El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Gabriel Rufián és una cara nova en l’independentisme, i ja és cap de llista d’Esquerra a les eleccions espanyoles del 20-D, fent tàndem amb Joan Tardà. Ens trobem just acabada de començar la campanya, i sembla que té força de sobres per a quinze dies molt intensos. Uns dies que per a ell seran tota una novetat, perquè mai no havia estat candidat. Però l’activitat d’aquests últims dos anys com a membre de Súmate l’ha ajudat a bregar-se en la discussió política pública i al tracte amb els mitjans.

Nascut el 1982, fill d’immigrats andalusos, simpatitzants de Bandera Roja, Rufián és un independentista de nova fornada, conscienciat políticament des de molt jove amb un discurs marcadament d’esquerres (‘de bon començament ja vaig saber que el PSOE no era l’esquerra’), però que fins ara no havia militat en cap formació política ni sindicat. El seu activisme començà amb Súmate, a començament del 2014, i des d’aleshores ha utilitzat pràcticament sempre el castellà per a defensar l’independentisme. ‘Fer independentisme en castellà en el meu cas és una presa de posició política’, diu Rufián, que, a mesura que va avançant la conversa, ara en català ara en castellà, es va obrint.

—Us estreneu com a candidat. Quines sensacions teniu?
—Són positives. El fet d’haver estat a Súmate i a l’ANC aquests últims dos anys m’ha donat un ritme, i tinc molt interioritzat que cada dia he de fer un acte. La diferència és la qüestió mediàtica.

—Perquè sou a la primera línia.
—Sí. Hi ha les mateixes coses, però tenen una repercussió més gran. La diferència és la responsabilitat de saber que tens tot un projecte darrere, amb tota la humilitat del món, però que tot el que dius es fiscalitza. És diferent que no fer política a segons quines plataformes independentistes.

—Signaríeu els set diputats que us donava el CIS?
—Intentarem ser tan forts com sigui possible al congrés. I fem una crida als independentistes perquè votin el 20-D, perquè encarem una maquinària de poder mediàtic enorme, que és Ciutadans. Si la gent no vota regalem el relat mediàtic, polític i social de Catalunya a Ciutadans, que és la dreta més reaccionària dels últims anys, revestida de cares joves i maques, amb vestits molt cars. Però són exactament el mateix que el PP. No hem de regalar la imatge de Catalunya a Albert Rivera. I per això cal ser forts en aquestes eleccions, i signarem qualsevol resultat que sigui bo.

—Hi ha gent que es pregunta què hi hem d’anar a fer, a Madrid.
—Entenc que s’ho preguntin. En una situació normal, en un país en plena democràcia, no caldria anar-hi, perquè ja hauríem votat i hauríem guanyat. A Escòcia Cameron va posar les urnes, va fer campanya pel no i va guanyar. Però aquí no fou possible, vam haver d’aprofitar les formes, les urnes i els temps que l’estat espanyol ens permetia, que eren unes eleccions aparentment autonòmiques. Vam fer el plebiscit, i el vam guanyar amb dos milions de vots. Però qualifiquen el mandat popular de desafiament, de botó vermell, de cop. O sigui que, agradi més o menys, hem d’anar a ocupar aquest espai de poder per dir als qui no reconeixen la seva derrota que han perdut.

—No voleu anar a negociar-hi la independència.
—És que la pregunta és negociar amb qui? Segons totes les enquestes tornarà a guanyar el PP. I la gran alternativa és el PSOE. O, pitjor encara, Ciutadans, que és la dreta que abans representaven Fraga, Aznar i Rajoy. La pregunta és amb qui negociar. Són tan radicals que no volen negociar absolutament res. Hem de defensar el vot de la gent, la república catalana, i dir a aquells que no respecten el mandat popular, la democràcia, que ho facin.

—I això com ho penseu fer en el dia a dia al congrés?
—Explicant com serà i com volem que sigui la república. Un dels objectius amb què anem al congrés és ocupar un espai mediàtic que fins ara teníem vetat. Hem de contrarestar un discurs hegemònic que diu que aquí no ha passat res. I quan diem que no farem la política parlamentària corrent és perquè no farem allò que sempre s’ha fet; no entrarem en segons quines comissions legislatives per mirar d’esgarrapar uns quants milions d’euros més. Amb tota la humilitat, intentarem ser una mena de delegació diplomàtica pública catalana.

—Com es fa això?
—Donant suport a tots els partits del congrés que siguin favorables a dignificar la vida de la gent a l’estat espanyol. Sempre donarem suport a qualsevol iniciativa legislativa que sigui, per exemple, per evitar desnonaments, evitar la pobresa energètica… Però defensant el que ha passat aquí, defensant el procés d’autodeterminació. Això implica fer una cosa que no s’ha fet mai i que no s’ha dit mai, que és que som un país independent.

—Parleu d’ocupar un espai mediàtic que fins ara us ha estat vedat. Perquè Espanya ens entengui o per arribar a la gent de Catalunya a qui difícilment arriba el discurs independentista?
—Una mica de tot, volem interpel·lar tothom. No pot ser que hi hagi algú que sembla que es quedi a dormir a La Sexta, on surt cada dissabte a la nit, i en canvi Junqueras, Fernàndez o Mas pràcticament no hi hagin anat mai. I que a la televisió pública espanyola hi hagi tan poc espai per a l’independentisme no pot ser. Per això hem d’interpel·lar els qui a l’estat espanyol ens poden mirar amb una certa simpatia i també els qui miren aquestes cadenes a Catalunya i que pensen que tot això no els afecta.

—ERC ha triat Gabriel Rufián de cap de llista per arribar al votant metropolità que el 27-S no va votar independència?
—L’altre dia em deien si això era tacticisme.

—O estratègia.
—Ho entenc, però és una qüestió de naturalitat. En Joan [Tardà] és de Cornellà; jo he nascut a Santa Coloma, he viscut a Badalona i ara a Sabadell. És el nostre ADN, són els nostres barris i la nostra gent. No és res extraordinari. La feina que he fet a Súmate ha estat mirar d’arribar a aquests llocs on fins ara no s’havia anat tant i parlar amb qui no s’havia parlat tant. No és res excepcional, és casa nostra. Però sí que és cert que encara hi ha molta feina a fer en aquesta àrea metropolitana.

rufian2

—Què no s’ha fet bé?
—Hi ha un cert discurs paternalista envers l’àrea metropolitana. Em pregunten què ens diuen a Santa Coloma, a Badalona, a l’Hospitalet, a Cornellà… Doncs les mateixes coses que ens diuen a les Corts, a l’Eixample… És a dir, dubtes sobre les pensions, sobre com serà la república catalana, de tota mena. Aquesta àrea té una sensibilitat progressista molt important. Hi ha gent que va arribar a aquesta terra fa molts anys i que recorda el país que els van robar. A nosaltres ens ha costat més arribar a segons quins barris de la zona alta de Barcelona que no a l’Hospitalet.

—Però els resultats del 27-S ensenyen clarament que en barris perifèrics de Terrassa, de Sabadell, a Nou Barris o a Santa Coloma, Ciutadans hi ha fet més forat i l’independentisme hi ha tingut menys pes.
—Però al final Ciutadans ocupa l’espai electoral que ocupaven PSOE i PP, dos partits fins ara hegemònics a l’estat espanyol i que aquí són minoritaris. Ciutadans, amb aquesta mena d’ambigüitat tramposa, que no són ni d’esquerres ni de dretes, ocupa l’espai electoral de dos partits que han dimitit. I sí que és cert que a Nou Barris va guanyar Ciutadans, però Junts pel Sí va quedar molt a prop.

—Què voleu dir, doncs, quan parleu d’un excés de paternalisme en aquests barris?
—Vull dir que les preocupacions que tenen són les mateixes que en qualsevol altre barri. Al final és gent que sempre ha votat progressista, i se’ls ha d’interpel·lar per dir-los que el canvi, la revolució que alguns d’ells esperen, ha arribat. I es diu procés d’autodeterminació. I ja està. Quan parlo de discurs paternalista em refereixo a la gent que no coneix tant aquests barris i que es pensen que allà tot és molt complicat o que costa molt, i, de complicat, n’és tant com en qualsevol altre lloc.

—Anar en aquests barris a no parlar en català, sinó en castellà, no és paternalisme?
—Potser des de fora pot semblar això. Però no fem res més que no fem en qualsevol altre barri. Al barri del Fondo, de Santa Coloma, d’on vinc jo, si hi passem un matí sentirem català, castellà i altres idiomes en molt poc temps, fins i tot entre les mateixes persones. Jo recordo d’estar en comerços del Fondo i sentir que la gent parli indistintament un idioma o un altre. És sorprenent que sorprengui. Al final, fer independentisme en castellà en el meu cas és un presa de posició política.

—Per què?
—Perquè ens enfrontem a partits polítics que diuen que aquí el castellà està amenaçat o perseguit. Ells utilitzen la llengua com una arma llancívola. Per què nosaltres no ho podem fer, però d’una manera decent? És a dir, dient que aquí no hi ha pas cap problema amb la llengua, especialment amb la llengua castellana. Dir que el castellà és perseguit aquí, quan hi va governar un cordovès, és una fal·làcia enorme.

—En aquesta entrevista m’aneu alternant el català amb el castellà. Ho feu indistintament?
—En el meu cas faig el que he viscut. Vinc d’una tradició castellana, perquè sóc fill i nét d’andalusos. Però estimo molt, el català, i amb el meu fill parlo en català. Ho visc així. A casa meva parlem les dues llengües de manera indistinta, i també al meu barri de Sabadell amb els meus veïns. S’ha d’entendre que l’independentisme ha guanyat  perquè ha aconseguit superar qualsevol ‘anti’, i sobretot l’antiespanyolisme. L’ha superat. I en canvi els unionistes reaccionaris perden perquè no superen el seu anticatalanisme, en llengua, en cultura… M’han fet entrevistes mitjans de comunicació espanyols i que jo parli castellà els molesta molt perquè reflecteix la seva derrota.

—Us feien les entrevistes perquè us trobaven estrany, independentista i castellanoparlant?
—Sí, i això reflecteix que som en dos països totalment diferents. A l’estat espanyol, segons quins polítics, segons quins mitjans de comunicació, segons quines institucions no poden entendre això perquè estan ancorats en el temps.

—I en la república catalana quin paper opineu que hi ha de tenir el català?
—Si extreus qualsevol mena de connotació política parlem d’un idioma parlat per set milions i mig de persones, deu si hi inclous els altres territoris. I una altra llengua parlada per cinc-cents milions de persones. El més lògic seria protegir el minoritari. La immersió lingüística no només és necessària, és imprescindible, i té un efecte integrador enorme. Jo que vaig viure les primeres experiències en la immersió lingüística, n’estic enormement agraït. Si parlem d’ampliar drets no s’entendria que els reduíssim. Proposo que es trobi una fórmula per la qual el català sigui l’idioma absolutament reconegut, oficial, de la república catalana, perquè és lògic, i que el castellà tingui alguna mena de reconeixement en virtut de la seva condició, ni més ni menys. I tenint clar que el català necessita ser protegit, perquè és la llengua minoritària davant d’una altra que és majoritària al món. Si no t’agrada que es parli segons quina llengua, si no t’agrada que es reivindiquin segons quins símbols, si no t’agrada que es voti segons quina identitat, potser ets tu el nacionalista excloent.

—Parleu molt dels vostres orígens, ho feu sovint.
—Molt sovint, massa! [Riu.]

—Bé, és interessant saber els orígens d’un candidat novell. El vostre primer contacte amb la política va ser a través dels pares, militants de Bandera Roja?
—El meu pare va arribar a ser-ne, de militant. La meva mare no hi va arribar a militar, però hi simpatitzava. Es van conèixer en un míting. I jo des de petit he mamat la política, sentint discutir de política d’una manera crítica.

—Però després, durant la vostra etapa formativa, no vau fer militància en cap partit ni organització, oi?
—No, mai.

—Durant aquells anys de joventut, com la vivíeu, la política?
—Nosaltres fèiem política tal com la fa tantíssima gent, a les universitats, per exemple. Recordo parlar de política tot el dia a la universitat, per exemple de Joan Tardà, fa onze anys. Al final, respectant aquells que han militat en qualsevol partit, no m’agrada aquesta concepció de la política de classe, de pedigrí, de veure d’on véns, què has fet i qui ets. He conegut gent que no ha militat mai enlloc i que en sabia molt, de política. El fet de tenir un carnet no ha de ser una diferència. Com també es pot fer sindicalisme des de fora dels sindicats. Es tracta que cadascú faci política des d’on se senti més còmode. I jo vinc d’una esquerra que no se sentia representada. No és que no volguéssim militar enlloc, és que no ens sentíem representats per ningú.

—Si sou nascut el 1982 a la universitat devíeu viure els anys del no a la guerra, el final dels anys durs del govern d’Aznar…
—Sí, i del Prestige…. I recordo haver fet viatges al País Basc per la treva. Eren uns anys relativament convulsos, marcats també per la bombolla immobiliària, i ens adonàvem que allò no anava bé. I encara avui quan tinc contacte amb alguns dels companys d’universitat ens ho diem: nosaltres fèiem política, no ens poden dir que no. És que fins i tot me l’he trobada en companys de plataformes independentistes, una certa distància.

—Ah, sí?
—Sí, perquè has de demostrar contínuament que tu també ho pots fer. I la política no consisteix a tenir un carnet en una cartera, sinó a tenir una ideologia i defensar-la de la millor manera possible. A mi em van ensenyar des del primer minut que el PSOE no era d’esquerres…

rufian1

—Dieu que aquells anys no hi havia una esquerra amb què us poguéssiu identificar. Per què no? Hi havia Esquerra Unida, ERC…
—Forma part de l’ADN de l’esquerra, que sempre estem molt dividits, que no ets capaç d’acomodar-te enlloc. I hi ha una cosa que pot sonar a tòpic, però és que jo tampoc no tenia gaire temps de militar enlloc, perquè des de molt jove vaig haver de treballar, com molts altres, per poder-me pagar els estudis. Jo no podia ser un dissabte a la tarda en una reunió d’un partit perquè havia de treballar a El Corte Inglés, o a H&M. No tenia temps. I després vaig tenir sort d’entrar de becari en l’empresa en què vaig treballar durant deu anys, i era un horari d’oficina normal. I ja ho sé que hi ha gent que treballa dotze hores i milita.

—Acabats els estudis de relacions laborals vau continuar treballant, doncs.
—Sí, gràcies a la borsa de treball del màster que vaig fer vaig entrar de becari en un grup d’empreses dedicades a selecció de personal, a formació, a desenvolupament, tot allò relacionat amb els mal anomenats recursos humans.

—Una paraulota.
—Molt grossa. Jo era qui es posava al davant quan algú havia de fer una entrevista de feina, qui donava informació a no sé qui, qui acomiadava no sé qui altre. Normalment era per a donar males notícies.

—I el vostre independentisme quan es va fer?
—Mai. No m’he mogut del que ja defensava, vinc d’aquella esquerra que defensava el dret d’autodeterminació de qualsevol poble. Per a mi l’independentisme és una cosa transitòria; jo sóc republicà i d’esquerres, i tot el que sigui defensar i respectar que la gent sigui el que vulgui ser, amb consciència i amb una urna…

—Una cosa és defensar el dret d’autodeterminació i una altra voler que Catalunya sigui independent. Els anys que estudiàveu a la universitat, el federalisme, amb Maragall i Zapatero, semblava una opció per a alguna gent.
—Molt abans del ‘apoyaré’ ja sabíem que Zapatero no donaria suport a res, que Felipe González era un dels més grans traïdors a la classe obrera i que el PSOE no faria mai res per millorar la relació dels pobles d’Espanya. I quan després veus que surten centenars de milers de manifestants al carrer de manera continuada, i quan voten de manera continuada per a ser una altra cosa del que són, veus que els has de donar suport. Ni més ni menys. I també hi ha la consecució d’una república, tenir l’oportunitat de recuperar uns valors republicans robats fa vuitanta anys. Per això la pregunta hauria de ser com és que hi ha gent que no s’hi implica. Considero relativament normal que algú del PP o de Ciutadans no hi doni suport, però algú d’esquerres…

—Aquesta convicció és la que us va fer entrar a Súmate?
—Jo ja havia tingut contactes amb Súmate, però vaig fer una primera xerrada el febrer del 2014, amb el pare Manel i Eduardo Reyes, i em pensava que seria l’última. Era per a explicar el sistema de pensions en una futura república. I una xerrada va portar a una altra, i després a la ràdio, a la televisió… Jo mai no vaig planificar absolutament res i sóc aquí. Vaig entrar a Súmate perquè pensava que era la plataforma que podia fer que hi hagués gent que se sentís interpel·lada només perquè es feia independentisme en una altra llengua, en la seva. I he vist gent que s’asseia al començament d’un acte de Súmate indecís i sortia pensant que allò potser sí que els concernia.

—Com veieu la negociació entre la CUP i Junts pel Sí. Per més que hi hagi acord, els ànims de l’independentisme han quedat massa tocats?
—Però hem estat tantes vegades en aquest moment. Recordo perfectament el debat fratricida sobre llistes separades o llista única. Semblava que ho trencaria tot i que el procés quedaria tocadíssim. I era un debat entre independentistes, i va arribar un punt que era absurd, perquè volíem el mateix. Estic convençut que som en un mateix punt, en una mena de complicació en un procés que és extraordinari. Nosaltres no negociem un govern autonòmic més, sinó el govern de la futura república catalana. I això vol temps. També forma part del discurs de la dreta, dir que la discrepància, la discussió i la confrontació de plantejaments és dolenta.

—Ho dic per estats de desànim de gent que no és ni de dretes ni unionista.
—També és molt nostre. Entenc perfectament aquesta intranquil·litat, que nosaltres també tenim. Però no tenim pla B. El moment és aquí i és ara. Ja hem votat. Per què hem de tornar a votar? La negociació és molt complicada, i fem negociacions que fins ara semblaven impossibles, que el centre-dreta liberal conservador i l’esquerra rupturista i revolucionària s’asseguessin en una taula negociant la conformació d’una república catalana estic convençut que molta gent que ara se sent intranquil·la ja ho signava. No hi ha alternativa, hi haurà acord.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.