Magí Garcia: “La taula està parada per menjar merda els pròxims deu anys”

  • Entrevista a l'humorista Magí Garcia, guionista del programa 'Està passant' i membre de 'La sotana' i el Soterrani, que ha enregistrat el seu primer xou, 'Quan això s'acabi'

VilaWeb
Oriol Bäbler Albert Salamé
12.03.2022 - 20:31
Actualització: 12.03.2022 - 21:03

Magí Garcia, també conegut com a Modgi, és un home més tímid que no pas trist. És divendres a la tarda i ens ha citat a la plaça d’Osca de Sants, quan els bars encara combinen cerveses, croissants i cafès amb llet. Ell duu una jaqueta que sembla una camisa de quadres i saluda sense gaires estridències. Garcia projecta una imatge de melangia, tot degotejant dosis de malestar, però en realitat amaga un talent trencador que l’ha erigit en el referent principal de l’escena humorística en català.

Els seus acudits, sigui de guionista, sigui de còmic, han destrossat més d’un diafragma i costellam entre el públic de l’Està passant, La sotana i el Soterrani. Hi conversem sobre la vida, el món de l’espectacle, els seus projectes de futur –recentment ha enregistrat el xou Quan això s’acabi i el publicarà a la seva pàgina web–, però també una mica del Barça, Catalunya i geopolítica internacional.

Sempre heu demostrat una actitud nihilista davant la vida. Sembla que les circumstàncies us donen la raó.
—Parlem de geopolítica? Només començar?

Aquests afers entren millor en fred.
—Ara és quan no pots dir que estàs malament perquè hi ha gent que està malament de veritat. Em demanes per la meva visió de la vida?

Sí.
—Sóc catastrofista. A la vida, si hi penses, al final et mors. Vull dir que al final et mors i ho saps. I no pots fer res per evitar-ho. Això és la definició de tragèdia grega.

I no saps quan passarà…
—De totes maneres, és bastant divertit perquè tota l’estona fem veure que no ens morirem mai. Com si això fos etern. I no. Aquestes coses em fan riure.

Us heu proposat mai de fer alguna cosa per no morir-vos?
—Què vols dir? Cercar el nèctar de la immortalitat o alguna merda així?

Hi ha un reguitzell d’il·luminats, com ara Dalas Review i Elon Musk, que creuen que la humanitat mai no ha estat tan a prop de ser immortal.
—És una opinió. Una opinió de merda, però una opinió. Saps què passa?

Què?
—Que els subnormals mai no havien tingut una plataforma d’expressió tan gran com ara. Potser la diferència és aquesta i no pas que siguem més a prop de la immortalitat.

Tornem a la geopolítica, que us heu posat molt transcendent…
—[Riu.]

Esteu preparat per a ser president de Catalunya en cas d’emergència nacional?
—En absolut. Sóc una persona completament gregària i gris. M’agrada ser al mig de la multitud i passar completament desapercebut.

Crec que definiu el president Aragonès…
—Vaig parlar amb certa persona del parlament…

Digueu-nos noms…
—No t’ho penso dir…

Home!
—No fas cara de fiar. Diuen que emborratxes la gent.

[Riu.]
—Vaig parlar amb certa persona del parlament i em va dir que l’Aragonès sembla que fins i tot té carisma.

Sembla que té carisma…
—Potser és que el llistó del carisma ha baixat tant que ara ja el passa qualsevol. Hem passat del govern dels millors al govern dels que queden.

Cal carisma?
—Sí.

Puigdemont té carisma?
—Puigdemont es podria muntar un OnlyFans per a senyores grans i seria milionari. Recaptaria molts més diners amb això que no pas amb els carnets de bambú del Consell per la República.

Si vós no esteu disposat a ser president en un moment d’emergència nacional…
—Per què hauria de ser-ho jo? [Riu.]

Home…
—Què?

Sou el millor humorista del país, com Zelenski a Ucraïna…
—Sí, però hi ha una diferència. Ell és actor.

I què voleu dir?
—Alerta amb això. És una diferència molt seriosa. Actor, persona narcisista. Molt d’ego. Li agrada escoltar-se a si mateixa. Sóc el pol oposat, no tinc fusta de líder, en absolut.

Ell tampoc no ho semblava i mireu-lo.
—Allà resistint, no? No com en Puigdemont, oi?

[Riu.]
—Si hem de triar un còmic de president, em faria il·lusió que fos en Barragán. Crec que per fi estem preparats per un president de Catalunya que vagi a les reunions disfressat d’indigent. A més, Barragán és un visionari. Molts anys abans no passés, va preveure que els publicistes rics es vestirien com si fossin sense-sostre.

Seríeu capaç d’actuar davant Vladímir Putin?
—Si actues davant Putin, és perquè tens catorze metralladores apuntant-te. Per sobreviure seria capaç de ballar claqué al Kremlin, fins i tot demanaria matrimoni a Josep Maria Bartomeu si fes falta.

Parlem directament de vós. Sou nascut a l’Hospitalet de Llobregat, no?
—Correcte.

És dura la vida de l’humorista a l’ombra d’un tòtem com José Corbacho?
—És duríssima. És una ombra molt allargada que sempre et persegueix [riu]. Sóc nascut i crescut a l’Hospitalet. Hi vaig viure fins a vint-i-llargs. Vaig estirar bastant la marxa de casa dels pares. De totes maneres, sóc de Collblanc, que és el Beverly Hills de l’Hospitalet, si és que existeix una cosa així.

Com és el barri?
—Als anys vuitanta i principi dels noranta, era típic de veure jonquis pel carrer punxant-se, edificis abandonats, tot era una mica degradat. Ara, amb el pas dels anys, hi ha hagut una rentada de cara i no és un barri fotut.

Els miracles del PSC…
—El socialisme ens fa millors a tots.

En una entrevista a Districte 7 explicàveu que de petit us havien atracat més d’una vegada…
—Moltes. Era força habitual…

I què fèieu?
—És molt trist perquè jo mirava de projectar una imatge de paio conflictiu. Em miraven els ulls i, tal com diu Tupac Shakur, “real eyes, realize, real lies”. Ells veien que era un cagat de por i que tan sols intentava de projectar una imatge de pinxo. I m’acabaven atracant. No funcionava mai, però sempre m’escudava en la mateixa estratègia.

VilaWeb
VilaWeb

Com és això de créixer al bar dels vostres pares, al mercat de Collblanc?
—Era un nen molt tímid i molt introvertit. Però em divertia molt anar al bar perquè crec que sóc bastant observador i allò era com un poble petit. Hi havia tot de rols: el boig del mercat, el pesat… també hi havia a qui li agradaven els nens, això abans estava integrat a la societat, era un personatge més del decorat.


—Algú se t’acostava i et deia: “Vés amb compte, que li agraden els nens, a aquest.” Acollonia una mica. De totes maneres, jo veia allò, aquell anar i venir de personatges, com una comedieta, com una sitcom, i em divertia.

Els personatges encara hi són?
—Oi tant. Ara, quan et fas gran et cau una mica la bena dels ulls i veus coses que abans no entenies, com ara l’alcoholisme invisibilitzat que hi ha als mercats. Gent que entra a treballar a les cinc del matí o a les sis i la primera cosa que es fot és una barreja, i a partir d’aquí, va bevent alcohol cada hora. De petit, penses “que simpàtic que és, en Manel”. I de gran t’adones que en Manel no era simpàtic, simplement era alcohòlic.

Ha de ser una vida dura…
—Sí, moltes hores i molt de sacrifici, però, saps què?

Digueu.
—El meu pare és el seu cap, eh. És entrepreneur.

Heu esmentat com estava d’integrat o de normalitzat el fet que a una persona “li agradessin” els nens. Vós vàreu estudiar als Maristes de Sants, no?
—Recordo que a l’institut es feien comentaris com ara: “Ui, en Beni, que se t’emporta a la llitera.” Hi havia un reguitzell de bromes recurrents sobre en Joaquín Benítez, que va ser el meu professor d’educació física, i anys més tard ha acabat condemnat a presó per abusos. De totes maneres, en cap moment, ni jo i els meus amics, sabíem que aquelles bromes o comentaris estaven fonamentats. I quan es va fer públic, em va esclatar el cap.

Com ho heu viscut?
—Ho hem comentat entre els col·legues. El que més em rebenta és que hi hagi gent que continuï portant els seus fills en aquests col·legis, tot i saber que l’església ha teixit un patró d’encobriments i de silencis per evitar de destapar els abusos. No ho sé, suposo que fan una valoració mental i diuen: “A veure, potser es follen el meu fill, però sortirà amb un nivell de matemàtiques increïble.” Quin és el preu que estàs disposat a pagar? Què val el futur del teu fill?

I quan acabeu l’institut decidiu d’estudiar turisme. Per què?
—Vejam…

Digueu.
—Vaig començar estudiar sociologia, però vaig tenir una crisi personal que em va fer canviar. Fumava moltíssims porros. Una cosa increïble. Aleshores vaig tenir episodis d’allò que després vaig descobrir que es deia psicosi cannàbica, que eren situacions horribles com ara pensaments suïcides i imaginar-me que tenia principis d’esquizofrènia. Sentia dues veus i tenia mogudes mentals bastant fotudes.

Vau cercar ajuda?
—Es va combinar amb el fet que no volia anar al psicòleg perquè la meva mare hi anava i no li funcionava. I em vaig dir que havia de fer un canvi radical a la meva vida. Un cop de volant. Vaig deixar els porros de cop i volta i vaig canviar de carrera. Vaig decidir d’estudiar una cosa ràpida que em pogués treure amb la punta del nap i que estigués molt enfocada al mercat laboral. És a dir, em vaig fer la fimosi dels somnis i vaig decidir d’estudiar turisme.

Quan dieu que fumàveu molts porros, a què us referiu ben bé?
—Abans d’esmorzar me n’encenia el primer. Sortia del llit, em dutxava i amb el cafè em feia el primer petard.

I com ho talleu de soca-rel?
—Em tornava boig. Realment vaig patir molt i vaig veure que si no parava em podia passar qualsevol cosa. I d’un dia per l’altre ho vaig deixar. Crec que és la millor manera perquè, si no, sempre trobes excuses per no deixar-ho.

I no heu tornat a fumar mai més?
—He tornat a fumar, però ara només m’ho passo bé quan fumo sol.

I si fumeu amb gent?
—És un autèntic infern. Em penso que tothom em vol apunyalar o que tothom em mira malament. Tinc paranoies molt bèsties, en canvi, si fumo sol, m’ho passo bé. A més, ara fa poc que he descobert el CBD, que, per a gent com jo, és una autèntica meravella perquè té el component del relaxament, però m’estalvio el principi actiu de la paranoia.

I el canvi de carrera us porta a treballar al bus turístic?
—Abans vaig passar per mil feines de merda, a part d’ajudar al bar des de ben petit, he treballat a Massimo Dutti, al Telepizza, he fet de teleoperador i més històries encara més depriments. Poc després d’acabar la carrera entro al bus turístic, en què començo fent de guia amb el micròfon i tal.

Guiàveu els turistes per Barcelona?
—A l’època que vaig entrar, hi havia micròfon, encara no es posaven les pistes d’àudio amb la informació. Un parell d’anys més tard, va passar aquesta cosa tan terrible que és que t’ofereixin un càrrec intermedi en una feina en què no et vols quedar tota la vida. Em van fer coordinador i em pensava que ja estava atrapat de per vida.

Com és l’experiència d’acompanyar les masses de turistes per Barcelona?
—Diuen que et tornes menys racista, però t’hi tornes més. El que fas és reafirmar els tòpics i en crees de nous. A més, totes les anècdotes que s’expliquen sempre comencen amb la nacionalitat. Mai no es diu: “M’ha vingut una persona i m’ha dit…” Acabes generant nous prejudicis que aleshores has de desmuntar.

I com va la desconstrucció?
—S’intenta, però sempre és una lluita interna.

Hi ha tòpics que són certs. No vull dir…
—Els francesos, hòstia.

Sí.
—No falla.

Quan descobriu que us voleu dedicar a la comèdia?
—De més jovenet m’al·lucinaven els late night, com ara en Buenafuente, que es feia aquí. Però tampoc no pensava que tingués el talent per a fer una cosa així. Sóc una persona més aviat trista i depressiva. Ara, la meva generació va viure la irrupció de YouTube, i gràcies a això vaig descobrir una altra mena de còmics com ara George Carlin, Louis C.K., Mitch Hedberg, Sarah Silverman i penya així que estan sempre enfadats o deprimits. Em feien molta gràcia i vaig pensar que jo també ho podia fer, tot i que no m’hi veia.

I què vàreu fer?
—Em vaig posar a escriure, perquè és una cosa que sempre m’ha agradat, i a poc a poc vaig anar aprenent tècniques per a expressar-me. I un amic meu, en Marc Oliva, que és còmic i dirigeix el micròfon obert de l’Altre, em va convèncer per provar-ho durant cinc minuts.

Quan va ser?
—Ara en deu fer uns sis anys o set, crec.

Tampoc no fa pas tant.
—He tingut una explosió molt tardana. Com en Sergi Roberto, però explotant de veritat al final [riu].

És bo esclatar tard?
—Crec que té una part positiva perquè comences a dir coses quan ja tens molta merda viscuda i això t’ajuda a saber-te explicar. Tens una personalitat molt formada i no t’has de buscar tant, que és el gran problema que tenen alguns dels còmics més joves. Alguns es perden molt buscant el personatge. Jo ja estava cremadíssim de tot i pujar a l’escenari va ser com obrir les comportes.

Feu alguna cosa abans de sortir a l’escenari?
—Com un ritual?

Per exemple.
—Em cago a sobre per perdre tota la dignitat i llavors ja surto cagat.

[Riu.]
—Sempre surto cagat. Era un secret que no havia dit fins ara i volia donar l’exclusiva a VilaWeb.

Amb bolquer?
—No, sense. Cagat de dalt a baix i amb la merda regalimant pel camal. És important deixar un bassal a l’escenari. És la meva empremta artística.

Heu parlat d’uns primers referents humorístics, amb la descoberta de YouTube, que us van il·luminar. Encara són els mateixos?
—Ara intento de consumir tot allò que pugui, encara que no m’agradi, simplement per saber què es cou. I ara passa que els còmics de nova generació pengen els seus beats a Instagram, cosa que és terrible perquè després els vas a veure i te’ls saps tots, però és molt bo si vius aquí i no pots anar cada dia al Comedy Cellar de Nova York. Bàsicament, em passo els dies consumint material de tota mena.

Digueu algun nom.
—M’agraden moltes coses. M’al·lucinen, per exemple, Raanan Hershberg, Jessica Kirson, Sean Patton i Sam Jay.

Abans de parlar de TV3, com vàreu viure tota la causa judicial arran del gag dels gossets i els policies a l’Està passant?
—És una ximpleria tan gran que en el moment de dir-ho no vaig pensar que podríem acabar a judici. Suposo que és una mica el context. De totes maneres és una puta merda perquè durant el procés t’adones que el sistema judicial és un braç repressor del sistema polític. El context social en què dius una cosa no hauria de canviar-ne la gravetat i convertir-la en delicte.

