Article de Maria Obelleiro, directora de NósDiario

Invasió eòlica

Martxelo, Vicent, us explicaré la plaga que tenim a Galícia: la dels parcs eòlics, afavorida pels canvis en el marc regulatori estatal i gallec. Novament, ens tracten com una colònia: les empreses energètiques –de capital forà, la majoria– aprofiten els nostres recursos naturals per treure’n partit. I què ens queda a nosaltres? Ens queden unes muntanyes infestades de molins de dimensions exagerades –els parcs projectats, un total de 131, són majoritàriament d’aerogeneradors tres vegades més alts que la Torre d’Hèrcules–, una biodiversitat danyada i la usurpació de les terres. En molts casos, en espais naturals protegits.

I no us penseu pas que n’obtinguem un gran profit, de la situació: a tot estirar, uns quants llocs de treball i escasses rendes, com demostren les dades de les zones de més desenvolupament eòlic de país. I, al damunt, paradoxalment, acaba de tancar la planta de Siemens Gamesa que fabricava components per als aerogeneradors. Com sabeu, Galícia és exportadora d’energia, però aquí no tenim tarifa elèctrica diferenciada. Els nacionalistes fa anys que insisteixen que cal crear una tarifa elèctrica gallega que abarateixi l’energia per al consum particular i per als sectors econòmics, però ha rebut sempre la negativa per resposta. No és estrany, tenint en compte la quantitat de polítics que ocupen cadires als consells d’administració de les empreses energètiques. A l’àmbit nacional, són il·lustratius els exemples d’Antonio Couceiro, conseller de l’època de Fraga, i de Beatriz Mato, consellera amb Feijoo –fins el 2018, responsable de la cartera de Medi, àrea que va tramitar alguns dels projectes de Greenalia, l’empresa per la qual va fitxar en acabat.

La defensa d’aquesta energia renovable ha d’implicar atendre les necessitats de Galícia, els interessos de les comunitats locals, la compatibilitat amb les activitats socioeconòmiques de la zona i la protecció del territori. Considerar-la un bé públic, i més en veient l’encariment de la factura elèctrica, hauria de ser irrenunciable. Renovables sí, però així no.

 

Article de Martxelo Otamendi, director de Berria

De memorial en memorial

Qui no vol rectificar no rectificarà mai. Aquests últims anys ens han dit i redit que, en la qüestió de l’anomenat conflicte basc, no s’han de fer discriminacions entre les víctimes. Que totes mereixen la veritat, el reconeixement i la reparació, encara que cadascú tingui les pròpies circumstàncies. I que aquests tres criteris bàsics són universals per a cadascuna de les víctimes.

Tanmateix, aquesta setmana s’ha inaugurat a Vitòria el Centre per a la Memòria de les Víctimes de Terrorisme, amb la presència dels principals mandataris d’Espanya –Felipe de Borbó, el president de govern espanyol Pedro Sánchez …– i el president basc, Iñigo Urkullu. És un projecte concebut per ser un centre de les víctimes d’ETA, tot i que finalment també hi han fet un lloc a les víctimes d’organitzacions com ara els GAL, essencialment per demanar el suport del govern basc, la Diputació d’Àlaba i l’Ajuntament de Vitòria, a les mans de PNB.

El govern basc, principalment el president Urkullu, fa anys que defensa que el tractament de les víctimes del conflicte ha de ser inclusiu, que cal tenir-les en compte totes, sense excloure’n cap, perquè totes han rebut violència. Un missatge que Urkullu va repetir la setmana passada a la presentació d’una iniciativa en favor de la convivència. És difícil d’estar en desacord amb aquest criteri.

I, no obstant això, una setmana després, el màxim responsable del govern basc ha deixat passar una oportunitat d’or –a la inauguració de l’esmentat centre– per recordar les víctimes de la violència perpetrada per l’estat i per demanar als mandataris espanyols presents que fessin una lectura autocrítica del passat. Però els dirigents espanyols se’n van anar sense escoltar-ne ni mitja paraula.

On es mostraran llavors les vulneracions dels drets que no alberga aquest memorial? On es mostraran les banyeres, els elèctrodes, les mantes, els grans toms telefònics, els cartutxos de dinamita, les sales d’interrogatori, els bitllets dels fons de rèptils dirigits a periodistes, les armes …? En algun edifici que no es construirà fins d’aquí a vint anys?

 

Article de Vicent Partal, director de VilaWeb

Europa

“La diferència en el cas de Puigdemont i els exiliats és que ells són en un espai real de justícia, on les lleis es compleixen, els reglaments es respecten, els fets compten i tot és previsible”, m’explicava dimecres a la tarda un advocat, bon amic. Continua: “És ben al revés d’això que passa a Espanya, on la justícia és imprevisible perquè s’aplica a voluntat del jutge i els seus interessos o manies; aquesta és la gran diferència, i això és el que els exiliats han sabut aprofitar bé.”

La conversa girava entorn de la decisió de Tribunal General de la Unió Europea d’acceptar les cautelars presentades per Puigdemont, Comín i Ponsatí, i de tornar-los immediatament la immunitat que el parlament els havia retirat en una votació renyida.

La decisió adoptada és molt remarcable, perquè el tribunal no havia concedit mai una cautelar anul·lant un suplicatori. Prossegueix el meu amic: “Això és perquè fins ara no s’havia arribat mai a una situació com aquesta: Espanya demana el suplicatori per enviar-los directament a la presó, sense judici. I la persecució política és massa evident per a poder-la dissimular parlant de malversació.” “De fet –diu– observa que el tribunal adopta la cautelar sense ni tan sols esperar que el parlament expliqui la seva versió, i això sí que és rar i excepcional.”

De moment, doncs, els tres eurodiputats de Junts podran moure’s lliurement per tota la Unió Europea, llevat de l’estat espanyol. Però ara aquesta anomalia sembla que té un horitzó temporal. Continue amb la conversa: “Si el Tribunal finalment decidís de restaurar la immunitat dels tres eurodiputats, seria lògic que ells preguntessin si aquesta immunitat afecta Espanya i el tribunal només podria respondre que sí. I si passa això qualsevol eurodiputat pot demanar empara al parlament perquè el protegeixi oficialment en cas de visitar un lloc perillós.” Cosa que, em diu, vol dir que podrien tornar a Barcelona, ​​protegits per la UE. “Però no correm tant, que l’exili demostra que cada peça ha de caure al seu moment”, remata.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.