El diputat d’ERC al congrés espanyol Gabriel Rufián és una de les veus que aquests dies han insistit més en un possible pla B per a la investidura, que implicaria fer president Oriol Junqueras. Amb tot, ahir va transcendir un acord entre Junts per Catalunya i ERC –o Carles Puigdemont i Marta Rovira– en què es desencallaria la formació de la mesa del parlament i la investidura del president legítim. Volem parlar amb ell d’aquest acord, però també dels camins que ha de recórrer d’ara endavant el moviment republicà per assegurar aquesta República que ‘es va decidir l’1 d’octubre, es va proclamar el 27 d’octubre i es va defensar el 21 de desembre’, en paraules de Rufián. Com es podrà articular la legislatura que ara comença i amb quins objectius concrets? Què passa dins d’ERC amb els casos de Mundó i Forcadell? I què hi fan, encara, a Madrid uns diputats catalans si ja som República? Quines conseqüències ha tingut per a la seva seguretat haver plantat cara als personatges que van desfilar per la comissió d’investigació de l’operació Catalunya? De quina manera l’han volgut atemorir? Li demanem tot això i més coses, que Rufián respon sense secrets ni timidesa.

Hi ha acord entre ERC i Junts per Catalunya per formar govern. Què en sabeu?
—He pogut parlar amb gent que va anar a la reunió de Brussel·les i que fa dies que prepara l’acord amb Junts per Catalunya i la CUP. En definitiva, s’ha acordat de desblocar una situació que era molt complicada pel poc temps de què disposem. Sobretot, l’acord pretén desencallar la constitució de la mesa del parlament. No tinc cap dubte que les tres forces polítiques independentistes trobaran les solucions i els acords que calguin per avançar des d’espais ideològics diferents. Això ja ha passat. La història recent ens diu que s’han posat d’acord sempre que ha calgut. I en situacions pitjors que l’actual, encara que sembli mentida, quan semblava més impossible.

Per tant, Puigdemont serà investit president després de tants dubtes…
—Sé que hi ha hagut una certa polèmica sobre això. Però totes tres candidatures hem tingut clar sempre que l’objectiu era restituir el govern legítim i la situació prèvia al 155. Sí que és cert que alguns hem dit, per pur sentit comú, que si el president no podia ser president per la repressió de l’estat, el vice-president hauria de ser el president. Insisteixo, però, que el president ha de ser Carles Puigdemont. Sobre això, no hi ha cap mena de problema. De fet, hi ha una frase de Joan Tardà de fa uns dies que resumeix molt bé la nostra actitud: ‘Per Esquerra Republicana no serà.’ Que ningú no pateixi, perquè ERC no serà el problema de res. No ho ha estat mai. Tan sols volem trobar la solució adient.

La repressió que podria impedir la presidència de Puigdemont és tant o més efectiva en el cas de Junqueras, que és a la presó.
—Vaig dir fa uns dies –i ho vaig dir amb tot el respecte del món– que no es pot tenir un president per Skype. Però alhora deia que sí que es pot tenir un president legítim amb el ressò internacional que té Puigdemont a Brussel·les, combinat amb una altra realitat més tècnica i pràctica d’un govern que governi a Catalunya i que pugui anar al parlament. Ara, hi insisteixo: per ERC no quedarà. I el fet important és que el president i els consellers puguin tornar i governar.

Us preocupa com es governarà més enllà de la investidura? És més aviat aquesta la dificultat?
—Exacte. Nosaltres hem d’estar a l’altura de la gent que va votar. Hem de recordar què va passar l’1 d’octubre i com va resistir la gent als col·legis. Hem d’estar a l’altura de tota aquesta gent. I això significa pensar com ho farem el dia de la investidura, però, sobretot, què passarà després i com ho volem fer. Tenim davant una maquinària política, judicial i mediàtica brutal que no pararà mai. És així com guanyen les eleccions espanyoles. És dramàtic, però és així. I hem de pensar com ho farem.

ERC confiava guanyar les eleccions. Els sondatges ho deien. Què va passar?
—Recordo la primera campanya de les eleccions espanyoles en què vaig participar que ja em demanaven què passaria quan ERC guanyés unes eleccions a Catalunya. Les enquestes també apuntaven aleshores aquesta possibilitat. I la resposta sempre va ser la mateixa. No comentem les enquestes. El fet important és que la majoria independentista del parlament s’hagi mantingut. Era decisiu que fos així. Som 70 diputats davant de 57. Per molt que diguin a Madrid i a moltes tertúlies que Ciutadans ha guanyat les eleccions, la majoria independentista continua ferma i inalterable al parlament. El poble de Catalunya, en el pitjor escenari possible, continua volent que Catalunya esdevingui una república independent. Què ha passat? Doncs que les forces polítiques independentistes van guanyar i Esquerra Republicana està molt satisfeta dels resultats del 21-D. No he estat a cap reunió del partit on s’hagi expressat insatisfacció pel resultat electoral. Estem molt contents perquè el poble de Catalunya ha estat molt i molt valent.

Així no hi va haver cap error en la campanya que espatllés les previsions que havia fet el partit? Junts per Catalunya tenia unes perspectives molt magres i va acabar superant ERC.
—Nosaltres no competim amb forces independentistes. Nosaltres volem derrotar la maquinària repressiva de l’estat. Seria una falta de respecte als partits i a ERC que jo digués que el resultat del 21-D no va ser ideal. No parlo per parlar. A mi, l’únic resultat que em sap greu és el de la CUP. Jo crec que necessitem un grup parlamentari fort de la CUP. De fet, vaig proposar fa uns dies que ERC cedís un diputat o dos perquè la CUP tingués grup parlamentari.

Però el combat electoral ha deixat ferides després d’haver passat dos anys plegats?
—El fet cert és que des del grup parlamentari de Madrid ho veiem amb més naturalitat. Potser perquè hem fet dues campanyes electorals molt seguides anant separats. I hi ha una unitat d’acció molt clara al congrés, fins i tot amb ocasions que tenim vot diferenciat perquè l’espai ideològic i polític és diferent. A Madrid, allò que fa por és veure tres forces independentistes d’espais ideològics molt diferents defensant plegades la independència de Catalunya. Per mi, el com és anecdòtic. La cosa és important és que Puigdemont i Junqueras siguin rehabilitats. I això es podia fer de manera conjunta o separada. Tothom sap que jo he estat sempre contrari a la llista única. Abans i ara. Que tres partits tan diferents es posin d’acord i actuïn conjuntament per un objectiu comú és extraordinari.

S’hi pot comptar de cap manera, amb els vuit diputats de Catalunya en Comú?
—És un grup que tampoc no és homogeni. Hi ha persones com en Nuet, que ha demostrat un compromís democràtic molt fort, i persones contràries al procés polític que fa Catalunya. Però ens hem de fixar cada vegada menys en allò que pensin, diguin o facin Colau, Domènech, Rabell o Coscubiela, per fixar-nos més en allò que pensa el seu votant. I els hem d’interpel·lar. El resultat d’Esquerra Republicana parla del futur d’aquest espai polític. El fet que ERC hagi suplantat els comuns a moltes ciutats que semblaven inassequibles fa un any o dos, és una de les millors notícies que tenim. Que ERC sigui segona força o tercera a Santa Coloma, a l’Hospitalet, a Sabadell… em sembla extraordinari. Que a Badia del Vallès Esquerra sigui una força política potent és extraordinari. I això s’ha fet interpel·lant el votant dels comuns, que és republicà i d’esquerres, i no fixant-se constantment en allò que pugui dir algú que té un projecte personal de ser ministre en un govern del PSOE. Que en definitiva vol això… segons qui de la cúpula dels comuns.

No voleu dir el nom de qui vol ser ministre…
—Colau, Domènech… és el seu projecte. Que és espanyol, i no hi tinc cap problema. Però ells consideren que es pot canviar Espanya amb el PSOE i nosaltres considerem que és molt complicat. El canvi polític a Catalunya i la República Catalana són l’única amenaça real i factible al règim del 78. No pas pactar amb el PSOE.

La repressió, el combat electoral, la presó, l’exili… Tot plegat ha alterat la vida interna d’Esquerra? Assistim aquests dies a la renúncia de Mundó, als dubtes de Forcadell… Què passa? Hi ha problemes a Esquerra?
—Seria injust focalitzar aquesta reflexió en un sol partit. Perquè la repressió es reparteix principalment entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. Fa una estona em demanaven en una ràdio espanyola per què ho havia deixat Carles Mundó. I jo els deia que per motius personals. Ell mateix ho ha dit. Em replicaven: ‘Això què vol dir? Que la seva filla s’ha canviat d’universitat i de ciutat?’ I jo he hagut de recordar que parlem d’algú que ha passat trenta dies i escaig a Estremera. Que no ha pogut veure la seva família. I que el dia de l’aniversari de la seva filla no va poder estar amb ella. Si expliquéssim a un extraterrestre que aquesta persona ho deixa per motius personals, ho entendria perfectament. Però hi ha gent que ha fet coses extraordinàries, com Mundó, Forcadell i els consellers del PDECat que són a Brussel·les, per exemple, que tenen l’espasa de Dàmocles damunt el cap.

Us referiu a l’amenaça judicial?
—Tenen amenaça de penes absolutament indecents, tenien un fiscal reprovat pel congrés que els acusava i tenien una jutgessa amiga personal de ministres que decidia el seu futur immediat… Jo crec que és molt humà i molt lògic que aquesta gent prengui les decisions personals que vulgui prendre. Jo no vull entrar a valorar aquestes decisions. Per respecte a aquestes persones. Puc reconèixer la feina extraordinària que han fet. I també puc desitjar molta sort a la gent nova que entra. És un motiu d’orgull pensar que, quan algú se’n va, n’hi ha tres-cents o cinc-cents que volen ser-hi i que també ho poden fer molt bé.

La República està proclamada?
—I tant! La República es va decidir l’1 d’octubre, es va proclamar el 27 d’octubre i es va defensar el 21 de desembre.

Però no som independents…
—Aquesta mena d’autoflagel·lació que portem a l’ADN els catalans és una mica injusta amb nosaltres mateixos. Tenim la maquinària política, mediàtica i judicial més gran i més bruta de la història al davant. És normal que no aconseguim fer amb facilitat allò que ens proposem. Però em sembla que era Vicent Partal qui recordava que no hi ha cap país dels que s’han independitzat aquests últims anys que ho hagi fet de manera immediata. Sempre hi ha un procés de transició d’uns quants mesos. Sí que és cert que poques vegades s’ha vist un procés de repressió com el que hem viscut nosaltres. Però quan la Marta Rovira diu en la campanya electoral que l’objectiu és fer República vol dir que volem aplicar les quaranta-quatre lleis impugnades pel Tribunal Constitucional. Això és fer independència i fer República. I això és el que em consta que farà el govern de Catalunya.

I la repressió no s’aturarà…
—També em consta que no s’aturarà. Alguns de nosaltres farem la visita corresponent al Tribunal Suprem. Joan Tardà i jo som en la causa de Trapero, Cuixart i Sànchez i, com molta altra gent, farem un viatge a Madrid… espero que d’anada i tornada.

Es va menystenir, aquesta maquinària brutal que esmentàveu?
—Calia proclamar la independència al parlament perquè calia estar a l’altura de la gent que havia defensat les urnes contra l’amenaça de la violència de l’estat l’1 d’octubre. El parlament ho havia de respectar i actuar en conseqüència. Jo tinc la sort o la desgràcia de treballar a Madrid, al congrés, i puc veure amb els meus ulls què és l’estat i com funciona. Vaig ser a la comissió d’investigació de l’operació Catalunya. I allà vaig poder veure i viure la impunitat més absoluta. Hi havia reunions de la comissió que es feien a porta tancada per un acord de PP, PSOE i Ciutadans. Quan acabàvem la reunió, pensava sempre que els periodistes em preguntarien sobre el contingut de la reunió. I ningú no em preguntava res. O em preguntaven pel color d’una corbata o per l’anècdota del dia. Cal recordar ‘la màquina del fang’, que explicava Umberto Eco. És la que és. Rajoy, Sánchez i Rivera no podrien fer el que fan si no tinguessin la màquina mediàtica al seu servei.

Aleshores, es va actuar amb ingenuïtat?
—Hi ha hagut un grau d’innocència massa gran. Això sí. Potser vam menystenir la brutalitat de l’estat perquè pensàvem que teníem gent civilitzada al davant.

Què passarà en la nova legislatura? Quin camí caldrà seguir ara?
—Evidentment, no es pot anar a gestionar una autonomia intervinguda. No s’ha de pidolar absolutament res. Cal respectar la gent valenta del carrer. Albano-Dante Fachin ho va explicar millor que jo: l’1 d’octubre va canviar l’eix de la política catalana; ja no parlem de ser independentista o no, sinó de ser demòcrata o no. I això ha aglutinat més gent, com s’ha pogut comprovar el 21 de desembre. Cal continuar per aquest camí i fer un procés constituent amb totes les sensibilitats polítiques d’aquest país. I cuidar-nos i estimar-nos una mica més. Més encara. Això que tenim davant és molt bèstia.

Parleu d’innocència…
—Pensàvem que amb les urnes i les victòries democràtiques es podria avançar. I que l’estat espanyol acabaria seient a la taula amb nosaltres. I l’estat espanyol va atonyinar la gent que votava. Aleshores vam pensar que Europa respondria. I tampoc no va respondre. Una opció ara és no fer res. Claudicar. O demanar perdó. O fer això que volen davant un Torquemada en un judici inquisitorial i dir que ja no pensem allò que pensem i que renunciem a aconseguir-ho. I això seria una falta de respecte als dos milions de persones que van votar l’1 d’octubre. Cal continuar i cal tenir en compte els sacrificis personals que es faran. Molts de nosaltres som molt conscients que encara no som a la presó perquè no hem signat res. Però som conscients que aquella frase famosa de ‘això no ho poden fer’ ha desaparegut. L’estat espanyol ho pot fer tot i ho farà si li convé. I, a la vegada, cal recordar que el poble de Catalunya ja és un poble amb un estat independent. I es va demostrar enviant el partit majoritari de l’estat espanyol al grup mixt.

Com heu dit, les urnes no els aturen i no formen part del seu llenguatge de poder. Tampoc ara la victòria electoral no aturarà la seva repressió si es fa cap pas del procés constituent. Quin és el desllorigador?
—El president Puigdemont proposava fa pocs dies de formar una taula de negociació amb l’estat espanyol amb el suport d’entitats supranacionals. Em sembla que és difícil que l’estat espanyol s’hi avingui. No dic que sigui impossible. Però estic convençut que el govern i el parlament seran més forts que mai. I aquell qui pensi que això s’aturarà amb sentències, amenaces o querelles a l’Audiència espanyola s’equivoca de mig a mig. Una de les millors notícies d’aquest procés és la capacitat dels canvis de lideratges. A cada canvi que s’ha fet, la determinació ha estat més forta. Tenir un president de la Generalitat absolutament determinat a guanyar la independència, un vice-president a la presó sense claudicar i una majoria parlamentària decidida, tot això ens porta a continuar avançant sigui com sigui.

Si ja tenim República i estat independent, què hi fan els diputats catalans al congrés espanyol?
—És una pregunta que m’havien fet molt i que ara feia temps que ningú no em feia… Jo estic molt i molt orgullós de la feina feta a Madrid pel grup d’Esquerra Republicana i també del PDECat. Hi ha hagut grans intervencions de Carles Campuzano, de Míriam Nogueras… Crec que principalment allò que fem a Madrid és no regalar el relat de què passa a Catalunya a segons qui perquè s’ha demostrat que fer-ho seria dramàtic. Però també ocupem un espai mediàtic que és molt important. Ens agradi més o menys. La política no es fa tan sols als parlaments o a les comissions, sinó que es fa també als platós de televisió, a les tertúlies radiofòniques o amb entrevistes als mitjans de comunicació. I ja sé que aniré a segons quins llocs i intentaran trinxar-me. Però s’ha de fer. Si no hi anem nosaltres, hi posaran sempre l’Albiol, el Rivera o qui sigui amb intencions molt poc honestes. I aquest espai s’ha d’ocupar a Madrid, a Brussel·les o allà on es pugui.

Heu visitat Junqueras a la presó?
—Hi he anat, però no m’han deixat passar encara. S’ha de demanar un permís. Sóc la persona a qui fan esperar més per donar el permís de visita. La presó no me’l dóna.

No us volen veure.
—Potser algú m’hi vol veure, però a dins. L’actitud d’algunes autoritats penitenciàries no sembla tan neutral com caldria esperar.

Quin missatge fa arribar Junqueras a la gent més propera?
—Determinació, coratge, vista llarga i molta molta generositat. Una de les coses que més impacten de l’Oriol i de la gent que ja n’ha sortit és la determinació i l’absència de rancúnia. Tenim més ràbia nosaltres, els qui som a fora, que els qui són o han estat tancats a la presó. És dramàtic veure com són a la presó mentre els seus fills obren els regals de la nit de Reis. Això que ens han fet no ho hem d’oblidar mai. Ni el silenci d’alguns.

Abans heu esmentat la comissió d’investigació de l’operació Catalunya. Us sentiu segur després d’haver-vos encarat als comissaris i alts responsables d’Interior?
—Seria irresponsable per part meva dir que em sento perseguit. O dir allò de ‘ja sabem què passa a Madrid’, com fan alguns partits i polítics amb Catalunya. No ho faré mai. No és important com em pugui sentir jo a Madrid. Puc dir que la immensa majoria de dies estic encantat a Madrid. La majoria de dies no tinc cap queixa.

Han tingut conseqüències aquelles intervencions?
—Tenen conseqüències. Això es nota. Han anat al poble del meu pare a preguntar per mi a gent que no conec de res. Han anat a antigues feines meves a fer preguntes. Han mirat a veure si trobaven res per empastifar-me. Però quan entres a la caverna aquella, ja saps que, si dius ‘gàngster’ a un gàngster en una comissió d’investigació, tindrà conseqüències. I l’endemà voldran tenir alguna informació per a publicar que em pugui espantar. Notes gent que et segueix. O que et fa fotografies estranyes. O gent amb qui topo tres vegades o quatre el mateix dia. O algú que prova de fotografiar el meu fill. Passen moltes coses. Però en sóc conscient. Ningú no pot pretendre plantar cara a un status quo poderós sense que tingui conseqüències.

Heu de vigilar i prendre mesures de seguretat?
—No especialment.

No us veig passejant sol per Madrid.
—Doncs ho faig sovint. Si la pregunta és si tinc seguretat, he de dir que no en tinc. Fins fa poc anava amb transport públic. I si ara no hi puc anar, és per raons de temps, per poder arribar a tot arreu. Insisteixo que seria irresponsable dir que em sento insegur pels carrers de Madrid. Quan sento Arrimadas o Rivera dient allò que diuen…

No parlem d’això. No és la gent del carrer el risc. És un aparell d’estat i unes clavegueres amb qui us vau encarar públicament.
—En aquest sentit, jo segur que tinc el telèfon punxat, em fan seguiments, i tinc una lupa al damunt. A les xarxes socials tinc amenaces de mort cada dia. De tant en tant ho publico. No per res, sinó per veure si tanquen el compte que m’amenaça. Però ja sé que no passarà res i que s’arxivaran totes les denúncies que presenti. És molt difícil guanyar amb una mà lligada a l’esquena. Aquesta situació em porta a vigilar més què dic i com ho dic. Cal ser cada vegada més precís. He d’avaluar les conseqüències de tot allò que faig. Ja sé que si porto unes manilles al congrés, la premsa d’allà no explicarà que les porto perquè han emmanillat els meus companys polítics. Dirà que les he comprades en un sex-shop, que sóc boig…

Que teniu una amant…
—És clar. S’inventaran allò que calgui per no haver de parlar de la realitat que denunciem.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb