Francesc Arabí: “Zaplana és fora de les institucions, però no fora del poder”

Convé posar-se guants per llegir aquest llibre, i potser també aquesta entrevista. Los tentáculos del truhán (Círculo Rojo) és l’autòpsia a Eduardo Zaplana Hernández-Soro, que va ser president de la Generalitat entre el 1995 i el 2002. El forense que espigola entre les vísceres, les restes i l’anatomia del campió és el periodista Francesc Arabí (Gata, Marina Alta, 1970). Fa més de vint anys que Arabí es dedica a estudiar la vida i l’obra de Zaplana. Ell va destapar, per exemple, l’anomenat cas IVEX, que és aquell en què el cantant Julio Iglesias es van embutxacar centenars de milions de pessetes tot i que el contracte oficial de patrocini n’estipulava molts menys…

Francesc Arabí explica que per a investigar la corrupció cal baixar a les clavegueres i embrutar-se les mans. I aquest llibre és això, una passejada en barca per les aigües negres, un relat àgil, quasi un film d’enjoli per la vida i l’obra d’aquest empresari de la política anomenat Eduardo Zaplana, per totes les connexions locals i internacionals, per totes les xarxes d’empresaris, periodistes, jutges, fiscals i més, que ballaven al so de la flauta d’aquest entabanador que, com diu l’autor, és el cappare, el creador de la corrupció al País Valencià –i encara se li ha reconegut poc.

Parlem amb Francesc Arabí a la cafeteria de l’Octubre CCC de València. Arriba amb el llibre i també amb una llibreta plena de notes i una carpeta amb tot de papers. És reincident, perquè l’any 2019 va publicar un primer assaig sobre l’ex-president titulada Ciudadano Zaplana. La publicació d’aquest nou volum ha estat celebrada pels seus col·legues periodistes que li respecten i li admiren la professionalitat.

—Torneu a escriure sobre Eduardo Zaplana.
—Saps què em passa amb Zaplana? Que a vegades parle d’ell d’una manera que sembla que l’admire…

—Qui és Eduardo Zaplana?
—És una persona que, per desgràcia dels valencians, és molt intel·ligent. Hi ha molts zaplanes, però Eduardo Zaplana només n’hi ha un. És un home de negocis que, en un moment determinat, utilitza la política perquè sap que és una de les plataformes en què es manifesta el poder. Com diria una persona que ja va faltar i que el va tractar molt, ell entén la política com a relacions públiques, a cop de xec públic. Per a Zaplana, la política és “te i simpatia”. I, sobretot, és un grandíssim comercial. Un empresari de la política i una persona que entén molt bé la democràcia mediàtica. Entén molt bé el poder. És un gran intèrpret del poder i en coneix tots els idiomes. Sap que el poder no està en els partits, sinó en el món econòmic i es manifesta a les clavegueres. Sap que en el poder no hi ha fites, no hi ha stops ni cediu el pas. Es defineix com a liberal, però en realitat sap que per a exercir el poder cal intervenir molt. És el liberal més intervencionista de la història. I sap que la millor manera de controlar és comprar. Ell compra i compra i compra.

—El coneixeu personalment?
—Sí, encara que l’he tractat en comptadíssimes ocasions de manera directa. La darrera volta que hi vaig parlar va ser quan encara no se sabia que l’estaven investigant i em va venir a dir més o menys que la corrupció i ell eren com l’aigua i l’oli i que la seus etapa era totalment neta de corrupció”.

—Caram.
—Sí, sí, ho va dir tal qual. I no tan sols no és veritat en el seu cas personal, sinó que és tan mentida que Luis Fernando Cartagena va caure essent conseller seu, per no dir que hi havia casos com el de Blasco, per exemple. I a aquests els va ficar ell en el govern.

—Com ho feu per no embrutar-vos les mans amb tant de remenar a les clavegueres?
—Per contar merda s’ha de baixar a les clavegueres i has de tenir fonts que, en el 99% dels casos, també estan emmerdats. Sempre m’ha agradat molt el debat de la legitimitat de les fonts i fins a quin punt contaminen. Es tracta de buscar moltes fonts per a complementar i per a contrastar. I hi ha una cosa molt important que és que l’interès que mou qualsevol font, i més encara quan parlem de diners, no siga tan potent que danye seriosament la veracitat de la informació.

