germà bel
El professor Bel, la setmana passada a Barcelona (Foto: Albert Salamé)

L’economista Germà Bel és dels polítics catalans que parla més obertament, sense embuts. VilaWeb ha volgut parlar amb l’ex-diputat independent de Junts pel Sí perquè ens expliqui com veu el procés electoral a Barcelona i què hi ha de cert sobre la seva possible candidatura amb la Crida. Ens explica que abans de l’estiu ja va proposar la idea de fer-hi primàries obertes i que estaria obert a presentar-s’hi, però que ara ja no ho veu possible per una qüestió de temps. Amb Germà Bel també parlem sobre les primàries impulsades per Jordi Graupera, els fets de l’octubre passat o els lligams entre el perfil del votant unionista, el de Trump i el del Brexit. Ens rep al despatx de la Universitat de Barcelona. I, com sempre, és intens i no deixa indiferent.

Què feu ara?
—Sóc on era, a la universitat. No vaig deixar-la mai. Faig classes, publico articles científics, corregeixo treballs de màster. És la meva professió. De fet, quan era diputat al parlament continuava treballant-hi i cobrant-ne. Aquest estiu vaig estar cinc setmanes a la Universitat de Lovaina fent recerca. He fet classes a Jordània i a la primavera en faré a Palestina i Ucraïna. A fora normalment faig cursos d’una setmana, dues a tot estirar. Si és recerca, cinc o sis setmanes, i un curs sencer cada set o vuit anys.

Us van oferir de ser cap de llista a Barcelona i vau dir que no?
—No m’han ofert ser cap de llista en cap llista.

El candidat de la Crida serà Germà Bel. Això, a mi, m’havia arribat.
—Jo no sé si la Crida s’hi presentarà. No sé si ho sap, la Crida. En qualsevol cas, jo no. A mi, m’han fet ofertes per a anar a la llista. I jo, a alguna gent, els he fet la proposta de fer eleccions d’una manera determinada en l’entorn de la Crida, amb un procés de primàries obertes a Barcelona, una situació en què jo estaria obert a ser candidat. Cert. Però crec que ara ja no hi som a temps. Ja no és viable de fer-ho bé. Crec que encara que es volgués fer, ja no hi ha temps de fer-ho bé. Això venia del juny. Som al desembre; de fet, operativament parlant, al gener. Qui a hores d’ara no té candidat literalment redueix expectatives electorals cada dia.

I per què hi hauríeu dit que sí, a presentar-vos a primàries amb la Crida?
—Ja fa temps que penso que la ciutat és molt mal governada. La governa una coalició de gent que, amb excepcions destacables (però que no destacaré per no perjudicar), no entenen què és una ciutat i que ha pensat que la política era poder evitar els desnonaments, sense entendre per què passaven i com els podien evitar. Tampoc entenen que la connexió del tramvia empitjora el medi ambient. L’empitjora perquè tots els cotxes que farà fora es desviaran a l’Eixample, amb l’embús corresponent i la pol·lució consegüent. El govern municipal no ha tingut orientació; va entrar amb un diagnòstic de problemes, alguns de ben plantejats. Però, en canvi, no en tenien, de solucions, més enllà d’algun aspecte simbòlic. Per tant, ha estat un desordre de política, però no un de creatiu i innovador. D’ençà que va entrar el govern actual i va prendre les primeres mesures, que em van semblar molt desafortunades, vaig pensar que el millor és que la gent que es preocupa per la ciutat anés pensant de fer-hi alguna cosa. Jo fa trenta-cinc anys que visc a Barcelona. Jo Barcelona l’he triada, no l’he heretada. I, de tant en tant, cal tornar alguna cosa quan has rebut.

En cas que al final no es facin les primàries de la Crida, sabeu qui votareu de batlle?
—Hi ha dues qüestions que crec que cal tenir en compte. Primer, tenir un govern ordenat, innovador i transformador, i un de no desordenat i conservador com el d’ara. Han estat protectors d’interessos creats, d’hotels instal·lats, de qui té llicència d’activitats i no vol que uns altres en tinguin. Mira, no. Això és només una part. I l’altra qüestió és pensar en una batllia alineada amb el parlament i el Govern de la Generalitat en les qüestions nacionals. Aquestes són les dues coses que es podien mirar d’aconseguir amb el que jo duia pel cap. I són les dues coses que jo tindré presents quan hagi de votar.

I sabeu qui?
—No. Perquè encara no conec ni totes les candidatures ni tots els candidats que s’hi presentaran.

Per la Crida, Elsa Artadi, diuen. És cert?
—No en tinc ni idea. Intueixo que segurament la decisió de si la Crida s’hi presenta es prendrà (o es farà pública) el 19 de gener al seu congrés. I no en tinc cap element més. En qualsevol cas, són uns ritmes temporals incompatibles amb un disseny que pogués ser operatiu i eficaç electoralment. És un sistema de presa de decisions extremadament complex i, per tant, potser massa poc operatiu.

—Hi ha un punt de connexió amb el procés de primàries de Jordi Graupera, doncs.
—Crec que les primàries són una eina, un instrument. Als Estats Units, imprescindible, i aquí no. Als Estats Units no són pensades per a fer llistes. Són per a triar batlle, o regidor, o president, o congressista. Un a un. Aquí les fem per a coses que són llistes. Diferent. I han estat fetes servir fa molt temps. Les primàries van fer guanyar Borrell damunt Almunia l’any 2000, mira si són antigues. Jo em vaig adherir a les primàries impulsades per Jordi Graupera al març, perquè em semblava una iniciativa interessant. Però no em vaig registrar per votar.

Per què?
—El problema és que per una causa, no imputable directament als promotors, no s’hi va adherir cap partit gran. I van haver d’acceptar algunes condicions per al reglament que, del meu punt de vista, alteraven dràsticament allò que han de ser unes primàries. La participació d’alguns grups organitzats s’explica per això. I probablement, en unes primàries molt avalades pels partits grans, això no hauria estat necessari. Qui guanya, guanya. I qui no guanya, no. I prou. Després, si en vols fer unes altres per a triar una cosa que ha de ser un govern, ha de tenir consistència interna. I la gent ha de saber què vota. Ara, si realment fundes un partit polític, aleshores les regles són diferents. Entenc que el procés de primàries desenvolupat amb l’aixopluc i l’impuls de l’ANC ha estat el procés fundacional d’un nou partit polític en el camp proindependència. Ho respecto, perquè entenc les motivacions de fons per a fer un nou espai polític, però no ho comparteixo, perquè no és el meu, entre més consideracions.

Fundar un partit?
—Sí, funden un partit polític. I la meva opinió, i no ho jutjo, és que tenen un diagnòstic molt connectat amb la desafecció dels darrers mesos de procés. Creuen que calen nous actors i nous espais polítics i que el procés de primàries té aquest objectiu. I l’ANC hi empeny. Em fa gràcia quan parlen d’intencions, perquè els populistes són tots iguals: ‘Posa’m-hi a mi, que ho arreglaré!’, quan encara no han entès per què va anar com va anar, l’octubre passat.

Hi ha qui diu que no es va fer perquè no teníem estructures d’estat.
—Per exemple Hisenda? No fotem. El problema no va ser aquest. La finestreta no era el problema. En la història no hi ha cap cas, cap, mai, on hi ha hagut dos estats demanant imposts. Un s’imposa i demana imposts i l’altre no. Paguem a qui té la força coercitiva. Les estructures d’estat sempre han estat al mateix lloc, i hi són i operen: Hisenda a plaça Letamendi; el quarter militar d’Alfambra, la Delegació de Govern central al carrer Mallorca. Això és l’estat. I qui ho controli en la pràctica és l’estat a Catalunya.

Ho vau explicar en una sèrie de tres articles sobre els fets d’octubre. Per exemple, no som independents perquè no vam tenir el monopoli de la violència.
—Era impossible, sí. Ja ho havia desenvolupat en una entrevista el 11 de juliol de 2016 a VilaWeb, que em va valer unes quantes pires funeràries de molts platònics catalans. Fer un referèndum per a fer un estat implica imposar el resultat. Un estat no és una urna, sinó un entramat d’institucions que imposa la llei sobre unes persones en un territori, si cal  emprant la força (encara que no sigui desitjable); i en qualsevol cas, evitant que la faci servir un altre. I he afegit el parèntesi a aquesta definició de manual perquè, com que vivim en la democràcia més avançada i descentralitzada del món, no fos que m’imputessin, com ja va passar una vegada. Sigui com sigui, hi vam votar un 43% del cens, al referèndum, entesos? Hi ha gent que pensa que amb això podem imposar un estat. Crec que no s’han preocupat d’aprovisionar-se de les eines indispensables. I després, és clar, tenim els platònics independentistes.

Qui són ‘els platònics’?
—Els qui diuen que els polítics independentistes no tenien la intenció de fer la independència, que ‘us enganyaven’. Ai. Aquest són estúpids o covards. Perquè ells sí que saben com fer-ho, però no ho fan; no tenen prou coratge personal i només critiquen el fet que els altres no ho facin.

Segona idea, dieu que una vegada Puigdemont no és investit, cal convocar eleccions immediatament. I dieu que no en fan perquè els aparells dels partits volen mantenir els càrrecs.
—Això no és una crítica moral, no és el meu terreny. Precisat això, al gra: és obvi que l’exercici de la política té facetes diferents, i una  és que la gent que és en política institucional són humans. Hi ha moltes posicions personals i socials que depenen de ser al govern o no. El dia que Puigdemont no és investit, contravenint l’aplicació del criteri de la candidatura majoritària dins l’independentisme, encara que només fos per quinze mil vots, aquell dia tot queda sense estratègia possible. No faig l’anàlisi de culpes. Si la justificació hagués estat ‘no l’investim perquè no estem d’acord amb l’estratègia’, mira, encara. Seria legítim. Passa que les coses que han fet són molt diferents de les que a priori han dit que farien. Quan els més abraonats després són els qui s’acovardeixen, la gent es desorienta molt. Fer un govern efectiu seguint les instruccions de Llarena era el camí a la desafecció d’una part molt important de l’independentisme. I ha passat.

I la darrera idea, eixamplar la base amb polítiques socials és absurd perquè els contraris a la independència ho són per un tema identitari.
—Precisem-ho: entre els contraris a la independència els factors identitaris pesen molt més que no entre els partidaris. I bona part del ‘antiindependentisme’ que es vol comprar amb polítiques socials és hiperidentitari. Per tant, les polítiques socials s’han de fer perquè tenen mèrits per si mateixes, pels efectes cohesius i de reducció de desigualtat d’oportunitats. Ara, pensar-hi amb un disseny compravots és indesitjable del punt de vista de la qualitat democràtica, i a més estèril del punt de vista pràctic, perquè ara ja sabem que té molt més pes l’identitarisme en el vot unionista que no en l’independentista. No és tan sols Espanya i Catalunya. També passa amb el Brexit i amb Trump. Són gent amb un perfil de formació més baix. Tots som igual d’importants com persones, però és un fet que un tret comú dels perfils més característics de votants Trump, Brexit i antiindependència és una menor capacitat per a entendre la complexitat de la realitat. Per tant, cerques factors singulars que l’expliquin. I la identitat n’és un de potentíssim. El perfil del votant unionista a Catalunya és com el del Brexit a la Gran Bretanya o el de Trump als Estats Units. No ho dic com una cosa bona o dolenta. Baix nivell relatiu de formació. I pel cantó socioeconòmic, molt més implantació en els sectors més rics i els de rendes més baixes (en un gràfic ho veuríem com una ‘U’).

Què faríeu, ara?
—Fins que no hi hagi eleccions autonòmiques…

Per tant, faríeu eleccions
—No sé si en poden fer, ara. Dic que les eleccions eren necessàries, però no per a castigar ningú, sinó perquè no pot haver-hi estratègia si tots dos blocs són molt igualats i un no reconeix qui ha quedat primer. Fins que no desempatin… Algun dia, unes eleccions desempataran. Fins aquell dia, no hi haurà estratègia. Si algú es preguntava pels defectes d’anar plegats, aquí té els d’anar separats.

Déu els castigarà i l’independentisme superarà el 50% en unes eleccions.
—La gent ja ha entès perfectament quina és l’actitud per a imposar un estat.

Sí. L’independentisme s’ha fet gran
—Excepte alguns que pensen que no som independents perquè realment els qui eren al govern no volien. Ja se sap, els platònics del ‘jo sí que hi vaig de veres’. Excepte aquests, que són els més intel·ligents de tot l’independentisme, tant que mai es pregunten en què han fallat ells, la resta ha entès que això de la força va de veres. I que si l’altre la fa servir, has de saber què fer. I que si no ho afrontes, no tindràs un estat. Recordeu-ho: la força democràtica i la física són gots connectats. Com més força democràtica, menys necessites l’altra. I per això superar la ratlla del 50% en una votació de legitimitat no qüestionada augmenta el cost de l’altre per a frenar-te i reprimir-te.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb