fira del llibre de valència

La mitologia cristiana i popular n’ha comptabilitzats tants que si els comencéssim a enumerar no acabaríem. Tenen noms evocadors de rondalla i cada any la mainada els representa en altarets d’aire barroc: hi ha el miracle del mocadoret, el miracle de la sabateta, el de Morella, el del fill de l’especier, el de l’obrer en l’aire (aquest és preciós: quan li van prohibir de continuar miraclejant i va veure que un obrer queia de la bastida i li va dir que alto i l’home va quedar allà, esbalaït i surant mentre el futur sant corria a demanar permís per al prodigi que ja havia fet), el miracle de la mar, el de la burreta i un llarguíssim etcètera de portents que la imaginació i la tradició han anat atribuint al sant valencià, dominic i tirant també a tremebund (‘Timete Deum’, ai). Ja des de menut, expliquen que en feia, de miracles, en Vicent Ferrer. I abans i tot: des de la panxa de sa mare!

No s’estava de res ni s’hi posava per poc.

Més enllà de la taumatúrgia vicentina, però, i dels interessos i de les devocions que l’han creada (i de les antipaties: diu que els borbons espanyols les van voler prohibir, les representacions dels miracles del sant valencià per excel·lència; també en això van fracassar), més enllà del teatre dels altarets, dèiem, n’hi ha un altre, de miracle, que res té a veure amb la mitologia, que és ben palpable i comprovable i real i, en tot cas, tan laic o tan confessional com siguin cadascuna dels milers, desenes de milers de persones que el practiquen i que el fan possible cada any, a València.

Potser, en comptes de miracle, n’hauríem de dir meravella.

Perquè resulta que en aquesta ciutat que han intentat desballestar i convertir en simple sac de cridòries sense arrel ni perspectiva, en aquesta mateixa ciutat, cada any, al voltant de la Pasqua i del primer de maig, hi ha un jardí que s’omple de llibres i, per ells, de gent.

De moltíssima gent. De rius de gent. De gent de tota mena i de totes les edats que passeja i aprofita el bon oratge i remena llibres i pregunta i comenta i diu allò de ja no sé on els posaré o un altre i prou o has d’escollir perquè tot no pot ser o recomana-me’n un que no conega i que m’agrade.

I és clar que les cues més llargues (llarguíssimes) són per mirar d’aconseguir la signatura del youtubber o blogger de moda (algun dia, per cert, caldria analitzar la dèria que tenen els adalils de la immediatesa i de la banalitat digital per estampar el seu nom a la coberta d’un llibre de paper), i que els best-sellers i els mediàtics i tot això i allò, però el fet és que els Jardins dels Vivers s’omplen de gent perquè hi ha llibres, i que ja és un costum arrelat deixar-s’hi caure un dia, com a mínim, cada any, i firar-s’hi alguna cosa. I que, a més de la fanfàrria dels famosets efímers, també hi ha escriptors, i s’hi fan exposicions, i presentacions, i debats, i que tot bull d’activitat i de cultura, sí, i que enguany hi ha vingut la Marta Pessarrodona, que s’hi ha recordat el Lluís Alpera i el Manel Marí i els seus versos que perduren, que el Martí Domínguez hi ha fet club de lectura, i que ja hi tornem a ser: si mirés de fer llista exhaustiva no acabaria i segur que m’oblidaria algun/a imprescindible; ho deixo aquí.

Però és que és un prodigi, de debò.

L’altre dia, un escriptor, des de dins d’una caseta, contemplant el corrent plàcid de gent amunt i avall del passeig en l’hora en què la llum del sol es fa obliqua i sembla que prepari el món per a les fades, va comentar que hi hauria d’haver una càmera enregistrant-ho tot, simplement, així, el pas del temps i les persones, i ara s’aturen i prenen un llibre i se’l miren i el comenten i el deixen estar o decideixen que sí, que se l’emporten, i troben algú i se saluden, i continuen avant: ‘I que després es pogueren oferir les imatges a tothom, així com les veiem ara, de fons relaxant i civilitzat’, va dir.

En fi, que si mai us malparlen de València i us l’estiregonyen i estrafan, recordeu que aquesta ciutat és moltes coses, i que durant deu dies (deu dies!) és, sobretot, així com ens l’explica la Fira del Llibre: culta, digna, lliure, desvetllada i feliç. Aquest miracle.

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb