Una màquina de reprimir, el relat del primer franquisme a València segons una guia que s’acaba de publicar

Un llibre recorre la ciutat de València per explicar la petjada del primer franquisme i en ressalta la repressió, l'anihilament i la rapinya

VilaWeb
Esperança Camps Barber
03.02.2022 - 08:42
Actualització: 03.02.2022 - 09:42

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Guia de la València del primer franquisme (1939-1948), publicat conjuntament per la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València, és una radiografia paorosa, sector per sector, àmbit per àmbit i barri per barri, de com el franquisme triomfal va entrar a la ciutat, la va ocupar i va fer mans i mànigues per a canviar-ne la fesomia. La maquinària repressora contra els desafectes amb el nou règim ho tenia tot molt previst i planificat, i així és com va anar acompanyada de tota mena d’actuacions urbanístiques, culturals i socials.

Una vintena d’especialistes en diverses disciplines s’han encarregat de descriure-ho per a confegir un volum que han coordinat Lucila Aragó, José Maria Azkárraga i Juan Salazar, tots tres molt coneixedors de com els tentacles de ferro del règim van afectar la vida quotidiana de la ciutat. Tant la pública com la privada. Potser molt més la privada, perquè el règim repressiu va saber com instaurar el terror fomentant la delació entre veïns. Tots tres són autors també de la guia de la València de la república, entre 1931 i 1939.

Una guia contra la desmemòria

Aquest llibre és una eina per a fixar la memòria i va destinat als ciutadans interessats a saber com era la ciutat quan Franco va consumar la revolta. “Volem posar-la a l’abast de la gent, no està feta únicament per al món acadèmic, sinó per a tothom que vulga conèixer millor aquell període. Dades, fets molt lligats a espais de la ciutat”, explica Lucila Aragó. 

I és per això que té forma de guia, a la manera de les guies turístiques, i per això hi ha fotografies, retalls de premsa, reproduccions de díptics i publicacions de l’època, i, és clar, mapes de localització, perquè qui ho vulga puga recórrer aquests espais i saber què s’hi feia. Saber, per exemple, on es practicava la repressió. Sant Miquel dels Reis, ara seu de la Biblioteca Valenciana i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, era una presó, i la plaça de Bous va ser un camp de concentració. “Les tropes d’ocupació fan una crida als soldats republicans perquè vagen a la plaça de Bous, els diuen que no els passarà res, però els retenen allí uns mesos. Molts van eixir en tren cap als seus pobles, però molts altres els van dur directament a la presó”, explica Aragó.

També s’hi relata la construcció de la presó Model, i com va servir com un element més de propaganda, amb l’exhibició de fotografies del personal i dels presos, vestits impecablement de blanc, fent exercicis gimnàstics ben coordinats.

Com va ser el primer dia sense guerra?

Al pròleg del llibre, la historiadora Dolores Sanchez Durá, especialista en memòria oral i escrita de l’antifranquisme, es demana com es viu el final de la guerra. Què li passa, a la gent d’una ciutat, quan entren els vencedors al territori que han conquerit amb bombardaments i neteges de desafectes. I, sobretot, es demana com viuen aquestes desfilades triomfals les persones que no simpatitzen amb les idees dels guanyadors. Per a respondre a aquesta pregunta, què li passa a una ciutat i als seus pobladors l’endemà de la guerra, s’ha confegit aquest llibre i se’n mostren els materials. Les desfilades multitudinàries, l’ordre i la marcialitat tant dels participants com del públic arrenglerat a les voreres.

Eren dies de molta incertesa i de molta preocupació. “Quan arriben les tropes, els seus ixen al carrer, només els seus, perquè molta gent no sap quin serà el seu futur i hi ha molta por”, diu Lucila Aragó.

Lucila Aragó, sociòloga, i ella mateixa víctima de la repressió policial molts anys després, explica que el franquisme va ser molt invasiu i recorda que la primera decisió que va prendre l’ajuntament triomfant va ser anul·lar tots els acords presos per l’ajuntament republicà. Això significava canviar tot el nomenclàtor dels carrers per a recuperar desenes de noms relacionats amb el santoral, amb l’aristocràcia i amb els militars que havien ajudat Franco a guanyar la guerra. “Els primers dies de l’ocupació, hi ha anuncis a la premsa que recomanen de llevar qualsevol cartell o record de l’època anterior, i que si no es fa així, es posaran multes. Demanen als porters de les finques que denuncien si a les cases hi ha gent que haja pogut tenir relació amb els rojos. L’ocupació de l’espai és molt opressora”, diu.

El període que abraça el llibre va des de “l’any de la victòria”, en la denominació franquista, fins al 1948, que és quan el règim va donar per acabat l’estat de guerra. La guia parla dels principals poders que fan seua la ciutat: el poder polític, la Falange, l’església. Hi ha també una descripció dels canvis físics de la ciutat, com ara l’urbanisme i l’arquitectura.

3 de maig de 1939. Desfilada de la victòria franquista a València.

Marcar tota la ciutat

Sobre el paper de l’església, Aragó destaca que va ser tan important i va ocupar tant d’espai, que encara avui en queden molts vestigis. I posa com a exemple la creu que hi ha a la Porta de la Mar, que era el lloc on inicialment els falangistes retien homenatge als seus caiguts. “Aquell lloc es va convertir en un espai per a la projecció i la glorificació de l’alçament, i més tard es va dissenyar el monument amb la creu. Hi havia unes inscripcions que lloaven Franco, que es van eliminar amb l’arribada de la democràcia, però el monument continua en el centre de la ciutat.”

La penetració del franquisme en la ciutat arriba al món laboral, a la sanitat, a la cultura i a l’educació. Sobretot, a l’educació tan penetrada pel catolicisme, i gran eina per a controlar les consciències i educar, redreçar i eliminar qualsevol intent de dissidència entre la població infantil. La professora Carmen Agulló, que escriu el capítol dedicat a aquesta matèria, diu que l’educació franquista patrocinava l’educació privada, la confessional catòlica, la patriòtica, la passiva, la classista i la sexista. “Per a deslegitimar i esborrar la memòria de l’educació republicana, es canvien els noms dels centres educatius i dels carrers, es tanquen o depuren les biblioteques mitjançant la crema o la desaparició de llibres […], s’incorpora l’escut amb l’àguila imperial a les façanes dels edificis docents.”

 Una web on capbussar-se

Aquesta guia forma part d’un projecte més ampli que inclou una pàgina allotjada a la web de la Diputació de València. S’hi poden consultar i descarregar continguts complementaris al llibre, i a mesura que es troben nous materials o que es creen altres articles i continguts, s’hi aniran afegint. Hi ha també documents, com ara fotografies i vídeos. S’hi pot llegir, per exemple, el programa de la desfilada de la victòria presidida per Franco el 3 de maig de 1939.

O un document tan esfereïdor com la memòria de tots els objectes rapinyats dels locals i pisos dels republicans. Literalment diu: “Alliberada València per les Glorioses Forces Nacionals, un dels primers i més importants problemes amb què hom s’ha hagut d’enfrontar va ser el de la intervenció dels locals i els pisos que havien sigut abandonats pels rojos en la seua fugida precipitada. Quedaven, com a cos del delicte, mobles, efectes, valors, joies i tota mena d’objectes de valor reconegut, producte tots ells del robatori i l’espoliació, el botí del qual va ser acumulat a costa del captiveri i la mort de milers d’espanyols honrats”. I els objectes eren cartesianament ordenats i fotografiats. Una nau plena de pianos i de ràdios. Una nau plena de màquines de cosir. Una nau plena de llibres… També hi ha una llista d’immobles. I signa la memòria el batlle, el baró de Càrcer.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €