Gil-Manuel Hernández: “Qui crega que les Falles tornaran a ser com abans, està molt equivocat”

L'expert en falles i director del Museu Faller de València reflexiona sobre el futur de la festa en un món postpandèmic

VilaWeb
Gil-Manuel Hernández Martí (fotografia: Prats i Camps).
Esperança Camps Barber
26.08.2021 - 19:51
Actualització: 26.08.2021 - 20:57

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

La celebració de la festa de les Falles el mes de setembre, o, com en diu l’Ajuntament de València, d’uns actes fallers, ha capgirat el calendari festiu al País Valencià. És una de les primeres festes multitudinàries que es faran i hi haurà moltes mirades posades a l’organització. Però no tan sols això, sinó que ha obert un seguit d’interrogants. Un d’ells és què passarà amb les Falles del 2022 i les següents.

En parlem amb Gil-Manuel Hernández Martí, que és el director del Museu Faller i, a més, és sociòleg, professor a la Universitat de València i membre de l’Associació d’Estudis Fallers. Hernández Martí va treballar activament en la candidatura per a aconseguir la declaració de les Falles com a Patrimoni de la Unesco.

Com a estudiós i amant de la festa, què us sembla que es facen aquests actes fallers fora de la primavera?
—D’entrada, és molt estrany. Hem de tenir en compte que el món faller i el món econòmic que mou la festa és tan gros que, probablement, ha fet que es córrega un risc. Perquè, fent això es corre el risc que hi haja un cert descontrol i es puga originar un brot. Però han posat en un plat de la balança aquests riscs i en l’altre, la necessitat de tancar un cicle, el tema econòmic dels artistes i els artesans, el fet que les falles ja estigueren construïdes, i, per què no dir-ho?, el fet que el món faller té un pes polític important a la ciutat. És a dir, raons econòmiques i raons polítiques per a fer una cosa molt succedània.

Quines conseqüències pot tenir per a pròxims exercicis fer ara un succedani de Falles?
—Això s’ha formulat com un tancament del cicle que quedà obert traumàticament el 2020. Hi ha hagut una subvenció per a les Falles del 2022 i sembla que les comissions ja tenen un full de ruta per la tria de les falleres majors del nou exercici i tota la resta. Però és cert que preparar unes Falles en sis mesos, de setembre a març, no deixa de ser un problema.

Hem de començar a pensar que cada any no hi haurà unes Falles amb tota l'esplendor

A llarg o a mitjà termini, les Falles tornaran a ser com les que recordem d’anys anteriors a la pandèmia?
—M’agradaria subratllar que, amb independència de com isquen aquestes Falles, crec que cal reflexionar en profunditat i críticament sobre el futur de les Falles en un context de crisi, per no dir de col·lapse ecosocial, de multiplicitat de crisis recurrents autoalimentades que probablement aniran a més. I no tan sols per motius ecològics, sinó també per motius socials, econòmics… Tota aquesta concatenació de crisis faran impossible o molt difícil de tornar al model de Falles de la vella normalitat. Si algú es pensa que el món faller i el món de la festa tornarà a l’època pre-pandèmia, està prou equivocat.

Aquesta afirmació és molt categòrica i inquietant… Podeu aprofundir-hi?
—Fer unes Falles amb la magnitud que té la festa és molt difícil de sostenir. Tens una ciutat de vora un milió d’habitants totalment ocupada, una festa que dura tot l’any i mobilitza només en la ciutat de València més de cent mil persones i més de dues-centes mil a tot el País Valencià. I tens un model molt turístic i molt megalòman. Us pose un exemple. Sabem que es disparen un 30% o un 40% el preu de matèries primeres com ara el suro blanc, la fusta, o les pintures, i que hi ha possibles riscs de trencament de cadenes de subministrament, cosa que ja passa. Això, per als artistes fallers, que és un col·lectiu molt feble, és un problema molt gros. Si a això hi afegim unes circumstàncies econòmiques i ecosocials que s’albiren en un futur immediat, de crisi social i econòmica, amb episodis climàtics traumàtics, crisi de refugiats, etcètera, el resultat seran problemes de continuïtat per a les Falles, i per a les grans festes urbanes.

Pinteu el panorama molt negre.
—Penseu, per exemple, que els fallers pertanyen, majoritàriament, a classes mitjanes amb aspiracions, o classes mitjanes que havien resistit unes altres crisis. Són gent que, fins i tot, té un nivell adquisitiu un poquet superior a la mitjana de la ciutat de València. Ara, amb aquest colp social i econòmic més fort, ja passen per ERTO, per exemple. Ells són els que suporten la festa, i quan siga colpejada, molts, probablement, l’abandonaran. Sobretot perquè tenim un model de faller-client que paga per a allò que li donen i que no s’implica més enllà de consumir una festa que li ve donada. Tots aquests elements seran molt qüestionats i aquesta certesa que cada any hi haurà unes Falles amb tota l’esplendor, l’haurem de començar a posar entre parèntesis.

Creieu que la ciutat de València està preparada per a obrir aquest debat?
—No! Però fem la pregunta d’una altra manera: la societat en general, l’espanyola, la mundial, està preparada per a obrir el debat del decreixement? No. No ho està perquè preval el consum, preval el creixement econòmic. S’hauria d’obrir el meló, obrir un debat, adoptar mesures… Però no es pot perquè la mentalitat, la forma de vida, els interessos econòmics que hi ha darrere ho fan impossible. Per tant, el resultat és una societat que es tapa els ulls davant un problema greu.

La pandèmia hauria d'haver servit per a la transformació de les Falles de dalt a baix

Penseu que aquestes Falles de setembre s’haurien d’aprofitar per a obrir aquesta reflexió?
—Sí, sí, sí. Hauria de servir, perquè això només és un avís. Allò que ha originat la pandèmia és un símptoma, potser molt cridaner, però un símptoma d’un col·lapse ecosocial. Ja sé que és dura la paraula. El tema energètic, el petroli, l’encariment dels materials que fan servir els artistes fallers, ve determinat perquè cada vegada els productes derivats del petroli són més escassos. Hauria d’haver servit d’oportunitat per a obrir un debat sobre això i sobre la reformulació de dalt a baix de la festa? Sí. S’ha fet? De moment, no. No sé si es farà. Tinc la impressió que no tan sols les Falles, en general, la societat no ho ha considerat més enllà d’una fugida endavant i ja veurem demà. Els polítics tampoc no s’ho proposen perquè són molt curt-terministes. Crec que estem prou venuts. A no ser que la consciència arrele i hi haja un increment per la via dura, la via del trauma.

Fer aquesta reformulació hauria de passar per tornar a l’origen de les festes?
—Sí. La paraula que cal gastar és “decreixement”. Cada vegada és més forta i més important, aquesta paraula. També és polèmica i controvertida en el món polític, social, ecològic i cultural. Les Falles tenen l’obligació de decréixer, d’imaginar una festa que no siga gaire lluny de la dels anys 20 o 30 del segle passat. Una festa més casolana, més arrelada, menys mercantilitzada. Amb menys comissions falleres, i que les comissions puguen col·laborar entre elles formant unions temporals per a sobreviure. La festa és Patrimoni de la Humanitat. Pense que totes les grans festes reconegudes com a patrimoni, tots els grans patrimonis culturals de la humanitat, estan amenaçats per aquesta crisi creixent. Del punt de vista de salvaguarda del patrimoni, probablement hauríem de recular per mirar de salvar els mobles, salvar allò que és essencial. Ens veurem obligats a decréixer, a podar, a eliminar i a prescindir d’elements que han anat creixent enormement i que són un exemple de balafiament de recursos i d’un mode de vida que probablement ja no serà possible.

Quins són, aquests elements sobrers?
—Per exemple, els materials amb què són fets els monuments. Hauríem de buscar materials més barats, o permetre als artistes de fer els volums més reduïts, sense tanta pressió per a fer-los més i més grans. Els grans monuments fallers probablement no es podran mantenir gaire més temps. També tota la proliferació d’envelats, xurreries, o estructures que en principi no tenen gaire a veure amb l’arrel de la festa. S’haurà de revisar l’ocupació de l’espai públic al carrer o allò que us deia del faller-client i recuperar lligams més fidels amb les comissions i lligams entre les comissions i els barris, que ara estan molt afeblides. Moltes vegades es donen l’esquena els uns i els altres. En fi, molts aspectes. L’aturada i la crisi haurien de servir per a reestructurar, reformular i reimaginar la festa.

El fet que les Falles siguen tan competitives és un afegit a aquesta necessitat de continuar creixent i creixent?
—Les Falles no sorgeixen com una festa competitiva, sinó com una festa carnavalesca, satírica, transgressora, incòmoda… Una manera de domesticar-les és instaurar els premis. A partir dels anys noranta del segle passat s’exagera aquesta competitivitat, molt impregnada pels valors del neoliberalisme que s’infiltra en tot el món social. Hi ha premis, subpremis i més premis. Començant per la tria de la fallera major, que es converteix en una mena de Supervivientes o de Masterchef de la teòricament representant de la dona valenciana, amb tota la càrrega masclista i patriarcal que això implica.

Les Falles estan obligades a decréixer i a assemblar-se a les de fa cent anys

La projecció mediàtica de la festa també ha col·laborat a crear aquesta hipertròfia?
—Històricament, la plantà es feia un dia determinat. És cert que les falles més grans començaven abans, però avui dia, d’ençà que hi ha xarxes socials, la plantada s’ha volatilitzat, ha estat inhabilitada. Ara, d’ençà de dues setmanes o tres abans, es transmet l’arribada de peces, com els lleven els plàstics, com es posen les tanques… La màgia de la plantà no existeix perquè les xarxes socials l’han matada. Els influenciadors, youtubers i instagramers competeixen per veure qui mostra abans la peça, qui la fotografia abans. Allò que abans era la plantada, ara és un llarg procés de construcció i instal·lació de les peces de la falla, però ho han desencantat. A més, els mitjans de comunicació han fet esportives les falles. Hi ha tota una literatura que pràcticament trasllada la retòrica i el llenguatge als conceptes esportius del futbol, sobretot, a la competitivitat fallera, com si fóra una lliga i els artistes foren fitxatges. Com si els presidents de falla foren presidents de futbol… Les federacions de falles actuen com a federacions esportives. La federació d'”especial” és com una mena de secessió de les elits, com la superlliga, que va a la seua i només mira pels seus interessos econòmics i no per la resta de comissions…

Gil-Manuel Hernández Martí

Alguna de les falles de les anomenades “alternatives” vol obrir aquest debat?
—Hi ha dues esferes de la cosa alternativa. Una, que serien els clàssics, com és el cas d’Arrancapins o les Falles Populars i Combatives i poca cosa més, que fan una festa diferent, per la via dels fets. Via performativa: ho fem i ho demostrem. I després, hi ha una altra via més moderada, però que no deixa de ser interessant, que és la de les falles experimentals innovadores que d’ençà de fa uns anys opten per la plantà d’unes falles diferents del punt de vista formal, de contingut, d’experimentació artística. D’una manera limitada, a la falla, sí que proposen alternatives, però del punt de vista d’una reformulació integral de les estructures de la festa. No es podria dir que hi haja moviment més enllà de reflexions que puguen eixir de certes persones, de col·lectius com l’Associació d’Estudis Fallers o el concurs de llibrets que ha afavorit la plataforma Lletres Falleres… Eixa plataforma sí que opta per potenciar tots elements de la cultura, la literatura, l’assaig, a través dels premis de les Lletres Falleres. És una estructura fallera de país. La primera que va sorgir. Però, insistisc, no deixa de ser minoritari dins el món faller. Per tant, aquestes emergències que s’albiren a l’horitzó, probablement obligaran per la via dura a fer aquestes reflexions més de transformació de fons i d’importància.

Heu dit adés que els polítics són curt-terministes. La regidoria de Cultura Festiva de l’Ajuntament de València podria abanderar aquests canvis?
—No és que els polítics no s’atrevisquen a fer canvis, és que miren a veure qui és el primer a moure peça. I tothom sap que el món faller és un subjecte polític. Així i tot, d’ençà del canvi de govern municipal del 2015, sí que hi ha hagut canvis, innovacions i transformacions en tot allò que té a veure amb el caràcter cultural i patrimonial de la festa.

En tota aquesta reflexió pendent, quin paper hi juga un organisme tan potent com la Junta Central Fallera?
— S’haurà de reformular el funcionament de la Junta Central Fallera, el seu reglament. S’haurà de pensar si s’ha de fer un congrés faller i com s’ha d’abordar, si es pot funcionar com fins ara o s’hi han d’introduir mecanismes de participació directa, que ara no hi són.

Gil-Manuel JHernández Martí a les portes del Museu Faller

Fa de contrapoder, la Junta Central Fallera?
—És un organisme que té una certa inèrcia d’ençà que es va fundar l’any 1939. Sempre ha estat un organisme autònom municipal, molt propi. Hi ha pocs funcionaris i, en canvi, molts voluntaris que vénen del món de les falles. És un espai de poder de les elits falleres. En la legislatura 2015-2019, l’Assemblea de Presidents, que és un organisme sobirà de les falles dins la Junta Central Fallera, es va comportar com una força d’oposició a les transformacions que proposava el govern municipal. L’Assemblea de Presidents és controlada per una elit fallera que ve de l’època del PP i d’Unió Valenciana i que es resisteix a qualsevol intent de transformació progressista de la festa. Són estructures molt fèrries, que vénen de molt lluny i que es dediquen a provar de retardar o a entrebancar qualsevol intent de transformació. Aquesta lluita política no s’ha de perdre mai de vista.

En aquesta entrevista heu descrit un panorama prou negre. Quina seria la vostra reflexió final?
—Més enllà de com isca la cosa ara, pense que ens hauríem de quedar amb el repte de futur. Les crisis concatenades que s’obrin a l’horitzó afectaran les grans festes urbanes com les Falles i, per tant, hi ha una certa obligació de fer unes propostes de fons. Serà difícil que siguen valentes per les circumstàncies i les inèrcies del passat, però, de totes maneres, s’ha d’intentar perquè les circumstàncies obligaran per la via traumàtica a fer-ho.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies