Una nena siriana d’edat desconeguda pinta així la guerra, el 2012 en un camp de refugiats turc (detall). Fotografia: Déflagrations.

Com parlar més, què dir més, de la demolidora guerra contra Síria que aquesta setmana ha fet deu anys? Del gruix enorme de població obligada a fugir i a no trobar refugi ni consol ni ajuda. En aquestes ratlles explicaré què ha fet Le Monde, que em pareix una de les millors maneres periodístiques quan tot sembla estar dit i alhora no pareix que serveixi de gran cosa. El diari francès ha optat per donar espai a Déflagrations, un projecte internacional de recollida de dibuixos de criatures castigades per les guerres dels seus països d’origen, i l’ha centrat en dibuixos de criatures i adolescents de Síria.

Tradueixo: “Deu anys després de l’inici de la guerra, accedir a Síria ha esdevingut difícil per als periodistes i els fotògrafs. A la censura imposada pel règim i el seu aliat rus, s’hi han empeltat restriccions en les fronteres controlades per Turquia i l’Irac. La por que emmordassa els sirians és un altre obstacle gairebé infranquejable. Com, des de llavors, mostrar Síria? Com provocar la trobada necessària del reportatge, de la investigació?

A falta de poder participar en el diàleg des del terreny del real, hem decidit de publicar dibuixos de criatures originàries de Deraa, de Rakka, d’Alep o d’altres indrets. Compartir-los és donar a la joventut una mica del seu dret a l’expressió –llibertat que va reclamar amb desconsol, el 2011– i explorar la seva versió de la història.”

En aquesta guerra, a les criatures no se’ls ha estalviat res de les violències (bombardeigs, combats, detenció, tortura…) patides pels adults i han estat l’objectiu de massacres ètniques de represàlia, segrestos i detencions per doblegar els adults. Però hi ha més, molt més: “El seu paper no es limita al de víctima. En escriure a la paret d’una escola el primer eslògan revolucionari, van ser les iniciadores de la revolta popular, actors en les manifestacions, criatures-soldats. Arreu i sempre, testimonis directes de la guerra i l’exili.”

A partir d’aquesta dreturera introducció, parlen els dibuixos. Són dotze i una animació. S’explica qui els ha fet i es donen informacions sintètiques sobre els dibuixos, realitzats entre el 2012 i el 2020 en escoles sirianes i en camps de refugiats de Jordània, Turquia i Grècia. El títol de conjunt és: “El meu dibuix mostra la devastació. Síria està destruïda, res no és al seu lloc”, que surt del comentari del mateix nen que ha fet el primer dibuix que s’hi veu, de colors vius embullats i guixats amb traç decidit i concentrat, potser enfurismat. El va fer l’any passat en Jamal, dotze anys, fugit d’Alep quan tenia “cinc o sis anys”, no ho recorda prou bé. En pastera va arribar a Grècia, on encara és peticionari d’asil. Fa uns mesos va fer aquest dibuix “sobre la guerra”, amb l’ajut d’un altre nen, Ahmad, “amic palestí” del camp de refugiats. Del dibuix diu: “Mostra la devastació. Síria està destruïda, res no és al seu lloc, com els colors d’aquest dibuix.”

El dibuix de la capçalera d’aquest article, retallat, és d’una nena siriana (no se’n sap l’edat exacta) el 2012, en un camp de refugiats situat a Antakya, vila turca propera a la frontera amb Síria. La mesquita està sent destruïda mentre una barrera humana fa front a la metralla amb una pancarta: “El poble vol la caiguda del règim”. La podem veure aquí sencera:

En un altre, d’un adolescent de disset anys, a l’est d’Alep, el 2014, un adult esnifa, com si fos coca, les restes i runes de Síria, que van caient a mesura que els edificis civils són bombardejats.

Un altre és de Haïdar, fill de l’artista Moussa, a Rakka, el 2012. Té llavors onze anys, i la seva ciutat és, com tantes altres del país, el teatre de manifestacions que el règim reprimeix amb bombes-barrils enviades per helicòpters militars. Quan entren en col·lisió, els barrils plens d’explosius, claus, vidre i metralla, provoquen matances. Una d’aquestes bombes va caure sobre la casa de Haïdar i el va matar, a ell, un germà, una germana, la seva mare encinta, un oncle, una tia i les seves dues criatures. El pare, Moussa, i un dels seus germans, fora aquell dia de casa, van sobreviure i van restar a Rakka. Al cap de dos anys, el 2014 la ciutat queia a mans d’Estat Islàmic. L’artista Moussa no va tenir més dret de pintar, Daech va destruir tots els seus quadres. Queda el dibuix del seu fill d’onze anys, que va mostrar la destrucció que el mataria.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.