Hong Kong: el laboratori de la “democràcia autoritària” xinesa

Les eleccions del desembre han estat un pas més en la destrucció del sistema democràtic d'Hong Kong i l'assimilació amb la Xina

Chloé Froissart
Chloé Froissart
08.01.2022 - 20:51
Actualització: 08.01.2022 - 19:19
VilaWeb
Protesta contra la repressió a la porta d'un col·legi electoral

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Les eleccions legislatives del 19 de desembre a Hong Kong van completar l’arrenglerament del seu sistema polític amb el de la Xina. Pequín celebra les eleccions com una victòria de la democràcia, però els hongkonguesos van votar que no amb els peus, car van ser marcades per una taxa d’abstenció rècord –la participació va ser tan sols de vora el 30%. Els candidats pro-xinesos van aconseguir 89 dels 90 escons al parlament.

No podia haver estat d’una altra manera. Les eleccions es van organitzar en un territori en què ja no hi ha estat de dret, societat civil, llibertat de premsa ni oposició política, i en què s’ha reformat el sistema electoral per no permetre l’elecció de personalitats deslleials a la Xina.

Tot això ha estat possible per l’aprovació, el juny del 2020, de la llei de seguretat nacional, que condemna en termes molt vagues els delictes de subversió, connivència amb forces estrangeres, secessió i activitats terroristes, i els castiga amb cadena perpètua, acompanyada de la creació de noves institucions, sota el domini de Pequín, per fer-la complir. Aquestes institucions, com també el control directe de la policia –dins la qual es va crear una agència d’espionatge amb competències molt extenses– i de la judicatura –en què jutges designats especialment estudien els casos de detinguts per la policia especial–, estableixen un estat d’emergència que permet a les autoritats d’Hong Kong d’arrestar, detenir, censurar, cercar, prohibir i perseguir sense cap salvaguarda. De fet, aquesta llei i les reformes sistèmiques que la van acompanyar ha aconseguit d’eliminar tota oposició, sigui dins la societat, sigui dins el sistema polític.

I, així, una cinquantena d’organitzacions de la societat civil –antigament una de les més dinàmiques de l’Àsia– i, sobretot, els pilars històrics del moviment pro-democràcia d’Hong Kong s’han dissolt aquest estiu.

Respecte dels mitjans, han estat objecte d’una erosió lenta d’ençà del 2014: amb l’entrada de directius del Partit Comunista Xinès a les redaccions, la presa de possessió d’empreses xineses, la persecució de periodistes, l’autocensura i, fins i tot, la censura oberta. Aquesta darrera va afectar especialment l’operadora pública Radiotelevisió d’Hong Kong, que va haver de retirar dels seus arxius tots els documentaris relacionats amb els moviments democràtics. A més, hi ha hagut cops molt importants com el que va rebre l’Apple Daily, les oficines del qual van ser escorcollades, i el seu fundador, Jimmy Lai, condemnat a vint mesos de presó el desembre del 2020 sota la disfressa de la llei de seguretat nacional. Com a resultat, Hong Kong ha caigut constantment en els rànquings mundials de llibertat de premsa publicats cada any per Reporters Sense Fronteres: ha passat del divuitè lloc, el 2002, al vuitantè, el 2021.

A les escoles i universitats, els professors són vigilats i fins i tot sotmesos a campanyes de desprestigi, s’han revisat els currículums escolars i s’han suprimit els cursos de cultura general i estudis liberals.

Finalment, tota l’oposició política ha estat eliminada. L’any 2016, Pequín va imposar als diputats l’obligació de prestar un jurament de lleialtat al govern de la regió administrativa especial (RAE) –i, en definitiva, al Partit Comunista, és a dir, expressar el seu “patriotisme”– per eliminar així del Consell Legislatiu els representants demòcrates del Moviment dels Paraigües. Aquesta obligació també va servir per a anul·lar els resultats de les eleccions locals del 2019, que havien portat als demòcrates a guanyar 17 dels 18 consells de districte.

Els demòcrates van rebre un nou cop amb la detenció en massa, el gener del 2021, de tots els que havien participat en l’organització de primàries per a les eleccions legislatives que s’haurien d’haver fet el setembre del 2020 i que van ser anul·lades amb el pretext de la situació sanitària. Dels 53 detinguts, 47 van ser imputats a final de febrer; entre els quals, unes quantes grans figures de la lluita democràtica. El resultat és que, ara per ara, la major part dels demòcrates d’Hong Kong són a l’exili o a la presó.

I, en aquest context, les autoritats d’Hong Kong han decidit de prendre el control del sistema legislatiu dràsticament. La llei del maig del 2021 completa el blocatge del sistema electoral sense afectar-ne l’estructura. Els membres del Consell Legislatiu d’Hong Kong són elegits de tres maneres: directament, de les circumscripcions electorals; indirectament, per un comitè electoral de grans electors dels regidors de districte; i per col·legis socioprofessionals, que són entitats corporativistes en què són representades la major part de les elits tradicionalment pro-xineses.

