Sturgeon escòcia

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Article de Maria Obelleiro, directora de Nós Diario

Més retallades, amb la coartada de la covid

Hem arribat on som després d’unes quantes dècades de retallades en els serveis públics que van beneficiar els grans poders econòmics. Unes retallades executades seguint el discurs neoliberal i que han motivat el desmantellament dels sistemes públics de salut. Tot i que en una situació d’emergència sanitària, com la que ha originat la pandèmia del coronavirus, tots els recursos són escassos, el col·lapse dels centres mèdics d’atenció primària i especialitzada i la manca de mitjans humans i materials evidencia que les polítiques sanitàries aplicades per quasi tots els governs europeus són un perill per a la societat i fan créixer les taxes de mortalitat. Les retallades maten.

I d’això, no solament n’avisen els moviments en defensa de la sanitat pública. El Corporate Europe Observatory acaba de fer públic un informe que assenyala, per exemple: “La privatització del sistema sanitari europeu té efectes mortals”; o bé: “La subcontractació i la provisió privada de l’atenció mèdica han degradat de manera significativa la capacitat dels estats membres de la UE per a lluitar eficaçment contra la covid.” Assenyala, a més: “Les pressions polítiques van portar la mercantilització i la privatització dels sistemes d’atenció a la salut i la gent gran a la UE, cosa que va reduir la preparació dels països per a encarar la covid.”

I tanmateix, els governs europeus insisteixen a repetir les polítiques que ens han dut fins ací. En comptes de defensar un nou model assistencial que reforci el sistema públic i doti els sistemes de salut de més mitjans, es decanten per emprendre més retallades en la sanitat pública.

A Galícia, Martxelo i Vicent, en tenim un bon exemple en les restriccions a l’atenció presencial aplicades als centres d’atenció primària. Una “telemedicina” que deixa sense servei molts gallecs i gallegues. Sobre això, el Comitè de Bioètica del Servei Gallec de Salut, un organisme independent lligat a l’administració gallega, acaba de posar de manifest que l’atenció no presencial “posa en greu risc la qualitat assistencial prestada en el conjunt del sistema públic de salut de Galícia”.

 

Article de Martxelo Otamendi, director de Berria

Escòcia, Mel Gibson, segona part

El referèndum legal sobre la independència que es va fer a Escòcia el 2014 és paradigmàtic, en la mesura que s’ha utilitzat tant en favor de l’independentisme com en contra, segons com li convenia a cadascú.

La majoria dels antiindependentistes dels nostres pobles, és a dir, aquells que no acceptarien mai un referèndum acordat amb totes les garanties i amb tot el suport internacional, solen prendre d’exemple Escòcia. És a dir, si la metròpoli –en aquest cas, Londres– no hi dóna el vist-i-plau, no s’ha de recórrer al camí unilateral, tal com vau fer, Vicent, els catalans.

Els defensors del procés d’independència també prenen Escòcia d’exemple, però justament per bastir l’argument contrari: l’acord que van aconseguir Londres i Edimburg –i el Quebec el 1995– també s’hauria de poder aconseguir en uns altres casos.

La presidenta del govern escocès, Nicola Sturgeon, ha explicat més d’una vegada la seva ferma intenció de fer un altre referèndum. Al maig es faran eleccions al parlament d’Escòcia i ha promès que, en cas d’obtenir-hi la majoria de vots i d’escons, començaria els preparatius per al referèndum abans d’acabar el 2021.

Ningú no espera que Londres –és a dir, el primer ministre Boris Johnson o el parlament de Westminster– permeti a Edimburg un altre referèndum acordat, després de l’ensurt del 2014: el no va guanyar només amb el 55,30% dels vots i el primer ministre de llavors, David Cameron, va declarar que permetre aquest referèndum havia estat l’error més greu de tota la seva vida política. Sturgeon ha dit que el referèndum es faria, amb acord o sense.

Si fos així, desitjo veure com duran a terme el referèndum no acordat els descendents de William Wallace, perquè a alguns els caurà el model d’Escòcia. El director Mel Gibson ja ha començat a seleccionar les localitzacions i el repartiment principal de la segona part de Braveheart!

 

Article de Vicent Partal, director de VilaWeb

Eleccions

Doncs caminem cap a les eleccions. Resta saber si el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ens complicarà encara més les coses i si no les anul·larà a l’últim moment, però la campanya ja ha començat, estranya, rara de veritat.

Rara perquè parlem de coses certament insòlites. Per exemple, els membres de les meses electorals ja saben que a les set del vespre s’hauran de posar un vestit EPI perquè hi acudiran a votar la gent confinada o amb símptomes de covid. No em negareu, Maria i Martxelo, que les fotos seran realment distòpiques.

La primera polèmica de la campanya, de fet, ja ha marcat el to de tot allò que passarà. El govern va anunciar que els ciutadans podien esquivar el confinament perimetral per acudir als mítings de campanya i això va desfermar una agra polèmica, amb molts sectors enfadats per una mesura que apareixia com un privilegi. Els actors, per exemple, van protestar amb vehemència i alguns músics van anunciar que en compte de fer concerts a partir d’ara farien mítings.

Tenim davant, doncs, dues setmanes ben estranyes. En què els càlculs habituals serveixen de ben poc. Quin valor, per exemple, poden tenir les enquestes en una campanya com aquesta, que podria batre tots els rècords d’abstenció? I com serà aquesta abstenció? Afectarà uns grups sí i uns altres no? Però quina mena de grups? Grups d’edat? O blocs ideològics? Tradicionalment, els espanyols han participat menys que els catalans en les eleccions autonòmiques, simplement perquè no les senten tan pròximes. Passarà també ara?

I amb totes les prevencions del món, per això que acabe de dir, la majoria dels periodistes convenim que l’esbombat efecte Illa no serà tant i que Esquerra i Junts arribaran tan empatats a les urnes que no és possible de pronosticar cap clar vencedor. Illa té un problema, més enllà del personatge mateix, que és que ara els grups espanyolistes són quatre i no tres, com a les eleccions del 2017. I això fa difícil que puga enfilar-se fins als 36 escons que va aconseguir Ciutadans i que li van permetre de superar Junts i ERC.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.