—Una de les tesis del llibre és que Zaplana és el cappare, el creador de la corrupció al País Valencià i que no se li ha reconegut prou aquest mèrit.
—Ell ha fet prou per a evitar-ho. De fet, hi ha una prova del que dic. Mira que hi ha hagut casos de corrupció i darrere de molts hi ha estat ell. I mai, mai no els han batejats com el cas Zaplana. Ni tan sols el cas Erial pel qual el van detenir, és el cas Zaplana! Això diu molt de la seua capacitat de tenir cura de les formes. Tenir-ne cura és comprar amb diners públics. I encara una altra cosa: és el primer polític valencià conscient de la potència de la democràcia mediàtica. Ho ha tingut molt clar des de primera hora. En política, com en agricultura, és més important vendre que produir. I ell té molta cura de la imatge. És evident que és l’impulsor de tot, perquè crea tota una arquitectura de poder al servei de la construcció d’un règim. I això implica matar dissidències i controlar la societat civil. Ell liquida la unitat d’acció del moviment veïnal, controla les associacions de mestresses de casa, controla el 90% dels mitjans de comunicació. La seua assignatura pendent és que intenta impulsar un grup de comunicació directament controlat accionarialment per ell. Ho controla tot. I sempre té algun pretext, no és tan descarat… Sempre ven alguna cabra.

—…
—Ven la cabra aquella de l’autoestima i de generar riquesa i amb allò de l’autoestima munta tot el sistema de piràmides valencianes. El problema és que eixes piràmides no exigien inversió, exigien despesa. Qui pot fer despesa? Un empresari privat a punta de pistola o perquè té interessos. L’acompanya un grup d’empresaris –que són retratats al llibre– que teixeixen tots els rius subterranis de catalització de comissions. El que perden en aquestes inversions ho cobren d’una altra manera.

—Les caixes d’estalvis també compren cabres.
—Zaplana canvia la llei de caixes d’estalvis a punta de pistola. Despatxa els directius que hi havia i tot a la seua mesura. Algú podria pensar que l’única cosa que es buscava amb tot això eren clientelisme i vots. I no. Volia negoci i diners. Ell i els seus amics van muntar tot el sistema.

—Per a Zaplana, ser president de la Generalitat no era cap honor ni cap aspiració existencial, era un negoci.
—Igual que el PP. Ell no és un home del PP, no és un home de partit, és un home de poder. És un gestor de poder.

—Tot i això que dieu, fins al 2018 no el detenen. Com és possible? És llest o ho té tot untat?
—No cau abans perquè hi ha un seguit de circumstàncies que creen la tempesta perfecta. No cau perquè va haver-hi moltes dimissions a tots els mecanismes de control. Dimissions dels ciutadans en un context de gossos lligats amb llonganisses. M’hauria agradat veure si la caiguda de Lehman Brothers, en compte d’enxampar el president Camps, l’haguera enxampat a ell. Segurament hauria inventat alguna cosa, però ja no hauria estat el mateix. Al llibre dedique un capítol a contar episodis concrets en què va estar a punt de caure i es va escapar. En alguns casos, per sort, i en la majoria, perquè va comprar la sort. I algun jutge que mirà cap a un altre costat. Jo en conec un parell, que han mirat molt cap a una altra banda. Ell s’ha encarregat que la sort fora sempre al seu costat. No ha deixat mai ningú ferit en el camí. I sempre ho ha pagat tot. És a dir, avui, demà, d’ací a uns quants mesos… Però ell és com l’administració, sempre paga. I això fa, per exemple, que no haja tingut un Bigotes que l’haja arrossegat en la caiguda.

