Milicianes llegint l'organ confederal de la CNT. 36-39. Autor desconegut. IISG, Amsterdam.

L’Ajuntament de Barcelona publica Gràfica anarquista. Fotografia i revolució social, 1936-1939 d’Andrés Antebi Arnó, Pablo González Morandi, Teresa Ferré Panisello i Roger Adam Bernad, membres de l’Observatori de la Vida Quotidiana (OVQ). És un recull exhaustiu i divers que mostra, interpreta i unifica el llegat gràfic del moviment llibertari a la Barcelona de la guerra de 1936-1939. És la mirada anarquista d’una època. La imatge que ells ens han llegat de la revolució en tots els àmbits de la vida. Una manera d’entendre la cultura i l’acció per la imatge i la paraula escrita o parlada, impresa, enregistrada o filmada.

Aquest treball, fet en col·laboració amb la Fundación Anselmo Lorenzo (CNT) de Madrid, explora també gran part del llegat de la CNT-FAI que va sortir a l’exili per sobreviure i que de llavors ençà és dipositat a l’Institut Internacional d’Història Social d’Amsterdam (IISG). És una manera, doncs, de recuperar la memòria llibertària gràfica i visual. El retorn d’un dels últims exiliats. Una batalla per a recuperar uns fons que ha estat llarga i difícil. I encara continua.

Aliment Espiritual, 1936. Fotomuntatge. Autor desconegut. Arxiu Fotografic de Barcelona.

Dies de tinta i pólvora

Per al moviment llibertari, els anys trenta del segle passat van ser dies de tinta i pólvora, de lluita armada i de propaganda. La pólvora i la lluita armada llibertària han ocupat gran part del debat històric i polític de tot un segle. Sigui per elogiar-los o estigmatitzar-los, per mitificar-los o demonitzar-los.

Com afirmen els autors del llibre: ‘L’imaginari que s’ha acabat imposant sobre els anarquistes és molt més a prop de la llum encegadora de l’explosió d’una bomba o d’una església en flames, que del fulgor d’una espelma al voltant de la qual s’agrupaven obreres i obrers, després d’una extenuant jornada laboral, per llegir un llibre, un diari, o per discutir un text col·lectivament.’

La pólvora ha guanyat la tinta en el relat habitual. En detriment de les profundes arrels culturals del moviment llibertari de base, la innovadora i imaginativa acció directa efectiva que van desplegar en tots els fronts de la cultura: alfabetització, ensenyament, literatura, art, periodisme, fotografia i edició.

Ells sabien que les batalles es guanyaven al carrer o al front, en les col·lectivitzacions i els sindicats; però, en el fons, en essència, la cultura era la seva ànima i la seva arma. Sabien que també havien de ser molt presents i actius als mitjans de comunicació de la incipient cultura de masses. I ho van fer. Allà també van ser a primera línia de foc. Amb força, estil, art i les més modernes tècniques d’avantguarda.

Bany a l’estany del Palau de Pedralbes reconvertit en escola infantil. Autor desconegut. 1936. IISG, Amsterdam.

El llibre Gràfica anarquista. Fotografia i revolució social, 1936-1939 aplega i interpreta en el context polític i artístic del moment fotografies d’amateurs o de fotògrafs de prestigi, com ara Kati Horna, Antoni Campañà (de qui parlava fa poc en aquesta secció), Margaret Michaelis, David Marco, Carlos Pérez de Rozas o el cineasta Mateo Santos que van bastir l’imaginari visual de la revolució del 36, en tots els àmbits: al front i la rereguarda, a les col·lectivitzacions i a les escoles, mítings, manifestacions, funerals i a la vida quotidiana.

Si bé algunes d’aquestes fotos ja s’havien vist, eren dispersades. El gran mèrit del llibre és ajuntar-les en un relat que interpreta i unifica tot el treball d’imatge, disseny i edició del moviment llibertari. La importància de la cultura i la propaganda com a eines d’emancipació social: el grafisme, el fotomuntatge, el cartellisme, el cinema, la ràdio, les revistes, els diaris.

És el primer treball que estudia a fons les arts gràfiques, fotogràfiques i fotomuntatges del moviment llibertari de Barcelona. Aporta material inèdit de l’arxiu d’Amsterdam i amplia i complementa l’exposició existent a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, que, actualment, es pot visitar virtualment.

L’Observatori de la Vida Quotidiana treballa en la mateixa línia per a publicar un futur volum sobre la il·lustració anarquista durant aquells anys.

Biblioteca popular de les Joventuts Llibertaries i de Mujeres Libres a Sants, 1936.IISG. Desconegut.

Un nou relat visual. El naixement d’un nou protagonista social

Per fer-nos una idea de la importància de les arts gràfiques en el món llibertari del primer terç del segle passat, els autors del llibre, citant l’investigador Paco Madrid, afirmen que entre el 1869 i el 1939 es van publicar a l’estat espanyol unes 900 capçaleres de diaris anarquistes i més de 3.000 llibres i fullets. A més, amb el temps, progressivament, els editors influïts pels nous corrents d’avantguarda russos i europeus, van anar atribuint més importància al treball del grafisme i la imatge com a eines de comunicació i propaganda, i també de difusió de la idea a més gent, atès l’analfabetisme tan estès que hi havia.

Un cop vençut el feixisme als carrers de Barcelona, el 19 de juliol del 1936, els anarquistes van posar immediatament fil a l’agulla, creant l’Oficina de Propaganda que desenvolupà una gran batalla visual i escrita per a transmetre a la seva gent i al món el naixement d’un nou protagonista de la història. És així com els anarquistes ‘van aixecar una barricada gràfica amb la voluntat de crear un univers iconogràfic propi’, amb la feina constant i tenaç de militants i artistes anònims, i d’altres que després han estat referents artístics, com ara els dibuixants Carles Fontserè i Helios Gómez o els valencians pioners del fotomuntatge Manuel Monleón i Josep Renau –que era comunista–, a més dels fotògrafs ja esmentats.

Centre d’acollida a Velez Rubio, Almeria. 1937. Kati Horna. Centro Documental de la Memòria Històrica.

Les fotografies de l’Oficina de Propaganda de la CNT es van alçar contra l’estigma de què era víctima la imatge dels anarquistes des del segle XIX a la premsa burgesa. Contra l’estigma i per la revolució social. La premsa i la propaganda de la burgesia catalana, que veia amenaçats els seus privilegis, hi havia construït ‘un conte de terror que associava l’anarquisme únicament amb la bomba Orsini, el tumult, la pistola o la profanació de temples’. En el millor, o potser el més cínic, dels casos, es limitaven a adoptar una actitud paternalista, identificant-los també amb els obrers dels Cors de Clavé i els mísers desmanegats beneficiaris de la caritat burgesa.

Els autors del llibre destaquen el canvi de paradigma que van significar els retrats dels milicians heroics presos per Antoni Campañà, l’agost del 1936, a la caserna Bakunin (avui, quarter del Bruc). Les cares heroiques, somrients, potser exagerades, dels milicians que anaven al front, brillaven per primera vegada, com una apologia de la lluita obrera, que enfosquia la tradicional ocupació de l’espai visual públic feta per reis, bisbes, patrons i terratinents, grassos, altius i satisfets.

Val a dir, com a curiositat, que tant Campañà com Pérez de Rozas, dos dels retratistes més importants de la revolució, no eren anarquistes.

També és molt remarcable el nou paper de protagonista actiu que els anarquistes van atorgar a les dones. Hi ha fotògrafes, com Katy Horna o Margaret Michaelis, però també hi ha la dona com a protagonista del canvi social, al front i a la rereguarda, amb armes o a les fàbriques col·lectivitzades, i la importància del sindicat Mujeres Libres. Tanmateix, no deixa de ser curiós que en les fotos de Pérez de Rozas sobre col·lectivitzacions industrials i agràries, quan es tracta de fer una foto del comitè directiu al despatx, tots siguin homes.

Col·lectivitat d’Empori. Sant Pere Pescador. 1937. Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Un arxiu perdut al laberint de l’exili

De les caixes que la CNT va dipositar a l’Arxiu d’Amsterdam, on hi ha més de cinc mil fotografies, tornen de l’exili aquells vells protagonistes de la història, de la cultura i la vida quotidiana dels dies de tinta i pólvora.

Al llibre, José Ramón Palacios, president de la Fundació Anselmo Lorenzo, detalla el recorregut dels arxius de la CNT-FAI i les dificultats que hi ha hagut de la transició ençà per a recuperar-los.

La primavera del 1939, membres destacats de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), com Max Nettlau, Rudolf Rocker, Renée Lamberet i Arthur Lening, van aconsellar la CNT que traslladés els arxius a l’Institut Internacional d’Història Social d’Amsterdam (IISG) perquè no caiguessin en mans franquistes. A més, la guerra a Europa era imminent. Per seguretat, les caixes de fusta, que abans havien transportat tabac i armes, primer es van dipositar a París. Després, per salvar-les de l’ocupació nazi, van anar a Londres, on van haver de suportar els primers bombardaments alemanys. El 1947, finalment, van arribar a Amsterdam. Eren entre quaranta i quaranta-vuit caixes.

Indústria de guerra. Obreres d’una fàbrica de teixits,1936. IISG. Autor desconegut.

L’arxiu es va salvar del feixisme, però dues dècades després el moviment llibertari va haver de començar una llarga batalla per reclamar-ne el dret de propietat. El moviment havia resistit presons, exilis, execucions, camps de treball. Sobrevivia, sí, però a Amsterdam posaven impediments a retornar-los l’arxiu, i l’estat espanyol més encara per a evitar que ressorgís la força dels anarquistes en democràcia. És una llarga història. Resumeixo. Va haver-hi manifestacions, tancaments i ocupacions com la del Consell Econòmic i Social d’Espanya, amb desenes de detinguts i processos judicials. Hi participaren militants com ara J. R. Palacios i Luis Andrés Edo. També es va fer un tancament als arxius d’Amsterdam, encadenaments a les portes de la institució, amb intervenció de la policia, i una important manifestació a la plaça Dam.

Finalment, el 1987, la CNT i l’IISG van arribar a un acord de bona relació per a compartir l’arxiu i la digitalització de documents. Però fins el 2016 el gruix de les fotos no es va començar a classificar i digitalitzar. En canvi, a l’estat espanyol, el deute encara resta pendent. ‘Les institucions democràtiques encapçalades pel Ministeri de Cultura’, escriu J. R. Palacios, president de la Fundación Anselmo Lorenzo, ‘continuen negant-se a la restitució, malgrat que diverses sentències obliguen a retornar el patrimoni confiscat pel franquisme als seus legítims propietaris’.

La lluita contra l’analfabetisme. Fotomuntatge. 1936. Margaret Michaelis. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

‘Un diari és un morter del 42 en la vida social d’avui’

L’estiu del 1936, a Barcelona, els anarquistes van conquerir el poder als carrers lluitant cos a cos contra els militars sollevats. La seva força els portà a formar part del Comitè de Milícies de la Generalitat i a instal·lar la seu a la Via Laietana 32, a l’edifici de la patronal, el Foment del Treball.

Conscients de la importància de la seva conquesta de l’espai públic, ràpidament van fundar l’Oficina d’Informació i Propaganda CNT-FAI. Des d’allà –Via Laietana, 32, quart pis, Secció Gràfica– demanaren de seguida documents fotogràfics de la revolució a tots els reporters gràfics professionals o afeccionats que hi volguessin col·laborar. Val a dir que el seu diari per excel·lència, Solidaridad Obrera, va passar, en poc temps, de 30.000 exemplars a 150.000.

L’Oficina de Propaganda de la CNT, dirigida pel periodista Jacinto Torhyo, es va crear mesos abans que el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que dirigí Jaume Miravitlles. ‘Un diari és un morter del 42 en la vida social d’avui’, deien els anarquistes. El Sindicat d’Arts Gràfiques, editors i publicistes, il·lustradors i fotògrafs de Barcelona i València van posar tot seguit fil a l’agulla. També van fundar una secció Exterior dirigida per l’anarcosindicalista alemany Agustin Souchy, i la Ràdio CNT-FAI.

Llibreria situada als baixos de la casa CNT-FAI, via Durruti ex Via Laietana, 1938. Autor desconegut. IISG, Amsterdam.

La CNT tenia recursos per primera vegada a la seva història i no va dubtar a contractar col·laboradors, tant si eren militants i simpatitzants de la revolució com si no. Els principals van ser Katy Horna, Margaret Michaelis, Antoni Campañà, David Marco i els Pérez de Rozas. Però també molts dels principals reporters de la ciutat, de Josep Maria Sagarra a Agustí Centelles. A l’arxiu també hi ha fotos amb el segell d’Agències com Keystone, Express-Foto i Foto AFI. Així mateix, van activar la Spanish Photo Agency (SPA), amb un objectiu: ‘Publicar fotografies a tota la premsa estrangera, fins i tot burgesa d’esquerra o neutral.’

La feina feta durant la guerra i la importància del contingut de l’arxiu de la CNT és monumental. El llibre i l’exposició fan un bon aplec de publicacions, fotografies, cartells, llibres i àlbums destinats a la informació i propaganda nacional i internacional. El treball compila i destaca les principals innovacions tècniques, gràfiques i temàtiques. Se’n destaca l’apartat destinat al fotomuntatge.

Els vencedors. Fotomuntatge, 1936. Autor desconegut. Arxiu Fotgràfic de Barcelona.

La importància del fotomuntatge

El fotomuntatge es va anar gestant en les revistes soviètiques i alemanyes de la dècada dels anys vint, després de la revolució de l’octubre del 1917. Eren obres d’art de molta força simbòlica i gran eficàcia propagandística en la denúncia de la burgesia i el feixisme. Va ser una tècnica molt utilitzada en la premsa anarquista. Al llibre hi ha una extensa i diversa mostra. Era una tècnica atractiva i contundent que cridava l’atenció de tothom i permetia de llançar missatges diversos d’un sol tret, com una combinació de seqüències.

Els grans mestres del fotomuntatge a la guerra civil van ser valencians. El comunista Josep Renau i l’anarquista Manuel Monleón. En les seves obres ridiculitzaven Hitler, Franco, la burgesia, l’Església i l’exèrcit franquista. En poc temps van passar de ser il·lustracions a ocupar tota la portada de les revistes, de manera que als quioscs també funcionaven com un cartell.

A més de Renau i Monleón, aquest llibre rescata –fent justícia– la figura i l’obra d’artistes que ho van donar tot i que han estat molt desconeguts fins avui. No pas per la qualitat, sinó perquè van morir joves a la guerra i la postguerra, o es van fondre entre les boires de l’exili.

‘Que el pasado se hunda en la nada’. Exposició de Mujeres Libres. 1938. Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcleona.

N’és un cas Ángel Lescarboura, Les, nascut a la Manxa, creador polifacètic que a Barcelona va treballar en cinema amb el seu oncle Mateo Santos, autor de dos films cabdals de la filmografia anarquista: El movimiento revolucionario en Barcelona (1936) i Barcelona trabaja para el frente (1936).

El seu nebot Ángel, ‘Les’, va ser un habitual de la premsa llibertària: escriptor, dibuixant, cartellista, autor de fotomuntatges i cineasta. Són famosos els seus fotomuntatges publicats a Tierra y Libertad denunciant la matança republicana de Casas Viejas i la instauració de la llei de ‘Vagos y Maleantes’. Durant la guerra va dirigir Bajo el signo libertario, un dels films de propaganda més importants de la CNT-FAI, juntament amb els dos del seu oncle. Les va morir a l’exili, a Caracas, el 1980.

I no passem per alt Toni Vidal, nascut a Granollers el 1909, col·laborador assidu de Tierra y Libertad, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos i Ruta, milicià de la columna Ascaso, detingut i empresonat a la postguerra l’any 1946. Fou acusat de tinença d’armes i organització d’activitats revolucionàries. Va ser empresonat a Montjuïc i la Model i va morir a l’hospital de Sant Pau aquell mateix any.

I Tomàs Vera, ‘Esvelt’, d’Alacant, militat de les Joventuts Llibertàries des de ben jove. Col·laborador de ¡Liberación!, Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. Va morir al front d’Extremadura, a Cabeza de Buey, l’any 1937, per l’explosió d’un obús. Tenia vint-i-sis anys. A les trinxeres extremenyes va pintar els seus darrers paisatges.

Milicià a la Caserna Bakunin. 1936. Antoni Campañà. Arxiu Campañà.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.