La mateixa broma ara no tindria cap ressò?
—Segurament no, però durant les protestes pels presos polítics, la policia se sentia qüestionada i van anar a sac. I hi ha una altra cosa, als funcionaris de l’estat els surt de franc denunciar. Posen querelles com qui tira monedes a la Fontana di Trevi.

Què és allò que més us va molestar?
—Que tardés tant a resoldre’s. Ho trobo una mesura de coacció per tenir-te pressionat i callat. M’havia passat d’escriure coses per a la secció de l’Està passant i que em diguessin: “Escolta, frena, perquè tens un judici pendent i això pot afectar negativament la causa.” I no era solament jo, també estaven acusats en Jair [Domínguez] i en Toni Soler.

Aviat sereu pare, com us prendríeu que el vostre fill volgués ser policia?
—Puc dissociar perfectament. Una cosa és la policia i l’altra són els policies, i dins els policies, hi hauria el meu fill. Evidentment, has de poder criticar un cos o una institució perquè fa coses mal fetes, però sense voler-te carregar els individus. Crec que és normal i democràtic [riu].

I si es vol fer de la BRIMO?
—Si vol ser antiavalots, el primer que faré serà posar-lo en una clínica de desintoxicació perquè vol dir que és cocaïnòman. Si el teu fill es fa de la BRIMO, no és una vergonya, és un crit de socors. No passa res.

El vostre xou, Quan això s’acabi, comença amb un acudit sobre la policia. Suposo que ja no porteu el fre de mà, no?
—El primer acudit és sobre la policia i en el segon hi surten terroristes [riu]. Crec que si un acudit és ben fet, hauria de ser impossible de denunciar. Potser és una ingenuïtat, però ho penso. En tot cas, els còmics haurien de retre comptes per acudits de merda [riu]. Però no als jutjats, és clar. Això mai.

El gag dels gossets no era cap meravella, eh?
—Era una merda [riu]. Ho sé. De fet, el trobava tan infantil que em pensava que no passaria res. La idea era fer-ho tan bufó que ningú no es pogués enfadar.

M’interessa la batalla generacional entre Toni Soler i els guionistes a l’Està passant.
—A veure, com ho puc dir sense perdre de la feina…

[Riu.]
—Això que dius és certament una batalla generacional amb en Toni Soler, però realment el públic de l’Està passant és més probable que s’assembli a en Toni que no pas als guionistes.

Com és, l’audiència de TV3?
—La majoria de l’audiència és gent morta al sofà de casa seva que no pot canviar de canal. Els familiars veuen llum al menjador, mentre sona el televisor de fons, i no entren perquè no volen molestar.

[Riu.]
—La lluita més gran no és contra en Toni Soler. Això s’ha de dir, la lluita més gran és contra el transatlàntic de funcionaris que és TV3. Perquè vols fer coses diferents, canviar el format, i és impossible. Fer una realització més picada, portar extres o figurants… Tot això són coses que a TV3 no funcionen.

Per què?
—Perquè és una televisió pensada per a un altre model. És una televisió que fa bastant bé informatius, magazins d’aquest de fer-te companyia… No és pensada per fer show business. No ho és.

No ho és perquè no vol? Els mitjans i els recursos, els tenen.
—No és cert. Crec que no els tenen. M’han dit moltes vegades: “Això que proposes no ho podem fer perquè falten diners.”

Vicent Sanchis no pot pagar The Roots perquè toquin en directe a l’Està passant.
—És talment això. Sembla una ximpleria, però és això. Que al teu xou pugui venir Jaime Foxx o qualsevol altra estrella i pugui improvisar una cançó amb el teu presentador [Jimmy Fallon], mentre toca The Roots… Això és show business. Pots fer material força conservador i blanc, però d’una factura tècnica tan exquisida que t’ho menges perquè és espectacular.

Més enllà de l’aspiració de show business, creieu que per la part generacional hi ha bromes que se censuren per passades de voltes per a una televisió pública?
—[Pensa.] Un acudit ha de fer riure. La seva funció és aquesta. Si fas un acudit molt bèstia i no fas riure, has fracassat com a còmic. No és el públic qui fracassa. Hi ha molts còmics que fan humor negre i van d’enfants terribles, i diuen: “Les meves rialles són els silencis.” No, perdona, tu ets un còmic de merda, col·lega.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

A la televisió, més enllà del que hi ha al plató, com sabeu quin és el vostre públic?
—Quan et passes de llarg i et fots de lloros és quan n’aprens. El públic que hi ha al plató és bastant representatiu del que hi ha casa.

No he anat mai a TV3 a veure cap programa.
—No?

No he tingut la necessitat d’anar una tarda a Sant Joan Despí perquè em donessin un entrepà fred.
—Una copeta de cava i uns quicos, no? [Riu.] Quan ets al plató, si un acudit crea tensió, saps que a casa també en crearà. No falla. Tot i això, a TV3, he fet acudits de pederàstia, de terrorisme, de malalties… Potser ens pensem que l’audiència de TV3 és pitjor que no és realment.

Aleshores el problema greu són les peles.
—A TV3 passa una cosa i és que tens el pressupost d’una televisió local, gairebé…

De televisió local?
—De televisió petita, diguem. No es poden comparar amb Movistar.

Televisió local és el 9TV, a Vic, que és un paio amb un micròfon en un aparador de botiga…
—El pressupost són vint euros rebregats [riu]. No ens podem comparar amb Movistar. Ells poden llogar un helicòpter o un Lamborghini per fer un gag.

No sou La resistencia.
—Exacte. El pressupost és de televisió petita, però la voluntat de risc és de televisió gran, perquè és pública i és sotmesa a control parlamentari. I a la mínima saltarà Ciutadans…

O el PSC.
—Tothom puja al carro del peix. La combinació de poc de risc i pocs diners és igual a avorriment. En canvi, el còctel molt de risc i pocs diners és la guerra, diversió pura. És una mica com el programa que fa l’Eric André.

Abans heu parlat d’enfants terribles. No heu passat mai una etapa una mica així?
—Qui no hagi estat enfant terrible amb quinze anys que tiri la primera pedra.

Com a humorista.
—Vaig començar que ja en tenia trenta. Ja ho havia desmuntat. La figura de l’enfant terrible no me la creia en absolut, però quan era jovenet em pensava que era Charles Bukowski.

El vostre amic Joel Díaz, en canvi, es reivindica com un enfant terrible i és més gran que vós…
—És tres anys més gran.

I molt més mal portats.
—No, home. De debò? No, paio, si jo sembla que hagi superat tres càncers. De fet, que n’hagi superat dos i un encara el tingui latent.

Quan el vaig entrevistar, tot just començava a l’APM. Ara toca bitllets i ja no viu a la Zona Franca. Tot s’arregla.
—Sí, s’ha gentrificat a si mateix [riu].

Es va definir com el Salvador Sostres d’esquerres.
—Quin pallasso, quin pallasso [riu]. Crec que ni ell mateix sap què vol dir aquesta merda. L’estimo. Però quin imbècil. A part, començar una frase amb “jo sóc” normalment no acostuma a acabar bé.

En fi, anem al que ens ha portat aquí. Què en fareu dels tres xous de Quan això s’acabi que heu enregistrat?
—Som en la fase de muntar-ho amb l’Ignasi Taltavull, que ho ha dirigit.

Li pagareu alguna cosa, no?
—Tot això ha costat…

Molts diners?
—Una xifra concreta i anem a mitges [riu]. És un projecte conjunt que no sabem com sortirà perquè no s’ha fet res semblant aquí.

Sabeu on ho publicareu?
—Sí, en una pàgina web que em faig. L’obriré el dia que publiquem. La idea és que es pugui veure el contingut en línia o descarregar-lo a canvi d’uns diners. Encara no en sabem la quantitat [riu]. Tant l’Ignasi com jo creiem que és un camí lògic que tocava obrir, tot i que a mi no m’agrada mai de ser el primer en res.

No heu cercat cap suport o coproducció?
—Tota la pasta l’hem posada nosaltres. Hi ha ofertes de productores i de televisions…

I com ha acabat?
—Hem dit que no. No volem que ens posin les peülles dins el projecte perquè sabem que acabaran tocant coses. Volem un control total perquè és l’única manera de fer-ho bé, de dir allò que vols i no perdre l’essència. Com més mans hi ha en un projecte, més diluït hi queda el significat.

La versió final què creieu que pot tardar a sortir?
—No ho sé. Acabem de començar i tardarà més que no ens pensàvem.

N’esteu fins a la punta de la…
—Tarda més que no ens pensàvem [riu].

Quant dura, el xou?
—Una hora i deu, una hora i quart, però no sé si hi entrarà tot.

Què us ofereix el futur? Teniu algun espectacle entre mans?
—Preparo material, però encara no tinc cap horitzó marcat. El material s’ha d’anar provant i mai se sap com poden anar les coses. La meva idea és carregar-me tot el que tinc i començar des de zero.

Com assageu?
—A la cuina, però sense parlar.

Perdó?
—Parlar sol a la cuina és de pirat. Repasso el text mentalment, pensant.

Us ho reciteu per a vós mateix?
—Sí, sí.

Una hora i deu tribulant per la cuina ja és un xou en si mateix?
—Intento de no fer-ho gaire perquè és d’autèntic volat. Practiques quan ets a l’escenari. El primer dia anava amb un llistat de tots els blocs, que són moltíssims, i els tenia enganxats com si fossin uns apunts. Al cap d’un parell de mesos ho vaig arrancar tot perquè si no n’estàs pendent tota l’estona i actues amb una crossa. T’has de tirar a la piscina.

Hi ha un punt de teatre en l’stand-up?
—No ho sé, potser sí que té una mica de teatre, però t’interpretes a tu mateix.

Potser no heu de ser Pere Arquillué, però cal un domini de l’expressió corporal.
—[Riu.] Quan surts a l’escenari, els recursos interpretatius són necessaris, sí.

No fareu mai playback, no?
—No, home! Imagina’t un stand-up en playback, ha de ser horrorós.

Toni Moog ja ho fa, això de moure la mandíbula sense parlar.
—[Riu.] Em sagnen els ulls tan sols de pensar-hi.

Què creieu que tardarà l’univers del Soterrani a donar el cop d’estat definitiu a l’star system català de l’entreteniment?
—Ja estem força col·locats tots. Estem assimilats, però som una generació diferent. La nostra via crec que és més l’autoproducció i sortir fora dels mitjans tradicionals. A més, TV3 no és El Dorado com els anys vuitanta i noranta.

Però li haureu de deixar una empresa al vostre fill per a quan creixi, no?
—Que es busqui la vida [riu]. No, tinc previst de fer una altra cosa. Has vist La vida és bella?

Sí.
—Són en un camp de concentració i el pare li fa creure al fill que és un joc. He pensat que, perquè no em surti imbècil, li faré al revés. Viurà en llibertat, però li faré creure que és un camp de concentració.

La idea, doncs, és criar-lo a l’Hospitalet?
—Sí, exacte. Em retiraré allà a morir-me.

Tornem al canvi de l’star system. En algun moment hi ha d’haver relleu generacional, no?
—Andreu Buenafuente, Toni Soler i companyia no poden ser sempre les cares de la televisió. És evident, però ells no van fer un relleu generacional. La generació que ha de fer el relleu no són els meus. Són l’Òscar Andreu, en Jair Domínguez i companyia. Són més vells i han fet més trets. Que ho facin ells, que em contractin i ja faré de col·laborador.

Parlem una estona de La sotana. Sou l’únic producte cultural que és viable econòmicament a Catalunya?
—Subratllem molt el concepte viabilitat econòmica com a cinc senyors que treballen d’unes altres coses.

Us pagueu les despeses i alguna cosa més.
—Ens autofinancem, sí. No sé si és una qüestió econòmica o cultural, però hi ha molta cultura de la subvenció. Els diners de les subvencions han de ser per a gent que té problemes de debò: desnonats, desocupats, malalts crònics… No són perquè tu et vols muntar un podcast amb els teus amics. No m’acaba d’agradar la cultura de la subvenció, però potser d’aquí a un mes estic demanant diners per a qualsevol merda [riu].

Algú us dirà que l’escena catalana no pot viure sense les subvencions.
—Crec que en això hi ha molta part de cultura o de rutina. A més, dependre dels diners d’un tercer fa que estiguis agafats pels genitals. No tens tanta llibertat si hi ha algú que et paga la festa. En canvi, si la festa te la muntes tu, és una rave i destrosses allò que vols o allò que pots. La sotana és una mica això i aprecio molt la llibertat que tenim.

Què us sembla que una franja de postadolescents, sobretot homes, blancs i heterosexuals, hagin convertit La sotana en la seva identitat.
—Això és problema seu [riu]. Quina culpa en tinc? Ara és com una mena de club, sí. De totes maneres, ara fa uns anys, mirar el late d’en Buenafuente també era una identitat.

Voleu dir?
—Home…

A principi dels noranta era a les beceroles de la vida.
—Això és un altre tema. Però els fets són aquests. T’ho dic jo, que ho he viscut [riu]. En aquell moment, mirar en Buenafuente era una identitat. Tots els productes culturals es consumeixen pensant en un mateix, sigui perquè t’aporten una identitat, sigui perquè te la reafirmen. La gent que mira La sotana i que és patreon, suposo que té la identitat de dir: puta Espanya i puta Generalitat. Em sembla una actitud digna.

No us supera?
—Totalment.

El públic se us menja quan feu directes.
—Sí, sí.

A vegades hi ha més espectacle a la platea que no a l’escenari…
—Sí, amb això tinc un problema. Tinc molta por que hi hagi un atemptat incel en un xou de La sotana. Per això sempre parlo malament i critico el moviment, perquè vull deixar clar que no representem aquesta gent.

Quanta gent hi ha, al teatre?
—Hi caben més de nou-centes persones.

Us desmarqueu d’una part del públic, però és la cosa més semblant a un exèrcit que tindrà la Catalunya autonòmica.
—[Pensa.] [Esbufega.]

L’exèrcit desarmat de Catalunya no és el Barça, són els sotaneros.
—Sí, però estan molt mal dirigits. És un exèrcit que fent-se dues palles queda desactivat. No el trobo gaire perillós. La testosterona té un problema. Un emissor de testosterona està bé, dos també, a partir del tercer, la cosa s’estripa… Hem de canviar, biològicament o culturalment, però no pot ser que hi hagi aquesta sobreexcitació quan s’ajunten més de dos paios.

A La sotana sou cinc paios.
—Sí, però som gent gran. Estem pansits [riu].

Ho passeu malament?
—Totalment. Volem fer un podcast amb comentaris enginyosos i allò acaba sent un aquelarre. Crec que és perquè hi ha molta frustració. Des d’Urquinaona, hi ha tota una generació que té ganes de carregar-se coses i no troba la causa. És fotudíssim. I no crec que La sotana sigui una bona causa…

Com ha anat això de relacionar La sotana amb el Consell per la República? Enric Vila està molt alterat.
—A veure, arriba un moment que tots aquests enfants terribles semblen un mico cagant-se a sobre i tirant la merda contra els barrots de la gàbia. Són senyors grans que es pensen que tenen una talla intel·lectual enorme i que tothom els hauria de fer cas, però tothom passa d’ells. I viuen sols al pis de la seva àvia amb tot de mobles noucentistes. Són una mena de paròdia de Josep Pla sense cap mena d’interès. Crec que en el cas d’aquest senyor, ha trobat la manera de cridar l’atenció perquè la gent li posi uns dinerets al patreon del seu Blogspot. Me la pela l’Enric Vila.

I el Consell?
—La relació és molt senzilla. Ens deixaven una taula i un lloc on fer el programa sense haver de pagar res. Ens hem aprofitat del govern a l’exili? Segurament.

El president no va fer d’intermediari?
—En absolut. En Manel [Vidal] va parlar amb en Valtònyc per privat a Instagram i ell ho va muntar tot.

No sabeu què fer amb la pasta que teniu, oi?
—Si no sabéssim què fer-ne, no treballaríem. Però tots treballem, com uns subnormals.

Sona a excusa de milionari intentant de passar desapercebut.
—És mentida. El més ridícul és que a Catalunya tens una mica d’exposició i la gent es pensa que ets ric. Ni de bon tros.

Heu sortit fins i tot a El País.
—Sí…

Home, us va entrevistar Jordi González…
—Qui, el que té la cara en braille?

Hòstia, no, Jordi Pérez Colomé…
—No me’n recordo del nom, però el fotògraf que va venir a fer les fotografies crec que treballava pel seu compte. Se li va trencar una part de la càmera, pobre. Què t’he d’explicar? La premsa està feta una merda. Ja no és com abans, que els periodistes fumaven cigars i anaven ben vestits.

Tornem al futbol. Com veieu el Barça?
—El Barça i Catalunya s’assemblen en una cosa que és que tan sols poden guanyar si tenen la raó. Si tu guanyes sense tenir la raó, la gent sospita que has fet trampes. Encara no hem guanyat res gran, però el Barça torna a tenir la raó futbolística.

Hem tingut molta nostàlgia…
—Ha estat tristíssim. Compte amb la nostàlgia. La nostàlgia és l’heroïna de la gent que no té prou valor de punxar-se heroïna de veritat.

Què us sembla, Xavi?
—Em sorprèn.

Us sembla més intel·ligent que no sembla?
—Sí, crec que sí. No apostava gens per ell. Em pensava que era una fotocòpia molt borrosa d’en Guardiola. I crec que té unes altres coses… Crec que és una mica menys talibà de l’estil, trobo que és bo, i tampoc no té el component messiànic de la figura d’en Guardiola.

El pobre fa cara de caparra mal portada.
—Fa cara de ser un col·lega d’aquests que si es despita una mica, li pots fotre un calbot. Aquesta és la meva gent. Guardiola és gairebé un intel·lectual fora del futbol. Ho trobo fatal. M’agraden molt les figures que no es poden idolatrar. Idolatrar és un error perquè després compres la persona sencera, com si fos un lot de iogurts indivisible. I passa també que som uns hipòcrites, no?

Segurament.
—En Guardiola continua cobrant una milionada de Satanàs. Catalunya és un país lamentable. Necessita convertir la gent no en un referent d’allò que fa bé, sinó en referents morals. D’en Xavi m’agrada que és allò que veus. Res més. Un paio amb xandall estret, que gairebé se li marca la fimosi, i amb el pentinat engominat propi d’un quillo.

Recordem que és un senyor que diu: “Què passa, màquina?”
—És un paio amb qui m’identifico perquè és molt català, però ha hagut de sobreviure en entorns completament quillos. Per sobreviure ha hagut d’aprendre tota aquesta gestualitat del qué passa máquina, qué passa jefe, i tal. Jo això ho he viscut, a l’Hospitalet. Hi havia paraules que feia veure que no les sabia dir del tot bé, tot i que les sabia dir perfectament, per no quedar com un pedant.

Hi ha una versió quilla de Magí Garcia?
—Hòstia, dels catorze als divuit anys era una persona disfressada de quillo.

Pantalons Adidas?
—Sí, sí, portava una jaqueta bomber, fins i tot.

De debò?
—Havia de projectar una imatge de paio perillós perquè no m’atraquessin, tot i que estava cagat de por.

Vau arribar a portar navalla?
—No, home, no. Era un matat.

Seria molt bonic de veure Marc Sarrats, amb les seves camises, i la versió quilla de Magí Garcia a l’Està passant.
—[Riu.] Passa que en Marc Sarrats ja és la versió desconstruïda i postirònica de tot plegat. És una mica el C. Tangana de la comèdia. Mola.

C. Tangana és realment irònic?
—Home! Espero que sí. Ningú es vesteix avui de veritat com si fos en Manolo Escobar, si no ets un senyor espanyol d’un poble de cinc-cents habitants de Valladolid.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Com és, per a vós, d’innegociable el català en l’àmbit laboral?
—Al principi feia stand-up en castellà perquè era l’única llengua digna per parlar de coses importants. Fins que en Josep Català, pater familias del Soterrani, em va convèncer de fer-ho en català. El català era una cosa folklòrica que servia per a parlar a casa i poca cosa més. Crec que ens hem de convèncer que el català és una llengua tan bona com qualsevol altra per a parlar de temes universals. Si fas una cosa ben feta arriba a tothom, la prova és Alcarràs, de la Carla Simón. Fes coses grans en un idioma petit i veuràs com ets capaç d’arribar molt més lluny que no et penses.

Calen uns grans oligarques de la llengua?
—Hi ha la concepció que fer coses en català no és rendible. I és mentida. Passa que tots els empresaris audiovisuals del nostre país són gent conservadora. Hem de deixar de menjar-li el cul a les productores que treballen en l’àmbit estatal perquè tenen una mentalitat folkloritzada d’allò que fas. Et tracten com un pagès. És una versió, a més, que moltes vegades ve de l’esquerra cosmopaleta. Allò que és català és folklòric i tan sols serveix per a parlar de cosetes de Catalunya. Només hi ha una gran llengua, el castellà, la llengua universal. Això és una visió molt colonitzadora de la cultura. Hi ha molta penya de Madrid que consumirà un especial de comèdia en anglès subtitulat, però en sa puta vida consumirà un producte català subtitulat. Que es revisin ells.

Parlem una mica de política…
—Ho faig fatal.

Sou apolític?
—No, en absolut. No sóc bo fent discursos.

A vegades els missatges més simples són els que arriben a més gent.
—Mira, tu sí que ho fas bé.

Com en Joan Canadell…
—Els emprenedors sempre triomfen.

Com veieu la situació política?
—Depriment. S’ha fet una genuflexió que sembla que en tenim per força temps. Em fa por que es va inflar un estat d’ànim de confrontació o d’insurrecció, que vaig comprar amb els ulls embenats, i és clar, ara hi ha molta gent a qui de cop hi volta li han dit: “Ei, que tot això era broma i era una catxa.”

Hi ha molta frustració?
—S’ha creat un nivell de frustració molt bèstia. Hi ha gent que s’ha passat tant de voltes que es va tornant identitària… I la pitjor part és que hi ha una esquerra pretesament cosmopolita, una esquerra tricorni, a qui interessa molt magnificar-ho, mentre que aquí hi ha una altra esquerra, si vols li podem dir moderada, a qui fa molta vergonya admetre que té aspiracions nacionals catalanes. Trobo que tot és un caldo de cultiu fantàstic… La taula està parada per menjar merda els pròxims deu anys.

Vau votar a les darreres eleccions?
—Sí, vaig votar la CUP.

Hi ha algú del Soterrani que no voti la CUP?
—Si no votes la CUP, et foten fora. De fet, et fa fora en Josep Català, que és un senyor gran que evidentment no vota la CUP.

No veieu cap sortida per a Catalunya?
—Totes les meves esperances estan posades a la taula de diàleg [riu]. Tan sols veig rendició i la idea d’administrar l’autonomisme uns anys i després ja veurem. Una cosa que em va servir de parlar amb la Ponsatí a Brussel·les, tot i que no en tenia gens de ganes…

[Riu.]
—És veritat, em feia molta mandra [riu]. Vaig veure que tota aquesta generació que s’han jugat el coll, els diners i el patrimoni –a Catalunya és molt més important el patrimoni que el coll– ja ho han fet tot i no volen que els toquin els collons.

Presó i exili.
—Consideren que ja no poden jugar més fort i que ara li toca agafar les regnes a una nova fornada. I què passa? Els nous estan acollonits.

Ha guanyat el pragmatisme, doncs?
—Passa una cosa, l’estat et persegueix i t’aixafa. Pensa que han arruïnat convergents, eh. Han deixat convergents sense peles. Poca broma. Mira l’Artur Mas, un dels seus rebesavis traficava amb esclaus negres, i ara fa un podcast. Així de cardats, estan.

No creieu que ho fa per notorietat?
—Podria ser. Fa pinta que no l’escolta ni la seva dona.

Si fóssiu diputat, qui preferiríeu que vetllés pels vostres drets. Laura Borràs o Roger Torrent?
—Hòstia puta. Què fas? És que Roger Torrent…

És ben plantat, no?
—No és guapo. Qualsevol persona que necessita portar barba per ser guapo, no ho és. M’han dit que Roger Torrent no és la persona més brillant del seu partit. I deixem-ho així. Llavors, jo triaria la Laura. S’ha de dir d’aquesta manera, com la gent que diu en Bruce, en Bruce Springsteen.

Penseu en Pau Juvillà…
—L’ha deixat amb el cul a l’aire, no? És que no hi ha paraigües bons. Estem perduts. Ens venen per un plat de llenties. Que torni el feixisme. Res aglutina com un enemic comú.

Si Pujol es presenta a les eleccions, guanya amb majoria absoluta?
—És trist, però és molt probable.

Pujol és més independentista que Aragonès?
—Això no ho crec.

Ni per escapolir-se dels tribunals?
—Ah, per un tema pragmàtic? Aleshores, sí. Seria molt fort que Pujol guanyés unes eleccions el 2022.

La campanya electoral…
—Me l’imagino sortint de casa amb els mitjons per sobre de les sabates i arrossegant-se amb el bastó. Tinc la sensació que fa veure que està despistat i encara té el cap clar, però fer una mica de pena dóna rèdit. Em recorda una mica quan Fèlix Millet va anar al judici del Palau en cadira de rodes… Per què tots els fills de puta van en cadira de rodes?

Massa preguntes…
—I poques respostes…

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any