Alexis Tsipras Grècia

El primer ministre grec, Alexis Tsipras, i l’economista Ianis Varufakis es van convertir el 2015 en l’esperança de l’esquerra europea, amb la promesa de tornar la dignitat al poble grec i de lluitar contra l’austeritat que assolava el continent.

Després de quatre anys, avui hi torna a haver eleccions a Grècia. I la situació és molt diferent. La legislatura ha estat marcada per les desavinences internes, les promeses incomplertes i els retrets envers la gestió de Tsipras. En un clima de desconfiança en la política, tot fa pensar que els mateixos que van dur el país al col·lapse retornaran al poder.

Un país sense rumb

El 2009, en plena recessió econòmica, Grècia es va col·lapsar. El govern no era capaç d’encarar el deute públic i es va descobrir que de nou anys enrere, pel cap baix, l’executiu –amb la complicitat del banc Goldman Sachs– havia ocultat el dèficit real i havia falsejat els comptes.

El deute real superava el PIB i mentre el govern del partit conservador Nova Democràcia assegurava que el dèficit era del 3,7%, el nou govern socialista va demostrar que era del 12,7%, fet que obligava a demanar immediatament un rescat financer a la troica (Comissió Europea, Fons Monetari Internacional i Banc Central Europeu).

De primer, es va calcular que el préstec havia de ser de 45.000 milions d’euros, amb un conjunt de mesures d’austeritat que s’havia d’aplicar durant dos anys. Finalment, van ser vuit anys i gairebé 290.000 milions, amb unes contrapartides duríssimes per a la població, l’augment dels principals imposts, la supressió de les pagues extres, grans privatitzacions, l’endarreriment de la jubilació i canvis estructurals repartits en tres rescats (2010, 2011 i 2015).

L’esperança del poble grec

El govern socialista del PASOK va aplicar les retallades sense contemplacions i el PIB de l’estat es reduí d’una quarta part. El partit de l’esquerra radical, Syriza, encapçalat per Alexis Tsipras, en canvi, es presentava com l’alternativa a l’austeritat i a la troica, i prometia de donar la veu a la gent.

A les eleccions següents, el 2012, els socialistes s’enfonsaven a les urnes i Syriza es convertia en la principal força de l’oposició i en el nou referent de l’esquerra. El país s’omplia de protestes i vagues generals contra el govern.

PIB anual de Grècia entre el 2004 i el 2015 en milions d’euros.

Al cap de tres anys, Syriza ocupava el poder i es convertia en l’esperança de l’esquerra alternativa de tot el continent, amb Alexis Tsipras de primer ministre i Ianis Varufakis de ministre de Finances. Tanmateix, la situació econòmica era insostenible. La negativa a acceptar les condicions que volia imposar la troica va dur al perill d’un nou col·lapse financer i fins i tot de la sortida de l’euro.

Syriza volia unes mesures més flexibles, una auditoria i una reestructuració del deute. Però les institucions europees es mostraven intransigents, amb una austeritat draconiana, malgrat que la població ja no podia més. El govern convocà un referèndum perquè els grecs decidissin si volien acceptar aquestes condicions.

Acte de campanya pel no al referèndum del 2015.

El resultat va ser clar. Un 61% dels votants van refusar les mesures que es volien imposar. El no va guanyar a tots els territoris de Grècia. Però les institucions europees no van cedir, de manera que l’alternativa era fer suspensió de pagaments o sortir de l’euro. Tsipras reculà i acceptà una setmana més tard un nou rescat, amb condicions d’austeritat encara més dures que les rebutjades pels votants.

Un final marcat per la moderació

Finalment, l’agost de l’any passat, el país s’alliberava del rescat i el govern Tsipras anunciava mesures socials com ara apujar les pensions i donar ajudes a les rendes més baixes.

Tanmateix, la millora ha estat gairebé imperceptible i el país és ben lluny de recuperar els nivells de benestar d’abans de la crisi. L’economia torna a créixer a escala macroeconòmica (un 2,4% del PIB l’any passat), però la majoria dels treballadors (59%) encara cobren menys de mil euros bruts cada mes i el 25% no arriba ni a 500.

Entre les principals preocupacions, encara hi ha la d’un mercat molt precaritzat –amb un 40% de desocupació juvenil–, imposts alts i un lloguer que puja. Les crítiques al govern de Syriza per l’enorme cost econòmic i social de les polítiques d’austeritat creixen. Molts ciutadans, que van votar per tornar la dignitat al poble grec, han perdut la confiança en la classe política i consideren que el seu vot no serveix de res.

Syriza s’esquerda

La decisió d’acceptar un nou rescat tot i el resultat del referèndum va causar una forta oposició. Es va aprovar enmig de protestes convocades pels sindicats, Varufakis va dimitir i prop de quaranta diputats de Syriza van votar contra les mesures o es van abstenir.

No obstant això, la repetició d’eleccions el setembre del mateix any va mantenir Syriza al poder, malgrat que va perdre 320.000 vots (-14%) en els nou mesos en què s’havia prolongat la legislatura.

A les eleccions d’avui, l’espai que representava aquest partit s’ha dividit en quatre candidatures. La llista de Tsipras competeix amb MeRa 25, el partit encapçalat per Varufakis, que es va quedar a les portes d’aconseguir un eurodiputat (2,99%); Rumb de Llibertat, una escissió a l’esquerra de Syriza que vol sortir de la zona euro; i Unitat Popular, que refusa de pagar el deute, vol sortir de la Unió Europea i nacionalitzar la banca i els serveis estratègics; aquest darrer partit ja no va entrar al parlament el 2015.

Acte de campanya de Varufakis, cap de llista de MeRa 25.

Els tres partits sorgits de Syriza van sumar 300.000 vots a les eleccions europees, un 5,16%. Si tenim en compte que la distància entre Syriza i Nova Democràcia és d’uns deu punts, aquests vots haurien pogut ser clau.

El govern, a més, ha trencat amb els Grecs Independents, els socis de govern d’ençà del 2015 i que molt probablement no entraran al parlament. El bloc es va trencar el gener per les diferències sobre l’acord polític amb Macedònia del Nord, que va resoldre el litigi històric pel nom del país veí. Un fet que també ha fet créixer la impopularitat de l’executiu.

El retorn de Nova Democràcia

La primera força en aquestes eleccions, com apunten totes les enquestes, serà el partit conservador Nova Democràcia, el gran responsable de la crisi econòmica i financera que ha assolat Grècia, que resultarà molt afavorit pel peculiar sistema electoral grec.

Dels tres-cents diputats, el nombre més gran (238) és elegit per circumscripcions territorials, 12 en llista nacional i 50 addicionals per a la llista més votada. A més, s’ha rebaixat l’edat de vot fins a disset anys.

A les eleccions regionals i municipals d’enguany, Nova Democràcia ja va superar Syriza amb molta comoditat, va guanyar a dotze regions de les tretze que hi ha (Creta n’és l’excepció) i va prendre-li les batllies de les dues ciutats més importants del país: Atenes i Tessalònica. D’una altra banda, la victòria contundent dels conservadors a les europees va obligar a avançar les eleccions, que s’havien de fer a l’octubre.

Percentatge de vot dels principals partits segons les enquestes

En totes les enquestes Syriza és deu punts més avall que Nova Democràcia, i si té cap possibilitat de mantenir el govern és obtenint un bon resultat combinat amb el fet que una part important dels partits minoritaris superessin el llindar electoral del 3%.

El Moviment pel Canvi (KINAL), que aplega socialistes i centristes –com ara To Potami, Dimar i les restes del PASOK– sembla que serà la tercera candidatura més votada. El partit estalinista KKE i el neonazi Alba Daurada pot ser que es mantinguin al parlament.

Míting del KKE a la plaça Síndagma.

El partit ortodox Solució Grega, nacionalista conservador i pro-rus, que ja va aconseguir un eurodiputat, se situa a prop del llindar electoral. També MeRa 25 té possibilitats d’entrar al parlament, com la Unió de Centristes. La diferència entre que no n’hi entri cap, o que hi entrin tots tres pot significar la majoria absoluta, o no, de Nova Democràcia.

El cap de Nova Democràcia és Kiriakos Mitsotakis, un polític reformista i liberal que vol girar full de la crisi amb la promesa d’abaixar els imposts, i que forma part d’un dels clans polítics que ha dirigit històricament el país: el seu pare és l’ex-primer ministre Konstantinos Mitsotakis (1990-1993), la seva germana va ser ministra i el seu nebot és el nou batlle d’Atenes.

La victòria de Nova Democràcia, més que un canvi d’ideologia dels grecs, serà un vot de càstig a les promeses incomplertes d’Alexis Tsipras, un primer ministre que va ser elegit per lluitar contra l’austeritat i que, malgrat els esforços, no se n’ha sortit.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb