Guim Costa: “En aquest país volem ser els millors en tot i ens excedim”

Entrevistem Guim Costa (Barcelona, 1968), degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), al seu despatx, que és a dalt de tot de la seu del col·legi, l’edifici a tocar de la plaça de la catedral de Barcelona, conegut popularment pels esgrafiats de Picasso. D’allà estant, la vista és tan esplèndida que il·lumina: en una façana, la presència contundent de la catedral, i en una altra una mar d’edificis que dibuixa la ciutat. És impressionant. En aquest espai, parlar d’arquitectura i de la relació que té amb la quotidianitat és com ser una mica al ventre de la mare. L’excusa de l’entrevista és el Congrés Mundial d’Arquitectura, que es farà al juny a Barcelona. Acabarem parlant sobretot de la crisi de l’habitatge i de la complexitat que embolcalla l’arquitectura, tan plena de creativitat, tan arrelada a la física i tan condicionada per les lleis i la política. La idea clau de l’entrevista, que ja ha comunicat al govern unes quantes vegades, és la necessitat de crear un pla d’emergència de l’habitatge per desblocar la situació actual. Però el tema estrella serà l’excés de la normativa i les incongruències que converteixen allò que ha de facilitar i garantir una vida millor en un entrebanc pertorbador.

Costa és un home culte, afable a primer cop d’ull, ple d’idees, que és a punt d’acabar el primer mandat al capdavant del COAC i que es presenta a la reelecció amb ganes de continuar el projecte que va començar ara fa gairebé quatre anys. Al començament va dir a una amiga que hi volia fer una revolució tranquil·la i ella li va respondre que les revolucions no eren mai tranquil·les. Ell, un home que transmet calma, li va respondre que sí que ho podien ser, perquè està convençut que les revolucions es fan amb canvis petits i perseverants. Nét del filòsof Pep Calsamiglia, fundador de l’editorial Ariel, besnet del compositor Manel Blancafort, educat en una família de fortes conviccions progressistes, amb els pares militants del PSUC, es va criar envoltat de molta gent que va encapçalar la cultura d’aquest país.

Com explica a l’entrevista, se sent orgullós que el Congrés Mundial d’Arquitectes hagi triat els comissaris per al concurs i considera que no ha de restar difuminat enmig de la Capitalitat de l’Arquitectura mundial, perquè n’és el pinyol, l’origen. Creu que el debat que s’hi faci serà capital per al futur. Enraonem de tants temes, que alguns no entren en la transcripció: com s’han de transformar els col·legis per ser equiparables a Europa; com cal passar dels visats als informes tècnics que garanteixin la qualitat; que diferents que són els arquitectes al nostre país respecte dels d’Europa; o per què els màsters privats que equivalen al títol de cinc anys de carrera fan perillar l’exercici de la professió… Això és tan sols una mostra de la infinitat de qüestions obertes que hi ha en l’ofici.

—Teniu uns orígens molt vinculats amb la cultura?
—Sí, sempre explico que tinc el vessant del pare i el de la mare. El de la mare va vinculat amb l’editorial Ariel, fundada pel meu avi, Pep Calsamiglia, amb Alexandre Argullós, que va ser una editorial mítica en el moment de la transició. Tot i que no era gaire rendible, va tenir molt de prestigi per tot allò que va publicar. La meva àvia era filla del compositor Blancafort. La meva mare era la gran dels vuit germans, amb cinquanta cosins; i això ha estat una herència important perquè em trobo estimat per aquesta gran família. No tinc parents arquitectes, però no puc negar que la família m’hi ha acompanyat sempre. Tenia un amic que deia que cadascú és què és i el seu context. Doncs aquest és el meu context i m’ha marcat.

—I per part de pare?
—Per part de pare tenien l’empresa Ocean, de calçotets i samarretes. Es podria dir que es van ajuntar una burgesia laica d’origen a Igualada amb els Blancafort, de la Garriga, que eren més terratinents; i els Calsamiglia, més del món de la cultura. Els uns amb menys diners, però amb un pòsit intel·lectual molt fort, i els altres amb més diners, però potser més frescs, més brillants. Sóc fruit d’això, d’aquesta barreja. Els meus pares eren molt militants del PSUC, es van casar a vint-i-tres anys i van anar a Sant Cugat, on van fundar la llibreria Paideia. Allà hi havia un ambient cultural molt potent, amb Gabriel Ferrater, Grau-Garriga… Va ser un moment de Sant Cugat molt bonic. Érem onze mil habitants i era molt poble. Perquè vegis com eren els meus pares, de petit anava a l’escola Tagore i quan es va morir Franco em van canviar a l’escola pública. Els meus pares volien ser coherents amb la manera de pensar i de fer. Per a mi va ser important aquest canvi. Hi vaig fer amics nous que encara tinc. Aquesta actitud dels meus pares, tots dos ja s’han mort, era d’una utopia superior a la nostra i ho portaven tot molt més al límit, tot i que sabien trobar el punt d’equilibri.

—Quins són els vostres referents en arquitectura?
—Tinc la sort que a la meva família no eren arquitectes, però eren amics de molts arquitectes, de Lluís Millet, de Carles Teixidor, de Lluís Brau, gent també molt vinculada al món de l’esquerra i del PSUC. Els tenia a prop, els veia fer papiroflèxia, els veia dibuixar. Era gent molt moderna en el sentit de la igualtat. A setze anys vaig anar a classe amb Santi Roqueta, a dibuixar. Hi vaig aprendre moltíssim, vaig tenir un primer contacte molt bo amb un dels arquitectes que més bé dibuixava amb aquarel·la… També vaig treballar de manera gratuïta amb Robert i Esteve Terradas, que em van introduir en el món de Coderch, que és un referent per a mi.

—Vau treballar amb Ignasi Solà-Morales?
—Vaig estar amb Ignasi Sola-Morales, després també amb Gustau Gili i amb Josep Lluís Mateo a Quaderns, tot més en el pla teòric. I em va agafar una mica el temor que em centrava massa en la teoria. Me’n vaig separar una mica, tot i que m’atreia.  Vaig muntar el meu despatx, que encara tinc. A partir d’aquí vaig tenir un parell d’encàrrecs del meu entorn familiar i ja vaig anar tirant fins ara.

—Teniu cap obra que estimeu més que les altres?
—La meva trajectòria ha estat bastant centrada en l’habitatge unifamiliar. Vaig fer la Clínica Oliver Gomà, una comissaria de la Guàrdia Urbana; després també vaig tenir la sort, enmig de la crisi, de fer un projecte a l’Índia, a Bangalore, per a una multinacional alemanya, i n’estic molt content. Quan vaig acceptar de presentar-me com a degà, vaig parlar amb la família sobre la meva trajectòria com a arquitecte fins a cinquanta anys i vaig concloure que estic molt content amb els projectes que he fet i que podria fer-ne més, però no sé si els podria fer millor.

—Aviat hi haurà eleccions per a renovar el càrrec de degà del Col·legi: de què esteu més satisfet del vostre mandat actual?
—Hem creat la Fundació COAC dels arquitectes de Catalunya, sense ànim de lucre, amb l’objectiu únic i prioritari de promoure la qualitat de l’arquitectura catalana i projectar-la al món. Per a nosaltres és una eina fonamental per a créixer del punt de vista de divulgació i prestigi. També estic molt content del Congrés Mundial d’Arquitectura, que es farà a final de juny i que ens va encarregar la Unió Internacional d’Arquitectes i que tirem endavant juntament amb el CSCAE. És una fita única en aquests darrers anys i l’hem encarat amb noves propostes i voluntat d’innovació. Ens agrada, especialment, haver convocat un concurs internacional pels comissariats, que ha facilitat l’entrada d’aire fresc a l’organització i n’estem molt contents. En l’àmbit de l’exercici professional, hem creat un nou programa de visats, que fa anys que es volia fer. També l’Oficina de Control Tècnic ha creat nous documents per donar suport del punt de vista tècnic al dia a dia de la feina d’arquitecte…

—Perdoneu que us talli, però, parlant d’això, cada vegada és més complicada la gestió de les llicències dels ajuntaments.
—En aquest sentit, hem creat el codi de bones pràctiques per a concursos públics, que hem enviat a tots els ajuntaments de Catalunya perquè els arquitectes i secretaris municipals tinguin una guia, una referència i un contacte. Ho hem fet per mitjà d’una taula de treball, que ha durat dos anys, per a concursos d’administració pública amb l’objectiu que ajudi els municipis a fer bé els concursos d’arquitectura i urbanisme.

—Hi ha un problema de lentitud…
—És cert que al nostre país l’aprovació de llicències és una qüestió greu perquè s’endarrereixen molt. Hem d’estudiar per què passa i mirar de posar-hi remei. En aquest sentit, assessorem i pressionem perquè la situació canviï. Som al costat de l’administració pública per a trobar la manera de reduir el temps d’adjudicació de llicències. També treballem amb l’administració per simplificar la normativa, que n’hi ha massa i és massa concreta en determinats àmbits, i això la fa poc aplicable quan els arquitectes l’hem de posar als projectes. Sobretot es fa difícil de combinar-les i conjugar-les totes. Tothom va al màxim i això afecta que el preu pugui ser assequible, entre moltes coses més.

—Sou molt crític amb l’excés de normativa?
—La nostra evolució com a país ens ha portat a una sobrenormativització molt bèstia. Volem ser els millors en tot i ens passem. Si ets el millor en accessibilitat, ets el millor en antiincendis, ets el millor en habitabilitat, i després ho ajuntes tot, tens una cosa impossible d’executar i, a més, caríssima i complicada, sobretot perquè es contradiu. En el cas del govern de Catalunya, cada departament ha volgut fer el millor codi d’accessibilitat. Llavors escolten tothom de les entitats del tercer sector, que em sembla molt bé,  però no escolten els que hi hem d’executar. Potser hi ha un excés de voler fer content tothom que és afectat per una llei. Això ens ha passat amb el codi d’accessibilitat. No pot ser que les normes no siguin coherents entre si i que es contradiguin. Imagina’t un arquitecte que fa un projecte que no compleix antiincendis perquè ha volgut complir l’accessibilitat i després hi ha un incendi. La coherència és molt important per a enfilar les coses.

—Això passa?
—Això passa, ens trobem amb incongruències molt fortes. I, a més, hi ha poca transversalitat. Les tres coses més importants són: antiincendis, habitabilitat i accessibilitat. I, en acabat, és clar, és important la seguretat estructural, que donem per feta. Aquest excés de normativa fa que tots els processos de responsabilitat civil dels arquitectes hagin crescut molt. I, al final, als arquitectes municipals els fa cosa signar perquè no hi hagi res que se’ls escapi. Això és molt greu perquè, com deia abans, endarrereix els terminis de concessió de llicències. Per això al Col·legi d’Arquitectes treballem en la direcció de canviar aquesta tendència. Nosaltres no legislem, ens toca ser la veu de la consciència. Demanem que els qui fan les lleis ens tinguin en compte i ens escoltin.

—I us escolten?
—Se’ns escolta molt, però l’altra cosa és que allò que diem es traslladin a la llei. Ens trobem amb dues qüestions: els departaments legals i les qüestions de partit. A Catalunya tenim set partits polítics i hi ha molta pugna, cosa que fa que, a l’hora de posar-se d’acord per fer d’una llei, s’obliden dels aspectes tècnics. Pot passar que agafin els punts en què aconsegueixen posar-se d’acord i no tinguin en compte les incongruències. En el cas de la llei 11/2025, hi vam aportar moltíssim coneixement, vam treballar amb tots els partits, però després va venir un moment que ja es van quedar els partits i entre ells van pactar. En aquest moment del pacte entre partits ja no t’escolten. I tota la feina es pot desfer. Això és una qüestió delicada i fem tot allò que podem. D’ençà que sóc degà no he parat d’insistir perquè això canviï i se’ns escolti fins al final, perquè el pacte polític no passi per damunt de la resta.

—Hauríem de parlar d’habitatge…
—Al País Basc fa trenta anys eren tres milions, fa vint anys eren tres milions, fa deu anys eren tres milions i ara són tres milions. A Catalunya, aquests darrers vint anys, hem crescut gairebé de dos milions. L’altre dia, parlant amb Joaquim Coello, l’enginyer, dèiem que Catalunya som, a Europa, la cosa més semblant que hi ha als Estats Units, perquè som un país d’oportunitats. La gent ve aquí perquè, entre que tenim mar, som gent creativa, som gent activa, som gent que a més tenim capacitat econòmica…, amb tot plegat som molt atractius del punt de vista del mercat. Per tant, ens hem trobat que, per una banda, hi ha un creixement, petit, però que hi és, de les noves generacions que busquen habitatge; i, per una altra, hi ha els nouvinguts. D’ençà del 2012 s’han creat molt pocs habitatges, que no satisfan la demanda que hi ha. I ens podem trobar un problema molt gros: que els nostres fills no puguin arribar a tenir un habitatge. I això també ho lligo amb la importància d’una mobilitat eficient entre les ciutats del país, que és un factor important. Ara, amb aquesta situació que tenim, és un daltabaix molt gros perquè la confiança del tren com a mitjà de transport eficient és molt alta. L’habitatge s’ha de fer en un lloc on hi hagi vies, s’ha de fer créixer al voltant de llocs on hi hagi estacions.

—Què proposeu?
—El primer dia del meu càrrec, vaig proposar que es declarés una situació d’emergència pel tema de l’habitatge i continuo pensant-ho.

—I en què consistiria?
—Al pla d’emergència de l’habitatge s’hauria d’articular un sistema en què es poguessin saltar segons quin mecanisme legal que a vegades ens distreuen de les coses essencials. Hi ha molts informes sectorials que són prescriptius en temes que no afecten i que es podrien estalviar. Si hi ha una emergència, s’ha d’actuar com a tal. La Generalitat és la que hauria de prendre les decisions fortes. I si al municipi li tremola la mà, si no hi ha res malament, som-hi, endavant. Ja n’he parlat amb la consellera de Territori, però m’he trobat que un altre tema que complica la situació és que, amb tres anys i mig, he parlat amb tres consellers: Juli Fernández, Ester Capella i Sílvia Paneque. I això ho fa més difícil, perquè quan ja has anat a fons amb un tema el canvien. I no sols ell, sinó també tot l’equip. Això és una complexitat afegida amb què m’he trobat i que dificulta avançar. La situació actual és un daltabaix, és pitjor que mai. Continuo defensant com el primer dia la necessitat de decretar aquest estat d’emergència. Illa ha dit que hi ha un pla de 50.000 habitatges, de 214.000 després, passa que es va amb el motor una mica lent.

—Però les xifres de construcció d’enguany no són bones, en parlava fa uns quants dies Jordi Goula en un article. Sou optimista?
—Si em diuen una cosa, me la crec. A més, és un tema molt necessari i, si no es fa, els caurà a sobre totalment. És un desafiament que és molt possible i que s’ha de fer possible entre l’administració pública i l’empresa privada. Només amb pública no es podrà fer. S’han de crear estímuls perquè passi.

—Cal obra nova?
—S’ha de rehabilitar el parc d’habitatge existent i cal obra nova segur. S’han de combinar totes dues coses. L’ideal seria rehabilitar al màxim el parc existent i, a partir d’aquí, fer obra nova, que en caldrà, segur. Només rehabilitant no hi ha habitatge per a tothom. Sí que hauríem de fer un esforç per rehabilitar. Aquí, als carrers de Ciutat Vella, per exemple, hi ha palaus maquíssims, que no estaria malament que s’arreglessin i un grup de joves hi fes vida i fes de taca d’oli. Això crearia un entorn al barri que ara no existeix, i faria que Ciutat Vella no estigués tan desprotegida com ara.

—Del 30% d’habitatge protegit, què en penseu?
—Totalment a favor, perquè una de les coses de què no hem parlat és que Barcelona és una de les ciutats més atractives del món, tot i no ser capital. No és París, o Roma,o Viena i experimenta una demanda molt gran de tenir-hi propietats. Això fa que el mercat estigui referenciat a escala mundial. Per a la gent que ve de fora, els preus dels pisos són barats. Fer el 30% d’habitatge protegit és una manera d’afavorir que hi hagi pisos a preus assequibles per a la gent que viu aquí. Als constructors, al principi, els va resultar incòmode, però l’altre dia el Suprem espanyol va refermar que podia tirar endavant la mesura. No crec que hi perdin diners, sinó que en deixen de guanyar uns quants.

—Cap a on ha d’anar l’arquitectura perquè les persones puguin viure millor?
—La humanitat ha anat creixent prioritzant més uns vectors respecte d’uns altres i ara ens hem d’anar adonant que ens hem equivocat molt.

—A on, per exemple?
—Per exemple, hem crescut molt en un lliure mercat al servei del consumisme i ens hem descuidat de la sostenibilitat dels materials. Abans de fer tota aquesta digitalització, hauríem de pensar si tenim aquestes terres rares previstes o si sabem afrontar la contaminació que implica. No ens hem aturat a pensar-hi i hem anat tirant. Quan era jove i vivíem als afores de Sant Cugat, a casa teníem quatre cotxes al carrer, el del pare, el de la mare, el de la meva germana i el meu. Ara no en tinc, de cotxe. Per què? Perquè hi ha aquesta consciència que el cotxe no és una quarta pota. Hem de canviar els esquemes.

—Canviar amb la sostenibilitat al centre?
—Cada vegada som més conscients que els arquitectes hem de treballar amb uns altres experts en qüestions com ara la sostenibilitat als espais públics de qualitat, que vol dir inclusius, còmodes, resistents, antivandàlics… Vol dir una sèrie de qüestions que cada vegada som més conscients que hem d’aplicar al dia a dia. I s’han de fer canvis molt importants. Tota la qüestió de la descarbonització, saber què val enderrocar i tornar a construir, en compte de rehabilitar. Com ja t’he dit, sóc molt favorable a la rehabilitació. A més, a Barcelona, que és una ciutat tan consolidada, hi ha edificis que són molt bons de final del segle XIX que, si els enderroquem, no ens sortirien tan bé com els que tenim. Hi ha una base patrimonial de qualitat enorme. També hem de tenir consciència que l’urbanisme és molt important i és competència dels arquitectes, per tant, comencem a fer un bon urbanisme i després farem una bona arquitectura. La sostenibilitat, al final, és viure en nuclis densos, amb els serveis a prop, no haver d’utilitzar gaire el cotxe i tenir una mobilitat eficient per a poder anar de Girona a Barcelona o a Masquefa. Que tots els nuclis densos de Catalunya estiguin ben connectats amb un transport eficient. Ara, si van caient murs sobre les vies de tren per la pluja, anem fatal.

—Abans ens dèieu que esteu molt content del Congrés Mundial d’Arquitectura que organitzeu i que s’inaugurarà al juny. Sobretot, que s’hagi fet un concurs per triar-ne els comissaris.
—Si, per primera vegada en la història, d’ençà del 1948, s’ha fet un concurs per elegir-ne els comissaris. S’hi van presentar 24 equips de tot el món i sembla que a la UIA li ha agradat molt la idea i la mantindrà. Incorporar uns comissaris que surten d’un concurs és molt interessant, perquè entra aire fresc al debat. Els comissaris que han guanyat són collonuts i incorporen coses noves en el debat central de l’arquitectura, com ara l’urbanisme inclusiu, l’ecologia, la contaminació, les qüestions acústiques. Inclouen totes aquestes qüestions que quaranta anys d’optimisme energètic havien fet oblidar. En molt poc temps, hem de canviar de mentalitat i anar cap a fer ciutats denses amb un bon transport, públic i de qualitat, que sigui eficient energèticament. Els arquitectes que hi participaran són interessantíssims. No fem un programa que atregui amb grans noms, sinó de gent talentosa que batalla pel futur de l’arquitectura i que es mou en aquest procés de consolidació. S’hi debatrà intensament. Per entendre’ns, fem un Sundance. No paguem hotels de cinc estrelles ni vols de primera classe. Si hi vénen grans noms com Foster i Chipperfield, que tenen molta experiència, per posar-ne un exemple, han de venir amb ganes de confrontació i de participació en el debat.

—Disculpeu, abans us he tallat i no us he deixat acabar…
—Sí, volia explicar més com hem treballat al col·legi per estabilitzar l’economia. Tenim les finances sanejades, a l’última assemblea se’ns ha reconegut que ho havíem fet bé. També hem modificat els estatuts col·legials per actualitzar-los i fer-los més inclusius i igualitaris. A la nostra junta també estem molt orgullosos del creixement de l’Arxiu Històric, perquè hem pogut rebre donacions de molts arquitectes i això ha fet que hagi crescut molt en el nostre mandat, com per exemple de Lluís Domènech, de Josep Lluís Mateo, de Solà-Morales, de Josep Llinàs. També se’ns ha donat un arxiu molt important de Josep Maria Jujol. El nostre arxiu és una de les perles de la nostra entitat.