Els hospitals ucraïnesos, desprotegits dels atacs russos, es refugien sota terra

The Washington Post · Serhiy Morgunov

A pocs quilòmetres de la línia del front de l’est d’Ucraïna, a gairebé sis metres sota terra, la jornada comença amb una breu conversa de cinc minuts entre dos cirurgians: un pare i el seu fill.

S’abracen, intercanvien algunes paraules sobre el torn de nit i el partit de futbol de la Lliga de Campions d’aquella nit i, tot seguit, tornen a separar-se: l’un, per descansar, l’altre, per començar un altre torn de 48 hores a l’hospital de campanya subterrani on treballen.

En Viacheslav, el pare, és especialista en traumatologia i té experiència en zones de combat d’ençà del 2015, quan participà en la guerra contra els separatistes russos a Luhansk. El seu fill, Andrii, s’afegí a la seva unitat mèdica l’any 2023. Abans, ambdós homes treballaven plegats en un hospital comarcal a l’oest d’Ucraïna, prop de la frontera amb Moldàvia.

Ara treballen sota terra.

L’Andrii recorda que no tingué temps per a reflexionar quan arribà al seu primer torn com a cirurgià de combat. “Simplement, vaig posar-me a treballar”, diu. Va ser ací on practicà les seves primeres amputacions; en un dia, va arribar a fer-ne cinc de consecutives. “Recordo que estava molt trasbalsat, després de la cinquena. Però al final t’hi adaptes. Al final, ni t’immutes quan comencen els bombardaments. L’únic que penses és: ‘No caurà ací’.”

Però les bombes russes, sovint, cauen als hospitals ucraïnesos. És per això que, aquests darrers anys, molts centres han hagut de desplaçar-se sota terra a la recerca de refugi.

L’hospital és un prototip –un nou enfocament– després d’anys d’allò que els ucraïnesos descriuen com a atacs sistemàtics de Rússia contra les seves instal·lacions mèdiques. Tots els metges expliquen històries de companys morts en bombardaments contra hospitals de campanya: en Denis, assassinat per un míssil balístic Iskander; la Kolia, assassinada per una bomba guiada, etcètera.

“Els metges són especialment vulnerables. No s’amaguen [de les bombes]. En les evacuacions de camp, només pensen en els ferits. Els russos ho saben, i per això els persegueixen: és terrorisme selectiu”, explica el tinent coronel Iurii Palamarchuk, cap de la unitat quirúrgica de l’hospital.

El Ministeri de Defensa rus no ha respost a les preguntes de The Washington Post sobre els atacs a instal·lacions mèdiques de campanya, un crim de guerra segons la legislació internacional.

El capità Oleksii vetlla per la seguretat de l’hospital subterrani, construït amb l’ajuda de donacions quan unes altres instal·lacions pròximes al front foren destruïdes per l’exèrcit rus. Amb tristesa, l’Oleksii diu que haurien d’haver traslladat l’hospital sota terra fa anys. Com els cirurgians citats en aquest article, el capità accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició que no n’aparegui el cognom, per tal de protegir tant la seva identitat com la localització de l’hospital.

“Si haguéssim assumit, de bon començament, que Rússia no lluitaria segons les regles [internacionals], potser hauríem procedit d’una altra manera. Al començament, solíem construir hospitals de campanya a l’estil de l’OTAN: modulars, nets, visibles; massa visibles. Eren objectius fàcils.”

“Fa temps que els centres de comandament es construeixen sota terra. Ens vam preguntar: si això funciona per coordinar batalles, per què no per salvar vides? I funciona, però ningú no ho havia fet de manera sistemàtica”, diu l’Oleksii, que afegeix que confia que el seu hospital serveixi com a model per a uns altres centres per tot Ucraïna. Ara com ara, el centre és una excepció al país.

Palamarchuk explica que l’hospital ha sofert uns quants contratemps, incloent-hi explosions a pocs metres. “Vam sentir l’ona expansiva [de l’explosió] des de primera fila: les portes van obrir-se, el terra va moure’s sota els peus, però vam continuar treballant.” Afegeix que l’explosió no va malmetre de gravetat el centre. “El mes passat van caure sis bombes a prop. Tots els edificis circumdants de la rodalia foren destruïts, però l’hospital es mantingué dempeus.”

No serà per falta d’intents de Rússia. Els metges, en aquest sentit, creuen que els russos saben que hi ha alguna instal·lació secreta ucraïnesa a la zona. De fet, prop de l’hospital han caigut les temudes bombes planejadores russes, de gran poder destructiu, conegudes com a KAB.

“O va ser casualitat o va ser una coincidència molt gran”, diu Oleksii. La bomba no va impactar directament contra l’hospital, però l’estructura del centre no podria suportar una KAB. “Ho destruiria tot. Però l’artilleria, la metralla, els impactes pròxims… Això ho podem suportar”, diu.

Al centre de l’hospital hi ha la plataforma de triatge, flanquejada per dos quiròfans i una zona de recuperació. No hi ha llits, atès que els pacients no romanen al centre gaire temps i són traslladats tan aviat com s’estabilitzen.

“Estabilitzem, operem i reanimem. Però no hospitalitzem. No hi ha llits. No hi ha estades nocturnes. Despertes el pacient i l’envies a un altre lloc”, diu Oleksii. “Si tenim prou vehicles, podem atendre entre 200 i 400 persones el dia.”

Just quan cau la nit, un senyal anuncia l’arribada d’un vehicle d’evacuació, seguit per un dron rus. L’equip espera amb calma mentre el vehicle maniobra per despistar el rastrejador.

Al vehicle, hi viatgen tres soldats amb ferides lleus, que caminen pel seu propi peu fins a l’entrada de l’hospital. En arribar, els metges els treuen els uniformes, tacats de sang o coberts de fang, i els posen pijames i sabatilles de color rosa clar.

L’Andrii Dmitruk descriu com la seva unitat ha escapat pels pèls d’un atac dels drons russos. Recorda com, instants després d’haver rebut l’ordre de retirar-se del front, ell i la seva unitat es refugiaren dins una casa mentre fugien. Just quan entraren a l’edifici, una explosió sacsejà les parets. L’habitació en què es trobaven s’omplí de fum i de pols. Les llums s’apagaren. “No podia respirar”, recorda. Dmitruk fugí a un altre edifici, i després a un altre, mentre les explosions detonaven al seu voltant.

Aleshores li arribà l’olor, forta i agra. Es mullà un mocador amb aigua d’una ampolla que duia a sobre, se’l posà la boca i el nas i es quedà quiet. Recorda que els ulls li cremaven. Creu que es quedà estirat allà durant dues hores, pel cap baix.

Quan el soroll s’esvaí, en Dmitruk escapà de l’edifici i es retrobà amb els seus companys d’unitat. Els homes trigaren gairebé un dia sencer a arribar al punt d’evacuació, d’on finalment foren traslladats a l’hospital.

Van arribar al centre gràcies a l’ajuda d’Oleksandr Smoliar, de 58 anys, que d’ençà del 2022 ha treballat en la primera línia del front a Donetsk, Kherson i Zaporíjia. Diu que el nou hospital subterrani li sembla una gran idea. “A la superfície ets visible, un blanc”, diu.

Finalment, les explosions tornen a retrunyir a la llunyania: les parets tremolen, del sostre cau terra. Els metges dormen, com si no haguessin atès mitja dotzena de ferits fa uns pocs minuts.

Tots saben que, a mesura que l’estiu s’acosti i les temperatures s’enfilin, els combats –i les víctimes– augmentaran.

No obstant això, enmig de tots els combats, els rumors sobre les negociacions de pau i un hipotètic alto-el-foc persisteixen. Natalia Chernokoz, infermera de quiròfan, diu que vol que la guerra acabi, però no a qualsevol preu. “Potser calen negociacions, però només si els termes ens són favorables. No podem rendir-nos”, diu, tot afegint que li fa por que una pau prematura condueixi a un altre cicle de violència.

“Cal tenir garanties. No podem tancar un acord perquè, al cap d’un any, tot torni a començar.” Pensa en els infants que ja han patit els estralls de la guerra. “No podem permetre que afecti una altra generació”, diu.

“Necessiten veure que som forts”, afegeix, en al·lusió als russos. “No crec que res més funcioni”.

El Viacheslav, per la seva banda, admet que gairebé ha perdut les forces, però que continuarà a l’hospital mentre li quedi un bri d’esma. Explica que somia a tornar a casa amb el seu fill. Els esperen la seva dona, les seves dues filles, la seva mare i una casa que demana retocs a crits.

“Hi ha una porta que cal arreglar. Una aixeta que goteja. Alguna cosa amb què apuntalar el porxo”, diu, somrient.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb