Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Carta de María Obelleiro, directora de Nós Diario

La seva festa nacional

L’Espanya judicial va a l’avançada. És una cosa que no sorprèn. Per mostra, la decisió de Tribunal Superior de Justícia de Madrid de tombar les mesures del govern de Sánchez que havien de servir per a protegir la salut dels ciutadans madrilenys i impedir l’expansió de la pandèmia al conjunt de l’estat espanyol. Les togues van avançar la celebració de la seva festa nacional obrint la porta al virus, com ja van fer fa set segles els seus compatriotes al continent americà fins a causar el genocidi que es commemora a Espanya el 12 d’octubre.

Martxelo, Vicent, prendré per mostra les dades demogràfiques de l’historiador nord-americà H. F. Dobyns, que va concloure que en els 130 anys que van seguir a l’arribada de Colom es va morir el 95% de la població americana. Els investigadors de Berkeley Sherburne F. Cook i Woodrow Borah van calcular que a Mèxic hi havia hagut una disminució de 24,5 milions de persones entre el 1518 i 1623, més del doble de la població de la península, que el 1492 era de 10 milions d’habitants.

No és estrany que encara avui els mexicans considerin els espanyols, pejorativament, descendents d’Hernán Cortés. Això no obstant, als nuclis de poder veïns preocupa menys la matança dels americans que no pas ‘la mala fe dels enemics d’Espanya’, entestats com estan a legitimar el seu projecte de futur en el seu passat imperial.

El 12 d’octubre fou conegut com a ‘Dia de la Raça’ abans que Vallejo- Nágera formulés les seves tesis, i es manté la denominació de ‘Dia de la Hispanitat’ que havia postulat Ramiro de Maetzu, una de les referències clau de la generació del 98. Una generació decisiva fins avui en la conformació del pensament espanyol, amb l’objectiu polític de renacionalitzar l’estat i amb una proposta doctrinal centrada en el combat contra la dissidència interna, és a dir, contra els moviments de restauració nacional que sorgeixen, amb més intensitat o menys, a Galícia, Euskal Herria i Catalunya.

Un estat que celebra com a festa nacional un genocidi té un problema, i les persones que ho avalen semblen veïns poc recomanables. La seva recepta és la de sempre: l’espanyolització, l’europeïtzació, la regeneració i les reformes; bé en embolcalls vells, bé en embolcalls nous. Tant se val.

 

 

Carta de Martxelo Otamendi, director de Berria

Per què han modificat el criteri?

L’austeritat va ser el concepte més emprat en el llibre de les possibles solucions de la crisi del 2008. Per contra, el terme ‘endeutament’ apareixia al capdamunt de la llista dels conceptes prohibits. La caixa de la despesa pública calia tancar-la amb sis cadenats, l’endeutament era prohibit …

I quina era la solució? Cadascú havia de cercar la seva. Era una veritat absoluta, no temporal sinó per sempre. Les altres alternatives i propostes eren pròpies de gent que vivia apartada de la realitat, eren irreals, simples somnis… I, posats a valer-nos de paraules majúscules, eren diables rojos que acomplien temptatives secretes per destruir l’economia mundial.

Aquest és l’àmbit d’actuació que les autoritats econòmiques van imposar a la població i que la majoria de les autoritats polítiques es van limitar a acatar. Calia resignar-s’hi.

Aquella gestió va tenir moltes víctimes econòmiques i socials pertot arreu, va convertir en pobre qui anava just, i els rics els va fer encara més rics. Aquella esquerda que es va anar engrandint entre els diversos grups socials encara persisteix avui, al cap de deu anys.

Ara, en canvi, tot i que no ens han aclarit quina mena de poció han ingerit, els qui eren defensors acèrrims de l’austeritat donen suport a un augment de la despesa pública, a una pujada del sostre de l’endeutament i a agosarades polítiques econòmiques. Encara sort. Per què deu ser?

Un sistema econòmic en què el pilar principal és el consum no pot funcionar si s’anul·la aquest pilar. En aquesta rotonda de l’economia, és l’automòbil del consum que té prioritat sobre els altres. El consum exigeix ​​un sou per endavant i una producció i una venda en acabat. Sense sou no hi ha consum i sense consum no hi ha producció, ni repartiment, ni vendes, ni imposts, ni serveis públics, ni benestar …

Sembla elemental, no? Doncs, no ho van voler veure a la crisi de 2008, malgrat que aquelles polítiques econòmiques els van perjudicar greument l’activitat monetària. De manera que ara haurem d’estar a l’aguait.

 

 

Carta de Vicent Partal, director de VilaWeb

La repressió

Aquesta setmana, estimats col·legues, ha estat molt marcada per la repressió. No tan sols al nostre país. Hem vist com tornaven les detencions aparatoses en mans de la Guàrdia Civil al País Basc. I també com a Galícia s’acosta el judici de l’anomenada operació Jaro contra militants de moviments independentistes.

En el nostre cas, però, ha passat una cosa única que ens obliga a reflexionar. La jutgessa del jutjat penal 25 de Barcelona ha absolt de tots els càrrecs Tamara Carrasco. No sé si aquest nom sona als lectors bascs i gallecs, però segur que els sonen els fets. Quan feia pocs dies que la justícia alemanya havia denegat l’extradició del president Puigdemont, en una gran operació policíaca, desproporcionada, fou detinguda una dona a Viladecans, Tamara Carrasco, acusada de ser dirigent dels CDR i, consegüentment, de càrrecs de terrorisme, rebel·lió i sedició. L’operació era ordenada per l’Audiència espanyola, aquest forat negre que tan bé coneixem als nostres països.

Això era l’abril del 2018. El novembre del mateix any fins i tot l’Audiència espanyola es va adonar que no tenia res entre mans i va rebaixar els càrrecs a un delicte de desordres públics. Tamara Carrasco llavors estava en llibertat però confinada a la seua ciutat, de la qual no es podia moure. I, de fet, no se’n pogué moure fins a final de maig, quan ja feia un any que estava en aquestes estranyes condicions.

Finalment, fa una setmana es féu el judici, que va causar una autèntica indignació. Per exemple, la Guàrdia Civil no va ser capaç d’aclarir d’on havia tret un missatge de WhatsApp que era la principal prova de la imputació. La jutgessa, en la decisió final, va ser molt dura amb la Guàrdia Civil: li recriminà la manera d’actuar i refusà totes les acusacions contra Tamara Carrasco, que ha estat completament exonerada.

Però qui pagarà pels problemes enormes que ha hagut de suportar aquests anys? I no tan sols judicials. Els mitjans espanyols, per exemple, l’han presentada una vegada i una altra com una terrorista dirigent dels CDR. I ara què?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.