Té una trajectòria intensa de poeta i narrador i de dedicació també a l’agitació literària. Francesc Mompó (l’Olleria, Vall d’Albaida, 1955) és autor d’obres com ara la novel·la històrica El vol de l’esparver (Voliana), la trilogia juvenil Els ulls del llac, L’ull de Zeus i Terra de déus (Alfaguara) i els llibres de poemes De la fusta a l’aigua (Onada), 55 maneres de mirar València (Germania) i Atlàntic (Voliana). Ara acaba de guanyar el XXXI Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) amb Prosceni blau, un llibre on s’aboca transmutat en personatge que recorda i reconstrueix, un escenari d’observacions amb música de fons que conté, al seu si, la dificultat de trobar-se una definició: “Novel·la sense trama, literatura del tu, fals dietari, poti-poti de reflexions, blues remember, devessall de pensaments, psicoanàlisi del temps… text. Només text. Nascut per a ser només text.”

En algun lloc expliqueu què és Prosceni blau i dieu que no són unes memòries, però que ho podrien ser, però que no ho són. Què és?
—És un flux de pensament. Per exemple, com si ara haguera quedat en una terrassa, l’altra persona triga a venir i de cop i volta…

Jo no he trigat!
—No, no, però en eixa situació, sí, et quedes fent una cervesa i deixes anar la ment i on va? A un pàmpol sec que cau. I penses en el pàmpol i en la lleugeresa del pàmpol. O en el que siga, una xica que passa o un so musical o un pensament ètic, estètic, filosòfic, polític.

I així heu escrit?
—Segons actua el cervell. El pensament és pregramatical, no pensem estructurant en una sintaxi. Pensem. El cervell és golut i genera i menja imatges, genera i menja pensaments. Però sense estructurar-los, d’entrada, sinó des de la sensació, la força, l’impuls. I en eixe impuls, mentre romans així, diguem que en stand by i mig embadalit, et ve al cap una cosa. Per què? No ho sé, són les sinapsis que al cervell li pega per fer. I així està feta la novel·la.

Escrivint allò que us venia al cap.
—Sí. I al mateix temps hi ha un bombardeig permanent de blues. Mentre escrivia, buscava la lletra de la cançó que sentia en eixe moment, i això també feia que associara  pensaments, que el conjunt casara amb la narrativitat del blues.

Jo juraria que tots els personatges que hi apareixen són reals i també ho negaria

Música i lletra de les cançons impregnen el text.
—Efectivament. Hi ha moments en què no saps si és el blues, que fa de personatge principal i diu feu-me un poquet de comparsa, o és a l’inrevés. Perquè el personatge tampoc ho sap.

El personatge que és i que no és Francesc Mompó.
—Un poua d’un mateix, no ens equivoquem. Però ací no hi ha voluntat notarial, sinó literària. Jo no vull deixar constància de res més que de literatura. I que la literatura utilitze els personatges i, fins i tot, l’autor mateix. Jo intente fer literatura i que el llenguatge siga l’element principal, un objectiu en si mateix. Passa, però, que eixe llenguatge s’enfanga de pensaments i de records i de realitats. I quines realitats puc trobar millors que les que jo conega, reals o inventades? Lacan ja deia que ens arreglem el record per a ser feliços. El personatge de la novel·la és absolutament polièdric.

Expliqueu-nos el joc literari que feu en aquesta novel·la (perquè establim que és una novel·la) i que expliciteu sovint des del narrador en segona persona, des de les aparicions de l’Altre…
—Això ho tinc tractat en tres poemaris. Amb el primer, Llegint Célan, vaig guanyar el Ciutat de Catarroja, i els altres dos, que romanen inèdits, enfoquen cadascun cada element. Hi ha un poemari per al tu i un poemari per a l’Altre. En la novel·la enfoque eixe poliedrisme del personatge. D’ací, el títol, prosceni, perquè el narrador està damunt de l’escena i és qui té més bona visió de tot.

I blau?
—Juga amb el doble significat: el blau com a misteri des del modernisme de Rubén Darío i el blau com a homòfon de blues. O siga, hi ha un enfocament de damunt de l’escenari en una atmosfera de misteri i de blues. El personatge, eixe antiheroi que s’autoconstrueix dins de la novel·la, està narrat en segona persona perquè el narrador s’encara a un tu per a fer-se més còmode el distanciament.

Però és un distanciament… proper.
—Molt proper. No pot ser lluny. Per això en un moment determinat s’afirma que juraré que tot el que dic és de veres al mateix temps que juraré que tot el que dic és mentida. No s’oblida mai l’intent de fer literatura. Així que hi ha tres elements: un narrador que estructura o facilita la possibilitat que ocórrega eixe text (el jo narrador), un personatge relacionat des del tu amb el narrador (el tu protagonista: la primera persona podria resultar massa embafosa, i, la tercera, massa llunyana), i encara hi ha un altre element que funciona permanentment: l’Altre.

Qui és?
—Aquell que està per damunt del jo i del tu, però no és l’ell freudià, el del subconscient o la pulsió, ans al contrari. Si fóra alguna cosa, seria un Altre teològic. És aquell que sap els límits que tu no coneixes. T’ho sap tot. És qui mana. I tu t’adones que arriba un moment en què se’t difumina eixe misteri i quedes en mans de l’Altre.

—Per això l’escriviu en majúscula.
—És clar. Sé que la primera tendència és eixa trilogia freudiana: el jo, el tu i l’ell. Però no és l’ell, és l’Altre. L’ell, i les pulsions que representa, està assumit en el jo i, sobretot, en el tu. L’Altre, no. L’Altre saps que existeix perquè de tard en tard en la vida t’ha dit “ei, fins ací”.

Heu escrit una novel·la i hi feu aquest joc i després preteneu que no identifiquem el personatge amb l’autor, tot i que són històries que ha viscut l’autor. No pas l’autor literaturitzat sinó l’autor humà. De fet, hi surten persones amb les quals us heu topat al llarg de la vida, i algunes amb noms i cognoms. Reals.
—Tu hi apareixes un parell de vegades [riu].

Certament.
—Jo juraria que tots els personatges que hi apareixen són reals i també ho negaria.

I les històries que s’hi narren. En una línia temporal intermitent i trencada.
—Tan trencada que no existeix. Hi ha un trencament cubista de l’espai i del temps. No hi ha gens d’interès de marcar al lector cap facilitat que li diga ara anem cap ací o cap allà, no: tu ves engolint, si t’embafes t’ho deixes, i, si no, continues. Va com funciona el pensament. Per això hi ha una sintaxi àcrata, moltíssimes oracions que són un adjectiu, una interjecció.

Qui llegeixi Prosceni blau pot ser que us conegui o que no, que conegui les històries que hi referiu, o que no…
—Ni l’època, tampoc.

Exacte. No heu pensat en aquesta diversitat de lectors, a l’hora d’escriure-la?
—No. A l’hora d’escriure era absolutament ego. Jo ja en tenia prou a mirar d’aconseguir que el pensament pensara en mi com a autor. No he pensat ni en cap lector model ni en res, no. La novel·la és egoista. És a dir, és un text egoista en eixe triple vessant de personalitat que parlàvem adés, en eixe poliedrisme egoista. La novel·la és epicèntrica, té una força interna que s’acabaria convertint en un forat negre. S’engoliria a si mateixa.

És que València és molt puta

Un personatge assegut al cafè Infanta beu i escolta blues i evoca la vida.
—I hi ha diverses mentides: la primera, que al cafè Infanta no hi posen blues.

N’hi posa l’autor. Amb aquest deix trist que ho impregna tot. La novel·la comença amb una declaració de principis: “Quan fas el pas a la vida no ets conscient que ja hi entres derrotat.”
—És que el personatge és un antiheroi. I el noranta per cent de les cançons que hi ha són blues.

No us heu escrit una vida a mida, per tant.
—No. Si haguera volgut fer això, hauria fet un heroi i l’hauria convertit en el qui més carda i el que més beu i el que més tal.

Però carda i beu i fuma i de tot.
—Sí, bé, és el que li toca. Però s’endú moltes galtades. Permanentment. I, de fet, la sensació última és de blues, de silenci.

Diu que té el cor ple d’esgarrons.
—Sí. I de cositons. En tot cas, no m’he plantejat fer-me una vida a mida, passa que sí que he tingut una vida. I la tinc. Mira, la Bíblia, quan parla del Matusalem aquells i diu que visqué set-cents anys, nou-cents anys, hi afegeix: “I ple de dies.” Doncs és que jo he pretès morir-me ple de dies. No d’ara, això, sinó de sempre: tenia divuit anys i volia omplir més dies. Crec que he tingut, que tinc, una vida plena de dies. Però és que no la vull d’una altra manera.

Hi ha molta València, a la vostra vida. Perdó, a la vostra novel·la. València excessiva i inevitable, catatònica i sensual, la ciutat que estimes i que et fa mal i totes alhora.
—És que València és molt puta. És una marassa… que ha sigut puta. És absolutament polisèmica i proteica. Has d’haver viscut a València per ensumar-ho (no per comprendre-ho: tan sols ensumar-ho), i aleshores solidaritzar-t’hi per empatia. I és una ciutat de dunes, també. Té la mar. I el coit que té la Mediterrània amb València és a través de la duna. I ho ha sigut sempre de forma natural fins que ens les hem carregades.

Descriviu la seva obertura al món amb una metàfora de licors.
—Jo mossegue eixa època de València. A Emili Baró hi ha una bodegueta. Hi ha estat sempre. És més, jo crec que quan va venir no Jaume I sinó el Cid, ja hi era, allà. Va ser la primera que va dur la ginebra Bombai. La finor més gran que teníem era la Gordon’s, i un amic dels que vivíem al pis de Benimaclet, d’estudiants, un dia diu, tu, prova això! Fou un salt dimensional. Però és que eixa bodegueta també va ser la primera a dur el [whisky] Four Roses. I ací estàvem amb el Dyc, encara. Un altre salt.

Crec que he tingut, que tinc, una vida plena de dies

—I la Forest d’Arana. Ens resumiu, per a qui no ho conega, què va ser, què és?
—Anava a dir un quist que li ix a la València feixista, però no és cert: la cosa natural era la Forest d’Arana, una romanalla de tota una València que hi havia hagut, i el quist és el feixisme que se n’apodera, al voltant. I la Forest d’Arana resisteix. És a dir, és un centre en el centre de València en un carrer central com és el carrer de Cavallers (primer en el pub de Manel J. Romero, després en el carrer de Cavallers). Són deu anys de tertúlies poètiques en català per on passà el bo i millor dels Països Catalans. Es feien els dimarts a les dotze de la nit, hora de bruixes, i tenien una estructura absolutament democràtica amb una actitud molt cabrona, però cada sessió era com mig curs de poètica de la facultat.

Molt cabrona per què?
—Perquè érem cruels. Érem molt cruels. És a dir, a la Forest d’Arana hi podia mostrar obra qui li donara la gana, l’única condició era que un membre de la Forest et presentara. Com que tots sabíem com funcionava la cosa, si jo m’atrevia a presentar-te a tu, jo m’havia de creure la teua qualitat, perquè, si no, les bescollades anaven per a tu i per a mi. I, a més, en directe i amb el gintònic en la mà. A les dotze de la nit, tercera o quarta copa i amb la boqueta molt solta de gent que en sabia molt, amb la qual cosa… tu t’arriscaves a presentar, un membre de la Forest arriscava presentant-te, i el que va, va. I sí, hi he vist coses molt cruels, però també hi he après molt més de poesia que en cap facultat del món. La Forest d’Arana fou una referència importantíssima en la València dels anys vuitanta i noranta, quan el feixisme i l’espanyolisme se la menjaven. La Forest d’Arana va resistir dempeus. I hi passà Llach, Ovidi Montllor, Brossa… Tenim un telegrama de Lerma disculpant la seua assistència.

[Riem]
—Realment, era una referència no diré que obligada, però quasi, d’eixa època.

Us en sentiu fill.
—Sí. Perquè jo hi vaig aprendre moltíssim. Molta poesia. I a enfocar la poesia d’una manera distinta de l’ortodòxia dels llibres. Que l’ortodòxia dels llibres ja valia, que per a permetre’t el luxe de deformar necessites abans tenir una formació. Si deformes sense formació és un desastre.

La Forest d'Arana va ser una referència importatíssima quan el feixisme i l'espanyolisme es menjaven València

Sou poeta i narrador, també. Ací hi ha fragments que direu que són una frase, jo diré que són un vers i possiblement tots dos tindrem raó.
—Perquè l’atmosfera que necessitava narrativament és feta de poesia. Per això dic que quan el text comença a conformar-se i a marcar les lleis internes, tu estàs perdut: només pots llevar-te la boina, agenollar-te i fer. I aquesta novel·la, per a ser narrativa defugia el motlle, per a ser poesia exigia una narrativitat més gran que eixa contenció que és la poètica. Pense que ha eixit de la contradicció entre la poètica i la prosa. De fet, al llarg del text hi ha moltes circumstàncies que són prosa poètica.

I com decidiu quan s’acaba?
—És entrada la nit i el personatge està cansat i se’n vol anar. Acaba la darrera cervesa, recorre els carrers de València, agafa un taxi i desapareix. La situació s’autodissol.

No us requen les històries que no s’hi han contat?
—La novel·la ja està feta. En llegir-la, potser sí que em dic que haguera hagut de parlar d’això o de comentar allò altre, però és que està escrita en un devessall de pensament. I no haguera tingut sentit anar fent i anar fent, això haguera corromput l’atmosfera que el text volia crear. I és el text, qui mana, no l’autor. El text va marcant ritmes, entrades, i arriba un moment que et diu “ie, artista, què fem? Haurem de plegar, no?”

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.