No se’m treu del cap que Blanca Serra ens hagi deixat pocs dies després d’haver-li notificat la finalització del procediment per la seva denúncia davant la fiscalia de Memòria.

Com és la vida. Tants anys d’impunitat, de silenci, de negació, i al final tot concentrat en els seus últims mesos. Una intensitat que pesa.

És com si la seva lluita incansable l’hagués sostingut fins al final, fent-la esperar fins que va poder accedir als seus arxius i obtenir un reconeixement que no necessitava, però que era de justícia.

Aquell 19 de març, davant la fiscal de Memòria de Barcelona, la Blanca va fullejar els seus expedients de detenció i tortura. Colpidor va ser el seu primer comentari respecte del fet que la majoria de persones que hi apareixien –companyes de militància, advocades, referents– ja eren mortes.

Un comentari espontani, ple de recança per no poder compartir amb elles el que implica haver obert la primera investigació per tortures a la Via Laietana 43.

En el seu comiat, recordo aquell any de converses al pati de l’Ateneu Barcelonès. Primer, per a proposar-li el litigi; després, per a decidir com afrontar-lo. Sabíem que la justícia real era improbable, que en el millor dels casos obriríem escletxes. Però a ella no calia advertir-li res, coneixia perfectament la naturalesa de la justícia espanyola.

Havia patit en propi cos un sistema judicial que va ser part de la repressió franquista i que no va ser depurat en la transició. Un sistema capaç de sostenir la hipocresia de jutjar crims d’unes altres dictadures mentre manté un mur d’impunitat pels comesos aquí.

Des del començament, va viure la denúncia amb una dolorosa dualitat: la convicció que la definia i el pes de reviure la repressió. Però ho va fer.

Ho va fer per l’Eva, per la nostra joventut, per totes. Ho va fer malgrat haver de reobrir ferides que mai no havien cicatritzat. Amb el puny alçat i un somriure, va entomar la responsabilitat de tornar a esdevenir símbol, ara de la lluita contra la impunitat.

Aquella imatge quedarà. Com quedarà l’escletxa que ha ajudat a obrir: el reconeixement judicial, encara incipient però imprescindible, que les tortures del franquisme són crims de lesa humanitat. Un reconeixement sense precedents, que té conseqüències legals específiques.

Però no ha estat prou.

Després de quaranta anys esperant, ha tingut només una setmana per a fullejar els arxius de les seves quatre detencions. Ella, que hauria llegit a fons, endreçat i estudiat cada document per deixar-los com a llegat.

Ella ja no hi és i encara queda molt per fer.

Ella ja no hi és i tantes altres encara no poden accedir als seus expedients.

Ella ja no hi és i els seus torturadors continuen sense ser identificats.

Ella ja no hi és i Via Laietana 43 continua essent un espai policíac en lloc d’un espai de memòria.

Ens queda, però, la seva força per a continuar.

Perquè la democràcia no es mesura pel que proclama, sinó pel que repara. I avui, encara, l’estat espanyol està en deute.

Amb elles. Amb totes.

Aquest deute ja no admet més demora.

Encara hi ha centenars de persones que esperen. Persones que van lluitar per la democràcia i ho van pagar amb repressió, a la Via Laietana o a la DGS.

No poden esperar més a accedir als seus arxius. No poden esperar més que se n’investiguin els responsables. No poden esperar més que es posi fi a la impunitat i veure la Via Laietana 43 com un lloc de memòria.

El cas de la Blanca no pot ser una excepció. Les escletxes que ha ajudat a obrir només tindran sentit si arriben a temps per a les altres.

Li devem això. A ella i a totes.

Sònia Olivella Saludes
En nom de tot l’equip d’Irídia