Dies de tinta i pólvora

Amb el títol 'Gràfica anarquista. Utòpica Tinta (1931-1939)', l'Ajuntament de Barcelona publica la segona part de l'estudi exhaustiu sobre l'art gràfic anarquista de l'Observatori de la Vida Quotidiana

VilaWeb
José Luís Rey Vila, Sim. Álbum
Xavier Montanyà
28.11.2021 - 21:39
Actualització: 28.11.2021 - 22:39

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Andrés Antebi Arnó, Pablo González Morandi, Teresa Ferré Panisello i Roger Adam Bernad, membres de l’Observatori de la Vida Quotidiana (OVQ) i més col·laboradors tornen a l’atac amb un llibre esplèndid sobre la il·lustració llibertària a diaris, revistes, editorials i cartells. Crec que les dues publicacions són el treball més bo i més exhaustiu que hi ha sobre la relació de l’anarquisme amb les arts gràfiques, que va tenyir de simbolisme i d’intenció una de les èpoques més convulses de la nostra història. Rere el fum de la crítica explosiva al sistema s’hi dibuixa el món nou que imaginaven als seus somnis de justícia social.

El primer volum, Gràfica anarquista. Fotografia i revolució social, 1936-1939, del qual parlàvem ací el 2020, explorava a fons el paper de la fotografia a la revolució social i la guerra. La visió que tenien els fotògrafs (llibertaris o companys pròxims) de les injustícies del món i de la lluita social i la guerra. Era la mirada viva i sincera, reivindicativa i ferma, dels artistes llibertaris envers els canvis socials que impulsaven. I recuperava treballs interessantíssims i inèdits de grans fotògrafs repartits en infinitat arxius d’ací i de l’estranger, com ara l’Institut Internacional d’Història Social d’Amsterdam (IISG).

En aquest segon volum, Gràfica anarquista. Utòpica Tinta (1931-1939), els de l’OVQ fan un ample compendi d’il·lustradors i obres en tota mena de formats (cartells, portades, vinyetes, retrats, caricatures, àlbums…) que, a la vegada, en recuperar també les biografies dels autors, mostra el caràcter i la crua repressió que la majoria d’ells van haver de viure, durant la República i la guerra, a la presó o al front, a l’exili exterior o interior dels llargs anys franquistes.

L’edició inclou bons capítols temàtics signats per especialistes: “El paper de les impremtes”, escrit per Paco Madrid i Ignacio Soriano; “El caricaturisme”, per Jaume Capdevila, Kap; “Les cobertes”, per Albert Domènech, Teresa Ferré i Carles Hernando, i “El sindicat de dibuixants de la CNT”, per Santi Barjau.

És important de saber, com explicava l’OVQ al primer volum, que entre el 1869 i el 1939 es van publicar a l’estat espanyol vora 900 capçaleres de diaris anarquistes i més de 3.000 llibres i fulls volanders.

Si tenim en compte l’índex elevadíssim d’analfabetisme d’aleshores, cal reconèixer que la premsa llibertària va fer, també, una tasca cabdal d’alfabetització i culturització. Com els ateneus obrers i els casals de cultura.

A més, amb el temps, influïts pels nous corrents d’avantguarda russos i europeus, els editors van anar atribuint més importància al grafisme i a la imatge com a eines de comunicació i propaganda.

Artistes d’acció i de combat

La majoria dels dibuixants, cartellistes i fotògrafs que es van implicar en la creació de l’obra gràfica anarquista dels anys trenta i la guerra eren, a més d’artistes, homes d’acció i de combat. Amb les armes i en guerra contra el feixisme. Sabem la trajectòria dels més importants que, com Carles Fontserè i Josep Bartolí, van fer cartells i van lluitar al front, i van passar més tard pels camps de concentració francesos i gairebé tota una vida d’exili i oblit. Però molts artistes es van perdre al laberint de l’exili, exterior o interior.

Aquest segon llibre de l’OVQ, minuciós i rigorós, rescata de l’oblit les vides i les obres de molts artistes que, com diu el pròleg, “llapis o fusell en mà, s’ho van jugar tot i van perdre”. Van lluitar contra el feixisme i el capitalisme. Van criticar la República. I van posar el seu art al servei de la guerra. Els autors del llibre han fet una recerca exhaustiva per arxius i hemeroteques per anar rescatant, peça a peça, les obres que complementen amb allò que se sap de la vida dels artistes.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Ramon Estany i Serra, Boy. Suplement de Tierra y Libertad (font: Biblioteca Pública Arús).
Francesc Carmona Martín. Cartell publicitari. 1937-1938 (font: Ateneu Enciclopèdic Popular).
Manuel Monleón Burgos, Orto (font: Biblioteca de Catalunya).
'La Revolución Española ante el mundo'. 1937 (font: CDHS-AEP).

A més de ser una gran feina de documentació i recuperació del patrimoni artístic anarquista, és un acte de justícia històrica. La majoria d’aquests artistes són avui desconeguts per al gran públic. I els entesos en sabien la història fragmentada i amb grans llacunes. Ara ressusciten. Després d’haver estat víctimes de la repressió primoriverista, republicana i franquista, de la violència i la mort, de la guerra i de la postguerra; però, sobretot, del silenci, un dels espessos silencis de la transició que ja gairebé els havia sepultat per sempre. L’OVQ els fa renéixer dels arxius de l’oblit i de la censura, en un exercici de memòria imprescindible que ens recorda el seu lloable exemple personal i l’esplendor artística i la duresa de la lluita social dels anys trenta.

Tots ells tenen unes biografies entre l’art i el combat que, vistes avui, ajuden a situar al seu lloc precís el veritable significat de conceptes com ara art i combat. Amb fets, no amb paraules. O, més ben dit, amb dibuixos i paraules que ells van apuntalar sincerament amb els fets viscuts a la lluita d’acció, tot arriscant la pell o fins i tot deixant-se-la. Passar del llapis i el pinzell al fusell i la bomba era, per a la majoria d’ells, la cosa més habitual. Defensaven amb la vida allò que dibuixaven amb el llapis.

N’hi va haver d’implicats en atemptats i atracaments, la majoria van lluitar al front i van conèixer el dolor de la derrota, la repressió, la presó, l’afusellament o els camps de concentració. Val la pena de fer-ne un breu esbós biogràfic per situar-nos. Sobre l’estil de l’obra de cadascun d’ells, el valor del seu art i la immensa activitat gràfica i editorial que dugueren a terme, us convido a llegir i contemplar el llibre.

Si les seves vides són exemple de militància i valentia, les obres, moltes de les quals ara es recuperen, plasmen perfectament l’imaginari de la revolució social i la guerra. Mai no es podran oblidar. Són història i ens expliquen la història. Abans de llegir el llibre i conèixer la força de les seves obres, em sembla fonamental parlar de qui eren aquells homes del fusell i el llapis.

Jacint Bofarull. Sindicat de Dibuixants. 1936. Antoni Campañá (font: Arxiu Campañá).

Lluitadors ferms i represaliats eterns

Ramon Acín (Osca, 1888-1936), un dels llapis anarquistes més importants, va ser empresonat unes quantes vegades. Era un càrrec de la CNT. Va participar en la fracassada insurrecció militar de Jaca contra la dictadura de Primo de Rivera i es va haver d’exiliar. Tornà en proclamar-se la República. Va ser executat, després de la presa feixista d’Osca el 1936. La seva companya, Conchita Monràs, l’afusellaren unes poques setmanes més tard.

Alfons Vila i Franquesa, “Shum” (Sant Martí de Maldà, 1897 – Cuernavaca, Mèxic, 1967), va ser condemnat a mort (i indultat) durant la dictadura de Primo de Rivera, acusat d’implicació en un seguit d’atemptats amb bomba a Barcelona. Des del 1921 va formar part d’un dels grups d’acció més combatius. Les mans li van esclatar el dia de la detenció mentre manipulava explosius. Va estar molt greu i la resta de la vida va pintar agafant el pinzell amb totes dues mans. Després de ser internat en uns quants camps de concentració francesos, va fugir a Llatinoamèrica. Va morir a Mèxic, a setanta anys.

Helios Gómez (Sevilla, 1905 – Barcelona, 1956) s’exilià a París el 1927 d’on va ser expulsat per protestar contra l’execució de Sacco i Vanzetti. Va recórrer Europa i Moscou. El 19 de juliol de 1936 era a les barricades de Barcelona. Va ser al front, l’expulsaren del PSUC i s’integrà a la Columna Durruti. Amb la derrota va ser internat en uns quants camps francesos i al de Djelfa, Algèria. En tornar va ser detingut més vegades i va passar uns quants anys a la presó Model de Barcelona. Morí a cinquanta-un anys.

Manuel Monleón (València, 1904 – Mislata,1976) va ser un dels artistes més importants de la República. Amb el seu amic Josep Renau, comunista, fou un dels capdavanters de la tècnica del fotomuntatge. Quan va esclatar la guerra, va adherir-se a l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes en Defensa de la Cultura. Va participar en el Pavelló de la República a l’Exposició Internacional de París del 1937. El 1939, quan intentava fugir en vaixell des del port d’Alacant, fou detingut i condemnat a mort. Després de passar per uns quants camps de concentració i presons franquistes, el 1942 el van absoldre. Va continuar treballant a Espanya, Colòmbia i Veneçuela, fins que tornà definitivament a València el 1962.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Antonio Garcia Lamolla. 'Espectáculo'. 1937 (font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona).
Grapa. 'La Colmena Obrera'. 1931 (font: Arxiu Històric de Badalona).
Grapa. 'Solidaridad Obrera'. 1930 (font: Arxiu Històric Ciutat de Barcelona).
Gumsay. 'Tierra y Libertad'. 1938 (font: AHCB).

Gustau Vila i Berguedà, “Grapa” (Sabadell, 1893 – Carabanchel, 1955), es va fer molt conegut amb uns dibuixos murals que ridiculitzaven el clergat. La gent els penjava de mides gegantines a les esglésies cremades. Era un dels dibuixants més reclamats de l’òrbita anarco-sindicalista. L’any 1936 va encapçalar processos de col·lectivització en unes quantes indústries tèxtils vallesanes. En acabar la guerra, va passar tres anys al camp d’Argelers. Sense cap altra opció, va tornar a Espanya i va signar l’adhesió al Movimiento. L’any 1942 un consell de guerra el sentencià a dotze anys per auxili a la rebel·lió. Fou indultat uns quants anys més tard.

Gustavo Cochet (Maciel, Argentina, 1894 – Funes, Argentina, 1979) fou ajudant de restaurador al taller barceloní del marxant Josep Dalmau. Va començar una carrera artística d’avantguarda militant que compaginà amb col·laboracions a la premsa anarquista. Durant la guerra, des del seu càrrec a la secció de Belles Arts del Sindicat Únic de Professions Liberals de la CNT, jugà un paper important en el rescat d’obres d’art i en l’organització de casals de cultura de la CNT i Ateneus Obrers. En perdre la guerra, s’exilià a França d’on marxà aviat cap a la seva Argentina natal. 

Ramon Estany i Serra, “Boy” (Capellades, 1899 – Barcelona, 1960), té un recorregut peculiar. Va començar de dibuixant i inflamat orador anarquista, participà en la revolta de Fígols, el van acusar d’infiltrat i acabà a la Falange fent propaganda franquista. Durant la dictadura va viure i treballar a Madrid. Va morir a Barcelona sol i oblidat, tot demanant almoina al carrer.

Gumersindo Sainz Morales, “Gumsay” (Madrid, 1900 – Barcelona, 1976) es traslladà a Barcelona en quedar-se orfe. Allà inicià la carrera artística. Col·laborà en infinitat de revistes, diaris i editorials. El 1939 s’exilià a França, però en tornà ben aviat. La política va desaparèixer de la seva obra, més centrada en l’oli i l’aquarel·la. Exposà a Barcelona, Londres, París, Mèxic i els Estats Units. Se’n sap ben poca cosa més.

Luis García, “Gallo” (Toro, 1907 – Barcelona, 2001), potser fou el primer il·lustrador que va caricaturitzar sistemàticament Franco durant la guerra. Va lluitar al front sota les ordres de Gregorio Jover. En fugir a França va passar per uns quants camps de concentració i col·laborà amb la xarxa d’evasió del Grup Ponzán tot falsificant documents. Després de la Segona Guerra Mundial, s’instal·la a París on signarà amb el pseudònim “Coq”, traduït del castellà. Va triomfar a les publicacions franceses com a historietista d’humor blanc, i va arribar a col·laborar amb René Goscinny, el guionista d’Astèrix.

Francisco Carmona Martín (Madrid, 1909 – Ciutat de Mèxic, 1956) decidí d’instal·lar-se a Barcelona atret per la bohèmia i els cercles llibertaris. El 18 de juliol es va posar del costat de la revolució i desplegà una enorme activitat gràfica. De vegades signava Carmona-CNT. El 1938 va anar al front, a la 24a divisió, de majoria anarquista. El 1939 fou internat al camp de Barcarès. Va promoure un manifest, publicat a l’Independent de Perpinyà, per donar suport als artistes a l’exili. Fugí a Mèxic on va morir a quaranta-set anys. El van enterrar en un pavelló de la Societat de Beneficència Espanyola.

Ramón Acín. ‘La ciencia Boche es invencible. Trabajando las ideas’, 1919 (font: Fundación Ramón y Katia Acín).

José Luis Rey Vila, “Sim” (Cadis, 1900 – París, 1983) és un dels pintors més valorats de la revolució. Autor de l’àlbum Estampas de la Revolución Española, que la CNT-FAI publicitava dient, “la revolució també té colors”, després publicà España. Jornadas heroicas 1936 i  Doce Escenas de Guerra editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat. L’any 37 viatjà a París probablement enviat per la Generalitat com a delegat a l’exposició universal. Mai més no va tornar.

Antoni Vidal Torruella (Granollers, 1909 – Barcelona, 1946) era actor, dibuixant, poeta, comptable i cantant. Fou un dels dirigents destacats en la defensa de Granollers i dels processos de col·lectivitzacions del Vallès. Va combatre al front d’Aragó i l’any 39 a València el van detenir i recloure al camp d’Albatera. Intentava col·locar una maleta amb diners republicans que ja no servien per a res. Condemnat a trenta anys, només en va complir un. Treballà discretament a l’editorial Bruguera de Barcelona i el 1946 el tornaren a detenir, acusat de tinença d’armes i de promoure activitats revolucionàries. Va morir a trenta-set anys per causes desconegudes i estranyes a l’Hospital de Sant Pau, després de passar pel Castell de Montjuïc i la Model.

Angel Lescarboura, “Les” (Villanueva de los Infantes, Castella – la Manxa, 1910 – Caracas, Veneçuela, 1980) va ser detingut el 1933 acusat d’haver participat en un atracament violent a la luxosa cafeteria Oro del Rhin en què va morir el caixer. A la Model va organitzar una fugida en massa de cinquanta-vuit presos per les clavegueres. El van tornar a agafar i va passar mesos a la presó. A més de col·laborar en tota la premsa llibertària, va dirigir el film de propaganda Bajo el signo libertario, un dels primers films de propaganda de la CNT-FAI. També participà en Los aguiluchos de la FAI i filmà reportatges més al front de Terol.

Antonio Garcia Lamolla (Barcelona, 1910 – Dreux, França, 1981) va ser un conegut defensor del surrealisme a Catalunya com a eina d’emancipació social. Amb Cristòfol, Crous i Viola van formar a Lleida un grup d’avantguarda important. Col·laborava en la premsa anarquista i exposava a les Galeries Dalmau. Més que un artista de la revolució era un artista revolucionari, diuen els de l’OVQ. A la guerra es va implicar activament en la salvació del patrimoni artístic. A l’exili francès, després de passar pel camp del Barcarès, sempre va col·laborar en publicacions anarquistes dels exiliats.

Baltasar Lobo Casuero (Cerecinos de Campos, Castella i Lleó, 1910 – París, 1993) era escultor, dibuixant, pintor i dissenyador. Va col·laborar en les principals revistes i diaris llibertaris, especialment en la revista anarcofeminista Mujeres Libres. Tot i que ell no signava els seus treballs, era considerat el màxim exponent de la revista, una de les més acurades de l’època. Exiliat a París, on morí a vuitanta-tres anys, va passar la resta de la vida dedicat a l’escultura.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Niu. 'Liberación'. 1935 (font: AHCB).
Niu. 'Solidaridad Obrera'. 1937 (font: AHCB).
Alfons Vila i Franquesa, "Shum". 'Ètica'. 1919 (font: AHCB).
Antoni Vidal Torruella. 'Tiempos Nuevos'. 1936 (font: BC).

Tomás Vera Morales, “Esbelt” (Alacant, 1912 – Cabeza del Buey, Extremadura, 1938) es va afiliar a la CNT de ben jove. Va ser detingut com a sospitós d’un intent d’atemptat. Va complir deu mesos per tinença d’explosius. Se n’anà a Barcelona, on va col·laborar amb la premsa anarquista. Va formar part de la junta directiva de Dibuixants CNT. L’any 37 s’allistà a la columna Ascaso i anà cap al front d’Osca. Després el traslladaren al front d’Extremadura, on va morir a causa de l’explosió d’un obús. Tenia vint-i-sis anys.

Melcior Niubó Santdiumenge, “Niu” (la Fuliola, 1912 – l’Hospitalet de Llobregat, 1983) fou el més important de la caricatura geomètrica i un avantguardista molt original alineat amb el cubisme. Era afí a la CNT i al POUM. Publicà a tot arreu. Criticà, especialment des de la “Soli”, els dirigents de la República. Féu el servei militar al front d’Osca. El sotmeteren a un consell de guerra per incitació a la desobediència. Més tard, al front d’Aragó, fou comissari polític amb grau de comandant. Defensà el POUM contra els estalinistes. El 39 passà a França, malvisqué a diversos camps de concentració i finalment, l’any 1941, decidí de tornar.

Joaquim Cadena Portal, “Kdna” (Barcelona, 1917-1989) va estudiar a l’Escola Massana i començà com a pintor de parets. Es vinculà a les Joventuts Llibertàries catalanes. Col·laborà en diverses revistes de la galàxia anarquista. Acabada la guerra, es va quedar i es va adaptar com va poder, molt probablement signant l’adhesió al Movimiento.

Eduard Badia Vilató (Barcelona, 1915- ?) va ser un dels grans cartellistes de guerra. Era del nucli dur del Sindicat Únic de Professions Liberals de la CNT-FAI. A partir del 39, al camp de Sant Cebrià de Rosselló, va organitzar els Barracons de Cultura i des d’allà mateix col·laborà amb el maquis falsificant documentació. A París es guanyà bé la vida en publicitat comercial, mentre continuava col·laborant en la premsa anarquista. Emigrà al Brasil i al Perú. Féu classes. Es casà. Tornà a Espanya el 1970. Hom li va perdre definitivament la pista entre Torremolinos i Marbella.

L’obra de tots aquests artistes, i molts altres encara més desconeguts, va ser fonamental en la denúncia, la difusió i la crítica política i social. La vida de cada un és una novel·la. Si hi afegiu la sensibilitat i la força de les seves obres, molt ben triades i reproduïdes en el llibre Gràfica anarquista. Utòpica tinta 1931-1939, teniu una perspectiva nova i valuosa de la infinita novel·la real dels anys trenta del segle passat.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes