Giménez-Salinas: “L’administració catalana ha caigut en la burocràcia”

Entrevista a la nova síndica de greuges de Catalunya

VilaWeb
Esther Giménez-Salinas Colomer, divendres a la seu del síndic de greuges de Catalunya (Foto: Albert Salamé)
Andreu Barnils Albert Salamé (fotografies)
23.07.2022 - 21:40
Actualització: 23.07.2022 - 21:43

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Esther Giménez-Salinas Colomer (1949) és la nova síndica de greuges de Catalunya, gràcies a l’acord entre Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i el Partit Socialista per a renovar càrrecs caducats, com ara el de Rafael Ribó, el seu predecessor. Aquesta doctorada en dret i diplomada en psicologia té una llarguíssima carrera, que va començar els anys vuitanta al Departament de Justícia de la Generalitat, on va reformar els centres d’infants, que passa per ser vocal del Consell General del Poder Judicial (1996-2001) a proposta de CiU, i que continua com a rectora de la Universitat Ramon Llull. Partidària de la justícia restaurativa (la que té en compte la víctima), en aquesta entrevista explica les seves prioritats per a un mandat que vol ser curt, i la seva trajectòria vital i familiar.

—A què es dedicava la vostra mare?
—Mestressa de casa, però ben formada, que quan tenia quinze anys va passar un any sencer interna a Àustria, com la meva àvia. Totes dues parlaven bé l’alemany. Jo també he estat un any internada a Alemanya i parlo l’alemany. La meva àvia explicava que va tornar d’Àustria que volia ser mestra, i el seu pare li va dir: “A tocar el piano i casar-te.” Eren de Sabadell. I la meva mare, mestressa de casa, sempre ens va dir: “Fes el que jo no he pogut fer.” El meu pare va voler que les filles tinguessin carrera, i quan jo li vaig dir que volia fer dret, em va dir que fes filosofia i lletres, que el dret era carrera d’homes. I la meva mare, a la nit, li va dir: “Paco, val més que l’hi deixem fer, perquè ho farà igual.” Va ser la meva mare qui m’hi va matricular, va fer la cua i es va assegurar que jo fes dret. Sempre ajudava. Els de la meva família, quan tenim un dia important, encenem una espelma i la posem davant una fotografia de la meva mare de quan era jove. Ho fan els meus nebots quan tenen un examen. I jo ho vaig fer el dia que vaig anar al parlament, ara fa unes poques setmanes. Vaig posar la petita espelma i mama ajuda’m. Ens sembla que allà on sigui, ens ajudarà. És la força de tenir una mare que et va dir: “Fes el que jo no he pogut fer”, i que no t’ho digués amargada. O que et digui: “Que ningú no t’aturi!”

—I vau fer dret. Per què vau fer dret?
—Per portar la contrària. No hi havia tantes carreres per a escollir, per als que érem de lletres.

—El vostre pare a què es dedicava?
—El meu pare era advocat.

—Éreu bona estudiant?
—Estudiant normal. Primer, set anys al col·legi alemany, l’única de casa que hi va anar, i als deu o onze, em van canviar al Jesús Maria, que és on ha anat tota la meva família. Un canvi molt traumàtic. No volia canviar. A la universitat també, estudiant normal. A quart vaig començar a fer psicologia, carrera que també tinc. M’ha marcat força tenir dues visions. Vaig ser psicòloga en un reformatori de noies.

—I què hi vau veure?
—Que les noies no havien comès cap delicte. Els agradava la vida, per entendre’ns. Per això les internaven: per protegir-les. A mi, com a psicòloga, em demanaven que fes un dictamen per a la sortida. Tots els dictàmens van ser per a sortir. Tenia clar que havien de sortir. No hi havia raó perquè hi fossin tancades. No havien fet res.

—Diuen que sou qui us inventeu la protecció dels infants a Catalunya, sota les ordres de Núria de Gispert, al començament del govern dels anys vuitanta?
—No. Justícia juvenil. I no m’ho vaig inventar jo. Quan van arribar els traspassos, un fiscal va dir al pare de la meva companya de curs, Núria de Gispert (el seu pare era conseller i ella treballava amb ell, ara seria impensable): “Hi ha una jove a la Universitat de Barcelona que és l’única que en sap, del tema.” Jo havia fet un doctorat sobre delinqüència juvenil. Em van entrevistar i allà vaig entrar. Vaig tenir el quart fill allà. I van ser els anys més bons de la meva vida. Vaig ser-hi dotze anys. Uns anys molt interessants.

—Per què?
—Perquè ens vam dedicar a reformar el tracte als joves. Vam insistir molt en les garanties. Aquí els joves no tenien garanties i es considerava el jutge com un bon pare de família. Et podien internar encara que no haguessis comès cap delicte. Només perquè tinguessis una conducta llicenciosa. I molt més dur el tractament de les dones que no dels homes. Vaig fer venir molts professors alemanys perquè expliquessin el sistema del seu país. Havíem d’aconseguir que els joves tinguessin les mateixes garanties processals que els adults. No les tenien. Vam visitar els centres d’infants que hi havia. No et pots ni imaginar com estaven. Recordo una visita a Lleida que després no vaig ni dormir. Els dutxaven dijous a la nit i prou. La resta de la setmana, no es netejaven, ni quan orinaven al llit. Quan nevava, treien els nens al carrer perquè la teulada estava molt malmesa. La Generalitat va crear centres nous i la figura del delegat d’assistència al menor. La idea era deixar el nen al medi, amb la família, i no al centre. I treballar amb ell i la família. És del que estic més orgullosa. Intentar d’ajudar a la família. Així ajudes l’infant. L’internament és l’últim recurs.

—Any 2018. Visiteu una presó mexicana.
—Una professora i jo vam anar per encàrrec de la Comissió de Drets Humans de Mèxic a la presó Isla María, al Pacífic. Illa envoltada de taurons. Deu hores en vaixell i dues en avió per a arribar-hi. Vam passar una setmana internes en una presó d’homes. La directora, dona. Van acabar tancant la presó. Quan vaig acabar la visita vaig arribar a l’hotel a l’hora de sopar. Vaig començar a plorar. A les nou del matí, encara plorava. De l’impacte de les històries de la gent.

—Per exemple?
—Els interns hi eren tots amb condemnes per sobre catorze anys. Un home em va dir: “Abans de res, miri’m.” Es va descobrir el pit. El tenia ple de mossegades de gos. Així l’havien detingut. “Aquestes ferides vostè no me les tanca”, deia. Un altre home feia onze anys que hi era tancat. Havia rebut la notificació que hi havia hagut un error judicial. I que no l’haurien hagut de condemnar. Però no podia reclamar res.

—També us ha interessat molt que la justícia tingui en compte la víctima.
—Se’n diu justícia restaurativa. Vaig anar a veure com ho fan els nord-americans. Per què el càstig? D’entrada, la víctima moltes vegades no demana un càstig. Sovint demana una reparació. Has vist el film Maixabel? Mostra aquesta visió de les víctimes d’ETA al País Basc. La víctima tampoc no pot manar del tot, algunes volen venjança. Però moltes volen reparació. Es podria, en lloc de castigar, reparar el dany causat? I no tanta presó? Jo sóc contrària a la presó. Com a mínim la meitat podrien ser-ne fora. I basar-nos en uns altres sistemes.

—Hi van, els pobres, a la presó?
—És així. Saps què dic? La presó és una olor i un color. Els hospitals, les escoles, també. I totes les tenen. He estat també a presons de Sibèria.

—Com es troben ara les presons catalanes?
—Des del punt de vista de l’hàbitat (condicions dels espais físics), estan força bé, tot i que són massa grans, especialment les més antigues. Des del punt de vista dels règims, crec que molts més interns podrien ser classificats en tercer grau i en conseqüència complir la pena a presons de règim obert. Crec que el sistema s’ha d’obrir més a la societat i alhora que aquesta participi molt més en els diferents programes. També seria interessant d’introduir el principi de justícia restaurativa i la participació de les víctimes.

—Vau formar part del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) a proposta de CiU. Què hi vèieu?
—La justícia és molt antiga i la cúpula és molt conservadora. Les resolucions també ho són. Va ser l’època més difícil de la meva vida. Vaig entrar-hi a quaranta-sis anys i sense experiència política. Les decisions eren molt importants, amb molts pactes pel mig, i rebia, molt respectuosament això sí, possibles influències. I ho portava fatal.

—Heu estat una dona en un món d’homes?
—Quan vaig arribar a la Universitat Ramon Llull, al dinar de benvinguda eren tots homes i jo. Al CGPJ sí que hi havia dones, com ara la Manuela Carmena, que l’hauríeu de veure, que tenia moltes iniciatives. Ella és la primera persona que recordo que va dir que no volia cotxe oficial. Allà vaig conèixer Ramon Sáez, que va portar el cas Trapero, amb qui encara mantinc relació.

—Quin és el llegat que deixeu com a rectora de la Universitat Ramon Llull?
—Que formés part del sistema universitari català, que no en formava part (només les públiques) i de l’espanyol, també, on vaig conèixer Ángel Gabilondo. Ara defensor del poble. Tinc esperances que això pugui ajudar una mica. Les relacions humanes fan molt.

—On éreu el Primer d’Octubre?
—Vaig anar a votar. A la meva família som molts, i uns quants, després de veure les imatges, també van anar a votar. L’impacte va ser gran. Crec en el dret de decidir. I les condemnes que van existir, la immensa majoria dels catalans no les volen. Això defensava en articles i això defenso. I les persones que ho van viure ho van agrair molt. I ho deia des de la convicció humana, no ideològica.

—Prioritats del vostre mandat?
—Transformar la societat i que compti amb les dones. A mi el que m’ha passat és que les institucions on he anat eren molt masculines, culturalment molt masculines. Prioritats? La prioritat serà la social, perquè vénen temps molt difícils socialment. I voldria, en la mesura que pugui, d’evitar les crispacions. Les coses es poden dir, però sense crispació. Sóc una defensora de la justícia restaurativa, del diàleg, de la conciliació. Aquesta hauria de ser la casa que escolta.

—El síndic de greuges ha de vigilar els abusos de l’administració. Pot fer justícia contra ella mateixa?
—El síndic no pot resoldre. Pot recomanar. Analitzar, mirar i reclamar. Però no imposar.

—Si no pot imposar, té utilitat?
—Sí. Explicar les coses, fer-les veure, ajuda. I en molts casos, li fan cas.

—Quin és el llegat Ribó?
—Hi ha estat molts anys, s’hi ha dedicat en cos i ànima. Però no entraré a valorar-lo, no em toca a mi. Ha estat un gran defensor dels drets humans.

—Quants anys hi serà Giménez-Salinas?
—M’agraden els mandats de cinc anys o sis no renovables. Perquè si són renovables, a vegades es treballa pensant en la renovació, i no en la feina. Jo tinc un mandat de sis. I vull fer això i prou.

—La CUP va criticar que hàgiu estat assessora d’Endesa i del Banc de Santander.
—Vam aprendre dins aquell consell d’Endesa. També hi havia el Joan Carles Gallego, dels comuns. Jo he estat a molts llocs: a l’administració, la Generalitat, la universitat, el CGPJ, segons això no podria ser enlloc. Haver-hi estat em dóna més experiència i coneixement profund de les coses. Al Banc de Santander em va passar.

—Amb quines xifres us trobeu el síndic?
—Hi ha vora 12.000 queixes l’any. Crec que el més important no és resoldre el cas concret, sinó que senti precedent. M’agradaria que fos un pes de canvi. Les queixes han crescut molt amb la covid. I residències, per exemple. Sobre residències, crec que protegir no és tancar. I les van tancar, les persones grans. Les van tancar. Les queixes, un 40% és per qüestions socials. I llistes d’espera. I si el setembre la situació és com imaginem, pot venir un increment enorme.

—En la vostra nova feina, qui us acabarà tancant portes o posant entrebancs serà l’administració, si es veu jutjada. I qui potser no us deixarà entrar a les presons, també. Com us ho fareu, aleshores?
—Conec bé les presons. I els llocs més tancats els has de conèixer bé. L’experiència prèvia és molt bona. Però sí, espero més transparència de l’administració.

—Quins errors veieu en l’administració catalana?
—L’administració catalana ha caigut en la burocràcia. I després de la pandèmia encara és pitjor. L’escletxa digital, per exemple, l’administració la té mal resolta.

—Alguna idea que vulgueu afegir o subratllar?
—La justícia és antiga i s’ha de renovar tota. Hem de poder fer coses del segle XXI, i continuem castigant de la mateixa manera. Jo voldria una societat més humana. I que tingués confiança en si mateixa. Si perdem la confiança en nosaltres mateixos, ho hem perdut tot. Perquè dic coses així, diuen que sóc molt innocent. I jo et dic que no. No dic que tot sigui de color rosa, però he vist els resultats quan tens confiança.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes