Fotografia: Serguei Dolzhenko / EFE.

Ucraïna va proclamar ahir l’estat d’excepció alhora que posava en màxima alerta les seves forces armades. Era la resposta a l’incident naval en què dissabte s’havien enfrontar vaixells de tots dos països a la mar d’Azov i el tancament consegüent d’aquesta mar per la marina russa. L’estat d’excepció té també un component intern important: podria permetre al president d’Ucraïna Petrò Poroixenko d’ajornar uns quants mesos les eleccions presidencials en què Iúlia Timoixenko, ex-primera ministra i dirigent de la Revolució Taronja, es presentava amb possibilitats de guanyar.

Dissabte Rússia va impedir el pas de vaixells ucraïnesos a la mar d’Azov i acusà Ucraïna de violar les seves aigües territorials. L’armada d’Ucraïna acusa als guardacostes russos de capturar tres dels seus vaixells i de disparar i ferir uns quants tripulants de la flotilla ucraïnesa que es dirigia a l’estret de Kertx, que separa les mars Negra i d’Azov.

Els vaixells capturats eren les llanxes artillades Berdiansk i Nikopol i el remolcador Iani Kapu, que havien partit del port d’Odessa, a la mar Negra, amb rumb al de Mariúpol, a la mar d’Azov.

L’atac, precedit de l’acusació de Moscou a la flotilla ucraïnesa d’haver violat les seves aigües territorials, va anar a càrrec d’una embarcació guardacostes del Servei Federal de Seguretat (FSB, l’antic KGB). La llanxa russa va atacar les ucraïneses en aigües neutrals, després d’eixir de la zona de dotze quilòmetres d’aigües territorials russes. Abans Ucraïna ja havia acusat una llanxa guardacostes russa d’haver envestit un remolcador que circumnavegava la península de Crimea. Segons l’FSB, tres vaixells ucraïnesos que havien partit del port de Berdiansk per socórrer la flotilla van tornar al port d’origen per no ser capturats.

La tensió a l’Azov ha crescut molt d’ençà del maig passat, quan Moscou va inaugurar el pont de Crimea que uneix la península amb Rússia. Aleshores es van començar a intensificar les inspeccions dels vaixells ucraïnesos, cosa que Ucraïna considera un blocatge dels seus ports.

Una mar en disputa
La mar d’Azov, que comparteixen Rússia i Ucraïna d’ençà de la caiguda de la Unió Soviètica, el 1991, és un apèndix de la mar Negra que el Kremlin controla de fa gairebé tres-cents anys. El control d’aquesta mar interior és clau per a garantir la seguretat de Crimea. Ho era quan l’imperi rus va arrabassar Crimea a l’imperi otomà, a mitjan segle XVIII, i ho és ara, d’ençà de l’annexió de la península per part de Rússia, que ha estat condemnada per gairebé tota la comunitat internacional.

L’annexió de Crimea (que va pertànyer a Ucraïna del 1954 al 2014) i el control de la mar d’Azov impedeixen a l’OTAN d’accedir-hi, impediment que és encara més gran des que Moscou va construir un pont entre la península i la Rússia continental, motiu de l’escalada de la tensió d’aquests últims mesos.

L’imperi rus no s’ha pogut entendre mai sense el domini de la mar d’Azov, on desemboquen els rius russos Don i Kuban, perquè aquestes eren les úniques aigües navegables tot l’any –al costat de les de la mar Negra. Rússia només pot considerar-se una potència marítima de ple dret a partir de la conquesta de l’Azov. L’estret de Kertx, que té entre 4,5 i 15 quilòmetres d’amplada i uneix les mars Negra i d’Azov, va garantir de llavors ençà el control d’aquesta massa d’aigua i va tenir un lloc estratègic de primer ordre durant la Guerra Freda.

La situació va canviar amb la fi de l’URSS: Ucraïna es va quedar la major part de l’Azov i els ports principals, particularment Mariúpol, Berdiansk i Kertx. Però el 2017, amb l’annexió russa de Crimea, Ucraïna va trobar-se blocada i ara depèn del beneplàcit de Moscou per a poder transitar per sota del pont de 19 quilòmetres inaugurat el maig pel president Vladímir Putin. Una part de la mar d’Azov és d’aigües territorials ucraïneses, però la major part pertany a Crimea. Ucraïna considera que Crimea és territori ocupat per Rússia i, per tant, en reivindica les aigües territorials; però Rússia les considera aigües russes. El problema principal és que la mar d’Azov és com una ampolla amb un coll que és l’estret de Kertx. I els ucraïnesos es troben ara al fons d’aquesta ampolla, sense possibilitat de maniobrar, perquè Rússia els en pot tapar l’entrada o la sortida en tot moment.

Després de l’annexió de Crimea, Putin va dir  que si Rússia no hagués fet aquella annexió, l’OTAN hauria desplegat tropes i armament a la mar d’Azov, afirmació no contrastada per la realitat. Després del tancament de l’Azov, el Kremlin podria controlar fàcilment la resta de la costa ucraïnesa que hi dóna, especialment Donetsk, cosa que les autoritats ucraïneses sospiten que el Kremlin estudia d’ençà de la revolta pro-russa a l’est del país. D’aquesta manera, controlant l’anomenat corredor de Mariúpol, Rússia podria unir les repúbliques autoproclamades del Donestk i Luhansk amb Crimea i consolidar així l’avanç territorial de Rússia en aquella zona.

Una guerra perillosa per la possible escalada
Ucraïna té poques possibilitats de reaccionar militarment. Una batalla naval entre Rússia i Ucraïna seria impensable, perquè l’armada ucraïnesa és inferior d’ençà que Crimea va tornar a passar sota control de Rússia.

És per això que Ucraïna voldria revisar l’acord de cooperació entre tots dos països del 2003. Però Rússia ja ha dit que no acceptarà cap canvi de l’estatus i que no reconeixerà mai la demarcació unilateral de la frontera en aigües de l’Azov. Si es fes el canvi o si Ucraïna denunciés l’acord, aleshores el govern de Kíev podria convidar els països de l’OTAN, especialment la VI Flota nord-americana, a atracar en els seus ports de l’Azov, cosa que Moscou ha dit que no permetria de cap manera. A tot estirar, el Kremlin admetria que vaixells de l’OTAN atraquessin al port ucraïnès d’Odessa, a la mar Negra. I deixa clar que qualsevol altra acció seria interpretada com un acte hostil que podria agreujar el conflicte fins a convertir-lo en un enfrontament bèl·lic obert entre l’OTAN i Rússia.

De moment, l’OTAN ha demanat contenció a les dues parts i evitar l’escalada bèl·lica, però alhora tots els països membres han fet costat a Ucraïna. La Unió Europea també ha pres partit en suport de la unitat territorial d’Ucraïna i ha exigit a Rússia que permeti als vaixells ucraïnesos de navegar lliurement a la mar d’Azov.

El problema per a Ucraïna i per a occident és saber si hi ha cap manera de frenar l’expansionisme rus sense arribar a una guerra generalitzada, amb la intervenció de l’OTAN, que significaria de fet una guerra mundial.

Fins el 2013, la situació era estable perquè Ucraïna formava part de l’àrea d’influència russa, però tot va canviar el novembre d’aquell any, quan van esclatar grans manifestacions pro-europees a Kíev, per a demanar que Ucraïna abandonés l’esfera russa i s’acostés a la Unió Europea i a l’OTAN. El 16 de març de 2014, el president pro-rus d’Ucraïna se’n va anar del país. Tot seguit es va organitzar un referèndum d’autodeterminació a Crimea que va resultar favorable a la integració a Rússia. A l’abril, una part de dues de les regions d’Ucraïna frontereres amb Rússia i amb una forta població russa (Donetsk i Lugansk) van proclamar la independència i van proposar d’unir-se a Rússia, fet que originà a una guerra amb l’exèrcit ucraïnès. A l’agost tropes russes van entrar en territori ucraïnès adreçant-se cap a Mariúpol, però al cap d’un mes es va signar un tractat de pau a Minsk, que no ha acabat de ser mai respectat. Així i tot, el tractat ha servit per a contenir els fronts i mantenir la situació estable. Fins que aquest cap de setmana Rússia ha fet el pas de blocar la mar d’Azov, amb la qual cosa ha obert una etapa, encara més perillosa, del conflicte entre tots dos països.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb