17.04.2026 - 19:40
“Molts dels nostres pagaments digitals, quan paguem en línia, fem servir la targeta o el telèfon, es basen en infrastructures no europees. […] Hem de reduir aquesta vulnerabilitat i assegurar-nos que hi ha una oferta europea disponible, per si de cas, no se sap mai”, va comentar en una reunió fa quinze dies la presidenta del BCE, Christine Lagarde. A què es referia exactament amb el “per si de cas”? Doncs que les relacions amb els Estats Units, com més va més tibants, han despertat temors que Washington utilitzi el control dels seus circuits de pagament com a arma per a pressionar la Unió Europea. No seria la primera vegada, ja ho va fer amb Rússia.
A final de gener, Aurore Lalucq, presidenta de la Comissió d’Afers Econòmics del Parlament Europeu, ja va insistir en un discurs davant els eurodiputats en la necessitat d’una alternativa europea als proveïdors de serveis de pagament dels Estats Units, Visa i Mastercard. “Trump ens pot blocar l’accés”, va advertir. Al seu entendre, Europa necessitava urgentment el seu propi sistema de pagaments. I va afegir, que, en cas de crisi, la Casa Blanca podria obligar les dues companyies de targetes de crèdit nord-americanes a paralitzar-les a Europa “de la nit al dia”. La conseqüència és que ja no podríem utilitzar un dels mitjans de pagament més comuns que tenim. En la terminal de pagament, només s’indicaria: “targeta denegada”.
Probablement, aquest és un dels aspectes dels quals menys es parla d’ençà que els EUA han canviat la seva política internacional. La dependència europea de les empreses nord-americanes, de la qual no som conscients, és enorme, malgrat portar-ne un exemplar a la nostra cartera. Quan paguem amb targeta al supermercat, a la carnisseria o en una plataforma de comerç electrònic, la majoria dels europeus utilitzem la xarxa d’un dels dos gegants nord-americans del sector. És un poder dels EUA tan important com el militar, però que no fa soroll.
I no en fa perquè el tenim normalitzat dins els nostres hàbits de pagament. És un gest que fem automàticament quan anem a comprar: col·loquem la targeta sobre l’aparell que ens posen davant, llegim “pagament acceptat” i estem segurs que la suma corresponent serà abonada des del nostre compte bancari al del comerciant i que la informació d’aquesta transacció serà anotada al nostre extracte bancari. No ens parem a pensar en el trajecte que fan aquests diners electrònics, per on passen…
Sembla un acte simple, pel costum adquirit, però enmig hi ha una infrastructura potent: la indústria dels sistemes de pagament. Pensem que el 2023 Visa i Mastercard van tramitar en el conjunt del bloc europeu un volum de pagaments d’uns 4,7 bilions de dòlars. I que, en tretze estats dels vint-i-un de la zona euro (entre els quals, l’espanyol), les operacions continuen fent-se exclusivament per mitjà d’aquestes xarxes internacionals. Les marques nord-americanes monopolitzen pràcticament tot el segment internacional i gestionen el 66% de les operacions amb targeta en l’àrea de l’euro.
És lògic, que, a mesura que han augmentat les tensions entre la UE i els Estats Units, hagi crescut el temor que els 450 milions de ciutadans europeus puguin quedar desconnectats de les infrastructures financeres internacionals. Aquesta preocupació ha retornat al primer pla polític la dependència d’Europa dels sistemes financers nord-americans. El BCE ha advertit recentment: “Si perdem el control dels nostres diners, perdem el control del nostre destí econòmic. I renunciem a un atribut clau de la sobirania.”
I l’estat espanyol, en quina situació es troba? A partir de dades procedents del Banc d’Espanya, Funcas ha estudiat l’ús que es fa a l’estat de les targetes a partir de l’evolució, durant aquesta darrera dècada, del nombre d’operacions de pagament amb targetes bancàries, d’una banda, i de l’import mitjà de les operacions abonades amb targeta, d’una altra. S’observa un creixement sostingut del nombre d’operacions de pagament amb targeta, que han passat d’uns 3.000 milions d’operacions el 2015 a prop de 10.000 milions el 2025, amb una acceleració especialment marcada a partir del 2020.
En termes de l’import mitjà per operació, s’observa una reducció clara des de valors pròxims a 42 euros el 2015 fins a 30 euros per operació el 2025. Aquesta reducció progressiva és coherent amb un ús més freqüent de les targetes bancàries per a pagaments de menor quantia, la qual cosa reflectiria una extensió del seu ús a transaccions quotidianes. Això ens diu que les targetes guanyen importància com a instrument de pagament per a operacions freqüents i de baix import, la qual cosa explicaria l’augment del nombre de transaccions juntament amb la disminució de l’import mitjà per transacció.
De fet, aquesta darrera dècada, a l’estat espanyol s’ha passat d’1,8 targetes bancàries per adult a 2,3, cosa que reflecteix la tendència de la població a adoptar més mitjans de pagament electrònics. En el 43% dels establiments comercials, la majoria dels pagaments es fan amb targeta o uns altres mitjans, i ha disminuït al 30% la proporció d’aquells on, majoritàriament, els fan en efectiu. Segons un estudi de PwC, l’estat espanyol se situa al capdavant d’Europa en preferència d’ús de mitjans de pagament digitals.
Tot plegat ens col·loca com un dels països de la zona euro on més mal faria una hipotètica acció com la que comentem. Les conseqüències d’un tall forçat serien molt àmplies, perquè els consumidors es veurien incapacitats per poder utilitzar les seves targetes per a les compres diàries, les empreses tindrien un trastorn dels seus fluxos de tresoreria i els pagaments transfronterers, i les cadenes de pagament internacionals es veurien profundament afectades.
La hipòtesi que consideren els analistes a Europa és que el tall seria possible, però també el veuen molt improbable. Pensem que, per a Visa, el mercat europeu representa un 20% del seu negoci total, i en el cas de Mastercard, la tercera part. I no cal dir que seria un cop molt dur per als comptes de resultats d’ambdues empreses. La pregunta és si això seria cap obstacle per a un Trump desenfrenat en un moment d’enuig com els que ens té acostumats? No ho sabem, però és un risc real.
En aquest punt, els europeus també hem de fer un mea culpa. Encara que avui la desconnexió és únicament una hipòtesi, il·lustra la dependència europea dels sistemes de pagaments nord-americans. I ens recorda que, al cap de vint-i-cinc anys de la introducció de la moneda única, no hem estat capaços de construir una solució digital de pagament sobirana. L’alternativa més avançada avui és Wero, un sistema de pagaments digitals paneuropeu, llançat el juliol del 2024, basat en transferències instantànies i desenvolupat per la Iniciativa Europea de Pagaments (EPI), un consorci de setze bancs europeus importants de cinc països (Alemanya, Bèlgica, Espanya, França i els Països Baixos). Però avui encara és molt lluny de ser operatiu en el dia a dia del comerç i de poder competir amb les empreses americanes. De moment, només s’ha implantat a França, Bèlgica i Alemanya.
Cal esperar que l’espantall de la desconnexió quedi tan sols en una hipòtesi i, sobretot, que Europa decideixi, d’una vegada, avançar més de pressa en aquest terreny.
