Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Article de Maria Obelleiro, directora de Nós Diario

Les evidències del 23-F

Encara cueja el quarantè aniversari del cop d’estat del 23-F, una operació política impulsada per blindar el text constitucional, legitimar la monarquia, marcar els límits del procés autonòmic i excloure del camp de joc les forces polítiques que defensaven una alternativa de ruptura.

En l’àmbit de la política internacional en sabem prou les conseqüències: va afavorir de manera decidida una integració més gran en la lògica atlantista, certificada amb la immediata incorporació de l’estat espanyol a l’OTAN. En l’àmbit de la política estatal, va promoure tot un paquet legislatiu recentralitzador i repressiu, els exemples més evidents del qual van ser la Llei Orgànica d’Harmonització del Projecte Autonòmic (LOAPA), les primeres normatives de l’estat d’excepció, setge o alertes i la llei de defensa de la constitució, que tipifica penalment els delictes de rebel·lió.

Les motivacions del 23-F tot just es van apartar de les altres temptatives colpistes dels darrers cent setanta anys. Vet aquí el cas del general Pavía, que el 3 de gener de 1874 va ocupar el congrés pel tomb federal de la Primera República. O també l’aixecament de Primo de Rivera, seguint les indicacions d’Alfons XIII, la nit del 13 de setembre de 1923 –l’endemà de la signatura de la Triple Aliança entre nacionalistes catalans, gallecs i bascs–, amb l’objectiu declarat de posar fre al “separatisme”. Una consigna semblant a la defensada pel general Sanjurjo el 10 d’agost de 1932, quan es va revoltar contra la Segona República en resposta a les concessions autonòmiques a Catalunya. I també semblant a la del 18 de juliol de 1936 –només dos dies després de la presentació de l’estatut gallec a les Corts– que va implicar quaranta anys de dictadura.

Després de la mort de Franco, es va consolidar el triomf de l’operació de reforma i encara avui continua vigent el programa polític del 23-F. L’ampli consens que hi ha hagut i hi continua havent entre les forces polítiques estatals va alimentar una involució democràtica que persisteix. Fins quan?

 

Article de Martxelo Otamendi, director de Berria

El rei que va robar el tron a son pare

Així com apareixen cada hivern les angules a la nostra costa, apareix cada 23 de febrer a la nostra agenda informativa el conte aquell del 23-F, sempre ple de paraules i declaracions solemnes. Aprofitant l’aniversari del pseudo-cop d’estat a què el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero va prestar el rostre, renten la cara de Juan Carlos de Borbó, tot i que enguany els era molt difícil de dir res que li anés a favor.

Els és igual: fan servir un detergent com més va més fort. Que va salvar la democràcia, que gràcies al seu esforç no vivim encara en una dictadura, que es va comportar com un home d’estat… Tot això ens ho repeteixen any rere any.

Suposem que hagués estat un veritable cop d’estat: Què hauria fet el Borbó si els capitans generals de les regions militars s’haguessin adherit al cop? Essent tan demòcrata com diuen que és, els hauria plantat cara, hauria fugit d’Espanya deixant clar que anava contra ells? O hauria continuat essent el rei en la nova dictadura?

Allò que va fer Juan Carlos de Borbó amb el seu pare va ser l’acte més reprovable que pot fer un rei: robar-li el tron. És ben sabut que la relació entre el dictador Franco i Juan de Borbó, pare de Juan Carlos, era dolenta. Franco no va voler mai que Juan de Borbó fos rei d’Espanya, i va oferir el tron ​​al fill. I Juan Carlos, en compte de rebutjar l’oferta, no va tenir cap inconvenient a complir el desig del dictador i apoderar-se de la corona, tot i deixar sense tron son pare, legítim hereu de la dinastia borbònica.

Aquest és l’origen de tot allò que ha vingut després: amb això va adonar-se que ningú no li posaria cap límit en el futur, perquè és difícil que un rei cometi res més reprovable. La responsabilitat de PSOE al manteniment de la monarquia és històrica, perquè ha tingut i té a les mans la possibilitat que la corona perduri o que comenci el camí del canvi. I Juan Carlos de Borbó ha deixat molt malparats els esquerrans que deien no ser monàrquics però sí juancarlistas.

 

Article de Vicent Partal, director de VilaWeb

Suplicatori

El Parlament Europeu ha fet el primer pas per a la concessió del suplicatori contra el president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, els tres membres de govern a l’exili que ara són eurodiputats. La concessió del suplicatori ha estat aprovada de moment per la Comissió d’Afers Legals del parlament i l’haurà de votar el ple.

Cal aclarir que la importància d’aquest suplicatori és molt limitada. Els tres eurodiputats no perden la condició de parlamentaris ni seran enviats a Espanya. Simplement el jutge belga estarà autoritzat a analitzar l’ordre emesa contra ells pel Tribunal Suprem espanyol.

I aquest jutge serà el mateix que el mes passat va denegar una ordre exactament igual contra el conseller Lluís Puig, també exiliat a Bèlgica. I no solament la va denegar sinó que va acusar Espanya, en una sentència duríssima, de violar els drets humans, tot dient que és impossible un judici equitatiu contra un independentista a Espanya.

El judici contra Puig és completament tancat, ja, no hi caben més recursos ni nivells superiors, de manera que es converteix en un gran precedent. I costa de pensar que el mateix jutge canvie d’opinió. I si no passa, si no canvia d’opinió, els tres eurodiputats recuperaran la immunitat automàticament.

Però amb un preu, no per a ells sinó per a Espanya i el parlament. Espanya ha tesat tot el Parlament Europeu per aconseguir aquesta victòria pírrica i hi ha senyals de cansament interessants. La principal, el resultat mateix de la votació. Els eurodiputats espanyols han copat la comissió però, comptant-los a ells i tot, el resultat és de només un 60% de vots a favor de la concessió del suplicatori. I això és destacable perquè la mitjana de totes les votacions de suplicatoris al Parlament Europeu d’ençà del 1995 és del 90% a favor. Mal senyal per a Espanya, doncs, que, tot i comptant amb una desmesurada pressió sobre els diputats dels grans grups, no aconsegueixin convèncer.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.