Les regions franceses van néixer oficialment el 1956. Abans, només existien com a fantasmes de les províncies dels temps monàrquics. Els funcionaris de la IV República va desenterrar-les per pura comoditat administrativa. La idea de base, en aquells anys, era que cada regió tingués almenys un milió d’habitants, per tal de convergir cap a un model de divisions iguals entre si i sense identitat particular. Aviat, però, la crua tossuderia dels corsos va obligar l’estat a derogar la regla del milió d’habitants i Còrsega va esdevenir una regió per si sola. Amb el curs dels anys, va semblar pràctic de dotar les regions d’una certa realitat jurídica i democràtica. Es van inventar els consells regionals elegits amb sufragi universal directe. Les regions, però, no han deixat mai de ser ens amb competències escasses i pressupostos migrats. Tot i això, l’estat, des de la seva omnisciència, va considerar que eren entitats massa cares i, per tant, massa nombroses.

Un nou estol de funcionaris parisencs va tenir per missió reduir-ne el nombre a base de fusions forçades. I el 2015, quan van tenir a punt diverses propostes, van presentar-les a François Hollande, el qual, des del tron monarquicoide de la presidència de la república francesa, va escollir la que li abellia més. Ell, i només ell, va escollir com seria cada nova regió. I a ningú –repeteixo: a ningú– no se li va acudir de protestar pel fet que mai no s’hagués sospesat la possibilitat de preguntar als ciutadans la seva opinió.

Per tant, el cas de Catalunya Nord es podria resumir així: un ministre, als anys cinquanta, va decidir que seria integrada en una regió anomenada Llenguadoc-Rosselló, amb capital a Montpeller, i l’any passat un president de la república va decidir que aquesta regió es fusionaria amb la regió veïna anomenada Migdia-Pirineus i que tindria la nova capital a Tolosa. Quedava la qüestió del nom.

Aquest nom, oh meravella!, serà escollit per votació popular, el mes de maig vinent. Bé, matisem-ho: serà escollit per votació popular i després el consell d’estat el validarà, o no. I si, per la raó que fos, no el validés, caldria trobar-ne un altre. És clar, el consell d’estat dictamina des de París. Les cinc propostes finalistes per a anomenar aquest conglomerat de tretze departaments són: Llenguadoc, Llenguadoc-Pirineus, Occitània, Occitània-País Català i Pirineus-Mediterrània. Sobre aquesta llista, cal dir algunes coses. Per exemple, que aquests noms que acabo de citar no són els noms reals. Els noms reals són: Languedoc, Languedoc-Pyrénées, Occitanie, Occitanie-Pays Catalan, Pyrénées-Méditerranée. Res de versió catalana, res de versió occitana, tot serà, exclusivament, en francès.

Fa pocs dies, a VilaWeb, Joan Becat, un dels especialistes encarregats de tancar una proposta de noms per al nou Consell Regional, explicava fins a quin punt, des de Tolosa, no volien sentir parlar de cap nom que inclogués la paraula ‘Catalunya’, per por d’una mena de contagi ‘separatista’. Com si el fet d’incloure el nom ‘Catalunya’ a una regió francesa pogués empènyer-la cap a temptacions irredemptistes. Tant de bo fos tan fàcil. Finalment, l’opció Occitània-País Català va entrar ‘in extremis’ per pressions vingudes de la Catalunya Nord. Però, què vol dir, ‘País català’? D’on surt, aquesta denominació? És un eufemisme, calcat de ‘País Basc’, per no haver de dir ‘Catalunya Nord’, nom considerat com a excessivament catalanista. Va començar a ser utilitzat fa relativament pocs anys, pel Consell Departamental, com a terme mitjà entre ‘Catalunya Nord’ i ‘Rosselló’. El nom ‘Rosselló’, emprat des del Tractat dels Pirineus com a nom global per a Catalunya Nord, arrossegava un tuf d’artificialitat pel fet que es refereix a tot un conjunt amb el nom d’una de les seves parts (com es fa també, per exemple, quan parlem dels Països Baixos amb el nom de ‘Holanda’). Una comarca servia per a anomenar un conjunt de comarques i això desplaïa legítimament a les poblacions del Vallespir, del Conflent, de la (mitja) Cerdanya, del Capcir i de la Fenolleda.

Quina proposta guanyarà la consulta? Si hagués d’apostar, diria que veig com a probable la victòria de Languedoc-Pyrénées. És un nom format amb una part dels noms de les dues antigues regions i, per tant, ja té un caire familiar. A més, la paraula ‘Pirineus’ agrada als francesos, pel fet d’enarborar la neutralitat d’una entitat geogràfica, i té l’avantatge de fixar la mirada dels turistes potencials cap al sud. I Occitanie-Pays Catalan? No crec que guanyi pel fet que malauradament la paraula ‘Occitània’ pot espantar alguns occitans, encara impregnats d’autoodi, i perquè podrien ser pocs els que consideressin important, necessari o respectuós que hi constés una al·lusió a Catalunya Nord. Aquesta opció seria, és clar, la més útil per a Catalunya Nord, en la mesura que pot haver-hi res d’útil per a Catalunya Nord en el fet de ser digerida per una regió francesa que no deixarà mai de ser un lil·liputenc polític i una còpia reduïda del model centralista francès.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb