24.11.2021 - 21:50
Avui, quan es publicarà aquest article, serà 25 de novembre, la data que l’any 1999 va ser acceptada per les Nacions Unides per a reivindicar l’eliminació de la violència contra les dones. Que ja es feia servir abans. El moviment feminista, ho feia. Per recordar l’assassinat de les germanes Miraval (Patria, Minerva i María Teresa), a mans de sicaris del dictador dominicà Trujillo, l’any 1960. El crim va acabar de precipitar la caiguda de l’hòrrid personatge i ha quedat gravat també en la memòria internacional des de l’homenatge que la data, any rere any, ret a les tres germanes i, des d’elles, a totes les víctimes, tantes, tantíssimes, de la violència contra les dones.
Ben mirat, però, tant li fa quan llegeixi aquest article, estimada lectora, estimat lector. De fet, l’hauria escrit igual si no hagués coincidit el dia. Si la notícia que el mou s’hagués produït d’aquí a una setmana, tres mesos, quan fos i tant de bo que no hagués passat mai, igualment m’hauria abocat al teclat. Per aquella sensació, trist consol que, almenys, mires de fer-hi alguna cosa. Tan poca cosa. Ni que sigui compartir l’estupefacció, el fàstic, la ràbia que cou.
La nàusea.
No sé com resumir-ho sense omplir l’escrit de la bilis que es descontrola i brolla i ho amara tot. Reproduiré la notícia tal com la va publicar Eldiario.es. En extractes. Entre cometes. Que el Tribunal Suprem espanyol ha absolt dos individus que havien estat condemnats pel Tribunal Superior de Justícia valencià a deu anys de presó per abusos sexuals en grup a una nena de tretze anys. I que ho fan, això, que els retiren la condemna, perquè els togats, des d’on sigui de la seva mentalitat que han redactat la sentència, consideren que la xiqueta, atenció, tenia “una certa experiència en l’àmbit de les relacions sexuals” i que hi havia “simetria quant a edat, desenvolupament i maduresa física i psicològica”. I que per això, tal.
Els violadors tenien vint i dinou anys. La nena n’acabava de fer tretze.
Tretze.
Després d’haver patit l’abús, del dolor físic, psicològic, de les ferides al cos i a l’ànima (i no em dóna la gana d’entrar en detalls del que li van fer, els dos pederastes fastigosos: estalviem-nos, si us plau, aquesta part del relat, que no faria sinó afegir patiment a la víctima: li van fer mal i només de saber això ja n’hi hauria d’haver prou), després de passar fins i tot per un intent de suïcidi, un any després, la xiqueta ho va explicar a una mestra, la mestra va parlar amb els pares i van posar una denúncia.
Perquè el silenci s’ha d’acabar, perquè la vergonya no ha de ser per a la víctima sinó per als qui l’han assaltada, perquè d’alguna manera s’ha de fer justícia, ni que sigui.
I d’entrada els van condemnar. Fins que el cas va arribar al Tribunal Suprem. I allà els jutges han hagut de rebutjar les coses que brandava la defensa dels pederastes, que si falta de proves, que si “falta de credibilitat” de la nena, però han trobat un altre camí per a l’absolució: d’ofici, sense que la defensa els ho hagués sol·licitat, s’han tret de la màniga resclosida de la toga allò de la “proximitat”, de la “simetria” entre la nena i els abusadors. I els han retirat la condemna. I la llibertat vigilada. I la petita indemnització (15.000 euros) a la víctima. I, en una sentència tota plena de bavalles, s’han dedicat a tornar a centrar l’atenció en ella. Perquè per a aquests jutges autoconsiderats suprems, per al tal Ángel Hurtado que ha estat ponent de la cosa, i per al tal Manuel Marchena (de què ens sona, aquest, eh?, de què ens sona?) que presidia la sala, el que compta és si ella això o si ella allò, si ella ja havia tingut “relacions sexuals completes” abans o no, i amb qui, i com, i quantes vegades, si era “madura”, si considerava que un dels abusadors era el seu xicot.
Sempre és la mateixa història: si duia minifaldilla.
Ella.
Exposada de nou sota la lupa, sota l’ull brut dels masclots que se la miren com un cos del qual podran abusar amb aquella impunitat que els atorga el consens de la veda oberta. Perquè ella volia. La nena. Això diuen els jutges a la sentència: que ella ho va voler.
Des de les Nacions Unides expliquen que una dona de cada tres pateix abusos al llarg de la seva vida. I que, en moments de crisi, la violència contra les dones augmenta: un informe recent mostra, amb dades de tretze estats de la pandèmia ençà, que dues dones de cada tres havien patit alguna forma de violència o coneixien alguna dona que en patia. I hi afegeixen, precisament arran de la campanya de conscienciació del 25 de novembre: “Per desgràcia, tan sols una de cada deu va dir que recorreria a la policia per cercar-hi ajut.”
Per desgràcia, sí. Per experiència. A la policia o als jutges espanyols.
