consens covid

Les crisis posen a prova els governs. El 2008, la majoria es van veure en un compromís quan el món desenvolupat es veié sumit en el caos financer. Uns quants anys més tard, la majoria de dirigents occidentals foren defenestrats quan la ira de la població arribà al punt àlgid. Fins ara, els caps mundials han respost molt millor a les conseqüències econòmiques de la crisi de la covid-19 que no pas a les de la gran recessió. Seran recompensats pels electors, o tornaran les democràcies del món a ser consumides per la fúria popular? El nostre futur polític dependrà de com els votants avaluïn l’actuació dels caps nacionals.

Recapitulem fins el 15 de setembre de 2008, dia en què el banc d’inversió nord-americà Lehman Brothers es va declarar en fallida. El caos financer es desencadenà i l’economia entrà en recessió. Els governs s’afanyaren a controlar els danys. La resposta econòmica inicial va ser hàbil, però inútil des del punt de vista polític: els van acusar de rescatar banquers avars a qui no s’havien preocupat de supervisar.

Després van venir els grans errors. A Europa, tot va començar amb una resposta notòriament incompetent a la sobtada paralització dels fluxos de capital cap a Grècia, Irlanda i Portugal, que va convertir un seguit de problemes menors en un desastre gairebé absolut per a la zona euro. Després va arribar la consolidació fiscal prematura, que va fer descarrilar la recuperació. Europa va sofrir una doble recessió, la desocupació es va disparar i el suport als governs va anar minvant. Els dirigents polítics es van adormir al volant en unes quantes ocasions, complaents i sense idees.

El resultat fou que, entre la primavera del 2008 i la tardor del 2013, la legitimitat de les elits econòmiques i polítiques es va ressentir moltíssim. La confiança en la Unió Europea va minvar un 20%. El suport als partits minoritaris va augmentar i alguns partits majoritaris van desaparèixer.

Si avancem fins el 2021, el contrast és sorprenent. Malgrat els primers contratemps amb les màscares i les PCR, els governs, en general, no han perdut la confiança del públic. En molts casos, els votants els han recompensat per haver respost ràpidament a la crisi sanitària i en l’àmbit econòmic. Els confinaments que van salvar vides, els ERTO que preservaren els ingressos de la població, la coordinació tàcita, però sovint impecable, entre els governs i els bancs centrals i l’eficiència de les campanyes de vaccinació han generat un gran suport públic.

Malgrat els nous temors, les dificultats i la desigualtat, la majoria de la població mundial està satisfeta amb la resposta a la pandèmia. La confiança ciutadana a la UE ha tornat als nivells anteriors a la crisi financera. Aquests resultats són tranquil·litzadors, perquè suggereixen que els governs són castigats per les males polítiques i recompensats per les bones. Malgrat tot el soroll i la fúria del debat polític, sembla que allò que els politòlegs denominen “la legitimitat dels resultats” continua gaudint de bona salut.

Tanmateix, hi ha certs asteriscs. El primer és que a les tretze economies avançades en què el Pew Research Center va fer enquestes tant el 2020 com el 2021, els ciutadans –incloent-hi el 83% dels holandesos i el 77% dels alemanys– diuen que la pandèmia ha fet que la societat estigui més dividida.

La polarització entre els bàndols provaccins i antivaccins és traumàtica, perquè no fa més que separar la gent en un moment en què la solidaritat hauria de dominar. El fet que aquestes línies divisòries coincideixin sovint amb una identificació política partidista, com passa als Estats Units i, fins a un cert punt, Alemanya, és molt preocupant, perquè indica una incapacitat de posar-se d’acord sobre l’evidència científica. Els aldarulls de fa uns pocs dies als Països Baixos són un recordatori que aquesta mena de divisions poden agreujar-se ràpidament. És igual de preocupant que a França la confiança en els científics hagi disminuït considerablement.

El segon advertiment és el ressorgiment de les controvèrsies en matèria de política econòmica. Al principi, el consens sobre què calia fer era sòlid. A Europa, l’acord per a suspendre les normes fiscals i d’ajuda estatal es va aconseguir sense gaire debat i la decisió del Banc Central Europeu (BCE) de llançar un programa de compra d’actius específic va ser ràpida i resolutiva.

De la mateixa manera, França i Alemanya van acordar el maig del 2020 de proposar una iniciativa fiscal sense precedents segons la qual la Unió Europea emetria bons per a finançar les transferències als països membres més afectats, més vulnerables i amb menys recursos. El procés de negociació, que en condicions normals s’hauria allargat mesos i hauria fracassat, va durar unes poques setmanes i es va tancar en acord.

Però aquesta harmonia s’acaba. La inflació és al punt de mira. Les classes mitjanes del nord d’Europa estan com més va més preocupades perquè el BCE posa en risc els seus estalvis; tant és així, de fet, que el popular tabloide alemany Bild ha començat a anomenar la presidenta del BCE, Christine Lagarde, “Madame Inflació”.

El BCE continua confiant que les pressions inflacionàries disminuiran durant el 2022. Hi ha bones raons per a confiar-hi, però molts a Alemanya continuen preocupats –fins i tot ansiosos– per la taxa d’inflació actual del 4,5% anual. El president del Bundesbank, Jens Weidmann, va advertir fa poc que és molt probable que la taxa d’inflació no caigui per sota l’objectiu del BCE del 2% a mitjà termini.

Si l’actual auge inflacionista resulta temporal, almenys compensarà les previsions d’inflació a l’alça publicades pel BCE al passat i ajudarà a corregir el desequilibri de competitivitat que encara hi ha entre el nord d’Europa i el sud, on els preus augmenten més a poc a poc. Però si els excessos inflacionaris continuen, el consens polític entorn de la pandèmia s’enfonsarà i al nord del continent ressorgirà la ira envers l’euro.

També en l’àmbit fiscal, el consens sobre la pandèmia s’erosiona enmig de les diferències creixents entre aquells qui adverteixen contra la consolidació prematura i aquells qui estan preocupats per l’augment del deute públic. Es tracta d’un debat perfectament legítim, però la qüestió torna a ser si aquests debats desencadenaran disputes polaritzadores en un moment en què Europa necessita un acord sobre la reforma del pacte fiscal comunitari.

Els traumes compartits, els temors persistents i les divisions profundes en el si de les societats europees fan que la fase actual sigui perillosa i delicada des del punt de vista econòmic i polític. Si es gestiona malament, es podrien reobrir velles ferides i menyscabar la legitimitat de les autoritats forjada durant la pandèmia.

A les crisis, com també als conflictes militars, la victòria mai no s’ha de declarar massa aviat. Al cap i a la fi, guanyar una batalla servirà de poc si es perd la guerra.

Jean Pisani-Ferri és titular de la càtedra Tommaso Padoa-Schioppa a l’Institut Universitari Europeu. També és membre del ‘think tank’ Bruegel i membre no-resident del Peterson Institute for International Economics.

© Project Syndicate 1995-2021

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.