Les reformes electorals tenien l’objectiu de garantir la preponderància dins el Consell Legislatiu dels diputats lleials a Pequín –coneguts com a “patriotes”–, tot reduint de la meitat a menys d’una quarta part el nombre d’escons ocupats per sufragi directe. A més, ser candidat ara pressuposa haver obtingut la nominació d’almenys deu membres de la Comissió Electoral, controlada pels membres pro-xinesos. Finalment, s’ha reforçat el component pro-xinès dels col·legis socioprofessionals.

Després d’haver aprovat aquesta llei, que també preveu d’establir un comitè de revisió per confirmar l’elegibilitat dels candidats d’acord amb la llei de seguretat nacional –la decisió del qual és definitiva–, la major part dels demòcrates restants, inclosos el Partit del Poder Popular, el Partit Cívic i la Lliga dels Socialdemòcrates van deixar de fer campanya i van demanar el boicot a les eleccions del 19 de desembre.

Unes eleccions que, a causa de la gran abstenció, hauran acabat essent un desdeny per a Pequín i el govern de la RAE: el poble d’Hong Kong no es va sentir cridat a participar en aquestes condicions.

Amb solament un 30,2% de votants, la participació més baixa d’ençà del 1991, tot i que el 92,5% de la població elegible és inscrita al cens electoral, els habitants han manifestat clarament la negativa a “ser patriotes”. A més, la proporció de butlletes en blanc o anul·lades és la més alta (2%) de les sis eleccions legislatives fetes d’ençà de l’any 2000. En comparació, la participació va ser del 58% a les eleccions legislatives del 2016 i del 71% en les eleccions al consell de districte del 2019.

I això ha passat malgrat que el govern de la RAE ho havia fet tot per mobilitzar la població d’Hong Kong per a participar-hi: obertura de col·legis electorals a les portes de Shenzhen per fomentar el vot dels que viuen a l’altre costat de la frontera, transport públic gratuït el dia de les eleccions i dies de permís concedits a canvi del vot de certes grans empreses que volien mostrar el seu patriotisme.

Però la població ha deixat clar que no és receptiva a aquests intents de seducció, com tampoc al “terror blanc” que intenta fer el govern de la RAE amb el suport de Pequín. El darrer intent d’imposar aquest “terror”, la criminalització de cridar a votar en blanc o no votar, ha causat la detenció d’una desena d’hongkonguesos que es van atrevir a fer circular crides per a boicotar el vot. Però la població ha trobat una sortida a la repressió: l’activisme polític dels anys 2010 ha donat pas a la resistència passiva, a la negativa a col·laborar.

Després de les eleccions, Pequín va publicar un llibre blanc titulat Hong Kong: Progrés democràtic dins un país, dos sistemes, després d’haver-ne publicat un a principi de desembre sobre la democràcia popular a la Xina titulat La democràcia que funciona i un altre sobre els Estats Units que exposa les llacunes i els abusos de la democràcia americana. En el d’Hong Kong, la Xina recorda que, durant el període colonial, el Regne Unit mai no va establir una autèntica democràcia en aquest territori, que va ser colònia seva del 1842 al 1997, i lloa els avenços fets per la RAE cap a l’establiment del sufragi universal per a l’elecció del Consell Legislatiu i del cap de l’executiu.

Prenent aquesta idea d’una democràcia efectiva, la Xina promociona ara la llei de seguretat nacional com la millor salvaguarda contra el caos i els blocatges que van caracteritzar la vida política d’Hong Kong abans no s’aprovés. Però aquest discurs no és nou: el Partit Comunista de la Xina sempre ha reivindicat la democràcia, que pretén implantar sobretot amb les eleccions a pobles i districtes urbans. I els principis d’aquesta “democràcia” s’han estès ara a Hong Kong: una persona, una veu, però en el marc d’un pluralisme i representació clarament limitats en què els candidats, encara que no siguin necessàriament membres del Partit Comunista, en reconeixen l’autoritat i són elegits per votació uninominal. D’aquesta manera, Pequín redefineix la democràcia com un règim polític en què regna l’ordre i l’eficiència, atès que ja no hi ha cap oposició política.

Ara cal aconseguir com sigui l’adhesió popular a aquesta democràcia autoritària amb la perspectiva de l’elecció del cap de l’executiu, el 27 de març de 2022. Per això, la desaparició dels darrers reductes de la premsa lliure, amb el tancament dels mitjans independents en línia –dels quals Stand News i Citizen News són tan sols els primers–, i el pròxim control complet d’Internet completaran l’arrenglerament d’Hong Kong amb el sistema totalitari de la Xina. Perquè, tal com va assenyalar Hannah Arendt: “Una vegada no hi ha premsa lliure, pot passar qualsevol cosa. Allò que fa possible el govern d’un règim totalitari és que la gent no estigui informada. Com podeu tenir una opinió si no esteu informats? Si tothom menteix, la conseqüència no és que et creguis les mentides, sinó que ningú no es creu res.”

 

és professora d’història i ciència política al Departament d’Estudis Xinesos de l’Institut National des Langues et Civilisations Orientales (Inalco). Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.

The Conversation

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies