Frankfurt, tenim un problema

La pujada anual estimada de l’IPC aquest mes és del 9,8%, segons l’indicador avançat elaborat per l’Institut d’Estatística espanyol (INE). Recordem que aquest indicador proporciona un avenç de l’IPC que, si es confirma, significaria un augment de més de dos punts en la taxa anual, atès que al febrer aquesta variació va ser del 7,6%. La dada és molt important, perquè és la més alta d’ençà del maig del 1985. I és el primer cop dur que la guerra d’Ucraïna dóna a un indicador de l’economia. Al febrer encara no ho podia reflectir, perquè la invasió russa va començar a les acaballes del mes.

Malauradament, l’INE no publica informació més detallada sobre les causes de l’augment, però sí que indica que “aquesta evolució és deguda a pujades generalitzades en la majoria dels seus components, entre els quals cal assenyalar els increments dels preus de l’electricitat, els carburants i combustibles i els aliments i begudes no alcohòliques, que han estat més importants aquest mes que no pas el març del 2021”.

El president espanyol, Pedro Sánchez, ha fet un pas més enllà aquest matí, i ha dit: “En un 73%, la pujada s’explica pel preu desbocat de l’energia i els aliments no elaborats; i tot, exacerbat per la guerra d’Ucraïna.” Per la seva banda, la vice-presidenta primera espanyola, Nadia Calviño, ha insistit en la urgència d’activar el pla de xoc aprovat ahir al consell de ministres (vegeu aquest article de Blai Avià) perquè comencin a baixar els preus i canviï la tendència alcista de la inflació. El cas és que fa un any l’IPC era a l’1,3%.

De totes maneres, la cosa que menys m’agrada és que la taxa de variació anual de la inflació subjacent (l’índex general sense aliments no elaborats ni productes energètics) ha augmentat de quatre dècimes, fins al 3,4%. Si es confirmés, seria la més alta d’ençà del setembre del 2008. Pensem que aquesta taxa de creixement multiplica per deu la que registrava fa un any, que era del 0,3%. I ben segur que és la taxa que més preocupa les autoritats monetàries, atès que és un indicador de com es va escampant la pujada de preus entre els diversos sectors i productes.

La pregunta que ara ens fem tots plegats és si el mes vinent arribarem a una xifra de dos dígits o no. Evidentment, aquí la guerra passa una factura indirecta, amb els augments de preus dels carburants i l’electricitat. Allò que succeeixi les setmanes vinents dependrà, en bona manera, de la durada de la guerra. Si s’acaba aviat, podran ser certs els arguments que fan servir alguns analistes que pensen que l’IPC ja ha tocat sostre. Aquests analistes addueixen que els ajuts públics anunciats a la compra de combustibles i el possible canvi en el sistema de fixació de preus de l’electricitat poden frenar l’escalada. Jo també ho penso.

Tampoc no podem passar per alt que amb el sistema de càlcul de creixement que es fa servir –l’índex del mes sobre l’índex del mateix mes de l’any anterior– també té un paper important el que va fer l’índex l’any passat. I l’abril del 2021 va pujar d’un 1,2%. Aquesta pujada important de llavors dóna una mica de marge per a eixugar l’augment que hi pugui haver el mes vinent.

I, ja que parlem de càlculs, no és sobrer de recordar una crítica de fa molt de temps i que ara ha agafat una importància cabdal. I és que, per al càlcul de l’IPC, l’INE només té en compte la factura elèctrica dels contractes del mercat regulat, que oscil·len cada dia segons el preu als mercats internacionals. En canvi, no té en compte els contractes fixos, que són majoritaris entre la població. No cal dir que aquest “detall” contribueix a elevar encara més el càlcul de la pujada de preus. Íntimament lligat a aquest fet, avui hem sabut que el preu mitjà de l’electricitat al mercat majorista durant el mes de març va assolir els 283,30 euros per megawatt/hora, que és la dada mensual més elevada des que se’n tenen registres. Vet aquí la importància del “detall”.

Tot això es té en consideració si la guerra acaba aviat. Però, i si dura més? Aleshores, ningú no gosa fer previsions de futur.

Anem a la principal preocupació que esmentava abans. Pensem que la inflació subjacent sempre constitueix un indicador més estable i reflecteix la tendència de fons en els preus al consum. I ara demostra que és així. Això no obstant, el fet que hagi triplicat la seva taxa de creixement en sis mesos i siguem a tocar el 3,5% ens diu que el mal s’ha començat a estendre.

Ahir, el governador del Banc d’Espanya es va mostrar pessimista sobre els preus, en una conferència a Pamplona. Cal suposar que ja coneixia la dada, encara que no la va esmentar. Va dir: “L’escalada dels preus energètics es pot prolongar entre dos i tres anys encara, cosa que derivarà en una inflació que requereix diverses mesures, entre les quals un pacte de rendes.” Va indicar que aquest pacte entre empreses i treballadors havia de servir per a no perdre competitivitat, però també va demanar ajuts públics per a empreses i famílies en una situació més dolenta, a més d’un salari mínim interprofessional (SMI) que no superi la productivitat individual “per evitar efectes negatius en determinats col·lectius que, si s’escaigués, haurien d’anar acompanyades de polítiques actives d’ocupació”.

Aquest pacte que aconsella és per a evitar els “efectes de segona ronda”, que implicarien que la pujada de la inflació provocaria, al seu torn, una pujada dels sous. El problema és que, si hi entrem, comença un cercle viciós d’inflació, perquè sous i preus es van retroalimentant, fins que l’autoritat monetària no ho frena de cop amb una forta pujada dels tipus d’interès, cosa que ocasiona una dràstica baixada en la demanda, i sempre amb el risc d’assentar les bases d’una recessió. En la realitat, és veritat que ben poc hi pot fer, el BCE, per a frenar la crisi energètica, però sí que pot llastar la demanda i frenar la pujada de preus de la resta dels productes.

I els preus a Europa? Divendres sabrem la xifra global de la zona euro. De moment, sabem també la inflació de Bèlgica, amb un 8,3%, la més alta d’ençà del 1983, i la d’Alemanya, amb el 7,2% (2,5 punts més que no pas al febrer), la màxima en quaranta anys. Cal pensar que la inflació general serà preocupant i, ben segur, ocasionarà fortes tensions en el BCE entre els consellers –sobretot alemanys i neerlandesos– que volen apujar els tipus d’interès com més aviat millor.

De moment, aquest matí, la presidenta del BCE, Christine Lagarde, ha dit a Xipre: “Si l’actual descontrol de preus continua, el BCE posarà fi a la compra de deute públic el tercer trimestre de l’any, és a dir, a partir del juny.” Això aclareix el camí per a una primera pujada de tipus d’interès abans no s’acabi el 2022. De totes maneres, la presidenta ha volgut deixar clar que qualsevol augment de tipus es farà passat un temps després de la fi de les adquisicions d’actius i serà gradual. Ara com ara, no pot dir-ne res més, si no vol embolicar encara més la troca. No m’agradaria, gens ni mica, ser al seu lloc.