. Hi ha més gent amb ganes de fer coses i de fer-les en català. També més públic disposat a optar per aquestes propostes i donar-hi suport. Això és una bona notícia.

—Les reflexions dels còmics apareixen acompanyades de fragments dels seus monòlegs. És material original o part dels seus espectacles habituals?
—Cada còmic ha tingut llibertat total per a fer-ho com volgués. Hem d’agrair a 3Cat que els hagi donat aquesta llibertat, perquè no passa enlloc. En el món de la comèdia, passa contínuament que gent que no en té ni idea opina i retalla. I, per fi, ha aparegut un espai on no ha estat així.

—Després del cas de l’acomiadament de Manel Vidal del Zona Franca per un gag sobre el PSC, teníeu dubtes en aquest sentit?
—Em preocupava, però no ha passat de cap de les maneres i me n’alegro. Com més perspectiva tinc, més ridícula em sembla la polèmica del Zona Franca. Que una proposta d’humor acabés per un motiu com aquell em sembla una de les coses més estúpides que han passat en l’audiovisual català en molt de temps. No ho puc comprendre. Crec que els protagonistes mateixos de la decisió ara t’ho reconeixerien. Va ser una ximpleria absoluta. Si vols apostar per l’humor, has d’estar disposat a apostar per l’humor. És una frase que sembla ridícula, però que s’ha demostrat que moltes vegades no es compleix.

—A més, en un programa que havia funcionat molt bé.
—Hi havia un clima de molta pressió. Preguntes parlamentàries, havien perdut un patrocini per pressions a les xarxes… Si fas un late night amb contingut d’actualitat política, és més o menys normal que hi hagi pressions polítiques i que a la gent de la política no li agradi. No és una cosa que no puguis esperar, quan fas això. Em fa la sensació que van adonar-se que havien fet una aposta que realment no volien fer. Perquè, d’un programa de sàtira política, te n’esperes que provoqui, que busqui els límits. Si no, no val la pena fer-lo. En el fons i entre moltes cometes, per a l’humor és una bona notícia que passés el que va passar, perquè l’alternativa era que una gent se censurés per fer una cosa que no la representava. I això sí que hauria estat un fracàs per a l’humor.

—Sempre es parla de l’humor britànic, a l’estat francès també existeix un model d’humor molt considerat. Catalunya també té un humor propi i identificable?
—Específicament, en l’stand up sí que hi ha un to propi, però no sé si és només barceloní o de tot el país. És un to introspectiu, que busca molt en la foscor i que es pregunta: “Quina cosa personal puc explicar que sigui fosca i estranya de compartir?” També és força original per la manca d’oportunitats.

—Com connecteu aquests dos fets?
—Quan vius en un espai amb moltes oportunitats o molta indústria, hi ha la tendència, conscient o inconscient, de fer encaixar la teva proposta amb allò que ja existeix per tal d’entrar a formar part d’aquesta indústria. Aquí, com que tot és precarietat i no hi ha cap oportunitat, puges a l’escenari amb la mentalitat de no tenir res a perdre. Penses: “Si he de pujar a l’escenari, que sigui amb la meva proposta, perquè igualment és impossible que funcioni.” Això fa que hi hagi còmics molt diferents que convisquin. Per exemple, l’Andrés Fajngold comparteix espai amb en Magí Garcia malgrat ser molt diferents. I, alhora, tots dos conviuen amb la Charlie Pee, que també fa una cosa totalment diferent.

—Com a consumidor de comèdia feta a qualsevol lloc del món, què envegeu de la cultura humorística d’altres països que aquí no tenim?
—Dels Estats Units envejo que entenen la comèdia com a comèdia. A ningú li passaria pel cap que un acudit acabés en un judici. Discutir sobre un acudit em sembla una pèrdua de temps. El món és en flames i hem de perdre mig segon parlant perquè un còmic ha dit això o allò? És ridícul. Òbviament, hi ha gent interessada que discutim sobre això, i no sobre les coses que ens importen i afecten de debò.

—TV3 té una llarga trajectòria amb l’humor. Ha emès programes com La cosa nostra, Polònia, Està passant i sèries com Plats bruts, Majoria absoluta o Jet lag. En canvi, ha costat més optar pels monòlegs. Per què?
—Si fas una proposta que tingui una visió clara, hi ha molt risc. Perquè és possible que no concordi amb els teus valors. Però ja no és una qüestió de TV3, aquí cap plataforma opta pels especials de comèdia, perquè significaria que la persona del despatx hauria de confiar 100% en la veu d’algú. I ningú té la necessitat de posar-se en un embolic així. Quanta gent confia que el seu càrrec no penja del fet que algú digui una frase equivocada? Llavors, els còmics es busquen la vida als bars, a internet, produint-se… Perquè no hi ha cap més remei. Si vols dir el que realment vols, t’ho has de fer tu mateix.

—Precisament, vau dirigir el primer especial de comèdia en català, fet per Magí Garcia. Com va ser l’experiència?
—Feia un any que el Magí havia estrenat l’espectacle i em va dir que el volia gravar i que l’hi dirigís. Vaig acceptar perquè sempre m’ha semblat un geni. De seguida, se’ns va fer evident que, si volíem fer-ho tal com volíem, hi havíem de posar els nostres estalvis, perquè ningú no ens ajudaria. Al contrari, si algú ens hagués aportat diners, ens hauria volgut controlar. Per tant, la manera de protegir la llibertat d’expressió, si hi volem posar aquestes paraules grandiloqüents, era obrint un camí que no existia fins aleshores. La part bona és que el públic ens va correspondre. Ara, malgrat aquest èxit, ningú s’ha mogut. Així que el pròxim especial de comèdia en català serà de la mateixa manera.

—No trobeu que l’autoproducció, que té aquest component bonic de la llibertat total del creador, també amaga el fet de dedicar hores de la vida personal a un projecte que acaba essent com una segona feina?
—L’autoproducció amaga la precarietat i l’autoexplotació. Perquè, si no provens d’una família amb molts recursos, que no és el cas, has d’invertir-hi hores del temps lliure. Tot plegat, amb l’esperança que un munt de factors s’alineïn, com la sort o que el públic et correspongui; perquè el projecte creixi prou per a deixar la teva feina estable. Malgrat que seria ideal que les cadenes públiques, les privades o les plataformes optessin més per projectes alternatius, la satisfacció de saber que les coses que fas depenen directament del públic em sembla el pacte perfecte. No he de respondre davant de ningú en un despatx, només he d’estar pendent de fer alguna cosa que agradi a la persona que s’asseu davant meu. És l’objectiu somiat.

—Vau abandonar X ja fa uns mesos. Creieu que les xarxes socials són una arma de doble tall per a l’humor? Per una banda, permeten que humoristes desconeguts arribin a més públic, per una altra, generen campanyes contra acudits o còmics i poden acabar afavorint l’autocensura.
—Un piulet no et farà mai guanyar una feina, si de cas, farà que la perdis. Per mi, les xarxes socials són un lloc on et porto a veure comèdia, no on faig comèdia. Jo vull que vegis el que faig i vinguis a veure’m al teatre, al bar, o a la televisió o a la ràdio. La inquisició de X no pot entrar a la sala de comèdia. Si t’hi fixes, tots els acudits que escandalitzen a les xarxes són acudits que han funcionat. Aquell dia, la gent va riure i se’n va anar a casa contenta. La sala de comèdia ha de continuar essent un lloc lliure, on existeix el pacte que diu que una persona agafarà el micròfon i dirà bajanades absolutes que potser t’indignaran, i no passa res.

—I per què creieu que a les xarxes, i especialment X, aquest pacte no funciona?
—Perquè és un lloc pèssim per a fer-te entendre. A X apareix el teu acudit seguit d’imatges d’un bombardament a Gaza. No és un bon context per a l’humor. T’imagines que jo pugés a un escenari tot just després que el Toni Cruanyes informés d’un atemptat contra Beirut? Alhora, és una de les poques vies que tens per a arribar a la gent. És un equilibri complicat. Abandonar X és un privilegi que tinc, perquè em segueix prou gent per altres mitjans. Hi ha gent que no s’ho pot permetre i, per tant, comprenc perfectament que hi siguin.