Fragment: ‘Ferit de mort’, de Raffaele La Capria

Acaba de sortir publicada a laBreu Edicions la novel·la Ferit de mort, de Raffaele La Capria, en una traducció de Bernat Reher. Segons que ens explica, Ferit de mort és la novel·la de Nàpols. El protagonista recorre una successió de fragments, evocacions i retorns: la pesca submarina, el Circolo, les amistats, el desig i l’amor per la Carla. El record d’un temps immòbil, d’una felicitat fràgil, d’un combat. Publicada el 1961 i guardonada amb el premi Strega, Ferit de mort és una novel·la sobre la fascinació per la bellesa que et reté i t’immobilitza, i sobre la necessitat d’anar-se’n per poder escapar d’una felicitat que, si dura massa, es converteix en una ferida sagnant. Una obra essencial de la literatura de postguerra.

Raffaele La Capria (Nàpols, 1922 – Roma, 2022), escriptor, traductor, periodista i guionista, és una de les figures centrals de la cultura napolitana del segle xx. Després de llicenciar-se en dret, es va establir a Roma, però no va trencar mai el vincle literari i emocional amb Nàpols. Va debutar amb Un giorno d’impazienza (1952), però és conegut sobretot per Ferito a morte (1961, premi Strega), la seva novel·la més emblemàtica. També va escriure: L’armonia perduta (1986), La neve del Vesuvio (1988) i una extensa producció assagística que combina autobiografia, reflexió literària i mirada crítica sobre la ciutat. Com a guionista, va col·laborar a Le mani sulla città (1963), dirigida per Francesco Rosi i guardonada amb el Lleó d’Or al festival de Venècia. Va participar activament en la revista Sud, en la qual va traduir, a l’italià, autors com Sartre, T. S. Eliot i Orwell.

Explica l’editor i el traductor de l’obra, Bernat Reher:

“No sóc traductor professional, i això és un fet. Però en el marc de la meva recerca doctoral a la Universitat de Girona fa temps que em pregunto per l’estil i l’estilística. En traducció, una de les tasques més difícils, i alhora més decisives, és trobar el to: reconèixer quin to ha d’adoptar un estil en la nostra llengua. Quan vaig descobrir Raffaele La Capria, em va despertar una curiositat tan fonda que es va convertir en un dels motors de la meva estada de mesos a Nàpols. Nàpols continua essent una ciutat entestada a no adaptar-se del tot a la modernitat. I és precisament aquí on La Capria escriu, el 1963, una novel·la a contracorrent, en un moment en què molts intel·lectuals italians ja han deixat de creure en la novel·la com a gènere vàlid. Confiaran més aviat en la prosa assagística o experimental, mentre assignen a la novel·la un paper cada vegada més lligat al consum. Si observem bona part dels grans autors italians de la segona meitat del segle XX (Dacia Maraini, Pier Paolo Pasolini, Giorgio Manganelli, Italo Calvino, Primo Levi o Eduardo De Filippo), veurem fins a quin punt s’allunyen de la novel·la tradicional. La Capria, però, el 1963 fa una sèrie de moviments que avui encara em ressonen profundament. Mitifica la joventut i converteix en una causa global la màfia vinculada a l’especulació urbanística; mostra un protagonista que abandona Nàpols per buscar estabilitat laboral; revisita la infantesa i l’adolescència sota l’ombra dels bombardejos alemanys sobre la ciutat. Tot això ho escriu en italià, no en napolità, però preservant-hi girs lèxics i gramaticals propis del napolità. És a dir: parla a la resta d’Itàlia en la seva llengua, però ho fa per interpel·lar-la. Per preguntar-li, en el fons: sou conscients de la misèria en què heu convertit el ‘sud’?”