judici dret democràcia
La sala del Tribunal Suprem espanyol, en una de les cinquanta-dues sessions del judici del procés.

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Traïdors, covards, mentiders, estafadors, ‘trilers’: aquest és un Top 5 d’epítets que les xarxes del desencant indepe dediquen quotidianament als polítics de l’1-O. Insultar i fer befa dels polítics és més vell que la tos i no n’hi ha per a fer-ne cap escarafall. De fet, el món indepe té aquesta cosa autosuficient que no cal que ens vingui cap unionista a deixar quadriculats els nostres: sempre ho fem millor naltros, la qual cosa deu ser un dels secrets del nostre èxit. Nota al peu: quan dic insultar i fer befa no parlo de fer crítica, que ens coneixem; el fet que tendim a confondre els termes deu ser mitja explicació del problema.

Ningú com els independentistes per a ser cruents contra els propis, perquè partim del benefici que no ens mou l’odi, que tot ho encega: no, les nostres autoofenses són cartesianes, a llum de dia i amb la vista clara. Ara bé: potser pequem d’entusiasme, perquè insultar o fer burla d’un polític lliure té el mateix component de llibertat –no la rebaixaré afegint-hi ‘d’expressió’–, però procedir indistintament amb un d’empresonat, aïllant-lo de la seua condició com en un laboratori, no sé si seria l’exercici més elegant per part d’una persona lliure. Però bé, ja entenem que l’elegància és l’última preocupació d’un moviment que ha renunciat a ser atractiu fins i tot per a si mateix.

Que a tot s’acostuma, la persona, és la lliçó més incontestable del procés. Com la granota submergida a foc lent, ens vam acostumar a les suspensions del TC, als escorcolls sistemàtics, a la repressió de baixa intensitat, a la d’alta intensitat, a la presó del govern, al judici dels innocents, a l’anul·lació dels seus drets polítics, a la invalidació directa del nostre vot. Ens hi hem acostumat tant, de fet, que els nostres representants s’han permès d’emplaçar-nos a una indignació general i programada per a després de les sentències, i qui dia passa any empeny. Ens hi hem acostumat tant, també, que ja es parla com de la collita de la pera de si les condemnes seran prou altes per a excitar-nos la víscera endurida. Un cop sortits de l’astorament innocent de les primeres fases repressives, hem esdevingut uns vençuts desinhibits, i ja no tan sols desafiem els nostres polítics tancats com si fossin lliures, sinó que hem avançat una mica més en el que potser era el pas natural de tot plegat: la participació a tots nivells d’una banalització col·lectiva com no ens hauríem imaginat mai.

El judici, ho podem dir ara que s’ha acabat, a alguns ens ha deixat estabornits. Però no per l’acte aberrant en si, que també, sinó pel que n’han arribat a sentir aquests dits que ara us teclegen: no sé si va ser de cop o progressivament, però de la solemnitat de periodistes i tertulians les primeres sessions, impactats i ficats en el paper de transmetre’ns un tros d’Història, hem arribat a l’ambient de festa de final de curs de les últimes jornades, que si ai, el Paco, que si ai, la Piedad, hi-hi, ha-ha, com els trobarem a faltar.

Aquests quatre mesos, hem sentit professionals seriosos jugant a destriar els moments més divertits d’aquesta lata del Suprem; n’hem vist altres fent alegres intercanvis amb els corresponsals com si fossin desplaçats al festival d’Eurovisió; n’hem sentit futbolitzacions literals com ara els 1×1 dels protagonistes amb la musiqueta esportiva corresponent. No es tracta de contextos d’humor estripat de l’estil de ‘La Competència’ o l”Està passant’, sinó d’espais de comunicació que tenen una altra mena de contracte amb el públic: un públic que no n’espera la màscara de l’espectacle, sinó una mínima coherència amb la fosca realitat que ens pretenen traslladar, ja sigui un incendi, una avaria en cadena a rodalia, una condemna a una periodista turca, o les vides d’uns ostatges catalans (i de les seues famílies) penjant del caprici d’un dret penal de l’enemic.

L’humor és una necessitat vital, i ha fet molt de bé en les situacions més extremes, però és el context, que separa l’humor de la frivolització. Així em va semblar que ho entenia un advocat de la defensa, en un d’aquests moments de xerinola al final d’una entrevista: ‘Tenim una capacitat els catalans de fer broma de tot, que fa molta gràcia però que arriba un punt que és una frivolització tan bèstia, que impressiona molt. Coses com aquesta [la trampa del Fairy] en el seu moment tenia interès, i després, com una bola de neu, genera mems i tot, i arriba un moment que m’espanta, perquè hi ha un moment que es converteix en un entreteniment, i jo patia molt.’

Ves que el lletrat no estigués impressionat, i espantat, i patís molt perquè ha viscut l’aberració del judici en primera persona, cada dia durant mesos, sense intermediaris que li expliquessin com en són, de covards i de traïdors, els seus defensats, o graciosets que el fessin riure amb anècdotes del Paco i la Piedad, quins personatges, i que li demanessin si a partir d’ara que tindrà festa no els trobarà a faltar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.