Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Article de Maria Obelleiro, directora de NósDiario

Les gallegues, doblement discriminades

Dilluns 8 de març les dones gallegues som cridades a la vaga per situar-nos en l’agenda política i social com a subjectes amb els mateixos drets que els homes. Sobren els motius per a aturar l’activitat. També sobren les xifres, perquè tots els indicadors mostren la desigualtat que hem de suportar les dones en les diverses esferes de la vida.

Aquesta vegada es pretén coartar el dret de sortir al carrer. És curiós que es criminalitzin els actes descentralitzats, i amb mesures de seguretat, convocats pel feminisme i no es qüestionin les dotzenes de mobilitzacions d’una altra naturalesa que s’han fet aquests últims mesos.

Els problemes de les dones són universals, però les característiques del lloc que habitem imprimeixen una problemàtica específica a la discriminació de què som objecte. La desigualtat es veu travessada a Galícia per la dependència nacional, que acreix la marginació de les dones en diversos plans. Procedir d’una nació sense estat, dependent, aprofundeix encara més la desigualtat: per la nostra condició de dones i gallegues rebem una doble opressió.

L’àmbit salarial és un dels exemples més paradigmàtics de tot això que exposo. Les nostres retribucions són a la cua si ens comparem amb la resta de l’estat espanyol. La manca d’equipaments socials, sobretot en l’àmbit rural, implica que recaiguin sobre les dones més tasques relacionades amb la cura. També rebem les pensions més baixes i, per contra, paguem més per la factura de la llum –tot i que Galícia és exportadora d’energia elèctrica– i el combustible més car –tot i tenir una refineria. A més, no tenim un sistema de transport públic que vertebri el territori… Ni tan sols tenim garantit el dret de viure en la nostra llengua!

Per tot això no és casual que, en el nostre cas, en una mateixa persona, Rosalía de Castro, es conjugui la precursora de la lluita per la llibertat de Galícia i la de l’emancipació de les dones. Aquest 8 de març fem sentir, més que mai, que som aquí i reclamem els nostres drets cada dia de l’any. És de justícia!

Article de Martxelo Otamendi, director de Berria

Els models policíacs, a debat

Amb quina mentalitat s’uneix un policia a la unitat d’antiavalots? Haurem de pensar que, tenint en compte que és una destinació voluntària, cap responsable no l’ha obligat a fer-se càrrec d’aquesta tasca tan particular.

Els afeccionats a la muntanya solen sol·licitar de formar part dels grups de rescat de muntanya; els amants de les activitats submarines, de ser entre els bussos de rescat; i els qui volen dedicar-se a la ciència forense, treballar en un laboratori d’investigació. I, en el cas dels qui s’inscriuen en la unitat d’antiavalots, què els anima a entrar en aquestes unitats que de vegades tenen la funció principal de fer tasques de contenció i massa sovint violentament? També reben, però estomaquen molt més.

En l’origen d’aquesta decisió hi ha d’haver una tendència a sentir una certa comoditat en ambients conflictius, perquè altrament és incomprensible que ningú vulgui formar part d’aquesta unitat.

Hi ha dues característiques que sempre m’han despertat curiositat respecte d’aquesta mena de policia: el perfil psicològic i la tendència sociopolítica dels agents. En el primer cas, cal suposar que fan anàlisis psicològiques als qui vulguin entrar a la unitat, tant al començament com una vegada assumides les funcions.

En el segon cas, no és difícil d’endevinar les sigles polítiques preferides dels qui, de vegades, prenen per enemic el ciutadà que defensa el seu lloc de treball i li obren el cap. La frase pronunciada pel policia responsable la nit que van matar Cabacas resumeix clarament aquesta tendència: “A l’herriko amb tot.”

És un fenomen dels policies de tot el món i que no té fàcil solució: el poder autònom que alguns membres creen dins la policia. És a dir, creen un poder propi, i tenen capacitat d’influència, fins al punt de condicionar l’actuació dels seus responsables polítics. Arriben a ser intocables i fan avions de paper amb els expedients que els obren.

Maria, en el vostre cas no teniu policia pròpia. Vicent, sembla que el nou model policíac s’ha tornat un dels punts clau en les negociacions per formar govern a Catalunya. Un debat interessant.

Article de Vicent Partal, director de VilaWeb

Negociació

La negociació per a la formació del nou govern de Catalunya avança lentament i amb molta discreció. Les opcions ara mateix sembla que es van aclarint i parlaríem de la formació d’un govern presidit per Esquerra Republicana, de coalició amb Junts, i amb la CUP entrant a formar part de la mesa del parlament però no del govern en si. L’opció d’afegir-hi els comuns sembla més complicada, però Esquerra vol comptar-hi.

Efectivament, com dius bé, Martxelo, el comportament de les unitats antiavalots dels Mossos, la BRIMO, és sobre la taula. La CUP té molt interès que forme part de la negociació però els altres dos partits sembla que no tant.

Jo crec que fa molt de temps que s’havien d’haver pres mesures sobre això. I ara em sembla que és indispensable la dissolució d’aquesta brigada que ha originat incidents constants i que es comporta amb una brutalitat indigna d’allò que la ciutadania vol que siguen els Mossos.

De tota manera, el problema és molt més complex que una simple dissolució i requereix un canvi a fons, que no es pot resoldre ni en poques setmanes ni en pocs mesos. Perquè segurament cal caminar cap a un model de policia que minimitze les intervencions violentes i prioritze la mediació i la recerca de solucions alternatives a la repressió.

Un exemple clar que supose que s’entendrà. Ara, una de les accions més criticades de la BRIMO és l’actuació en els desnonaments. En aquest cas actua com policia judicial, però el govern podria pactar amb els ajuntaments ajudes concretes per a recol·locar les famílies abans de ser desnonades, que siguen reallotjades en uns altres pisos. Em consta que ho fan molts municipis però no Barcelona i aquesta crec que és la via. Molt millor que enfrontar-se als veïns i la gent que els defensa.

Siga com siga, el debat és sobre la taula i em sembla bé que s’aborde de seguida, encara que es discrepe sobre quants passos cal fer en un primer moment.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.