Estic content de veure com, a la fi, determinades idees, en la mesura que són lògiques i raonades, troben sortida en l’opinió pública i obren debat. D’això es tracta. Ho dic arran de l’informe Fènix, sobre la productivitat d’alguns sectors de l’economia i la seva evolució, avui condemnatòria d’un deteriorament en el benestar dels ciutadans. No vull detallar ara el contingut de l’informe, ja ho he fet prou, sinó analitzar algunes qüestions que en fan per a un “cas d’estudi” sobre la manera d’articular les iniciatives per a assolir l’impacte desitjat.

Era el segle passat quan vaig començar a parlar en mitjans locals de la paradoxa de les economies que creixien, però que no ajudaven a millorar el benestar de la gent. Menorca i Eivissa eren el meu camp experimental i, contra corrent, vaig combatre la idea que Eivissa anava bé, era una economia d’èxit, i que Menorca, amb la declaració de reserva de la biosfera ja fa quaranta anys, anava malament. Al primer llibre, fet de recopilacions d’uns altres treballs, vaig demanar que el bon historiador econòmic Albert Carreras i l’economista Miquel Puig en fessin el pròleg. De llavors ençà aquelles idees meves inicials han estat suport per a ambdós de molts treballs més, meus i seus. I, després de tants anys, picant pedra amb dos llibrets més, hem coincidit un grup d’economistes catalans signant un informe que posa en escrit una qüestió que es comença a debatre seriosament.

Em vull centrar en la manera com s’han vehiculat alguns punts de les idees, i també les seves vicissituds. El primer és el de la composició de l’equip que assumeix el treball: prou ampli, d’ideologia diversa, però que convergeix en una mateixa diagnosi, sense analistes orgànics de partits, fent confluir el millor dels coneixements teòrics i els coneixements d’economistes aplicats. Afortunadament, no tota l’acadèmia és un refugi de passius beneficiats per l’statu quo. El pensament crític hi sobreviu protegit per una mena d’armilla antibales que blinda la independència de les opinions. Fer el treball pro bono hi aporta, a més, un plus de credibilitat.

Segon. Amb vista a l’impacte cercat, a vegades fa falta utilitzar qualificatius més gruixuts dels altrament necessaris perquè la gent hi presti atenció. Un coordinador no acadèmic –i potser per això més pròxim al món real– pot fer aquesta tasca. Ja caldrà després, si escau, fer tota mena de matisacions una volta s’entrecreuin les mirades.

Tercer. És més que possible que un informe de denúncia no agradi completament a ningú. Als uns, perquè en l’evolució denunciada trobin el seu negoci en risc; a uns altres, perquè el seu desmarcament sigui l’enuig de no haver estat cridats a coses que també compartien, o perquè és el seu moment de glòria per a marcar perfil. I ho poden fer fàcilment amb ambigüitats molt calculades, no compromeses i com a senyal de posar-se a tret al costat d’aquells primers que veuen perillar la seva cartera.

Quart. Hi ha analistes que també, amb bon ànim, critiquen “‘les coses que falten” a l’informe, com si fos, amb entusiasme, el clam de qui hi espera el full de ruta de “la revolució econòmica pendent”, el pla estratègic de futur –“jo crec, jo penso, i no sóc Draghi”– i els possibles que donarien a l’economia el tancament del dèficit fiscal amb canvis substantius en les infrastructures del país. O la d’aquells que voldrien múltiples qualificacions de tall holístic d’un tema del qual farien un document il·legible ple de peus de pàgina, matisacions, aclariments –quan “tot depèn de tot”– perquè, qui el llegeixi, al final no sàpiga què s’hi diu. També la dels qui, en positiu, voldrien més detall de les mesures correctores, impossible en aquest primer estadi, i que demanen aportacions més enllà de les dels signants. Tot i això, alguns autors ens hem volgut anticipar als qüestionaments d’aquells aspectes per a estalviar-nos crítiques raonables, però intractables, però és molt difícil de frenar-les.

Cinquè. Es detecta també en els comentaris sobrevinguts algun acadèmic que signa com a tal i amaga que té càrrec en organitzacions potencialment perjudicades per l’informe. Un mínim d’honestedat requereix signar-los amb aquest detall.

Sisè. És remarcable la bona voluntat dels analistes que, en lloc de proposar millorar el benestar per a la població per mitjà de reduir el pes dels sectors que porten a la baixa els valors mitjans de la renda per càpita, aspirarien a millorar la mitjana reforçant la part alta de la productivitat (sense tocar-ne la part baixa). Ho fan, en part, perquè a la part baixa “subsidiada” hi cerquen beneficis externs per a tothom, i així justificarien el “no fer sang” a la part a reconvertir, que mai no és possible sense els marrameus dels afectats. El problema amb aquests crítics és que les prognosis de millora de “la part alta” de la productivitat no es concreten sense una política econòmica pròpia de país. Tampoc no és clar que puguin emergir aquelles millores en renda amb el llast que genera la inèrcia de la part baixa amb les activitats d’escassa productivitat sobre el benestar conjunt, que com a mínim esdevindria més desigual.

Setè. Es constata en el temps la falta de reacció dels responsables de la política econòmica del país, que o bé no saben què dir o esperen que les crítiques més interessades o menys acabin diluint l’impacte inicial de l’informe. L’argument, en tot cas, que no es tenen les competències per a afrontar aquells problemes no els hauria de fer incompetents.

Vuitè. Saber que “no esperis que t’ho arreglin de fora” apareix amb molta força. A l’estat espanyol ja li va bé la situació per acumular divises sobre la base de més i més turistes, volum de places competitives en preus, més oferta de serveis amb impactes territorials, patrimonials i culturals deixats a càrrec de les administracions territorials.

De manera que el meu aprenentatge és que, davant una diagnosi compartida al màxim, la millor cosa que es pot fer és obrir el debat als diferents fòrums ciutadans per fer pressió en favor de mesures correctores. No esperem, per exemple, per aquell propòsit, que l’estat espanyol reguli els requisits d’entrada de nouvinguts pel coneixement del català. Exigim-lo els ciutadans a les empreses i que això alineï els incentius de tots plegats amb una prima lingüística per l’esforç d’estudi de l’idioma. O que ciutadans i sindicats forcin que, per a les contractacions de gent que ve de fora, els empresaris assumeixin la garantia d’allotjament més enllà de l’esquer d’un sou nominal que serà insuficient per a accedir a l’habitatge i acabarà tensionant els serveis públics. Fem nosaltres la política, com deia Fuster, per evitar que ens la facin. I, abans d’exigir responsabilitats a uns altres, exigim-nos-les a nosaltres mateixos.