—Ja que parleu del Bigotes, la corrupció de Camps és heretada de Zaplana o és de nova planta?
—L’administració Camps no té els diners que tenia Zaplana, i l’empresariat tampoc no té els diners que tenia, i hi ha un canvi. La filosofia és la mateixa, i el tema és el mateix, però canvia l’argument. Canvien els grans projectes pels esdeveniments. Terra Mítica, realment, costa més que la fórmula 1, encara que la fórmula 1 és molt cridanera. El PP ja no té una cobertura del govern de Madrid. I, evidentment, es crea una fractura en el partit. Paco Camps no va tenir el poder que va tenir Zaplana. No solament en el partit, sinó que no va tenir tampoc el suport de Madrid i de l’empresariat.

—No hi ha data, encara, per al judici de Zaplana?
—No.

—Amb tot el que sabeu, tota la informació que s’ha recollit, els sumaris… quina intuïció teniu sobre aquest judici?
—Si em preguntares: quina intuïció tens de Saturnino García, un ciutadà anònim, en les mateixes circumstàncies, jo et diria, no li arrende els guanys a Saturnino García. Però Eduardo Zaplana és molt Eduardo Zaplana. Hi ha un vaixell ple de proves i indicis contra ell? Sí. Tenim un informe de l’UCO, espectacular, tenim un escrit de la fiscalia, tenim testaferros que són molt del seu entorn i tenim el testimoni i la confessió dels dos grans enginyers financers i testaferros internacionals de tota la xarxa de comissions. Tenim molt. I tenim verificades propietats demostrades que eren seues… Dit tot això, és condemnat? No s’ha de donar per condemnat, perquè és Eduardo Zaplana. Com a defensa ha desencadenat una teoria de la conspiració i s’inventarà el que siga. Mourà cel i terra perquè té molts tentacles.

—Fa anys que és fora de les institucions, l’han detingut, com és que encara té eixe suport?
—Ell és fora de les institucions, però no és fora del poder. Perquè ell ha comprat molt, ha invertit molt. I, per tant, cobra moltes factures. I la prova més evident del poder que té són les campanyes a favor de l’excarceració per l’estat de salut. Van originar un consens espectacular. De tots els colors, de Bildu fins i tot… En uns casos, el consens era fruit d’un convenciment. En uns altres, per deutes que tenien. I en algun cas de la por.

—Por que es morira a la presó?
—No, no! Por de no aparèixer en la llista dels que li donaven suport. Eduardo Zaplana passa llista.

—Mediàticament, encara té suport?
—N’ha de tenir. N’hi ha prou de veure que una part de les seues estratègies de defensa es canalitzen pels mitjans. Sempre ha tingut molt clara, molt clara, la importància dels mitjans. Per això un dels seus grans objectius, quan arriba al poder, és lligar curt Canal 9. Però la gent tendíem, jo m’hi incloc, a dir: Canal 9 diu, Canal 9 diu. I no. No és el que deia Canal 9, era el que callava. Eduardo Zaplana és un gran comprador de silencis. L’omertà, que diuen els italians.

—Físicament, està bé, ara?
—Jo no ho sé, però aquell cent per cent de probabilitats de morir-se si no eixia de la presó d’una manera imminent, per Nadal del 2018, sembla que no es va complir. O el famós i eminent hematòleg es va equivocar perquè la medicina no és una ciència exacta, o no sé quina informació es va moure. Però és evident que és viu. Jo m’alegre que l’home estiga millor, evidentment.

—Els papers que permeten d’estirar el fil que duen a la detenció de Zaplana els va trobar un ciutadà sirià en un pis on havia viscut Zaplana i aquest els va donar a Marcos Benavent, el jonqui dels diners… Coneixent-lo, sembla impossible un descuit com aquest.
—Precisament, Zaplana empra això dins la seua teoria de la conspiració. La va variant i va canviant d’estratègia, però ell sí que diu que no és versemblant que s’haja deixat els papers. Al llibre jo conte alguns episodis tan rocambolescos com el dels papers del sirià. Eren absolutament certs i el van beneficiar. Jo invertesc la càrrega de la prova: quants papers no s’ha deixat? Seria molt difícil de creure si fos una persona d’una vida absolutament exemplar des del punt de vista de la gestió pública, i diries, ostres, li han enxampat aquests papers… Però quants papers no s’ha deixat? És rocambolesc? Sí. És rar? Sí. És rara la vida de Zaplana. En tot cas, no posem el focus en els papers. Estirant el filet dels papers s’acaba descobrint una immensa muntanya de merda, i ell intenta evitar que això es veja.

—Quan Zaplana se’n va anar a Madrid a fer de ministre, Aznar ja sabia les seues activitats?
—No en tinc cap dubte. Ell va estar fins a l’últim moment jugant la carrera successòria i no crec que Aznar fora tan innocent i tan ingenu per a no saber-ho. Aznar estava molt pendent de què passava ací, entre altres coses perquè tenia moltes connexions empresarials i polítiques ací, i perquè la sintonia entre tots dos era molt estreta. Tanta sintonia hi havia, que el teloner de la campanya electoral d’Aznar, l’amic Julio Iglesias, el posa Eduardo.

—Movistar, quan el fitxa, també ho sap?
—No crec que fitxaren Zaplana perquè és un enginyer de telecomunicacions de primer nivell. Amb tots els respectes. Les empreses busquen gent que tinga contactes, i Eduardo Zaplana, de contactes en té, i a tot el món. I això, com diuen els moderns, és un win-win.

—Encara ara, caigut i tot, té contactes.
—Encara. I tant que sí.

—I els diners, on són?
—Ui! Sé el que han descobert. Parlem de vint milions.

—No són pocs, vint milions, per trenta anys de carrera?
—És clar. Això és el que han detectat. Realment, ells han investigat per poca cosa. L’investiguen per dos contractes. Per a mi, una de les grans coses que hem de celebrar els valencians és que onze milions d’euros són a la butxaca dels valencians. I això ho hem d’agrair a la jutgessa, a l’UCO i a la fiscalia anticorrupció. Recuperar els diners és una cosa que està molt bé. És la vegada que més diners de la corrupció s’han recuperat. La justícia poètica està molt bé, i la poesia, també, però que hàgem pogut recuperar els diners està molt millor encara.

—Una frase del llibre: “Vicente Sanz és un fanfarró de merda”.
—Sanz és el president provincial del partit en el moment que Zaplana apareix en el famós cas Sanz. Un altre cas, per cert, que no es bateja amb el nom de Zaplana. Sanz accepta el sacrifici a canvi de ics, i li ho paguen. Es compra el seu silenci. I el silenci de Sanz ens ha costat als valencians no només diners, sinó també vergonya, amb tot allò dels abusos a Canal 9. És un cas de llibre de compra de silenci. I és una de les persones que tenia el detonador per a fulminar Eduardo Zaplana. Una de tantes.

—Qui més l’hauria pogut fulminar?
—Gent de Terra Mítica, molts. Però insistesc que ell ho ha sabut neutralitzar. L’afer de l’IVEX de Julio Iglesias és un escàndol de llibre i va aconseguir que no tinguera cap repercussió política, malgrat ser hiperacreditat documentalment. A Levante vam publicar més de dues-centes informacions contant les quantitats, les desviacions, de quina manera, quins paradisos fiscals i com es va fer. I això és avalat per l’agència tributària, per la gent que va fer el peritatge en els tribunals.

—Entre tots aquests silencis i dimissions, al llibre també parleu dels jutges que fan el desentès.
—Hi ha de tot. Hi ha jutges que s’han jugat i es juguen el tipus. Per exemple, la jutgessa Isabel Rodríguez, que porta precisament el cas Erial. Li han fet una campanya de difamació personal, l’han pressionada fins a dir prou. De jutges n’hi ha de tots els colors. Els jutges són persones que viuen en aquest món. No viuen a Mart. Però és que crec que no solament els jutges, sinó els fiscals, els periodistes, els interventors, els auditors van viure un moment de relaxació total. No hi havia tanta sensibilització social.

—Parlàveu de la cobertura mediàtica de Zaplana. Els mitjans de comunicació valencians han de fer alguna mena d’acte de contrició?
—Això de la corrupció és com tot. Sempre hi és, però parlem del boom, en els anys de vi i de roses, de com es va sembrar, com va anar creixent, i quan comença de veritat una certa consciència per la crisi. Ja sé que fa lleig dir-ho, però per a mi, no és la Primavera Valenciana que propicia el canvi de govern. Ja sé que és poc poètic, però per a mi és la crisi i ja està. La corrupció amb la panxa buida es digereix molt malament. Ara, anem al moment clau. Per què han fallat tots els mecanismes de control? Crec que la corrupció és una societat anònima. Hi ha accionistes de referència, per exemple, un partit que governa amb hegemonia i es passa de govern a règim, com el PP, que té moltes accions. Però hi ha molts accionistes, i els mitjans de comunicació i els periodistes som els primers. Moltes voltes he pensat si haguérem pogut fer molt més i si podríem fer molt més. Sempre intentant complir la nostra tasca que és fer de servei públic i fer de contrapoder, no dic de contragovern. I crec que sí, que hauríem pogut fer més. Com els fiscals, els interventors, els controladors… Però, en última instància, la responsabilitat és dels ciutadans, que els votem.

—La darrera gran majoria absoluta de Francisco Camps, per exemple.
—El Partit Popular hegemònic no va fer cap colp d’estat. Podem parlar de tots els dopatges que vulgues, de la perversió de la democràcia i d’aplanar el terreny per als seus interessos, però Francisco Camps Ortiz va obtenir un milió dos-cents onze mil cent dotze vots, 53%, quan era a 20 metres del banc dels acusats. Políticament, s’havia demostrat que havia estat, si més no, col·laborador necessari; que, com a mínim, havia mirat cap a una altra banda perquè una colla de senyors entraren a la cuina de la Generalitat i l’espoliaren. I hi havia seguit amb els sobrecostos que l’altre ja havia muntat. Per tant, en la societat anònima, els periodistes hi tenim una part, els ciutadans, els interventors, tècnics, els dirigents del partit, per inacció, els militants dels partits per no fiscalitzar, també… És una societat molt participada.

—Joan Llinares, el director de l’Oficina Antifrau, diu que tot i que no es condemne els corruptes, molta gent en pren nota i s’ho pensarà més de dues vegades perquè veuen que potser els enxamparan. Després de tot això que heu vist, hi esteu d’acord?
—Depèn. Hi ha polítics com ara Eduardo Zaplana a qui no els importa res. Ell no és un polític empresari, sinó un empresari polític. L’únic que li interessa és la veritat judicial. Des del punt de vista de la imatge i la reputació, el cas Erial no l’ha afectat gens. Ningú no es va sorprendre que el detingueren. Altres polítics sí que temen per la reputació. Ara, no es pot institucionalitzar. Gürtel és la institucionalització de la corrupció. Per això condemnen un partit. Per a mi, la clau és que els partits siguen els primers a condemnar i denunciar els mateixos militants. I no subrogue als tribunals eixa tasca. Els dirigents han d’apartar els polítics quan tenen certeses. No fan falta ni proves ni condemnes judicials. Per la senzilla raó que un polític corrupte fa mal a la societat i es burla de milers de ciutadans i d’unes sigles que li han servit de perxa per a ser corrupte.

—Quan arriba al poder, Zaplana fa un senyal que pot ser precursor de tot: fitxa Rafael Blasco que havia estat destituït per Joan Lerma quan era conseller d’obres públiques, per sospites de corrupció.
—Veus? Quan jo dic que la clau de tot és actuar sense condemnes, s’ha de dir que el president Lerma va ser exemplar. El senyor Lerma no tenia cap condemna sobre Blasco, no tenia cap condemna. Sabia, amb convicció i certesa, a què es dedicava. I el va destituir, i s’ha acabat. I ara en parlem, però alerta! Blasco no era un no ningú. Blasco era el padrí i el poder instaurat, i era el partit, molt més enllà de la Ribera.

—I era el marit de la secretària de Lerma i el cunyat del conseller de Cultura i Educació…
—Correcte, per tant, el senyor Lerma va fer un acte que hauria hagut d’establir precedent sobre com s’ha d’actuar. Si més gent haguera actuat com ell quan tenia la certesa que alguns feien certes coses, potser no n’haurien passades tantes.

—Sabent això, Zaplana el fitxa.
—El fitxa perquè ell no és un home de sigles. Li importava un rave que fos del PP o no. Blasco no s’ha sentit mai un home del PP, però és que ell tampoc. Per això, dir que la corrupció del Zaplana és la corrupció del PP, doncs, en part sí, però el PP va ser un instrument per a ell. Molts se’n van beneficiar, però no és un home de partit.

—Al llibre no solament parleu de Zaplana, sinó que també citeu alguns casos que afecten el PSPV i el Bloc i que ara, precisament, tornen a ser notícia. En quin moment del riu subterrani de brutícia s’ajunten els interessos del PP i del PSPV?
—Hi ha un fil conductor que és l’empresariat. En el cas del PSOE esguita les campanyes de les municipals i les generals del 2007 i 2008. Per cert, avui [per dimarts] ha eixit un informe de l’UCO gràcies a l’alçament d’una part del secret del sumari. Qui fa l’aportació és l’empresari Jaime Febrer. L’empresariat té molta importància en la corrupció. Normalment, pel fet mediàtic, passa més desapercebut, però l’esquema de la corrupció és: polític que dóna contractes i adjudicacions, empresari que els rep, tècnic que els legalitza, i mecanismes de control i ciutadans que miren cap a una banda. Sense eixe paradigma no hi hauria corrupció. A Terra Mítica, per exemple, hi ha una vintena d’empresaris condemnats. Es menysprea el seu paper i la seua importància. I en aquest context, això que esguita el Partit Socialista i també el Bloc ve tot del zaplanisme. Gent que fa negocis en determinats municipis i a la ciutat de València.

—Hem vist un emblema del PSPV, com José Maria Cataluña, entrant als jutjats. Què n’eixirà?
—Jaime Febrer va donar diners per a la campanya de Carmen Alborh a les municipals del 2007 i per a les generals. Ells eren a l’oposició, pintaven el que pintaven. No parlem de corrupció institucionalitzada. No existia el delicte de finançament il·legal de partits; per tant, la investigació no pot anar més enllà, i si hi ha delicte electoral ja ha prescrit. En conseqüència, l’única cosa que imagine que investigaran és el suborn. La peça clau és Jaime Febrer.

—El fet que el defensor de Jaime Febrer siga Manolo Mata, ex-síndic del PSPV, significa res?
—Manolo Mata és molt bon lletrat i, evidentment, és veritat que ell mateix es va adonar que ser síndic i defensor de Jaime Febrer grinyolava un poc.

—La pregunta anava en sentit contrari. Si és una estratègia del partit per a tallar el foc…
—La veritat és que el PP va fer declaracions sospitant això. Però, pel que jo sé, no.

—Tornem al vostre objecte d’estudi. Quin és el seu punt feble d’Eduardo Zaplana?
—El punt més feble és creure’s que la impunitat és un regal que no tenia límit. Tot i les precaucions que sempre ha gastat, en un moment determinat, també collat per la malaltia, va abaixar la guàrdia. Va cometre errors.

—Un personatge com aquest hauria pogut fer açò que ha fet ací en un altre territori que no fos el valencià?
—Sincerament, crec que sí. Podria fer-ho ara mateix que hi ha les xarxes socials i tot això? Jo crec que si ell hi fora ara, hauria pactat amb Elon Musk i hauria tingut una participació a Twitter o d’alguna manera l’hauria enredat. És una persona que interpreta molt bé sempre el context i les variables. Hauria pogut fer igual en un altre lloc? Sí. Hauria utilitzat uns altres codis, uns altres registres. Quan se’n va de València, hi ha gent que diu: ara veuràs a Madrid. I si s’encanten un pèl arriba a la Moncloa. De fet, ara la base d’operacions la té a Madrid, no ací. Les seues connexions transcendeixen a València i a Madrid. Té contactes a tot el món.