05.10.2016 - 22:00
|
Actualització: 06.10.2016 - 02:51
Henry Acosta va conèixer les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) el 1998, quan treballava en un projecte de cooperativisme rural a la serralada Central de Colòmbia. Per casualitat, va topar amb uns milicians que el van portar davant el comandant de les FARC Pablo Catatumbo, amb qui va teixir una intensa amistat, assaonada amb llibres, història i política. L’any 2002 el president colombià d’aquell moment, Álvaro Uribe, el cità i li proposà de dur un missatge a les FARC. D’aquesta manera va esdevenir l’home que va facilitar el primer diàleg entre el govern colombià i la guerrilla. Ara, catorze anys més tard, les dues parts han firmat la pau però l’acord no ha estat ratificat per la població, ‘No sóc a la mesa de negociacions. Jo sóc el facilitador’, diu. Després d’anys trenant l’entesa entre les dues parts, no era partidari de fer cap referèndum per a aprovar l’acord final i és especialment dur amb l’ex-president Uribe.
—El no s’ha imposat en el referèndum sobre l’acord de pau amb les FARC per només seixanta mil vots. Què us sembla que passarà ara?
—El panorama és molt complicat. La cruïlla legal és molt complexa, no sabria dir com ens en podem sortir. L’acord final de pau ja s’ha signat, ratificat i elevat a acord especial seguint el protocol de Roma. I, per una altra banda, al referèndum ha guanyat el no. Les FARC han dit, amb molta raó, que l’acord ja es va signar. El plebiscit va ser una decisió del president de la república. No va ser cap decisió de la mesa de negociacions de l’Havana.
—El no al referèndum ha estat promogut per l’ex-president de Colòmbia Álvaro Uribe. Qui més representa aquesta posició?
—El Centre Democràtic –partit d’Álvaro Uribe– ha tingut un paper important en el no, però s’hi han afegit la majoria de les sectes cristianes del país i alguns moviments ‘afrodescendents’ i indígenes. Uribe s’ha pronunciat a favor del no, però ell va tenir l’oportunitat durant vuit anys –quan governava– de fer la pau i no la va fer. Durant tots aquests anys que vam negociar a Cuba, jo personalment el vaig cercar perquè vingués a l’Havana. Volia que vingués per parlar de com podia participar en la construcció d’un acord final, per a participar en el procés de pau. No va venir i ara va contra de l’acord, s’ha mantingut en una posició immensament còmoda, no? Amb Uribe, hi vaig treballar durant vuit anys. Per això no entenc per què ara s’ha encastellat en el no.
—Coneixeu bé l’ex-president Álvaro Uribe. També vau ser facilitador en les negociacions del seu govern amb les FARC. S’ha mantingut al marge de l’acord per motius electorals?
—Segurament és per motius electorals. Ell va ser convidat a l’Havana, no només era jo que el cercava. Totes dues parts em van demanar que l’hi convidés: ‘Digues al president Uribe que vingui a l’Havana. Per veure com s’involucra tota aquesta altra part en la construcció de la pau.’ Ell no ho va voler mai i ara resulta que no hi està d’acord. Va tenir la possibilitat de formar part de la construcció de l’acord final!
—Sorprèn també que aquest acord s’hagi de ratificar amb un referèndum.
—Les FARC i altres organismes van demanar que no es fes el referèndum. Jo, com a facilitador, vaig portar aquest missatge a Santos, li vaig dir que no fes el referèndum, que no calia. Amb la signatura del president ja n’hi havia prou, la pau és a la constitució colombiana com un dret inalienable de tota la població colombiana. Però no, ell va insistir en el plebiscit. El plebiscit no surt ni és aprovat per la mesa de negociacions: és una decisió unilateral del president. Així, tenim un plebiscit que afecta la decisió de les dues parts, però que només va ser impulsat per una de les parts.
—Sobre el mapa, com s’ha repartit el resultat del referèndum?
—El sí ha guanyat a les zones on hi ha hagut més conflicte, més morts. Per exemple, en llocs com a Bojayá, on hi va haver moltes víctimes a mans de les FARC, el sí ha guanyat amb més del 90% dels vots. El gran sector rural on hi va haver víctimes i conflictes va votar que sí. En canvi, a les ciutats, on la guerra era només vista a les televisions i als diaris, hi va guanyar el no.
—Ara sembla com si ningú hagués tingut en compte aquesta possibilitat, la victòria del no.
—A Catalunya teniu un mestre sobre la resolució de conflictes, Vicenç Fisas. Vaig estar amb ell, a Catalunya, la setmana passada, i em deia: ‘Cap conflicte internacional al món no ha acabat en una consulta com a Colòmbia.’ Però vaja, així s’ha fet i ara ens trobem en aquesta situació tan complicada i no saben com sortir-ne.
—Les FARC continuen defensant la pau i, de fet, ja havia començat el procés de desmilitarització. S’ha aturat?
— L’havien començat confiant que ja havien signat l’acord. Per part de les FARC es manté l’alto-el-foc. Per a ells continua vigent l’acord final. Santos, el dia 2 d’octubre a la nit, després de saber-se el resultat del referèndum, va dir que per part seva l’alto-el-foc també es mantenia vigent. Aquests fets són molt importants: signifiquen que no entrem directament en la guerra. La desmilitarització de les FARC s’ha aturat. Allà hi ha d’entrar la comunitat internacional, una comissió d’estats llatinoamericans i les Nacions Unides. Són organitzacions que tenen relacions amb l’estat colombià i l’estat ha dit que el plebiscit es va perdre.
—Si la guerrilla no té la protecció de l’estat a l’hora de deixar les armes, la situació els tornar a menar a la lluita armada?
—No, hi ha una decisió rotunda i expressa de les FARC, es mantenen en l’alto-el-foc. Les FARC són a les muntanyes però estan tranquils, sense disparar. També hi ha les forces armades, tranquil·les i sense disparar.
—A les eleccions presidencials que s’han de fer el 2018, qui serà el gran beneficiat d’aquesta situació?
—No us ho sé dir. Ni Santos ni Uribe no es poden tornar a presentar, la constitució colombiana no permet la reelecció més d’una vegada.
—Deveu ser una de les persones externes a les FARC que més bé les coneixen. Han canviat gaire, aquests últims anys?
—No, la guerrilla cercava la pau des del primer moment, veia clar que era allò que necessitava el poble, que no calia insistir en una guerra en què ells no podien vèncer l’estat ni l’estat els podia vèncer a ells. La guerrilla ha mantingut sempre la mateixa posició: volem la pau però ens mantenim en activitat guerrera. Així va ser fins que el 23 de juny es va declarar l’alto-el-foc bilateral.
—Durant tots aquests anys de negociacions, quins han estat els moments clau?
—El moment crucial va ser el 23 de juny, l’alto-el-foc bilateral. També va ser important la presentació de l’acord a les Nacions Unides, és quan es va lliurar l’acord a la comunitat internacional. Durant tots aquests anys hi ha hagut moments de crisi, com passa en tots els processos de negociació, però es van superar: les crisis no van durar mai més de vuit dies.
—Quan es farà la reunió següent en què s’hauran d’incorporar els partidaris del no?
—No sabem si s’hi incorporaran. Tot just ara es fan els primers passos, amb molta filigrana i amb molta precaució, per sortir d’aquesta situació. Jo no hi sóc, a les negociacions. En sóc el facilitador, espero que resolguin la situació per a facilitar l’aplicació de l’acord final.